Durant el curs, segons a quina hora surti al carrer, veig la mainada que va a l'escola propera a casa meva o que en torna. De vegades veig també un altre tipus d'escolar: dones d'edat madura, algunes ja de la tercera edat. Un dia, a la porta del mercat, hi havia dues dones que devien rondar la setantena i xerraven animades. En passar prop d'elles vaig copsar una frase de la seva conversa: "Aquesta tarda no puc; vaig a col·legi", deia una d'elles. Després d'aquell dia vaig veure alguna vegada la "col·legiala", amb altres companyes, dones grans com ella. Algunes avançaven per la vorera amb un caminar feixuc, però el guirigall de les seves veus i el seu riure recordava l'esvalot de la mainada en sortir d'escola.
Fa anys vaig llegir en una revista anglesa un article sobre els programes d'estudi pensats especialment per a la gent gran que no havia tingut oportunitats en la seva joventut. Una anciana entrevistada comentava que tenia amigues que li retreien que l'estudi li fes negligir les seves tasques domèstiques. "Prefereixo treure la pols a la meva ment que als meus mobles", confessava ella.
Admiro aquestes dones que durant el curs veig de vegades quan vaig al mercat i que, com l'anciana anglesa, han elegit no només treure la pols i el rovell a les seves ments, sinó també enllustrar-les. Entre aquestes escolars madures, hi abunden les vídues. Solen ser dones que de joves no van poder acabar els estudis --de vegades ni tan sols l'escola primària-- per problemes económics o per pressions familiars: per part dels pares, primerament, i del marit després. Són com papallones que haguessin passat moltes dècades en la fase de crisàlide. És una llastima que en alguns casos, hagi estat la viduïtat el preu que han hagut de pagar per sortir del seu estat de letargia.
4 comentaris:
En acabar la carrera de psicologia vaig donar classes d'alfabetització a les escoles d'adults de Menorca. majoritariament les alumnes eren dones encantadores ja grans amb molta il·lusió per aprendre. Malgrat les seves mancances, diriem acadèmiques,elles i alguns homes que també volien aprendre a llegir i escriure, tenien un bagatge personal i emocional que enriquia aquelles estones del fosquet. Amb el pas dels anys ens fa qüestionar els guanys i pèrdues del món actual.
Jo estic a un club de léctura a la biblioteca i tot som dones.
No sé per què, sembla que les dones estiguin més motivades per participar en determinades activitats culturals.
Pel que fa al club de lectura, em va dir una vegada una persona d'una editorial que les dones llegeixen més que els homes. No sé si això és cert ni si es referia a tot tipus de lectura.
Quan vaig a la perruqueria i veig el tipus de lectures que hi llegeixen les dones, penso que per llegir allò més valdria que no llegissin res. I que no em diguin que llegeixen allò perquè és l'únic tipus de lectura que es pot trobar a la perruqueria. La lectura se la pot dur cadascuna de casa (jo sempre hi porto algun llibre o revista meus).
Una de les meves àvies fa uns quants anys que va amb les amigues a un centre d'aprenentatge per la gent gran.
Em fa molta gràcia quan em diu que l'ajudi a fer les fitxes de llengua o els problemes matemàtics. Em fa recordar quan jo feia primària i necessitava l'ajuda del meu pare exactament pel mateix.
És molt gratificant i em produeix un sentiment inexplicable.
M'encanta que a la seva edat i malgrat els problemes de salut, les ganes d'aprendre i de fer coses no s'acabin.
És genial.
Publica un comentari a l'entrada