Una nova edició dels Premis Blocs Catalunya

Premis Blocs Catalunya

No sabria dir per què, però m'hi vaig apuntar. I ara penso que no ho hauria hagut de fer. Jo no sé fer campanya i no em vaga de posar aquest logotip en un lloc visible del bloc i demanar a la gent que em voti, com els polítics demanen el vots a la població. El poso en aquesta entrada del bloc i després intentaré oblidar-me'n. Suposo que, com en les eleccions polítiques, si no tens visibilitat, és molt difícil arreplegar vots.

Crec que m'hi vaig apuntar perquè vaig veure que enguany hi havia la categoria "miscel·lània", adequada per als blocs que, com el meu, són calaixos de sastre. Sempre he pensat que és un bloc que no escau en cap categoria. O al contrari, que engloba massa categories. De vegades em pregunten si tinc un bloc de ciència. Responc que sí, però no; hi predominen les entrades amb l'etiqueta "ciència", però això no vol dir que siguin entrades exclusivament científiques. Poden ser entrades sobre altres temes, als quals procuro buscar el caire científic, com també hi busco, sempre que m'és possible, la relació amb la dona, el cherchez la femme. És també un bloc de moltes altres coses. Hi ha moltes reflexions i consideracions personals i hi ha comentaris sobre llibres, pel·lícules, teatre, música, sobre tecnologia i comunicació, sobre viatges, sobre Barcelona i els seus barris --especialment el meu, Les Corts--i, ves per on, malgrat que sempre dic que no m'agrada ni m'interessa la política, fins a avui tinc cent-cinquanta-sis entrades que en tracten.

He estat mirant blocs apuntats al Premi i n'he vist alguns que, tot i que tractaven dels mateixos temes, estaven classificats en categories diferents, Potser perquè la classificació d'un bloc és molt subjectiva. Com suposo que ho serà també la votació. No a tothom li agraden els mateixos temes, ni el gust serà el mateix a l'hora de tenir en compte el disseny. Per exemple, jo no suporto els blocs que estan escrits sobre un fons negre; d'entre els que hi he vist apuntats per als Premis d'enguany, em sembla que només n'he pogut llegir un o dos sense dificultat. Tampoc m'agraden els blocs que tenen la lletra molt petita, si bé això es pot solucionar ampliant la lletra en el navegador des d'on es llegeix. Ni els que fan servir colors molt llampants, gairebé fosforescents, en el seu disseny. Tampoc m'agraden els blocs --ni els webs-- que, quan hi entres, et fan escoltar música vulguis que no (per sort, em sembla que aquesta moda ja va de baixa). Però tot això és molt personal i és possible que molta gent trobi el disseny del meu bloc carrincló i que pensi que una mica més de color i un tipus de lletra diferent li anirien bé.

Així, doncs, aquí va el testimoni de la meva inscripció als Premis Blocs Catalunya 2012. Si hi voleu donar un cop d'ull, potser hi trobareu blocs que no coneixíeu i que us podrien interessar.

Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia

Ahir vaig conèixer un personatge molt peculiar i polèmic: Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia. N'havia sentit parlar molt i havia llegit algunes coses seves. I anit, de tornada a casa, vaig buscar de nou el seu bloc, que havia llegit en alguna ocasió. Moltes vegades estic d'acord amb allò que diu; moltes d'altres, no (per exemple el que ha escrit recentment sobre la relació --o millor dit, la no-relació-- entre el sol i el càncer de pell). Però d'una cosa posaria la mà al foc: què és un home amb unes conviccions profundes, i que la seva actitud no es basa en la cerca d'un benefici econòmic.

En arribar a Pàmies Hortícoles, empresa familiar que es troba als afores de Balaguer, ens va envoltar una flaire que no sabria dir si era de menta o d'alfàbrega o potser era una amalgama dels aromes dels centenars --milers?-- d'espècies que cultiven en aquells hivernacles. En la nau on es carreguen els camions que surten farcits de productes de fulla dels horts dels Pàmies i d'alguns pagesos veïns que col·laboren amb ells, s'apilaven les caixes on, de manera gairebé artística, s'alternaven els colors dels enciams arrissats vermells i de dues varietats dels de fulla de roure: els blancs i els vermells. No sé on devia anar el camió que hi havia aleshores; possiblement a algun mercat central, però no a una parada qualsevol, sinó a alguna de productes escollits, on els enciams dels Pàmies deuen ser ben apreciats.

