No us heu trobat mai que aneu a visitar una joia arquitectònica o un monument i no sabeu com fer-ne fotos sense que la panoràmica inclogui uns fils de la llum o del telèfon, o (si és en un entorn urbà) senyals de circulació o anuncis, o cotxes aparcats al davant o als costats d'allò que voleu fotografiar?
Doncs bé, a Stonehenge, el monument megalític que hi ha a Wiltshire (Anglaterra), això no passa. La zona de pàrquing queda prou separada del cercle de roques verticals, i les taquilles, lavabos, botiga de rècords, etc. estan sota terra, no fan malbé el paisatge.
No sé si és per això que la gent que visita aquest lloc ho fa amb silenci i respecte (si més no, l'única vegada que jo hi he estat era així). Em va fer la impressió de trobar-me en un temple i com si les persones que hi havia estiguessin pregant o meditant. Davant d'aquelles pedres mil·lenàries jo em vaig quedar fascinada, confusa, i potser també esbalaïda. Intentava imaginar-me les persones que van construir aquell meravellós monument i com s'ho van fer per posar drets aquells trossos de roca que deuen pesar tones.
És cert que no hi ha fils que malmetin la vista de Stonehenge a qui vol fotografiar el monument. L'única cosa que fa nosa a la foto són les altres persones que han tingut la idea d'anar-hi el mateix dia i a la mateixa hora que tu. Un dels fons d'escriptori que oferia Windows era precisament Stonehenge. Me'l vaig posar, però després vaig recordar les fotos que jo mateixa hi havia pres i vaig canviar-lo. Però no en tenia cap en què no hi sortís alguna persona! Primer em feia ràbia, però després vaig pensar que veure aquelles figuretes minúscules a costat de les peces immenses de roca donava la mesura de la grandesa del monument.
Foto: M. Piqueras, 2003
1 comentari:
Tens raó! No és sempre una mala cosa tenir gent en fotografies.. Aquí estan donant la perspectiva correcta.
Publica un comentari a l'entrada