Quan les ferides mataven

El 12 d'agost de 1865 ingressava a l'Hospital Reial de Glasgow un noi anomenat James Greenlees que havia estat atropellat per un carro. Tenia una ferida oberta a la cama esquerra, un tipus de ferida que sempre s'infectava, cosa que significava la mort en un tant per cent molt elevat de pacients. Tanmateix, aquell noi va tenir la sort d'anar a parar al pavelló de l'Hospital en què treballava Joseph Lister (1827-1912), el cirurgià que va introduir en la medicina el principi d'antisèpsia

Abans d'immobilitzar la cama del pacient amb una fèrula, Lister va embolicar-li la ferida amb gasa remullada en àcid carbòlic ('àcid carbòlic' és el nom amb què es coneixia en temps de Lister el compost químic que ara anomenem 'fenol') . Després, cada quatre o cinc dies li canviava les gases de la ferida amb molta cura i en unes sis setmanes el noi va recuperar-se: la ferida s'havia tancat sense la temible supuració i els seu òs estava soldat. Era una tècnica que havia ideat aquell metge i havia començat a aplicar-la aquell mateix any.


Joseph Lister, nascut el 5 d'abril de 1827 a Upton House, a Essex, va estudiar medicina a Londres, però després va marxar a Edimburg per aprendre cirurgia amb un prestigiós cirurgià d'aquella ciutat escocesa. Els 1860, als 33 anys, ja era catedràtic de cirurgia de la Universitat de Glasgow i el 1869 va ocupar una càtedra a Edimburg, on va estar-se fins al 1877, en què va tornar a Londres, a l'Hospital del King's College. El 1865, un catedràtic de química de la Universitat de Glasgow va posar-lo al corrent dels treballs de Louis Pasteur, que relacionava els microorganismes amb moltes malalties. Per altra banda, ell mateix coneixia el treball en què Pasteur provava que la putrefacció podia evitar-se si s'eliminaven els gèrmens o si s'impedia que entressin en contacte amb el material putrefactiu.

En aquella època es pensava que la infecció d'una ferida era causada per l'acció de l'oxigen de l'aire sobre els teixits que quedaven exposats a l'aire. S'intentava frenar la infecció embenant molt bé la part del cos afectada per tal que les ferides no quedessin en contacte amb l'aire. Però gairebé sempre causava la temible gangrena, la mort del teixit muscular. De fet, no és estrany que la ferida evolucionés d'aquella manera. La gangrena gasosa està causada per diverses espècies de clostridis, bacteris que no poden créixer en ambients on hi ha oxigen; per tant, l'embenat de la ferida li propocionava l'ambient adient.

El 1864, Lister havia conegut els efectes del tractament amb àcid carbòlic (fenol) de les aigües residuals de la ciutat de Carlisle, El tractament evitava que els camps regats amb aquelles aigües fessin pudor i al mateix temps destruïa els paràsits de les vaques que pasturaven en aquelles terres. Quan ell va començar a aplicar àcid carbòlic a les ferides, en un parell d'anys les morts en persones amb algun membre amputat van baixar de gairebé el 50% al 15%. Al principi aplicava l'àcid carbòlic tal com li proporcionava un professor de la Universitat. Era útil per prevenir la infecció, però causava escares a la pell. Després va aconseguir una forma més pura d'àcid carbòlic, que barrejava amb carbonat càlcic i oli de llinassa per formar-ne una pasta que aplicava sobre la ferida i la pell.

Pocs anys després que Lister comencés a aplicar el seu mètode, va tenir lloc la guerra franco prusiana (1870-1871). Amb aquest motiu va publicar un fulletó titulat Mètode de tractament antisèptic aplicable als soldats ferits en la guerra actual. Molts metges militars alemanys van seguir les indicacions de Lister i van comprovar l'efectivitat del tractament, amb l'estalvi de vides i amputacions, i la seva aplicació va passar també a la cirurgia en el món civil. (Setanta anys més tard, Josep Trueta ajudaria també a salvar moltes vides en una altra guerra --la Segona Guerra Mundial--, amb el seu tractament de les ferides obertes.)

També va idear un polvoritzador d'àcid carbòlic que feia servir en la sala d'operació i mentre netejava i curava les ferides per tal de purificar l'aire de l'habitació amb l'esprai. Però quan es va comprovar que els resultats eren els mateixos que sense l'aplicació, va deixar d'usar-se.


El mètode ideat per Lister va estendre's a altres països europeus i a Amèrica, però al Regne Unit el 1880 encara dominava l'escepticisme i molts metges ni tan sols acceptaven la idea que uns gèrmens fossin la causa de les infeccions.

Tot i que Lister no va ser el primer a fer servir antisèptics per tractar les ferides, va establir-ne el seu ús generalitzat en la sala d'operacions, de manera que es pot parlar d'un abans i un després de Lister en el món de la cirurgia. D'una situació en què el resultat d'una operació es deixava "en mans de Déu" es va passar a una altra en què el principal responsable n'era el cirurgià.

Per saber-ne més (en anglès):

• Gilmore OJA (1977) 150 years after. A tribute to Joseph Lister. Annals of the Royal College of Surgeons of England. 59:201-204
• Lister J (1867) On the antiseptic principle in the practice of surgery. The british Medical Journal (Sept. 21, 1867) pp.246-248)
• Bonnin JG, LeFanu WR. Joseph Lister 1827-1912. A Bibliographical Biography. The Journal of Bone and Joint Surgery 49B:4-23

l·lustracions: Wikimedia Commons