Josep Maria Pou, la música i els viatges

Dilluns vaig veure el programa Banda sonora, de BTV, en què alguna persona més o menys coneguda presenta una tria de les seves músiques preferides alhora que va explicant coses de la seva vida. El personatge d'aquesta setmana és l'actor Josep M. Pou. No sé si és perquè devem ser de la mateixa generació, però em vaig sentir molt identificada amb dues de les tres cançons que va triar. Cuore, de Rita Pavone, no és una de les cançons "de la meva vida", però en el seu moment em va agradar molt i l'escoltava una i altra vegada, tot i que preferia Il mondo, de Jimmy Fontana.

Sí que coincideixo completament amb la tria que va fer pou de Ne me quittez pas, de Jacques Brel. Aquesta cançó, juntament amb una altra canço seva, Le plat pays, sí que formen part de les cançons de la meva vida. Eren uns anys en què la cançó italiana i la cançó francesa ocupaven un lloc destacat, que després va ser dominat --i encara ho és-- per la cançó anglesa o en anglès. Avui dia fa l'efecte com si només és fes música pop en aquella llengua, però continua havent-hi bons autors i intèrprets que canten en italià i en francès. Per què no són més coneguts?
També coincideixo amb Josep M. Pou en el plaer de viatjar en solitari. M'agrada molt viatjar sola. Em costa molt concentrar-me en més d'una cosa i si visito un lloc acompanyada, si vull apreciar-lo en tota la seva bellesa o en els seus detalls, perquè no puc parlar al mateix temps amb altres persones. A més, hi ha llocs que crec que cal visitar en silenci. Alguna vegada que he viatjat en grup, en alguns llocs he sentit la necessitat de separar-me'n, d'aïllar-me, per assaborir el moment i gaudir plenament del que veia.

Deia Josep Maria Pou a Banda sonora que, quan va anar per primera vegada a Londres, se'n va enamorar. Jo també em vaig enamorar de la ciutat del Tàmesi la primera vegada que hi vaig anar, i cada vegada que hi torno renovo aquell enamorament, tot i que, com passa amb els amors reals, li trobo també defectes que en les primeres visites no vaig copsar. L'amor de Pou per Londres va esvair-se quan va conèixer Nova York, la ciutat de la qual continua enamorat i que diu que li serveix per carregar-se d'energia i tornar com una persona nova. Jo no conec prou Nova York per poder-me'n sentir enamorada. A més, tot i que em sembla una ciutat fascinant, especialment el seu paisatge humà, no sé si me'n podria mai enamorar. En canvi, la ciutat dels Estats Units que em va enamorar a primera vista, en uns pocs dies, va ser Boston; una estada posterior de tres setmanes va refermar el meu enamorament. Vaig adonar-me que Nova York era una ciutat per veure i Boston una ciutat per viure. De tota manera, potser el fet que em sigui molt més fàcil anar a Londres que a Boston manté encès el caliu del meu amor per la capital anglesa.

He vist algunes altres vegades el programa de BTV sobre les cançons que han marcat la vida de les persones convidades o que si més no han estat les seves predilectes. És un programa senzill, sense pretensions i suposo que sense pressupostos milionaris, però molt ben fet. A més, la idea podria donar per molt: les pel·lícules, els llibres, les ciutats, els programes de TV o de ràdio... de la nostra vida.

Nota: en el cercador de programes a la carta de BTV es poden veure els programes ja emesos de Banda sonora. Però em sembla que duen un desfassament d'algunes setmanes. El més recent que hi ha és del 13 de juliol, amb Ferran Adrià.