Ens va rebre Miquel Pàmies, home discret i el puntal potser menys visible de l'empresa. Després vam visitar els hivernacles guiats pel seu germà Josep, a qui els mitjans van anomenar fa temps "el pagès de l'estèvia", per la seva defensa aferrissada de l'ús d'aquesta planta --un edulcorant natural-- per combatre la diabetis.

Ara m'adono que, com a reportera, jo seria una nul·litat. No vaig pensar a preguntar a Josep Pàmies algunes coses que ara m'agradaria saber per escriure en aquesta entrada del bloc. Per exemple, quantes espècies de plantes cultiven en aquell gran hivernacle. Sóc molt dolenta fent càlculs visuals, però em fa l'efecte que allà n'hi deu haver bastants centenars. Si bé hi ha algunes plantes de jardineria, la majoria de les que hi cultiven són medicinals. Algunes, reconegudes clarament i des de segles pels seus efectes terapèutics. D'altres, gairebé desconegudes perquè procedeixen de llocs llunyans. També li hauria preguntat quan va començar a interessar-se per les plantes medicinals i com va arribar a conèixer el poder edulcorant de l'estèvia, que és segurament la planta que l'ha fet més "mediatic".

Hivernacle de Pàmies Hortícola

I no és que converséssim poc; al contrari, Pàmies va ser molt amable i ens ens va atendre molta estona, explicant-nos moltes característiques de les plantes que cultiven. Va fer referència a alguns casos que ell ha conegut directament de persones que amb una determinada planta han resolt problemes de salut que la medicina convencional no els resolia o que només els deixava una alternativa traumàtica o econòmicament costosa. Ens va parlar de la gent que treballa ara en alguns països africans tractant la malària amb infusions d'artemísia i dels problemes d'alguns metges que es troben sense protocols per poder assajar el poder terapèutic d'algunes plantes. I de moltes altres coses...

Agraeixo la Imma, la Dolors i l'Antonio, de Camarasa, que ahir m'acompanyessin a visitar els Pàmies i la seva empresa. En Josep Pàmies va recordar de seguida la Imma, de la vegada que ella va esbrinar-li --fa anys-- quin virus afectava un dels seus conreus (la Imma és investigadora en plagues víriques de les plantes a la Universitat de Bolonya).

Com vaig dir ahir a Josep Pàmies, m'agrada pensar que les coses mai no són blanques ni negres. Pel que sé d'ell, és un home molt admirat en alguns sectors --diria que gairebé idolatrat-- mentre que, en d'altres, no cau massa bé --o gens bé. Ja he dit abans que no estic d'acord en moltes coses que he llegit seves. Això, però, no treu que en altres aspectes em sembli molt sensat i sobretot, una persona íntegra i fidel als seus principis. M'alegro d'haver-lo conegut i no voldria perdre'n el contacte. Crec que la ciència "oficial" hauria de tenir més en compte l'experiència de persones com aquest pagès de les terres de Ponent. El món avança més gràcies a la cooperació i al diàleg que no pas a l'enfrontament i a les lluites.

Fotos: M. Piqueras (01.08.2012)

Un "càsting" molt especial

Recordo el dia que el meu pare, en mig de la conversa em va deixar anar aquella pregunta: "Què vol dir la paraula casting?" Li ho vaig explicar i aleshores, com si fos la cosa més normal en un ancià de prop de noranta anys, em va dir que el dia abans n'havia participat en un.

No sé perquè em vaig estranyar tant. Al cap i a la fi, un any abans la seva neta Ana l'havia acompanyat a una agència de publicitat que sol·licitava models infantils i de la tercera edat. Li van fer una prova de fotogènia i un book de fotos --pel qual va haver de pagar 11.000 pessetes!-- i van dir-li que ja l'avisarien quan es fes algun anunci que semblés apropiat per a ell.

Quan va participar en el primer casting no el van elegir. Se sentia dolgut. Jo pensava que no hi tornaria, però al cap d'un temps el van cridar de nou. Com que la seva neta Ana era qui l'havia ficat en aquell món, vaig trucar-li per dir-li que l'acompanyés ella. Al vespre em van trucar cadascun pel seu compte. Encara ric ara en recordar els seus relats.

L'Ana, que no tenia cap nen o nena possible candidat a estrella de la publicitat, potser va pensar que la Iris --la seva enorme femella de pastor alemany-- podria anunciar algun pinso per a gossos o desenrotllar un paquet de paper higiènic per tot un plató. El cas és que va decidir endur-se la gossa al casting del seu avi. No volien deixar-la entrar. Li deien que la lligués fora. Però ella --l'Ana-- va insistir dient-los que la seva gossa estava molt ben educada i que, si la gossa no entrava, ella tampoc. I que si ella no entrava, tampoc ho faria el seu avi, a qui havien convocat per a una prova. I que ells s'ho perdrien perquè, a veure si entre tots aquells vells que feien cua, n'hi havia algun que tingués la classe del seu avi per fer el paper d'un capellà en un anunci.

