És un cançó molt breu, no arriba ni a dos minuts, com la trobada davant del semàfor vermell d'un home i una dona que potser en algun moment de la seva vida van compartir moltes coses i després van seguir camins separats.
Tenen pressa --ell sembla que en tingui més-- i no poden més que dir-se quatre coses: quant de temps!..., sí, quant de temps..., què fas?..., vaig fent..., perdó, però ara tinc pressa..., no t'amoïnis, jo també he de córrer..., quan em telefonaràs?..., ens podríem veure un altre dia..., et prometo que un dia d'aquests et truco..., quantes coses que vaig tenir ganes de dir-te, però vaig haver de marxar..., jo també em recordo d'alguna cosa, però deixem-ho córrer..., truca'm..., el semàfor canvia...., ja és verd..., et buscaré, si vols..., et prometo que et trucaré... Adéu, adéu, adéu... L'adéu del final és un "addio" italià, que es fa servir quan no penses veure més la persona a qui li dius.
La canço (Semaforo rosso) és del disc de llarga durada "La voglia la pazzia l'inconscenza l'allegria", que el 1976 van enregistrar conjuntament Ornella Vanoni i Vinicius de Moraes amb el guitarrista Toquinho. Un cançó que hauria de tenir el replay automàtic; no em cansaria de sentir-la.
1 comentari:
Un record molt maco
Publica un comentari a l'entrada