Aire condicionat a dojo. Progrés?

Un senyal de la prosperitat i progrés d’un país és la proliferació de les instal·lacions d’aire condicionat. Aquí, quan tenir cotxe ja fa molts anys que ha deixat de ser un luxe (potser ho torni a ser si els preus dels vehicles i de la gasolina segueixen apujant-se), l’aire condicionat ha esdevingut un senyal de benestar social. Tothom aspira a tenir en el balcó o penjant de la finestra aquella andròmina que indica que per entrar en aquella casa cal posar-se una jaqueta, com calia fer fa anys per entrar en les esglésies però per altres motius (ara, per tal que la gent hi entri, els deixen que ho facin com vulguin).

Aquesta “comoditat” de viure a l’estiu com si fos l’hivern té el seu preu, però. Fa vint anys, en aquest país ningú no sabia què era la legionel·losi. Ara, en canvi, els diaris ja no ens sorprenen quan diuen que s’ha produït un brot d’aquesta malaltia.

(Per cert, la legionel·losi o malaltia del legionari, no té res a veure amb la legió. Si us imaginàveu que es deia així perquè era una afecció típica dels legionaris que lluiten en països africans —sol ser on lluiten aquestes tropes—, aneu errades. La “legió” a què fa referència el nom d’aquesta relativament nova malaltia —el primer brot que se’n coneix és del 1976— és una associació nord-americana de persones que han servit en lesforces armades dels Estats Units. Com una mena de “Hermandad de ex-combatientes”, vaja.)

La legionel·losi, però, és el cas extrem de les moltes afeccions que pateix la població per causa dels aires condicionats. Se’n parla més perquè pot ser una infecció greu, especialment quan afecta persones d’edat avançada o de grups de risc (malalts crònics de l’aparell respiratori o persones immunodeprimides, per exemple). De fet, el primer brot descrit —el de 1976, que es va produir a Filadèlfia— va causar 29 morts.

Ni els diaris ni altres mitjans de comunicaciació no parlen dels refredats, faringitis i dolors musculars causats per l’alliberament d’aquells corrents d’aire polar emmagatzemats. (No en parlen, perquè són afeccions que no maten.) Suposo que algunes persones som més sensibles que altres als seus efectes. En realitat, n’hi ha que som sensibles a qualsevol corrent d’aire. Si combinem un corrent d’aire normal amb el vent d’un ventilador i el contrapunt de les ràfegues d’aire gelat que ens envien els condicionadors, la barreja pot ser terrible.

Doncs aquesta combinació fa que aquest dies jo em senti garratibada, però no en sentit figurat, sinó físicament: la meva l’espatlla esquerra i el coll estan tibants des de fa quatre dies. Els efectes beneficiosos de la sessió de massatge a què em vaig sotmetre, que altres vegades ha aconseguit que el meu cos s’alliberés de contractures i dolors, no ha servit de gaire. El massatge va alleugerir-me de la tibantor, però va quedar contrarestat tan bon punt vaig pujar a l’autobús. Els autobusos han esdevingut una mena de frigorífics amb rodes. Si s’hi puja fora de les hores punta, cal dur alguna peça d’abric per cobrir-se. Tot i que a l’estiu jo porto sempre dins la meva bossa una mena de xal per protegir-me, aquesta vegada no va ser suficient.

Una prova del que us he dit és que darrerament s’està anunciant per la TV un producte farmacèutic per combatre les contractures musculars. Les companyies que fabriquen aquest relaxant muscular no es gastarien els milions en propaganda si no es tractés d’una molèstia freqüent i que afecta un sector significatiu de la població. Un sector en el qual em trobo jo inclosa. En veure l’anunci ha pensat si no m’aniria bé. Però, seguint també el consell de l’anunci, consultaré primer la meva farmacèutica.