Doncs potser no era només l'opinió d'una neta cofoia del seu avi, perquè ell va ser l'elegit per a la glòria. La glòria d'uns segons d'aparició en un anunci fent de capellà que està confessant algú i que es veu mig a les fosques dins el confessionari. Crec que van pagar-li 25.000 pessetes. Per tant, el book de l'any anterior quedava amortitzat.

El van tornar a cridar per a un altre anunci i aquell cop el va acompanyar Emma, la seva cuidadora filipina. Hi va haver d'anar diverses vegades. Primer, al casting. Després, com que havia de fer de conserge, li havien d'emprovar l'uniforme. I em va semblar que ja no li havia fet tanta il·lusió com la primera vegada. A més, crec que l'anunci no es va arribar a emetre; ell va cobrar, però.

La tercera vegada, en arribar a l'estudi per al casting, hi va trobar més gent que mai. Al cap d'una estona, va decidir-se a preguntar si li tocaria esperar gaire i li van dir que aquell dia tenien molta feina i segurament en tindria per unes hores. Aleshores el meu pare va decidir posar fi a la seva carrera com a model d'anuncis. Va dir a la persona que l'havia atès que ja podien eliminar-lo dels seus arxius, que no hi pensava tornar, que les hores que feien perdre a la gent no valien els diners que els donaven i que no tenien cap deferència cap a les persones grans, i els feien esperar en una sala on estaven atapeïts, com si fossin en un vagó dels que, durant la segona guerra mundial, duia la gent als camps de concentració. Va agafar-se del braç de la cuidadora i va travessar per última vegada la porta d'aquella agència.

Nota: el detall de la gossa no estic massa segura si va passar o si es producte de la meva imaginació --el temps fa confusos alguns detalls. Però us asseguro que la resta és veritat.

Nits de grills

Des de fa alguns anys, les meves nits barcelonines d'estiu semblen menys urbanes. I això és gràcies a alguns grills que hi ha a la zona enjardinada que envolta el bloc on visc. No sé com devien arribar fins aquí ni recordo bé quin estiu vaig començar a sentir el seu carrisqueig nocturn. Potser algú en tenia a casa i els va deixar lliures o se li van escapar? Tant se val; el cas és que m'agrada anar a dormir amb la música de fons del cric-cric d'aquests insectes.

De vegades he sentit parlar del "cant" dels grills. Tanmateix, jo no diria que els grills "canten". Per a mi, el cant és un so que es fa amb la veu, com el dels ocells. (he estat a punt d'escriure "un so melodiós", però de sobte he recordat les escandaloses cotorretes que ahir a la tarda no em deixaven concentrar en la feina.) Els grills produeixen el seu carrisqueig fregant una contra l'altra les seves ales anteriors. A Youtube he trobat un vídeo on es veu molt bé com ho fan:



Les dues ales s'obren i es tanquen simultàniament, però el so es produeix quan es toquen en tancar-se, de manera semblant com es toca un instrument de corda, en què un arquet o un plectre frega contra una corda de l'instrument i la fa vibrar. L'ala del grill té una part endurida i dentada contra la qual frega una part de l'altra ala, també endurida, que funciona com a arquet o plectre. Això fa vibrar una part de l'ala i la vibració emet el característic so del grill, el carrisqueig. De la mateixa manera que tocar el violí no consisteix únicament a fregar l'arquet contra les cordes, la mecànica de la producció del so en els grills és complexa i depèn de l'anatomia de les ales de cada individu. Com en moltes espècies animals, els grills mascles són els únics que emeten sons. Ho fan per atreure les femelles i per marcar el territori.

Per saber-ne més:
- Sound radiation and wing mechanics in stridulating field crickets (Orthoptera: Gryllidae). Montealegre-Z F, Jonsson T, Robert D (2011). The Journal of Experimental Biology 214:2105-2117
- The chirping of crickets. Visió augmentada de les parts de l'ala on es produeix el cric-cric dels grills (fotografies excel·lents de Matthias Lenke)

Foto: Gryllus campestris (Vikimedia Commons)

D'on ve l'oxigen que respirem?

De l'afirmació "el oxígeno que respiramos proviene de las plantas", què en diríeu? Que és certa o falsa?

