Quan la meva filla Ana tenia uns tres o quatre anys, un dia em va dir "mama, saps que aquí --s'assenyalava el cap-- tinc una tele on puc veure el que jo vulgui?".
Em va fer gràcia aquesta comparació que feia de la seva imaginació amb un televisor. I li vaig dir que totes les persones en tenim una, de tele, però que hi ha molta gent que no se n'assabenta i d'altres que potser saben que la tenen, però no la fan servir gaire. Que hi ha també qui, a la seva tele, té molts pocs canals i qui en té molts; qui la veu en blanc i negre i qui en colors; i qui veu programes molt avorrits i qui en veu de molt entretinguts.
Anys més tard, en una època que jo anava cada tarda amb cotxe a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, algú va preguntar-me si duia ràdio al cotxe, perquè el viatge quotidià no fos tan monòton. (Era un cotxe de segona mà, i sense ràdio.) Vaig recordar-me de l'Ana i vaig respondre que no duia ràdio, però que hi duia sempre una tele que em distreia més que molts programes de ràdio. No sé què més vaig dir per aclarir que no es tractava d'un televisor portàtil, sinó de la tele que tothom té al seu abast encara que hi hagi qui ni tan sols sap com engegar-la.
3 comentaris:
M'agrada molt la metàfora. L'ocurrència de la teua filla demostra una vegada més el poder dels xiquets per a veure la realitat des d'una altra perspectiva. De tota manera, jo sempre ho he viscut més com si es tractara d'una sala de cinema on projectava les meues pelis.
Ostres, jo no sé viure sense la radio. Però entec què vols dir. De vegades la tinc posada, sento el seu zum zum, però en realitat escolto els meus propis pensaments.
Clara
Diem-li 'tele', cinema o vídeo, tant se val; la programació la fem nosaltres.
Publica un comentari a l'entrada