Com en una comèdia italiana

Chioggia, la piccola Venezia

Ho he llegit al diari italià La Repubblica i m'he imaginat el guió que se n'hauria pogut treure per a una pel·lícula fa uns quaranta o cinquanta anys: el marit torna a casa abans d'hora i troba la dona al llit amb un altre home. Si només fos això, però, potser no n'hi hauria per fer-ne un guió cinematogràfic ni per treure-ho en un diari, llevat que fos una publicació d'un petit poble on qualsevol petit fet divers ja és notícia. Són les circumstàncies i alguns detalls al voltant d'aquest adulteri, de la descoberta per part del marit i de la seva reacció, allò que han fet que la notícia tingui presència en un diari d'abast estatal.

Que l'amant de la dona infidel fos un gran amic de la parella potser no tindria massa importància com a notícia. Els mitjans de comunicació (La Repubblica no és l'únic que en parla) en destaquen, per una banda, la seva condició de sacerdot. Per una altra, la reacció del marit traït, que se'n va a demanar justícia al bisbe de la diòcesi i irromp en el palau episcopal ofuscat i cridant com un obsés «Spacco tutto!» (Ho destrosso tot!). En el bisbat no sabien com aturar-lo i van haver de cridar els carabinieri.

Els fets van passar a Chioggia, un poble situat entre la laguna Veneta i el delta del Po, conegut com la piccola Venezia per les característiques de la zona antiga, amb canals, carrerons i ponts que recorden els de la veïna Venècia. Tot i ser la segona població de la província (té més de 50.000 habitants), en alguns aspectes sembla un poble petit. Fa temps que no hi he estat, però en algunes èpoques de la meva vida hi vaig tenir relació i en conservo alguns records molt curiosos, com ara que no em deixessin entrar de visita a l'hospital perquè duia pantalons en comptes de faldilles. Clar que d'això fa moooolts anys i no crec que encara mantinguin aquella norma més aviat ridícula. La darrera vegada que hi vaig ser --deu fer uns quinze anys-- era al novembre. Vaig entrar en una botiga del corso del Popolo per comprar uns jerseis per a les meves filles i vaig pagar amb targeta de crèdit. La mestressa va haver de cridar el seu fill perquè s'enfilés i li baixés del prestatge més alt una d'aquelles màquines que es feien servir abans per passar les targetes de crèdit i copiar-ne les dades. La dona va justificar-se dient-me que, com que l'estació turística havia acabat i la gent del poble no pagava amb targeta de crèdit, ja tenien la màquina desada fins a l'estiu següent.

I tot i ser un poble gran, la gent es coneixia molt. Al meu pare, una vegada que hi va anar per negocis, li van insisitir per dur-lo a un espectacle musical que hi havia aquells dies en el poble. Va resultar ser un spogliarello (striptease) i l'esposa de l'home que l'hi va dur se'n va assabentar. Va renyar tant el seu marit, que el meu pare va acabar dient que havia estat ell qui havia demanat d'anar-hi.

Amb aquests antecedents, no m'ha sobtat la notícia llegida fa uns dies a La Repubblica. I crec que ha estat molt millor que el marit ofès reaccionés queixant-se al bisbe i volen trencar-ho tot que no pas esmolant un ganivet per matar la dona i el seu amant.

Foto de Chioggia: Twice25 & Rinina25 (Wikimedia Commons)