Fa pocs buscava informació sobre la producció de metà per les vaques i altres animals remugadors. Abans es deia que una de les fonts d'emissió d'aquest gas d'efecte hivernacle a l'atmosfera eren els pets d'aquests animals; fa algun temps, però, vaig llegir que hi ha estudis recents que conclouen que són els rots i no els pets els que contribueixen a l'escalfament global. Les cerques per Internet, però, de vegades et porten a llocs insospitats, com és el llibre Fearsome Folklore of Farting (D.D. Nibbelink; Frog Books, Berkeley, California) al qual vaig arribar a través de Google.
No m'imaginava que els pets poguessin donar per tant: és un llibre de gairebé 180 pàgines,moltes de les quals poden veure's a través de Google Books. L'autor (Don D. Nibbelink, 1917-2007), va ser un "famós expert en flatulències", a més d'autor de nombrosos articles i llibres de fotografia, ebenista i escultor sobre fusta, entre altres aptituds. Vaja, tot un tastaolletes! (potser de favada i mongetes guisades?). En el prefaci explica que la humanitat es divideix en dos grups pel que fa a les flatulències (no cal que us els digui; us els podeu imaginar) i diu que el llibre no està fet per a un d'aquests dos grups. Pel que fa als altres, diu que, en el llibre, n'hi ha per a tothom; s'hi tracten aspectes seriosos i també de divertits. Perquè ningú no se senti enganyat, en començar els capítols o seccions divertits hi ha posat la icona d'un petit dimoni que podeu veure aquí avall.
No he pogut estar-me'n de "fullejar" el llibre i m'he fet un fart de riure (he estat a punt d'escriure "un tip de riure", però he pensat que era més adient "un fart", atès que, en anglès, un 'fart' és el nostre 'pet'). Per què serà que, a les persones --tant a les adultes com a la mainada--, això dels pets ens fa riure alhora que ens fa fàstic? El mateix títol d'aquest llibre qualifica el folclor al voltant dels pets amb un adjectiu --fearsome-- que vol dir 'paurós', 'temible', 'espantós'.
Al principi, Nibbelink tracta aspectes científics i històrics dels pets. Sabíeu que una persona adulta fa aproximadament uns 13,5 pets cada dia? No ens hauríem d'estranyar; al cap i a la fi, es tracta d'una funció natural de l'aparell digestiu de tots els animals. Naturalment, hi ha moltes variacions; poden ser com una traca de festa major, o una única gran explosió, i la seva qualitat depèn de la quantitat de "munició" per a fermentar que s'hagi proporcionat a l'intestí. Jo encara hi afegiria un altre factor: depèn també del tipus de bacteris que cada persona té al seu budell, allò que abans s'anomenava "flora intestinal" i ara es diu "microbiota intestinal". Segons sembla, es podria traçar una mena de genealogia pel tipus de pets; les persones d'una mateixa família poden compartir el mateix tipus de bacteris en el seus budells. Si l'alimentació és la mateixa, és molt probable que les seves ventositats tinguin característiques semblants.
I si és certa aquesta història que explica Nibbelink (pàgina 84), els pets poden arribar a matar una persona: "Una terrible dieta i una habitació sense ventilació van ser la causa de la mort d'un home a qui van matar les seves pròpies emissions gasoses. En el seu cos no hi havia marques i l'auptòsia va mostrar grans quantitats de metà en el seu sistema. Havia menjat sobretot mongetes i col (i un parell de coses més). Era precisament la combinació justa d'aliments. Segons sembla, l'home va morir mentre dormia a causa d'haver respirat el núvol verinós que s'havia format sobre el seu llit. [...] Tres dels homes que van anar a rescatar-lo es van marejar i un d'ells va ser hospitalitzat." Explica també que la repressió dels pets, per motius socials, pot causar diverticulitis, molt freqüent als Estats Units, un dels països del món on la gent té més por que se li escapi un pet en públic. Per tant, si alguna vegada no podeu reprimir els vostres budells davant d'altres persones, podeu disculpar-vos dient que ho heu de fer per prevenir la diverticulitis.
El llibre també tracta de la presència dels pets a la literatura. Nibbelink els troba ja a la comèdia Plutus, de l'escriptor satíric Aristòfanes, després en poemes anglesos medievals, a Chaucer, Rabelais, Swift. Twain, etc. I també dels "pets de monja" francesos, que no sé si deuen ser com els catalans (l'explicació està en una de les pàgines del llibre que no es poden veure). Quan jo era petita, la meva mare solia comprar pets de monja i sardanetes en una botiga del carrer gran de Gràcia, prop del mercat de la Llibertat. El dia que en duia, era un festa a casa i ni pets ni sardanetes duraven gaire.
No he trobat encara la informació que cercava sobre els rots de les vaques, però si més no he rigut una bona estona fullejant el llibre de Nibbelink.
3 comentaris:
Jo, abans, quan un llibre no m'agradava deia: aquest llibre és un pet.
Els pets i d'altres manifestacions vitals totalment naturals han patit una gran discriminació enfront de coses com el sexe, molt més valorades en el present.
Ferran, se't va acudir a tu o és una expressió que havies sentit per dir que una cosa no val res? També es diu "fer un pet com una gla" (rebentar, explotar) o que un nen o una nena "és un pet aviciat" (està malcriat).
I sí, Júlia, l'expulsió de gasos segurament és més necessària que el sexe (si més no de manera habitual), però és d'aquelles coses que a mesura que creixem ens diuen que hem de reprimir. Al nadó li fem fer el rotet després que ha acabat de mamar; uns anys més tard, si en fa algun li diem "ets un porc!" (o una porca).
Publica un comentari a l'entrada