Aquesta frase sobre l'origen de l`'oxigen que respirem està treta d'un qüestionari inclòs en un estudi fet per la Fundación BBVA per analitzar la familiarització i la vinculació amb la ciència de la població d'onze països europeus més els Estats Units, i també el seu nivell de comprensió científica. Algunes altres afirmacions (d'un total de vint) de les quals calia dir si eren vertaderes o falses (les copio en castellà, la llengua en què he vist l'informe):
- El aire caliente asciende (V)
- Casi todos los microorganismos son perjudiciales para los seres humanos (F)
- El efecto invernadero está causado por el uso de la energía nuclear (F)
- Los tomates comunes, los que comemos normalmente, no tienen genes, mientras que los tomates resultado de la ingeniería genética sí (F)

La frase sobre l'origen de l'oxigen és la tercera --del total de vint-- que millor ha respost la gent. Millor, d'acord amb els criteris dels enquestadors. L'estudi indica que més del 80% de les persones enquestades sap que aquesta afirmació és certa. Ves per on, jo, en canvi, l'hauria fallada i hauria dit que era falsa.

L'oxigen que respirem és oxigen atmosfèric i pràcticament tot procedeix de la fotosíntesi. Per ser més exactes, d'un tipus determinat de fotosíntesi, la que s'anomena "oxigènica" pel fet que allibera oxigen. La fotosíntesi oxigènica és una funció que aprofita l'energia de la llum del Sol per fabricar compostos orgànics (principalment hidrats de carboni) a partir de dues molècules molt senzilles i abundants a la Terra: el diòxid de carboni (CO2) i l'aigua (H2O). Com a "subproducte" d'aquest procés, s'allibera oxigen molecular (O2). I qui fa aquest tipus de fotosíntesi? Les plantes verdes, és cert; però no exclusivament elles. També la duen a terme les algues, molts altres protists fotosintètics i un grup de bacteris molt especials anomenats cianobacteris, que abans es creia que eren algues i es coneixien com a algues blaves (no verd-blavoses, com surt en algun llibres de biologia segurament per influència de l'anglès que les anomenava 'blue-green algae').

Tenint en compte que el mar recobreix aproximadament un 71 per cent de la superfície de la Terra, oblidar l'oxigen produït pels cianobacteris marins i pels altres microorganismes fotosintètics marins (el fitoplàncton) és oblidar una proporció notable del càlcul total d'oxigen produït a través de la fotosíntesi.

La revista Nature el març de 2012 va publicar un article de Paul Falkowski, de Rutgers University (EUA), que inclou uns càlculs sobre el paper del fitoplàncton en la regulació dels cicles d'alguns elements, especialment en el cicle del carboni en el mar, una ruta circular a través de la qual els àtoms de carboni passen de l'atmosfera a la biosfera (la captació biològica de CO2) i a la terra ferma (en els sediments al fons dels oceans) i després tornen al mar, des d'on poden anar a de nou a l'atmosfera. És un article força comprensible sense necessitat de ser una persona experta en aquest tema.

Mitjançant una tecnologia anomenada CZCS (coastal zone color scanner), que analitza la coloració de la superfície del nostre planeta des d'un satel·lit de la NASA, es pot calcular la productivitat del fitoplàncton marí i la de la vegetació en els continents. Càlculs realitzats independentment per diversos grups d'investigadors indiquen que el conjunt de fitoplàncton de tot el planeta incorpora de 45.000 a 50.000 milions de tones de carboni inorgànic (CO2) a les seves cèl·lules. Pel que fa a les plantes, i també mitjançant l'anàlisi d'imatges obtingudes per satèl·lit, s'ha calculat que incorporen unes 52.000 tones de CO2.

Cicle del carboni a terra i en el mar (esquema de Wikimedia Commons)

El fitoplàncton representa només un 1% de la biomassa fotosintètica del planeta (la massa del conjunt d'organismes fotosintètics: plantes verdes, algues i microorganismes fotosintètics). No obstant això, el seu paper en la fixació del CO2 és gairebé igual al de totes les plantes del la Terra plegades. El fet que siguin microbis, éssers invisibles a ull nu, fa que sovint no siguin tinguts en compte i que el seu paper ecològic passi desapercebut.

Per tot això que he exposat, a mi em sembla que la frase sobre l'oxigen en el qüestionari del BBVA és una afirmació falsa. Una altra cosa seria si la frase digués "una parte del oxígeno que respiramos proviene de las plantas".

Vegeu aquest vídeo d'una cançoneta molt divertida per explicar la fotosíntesi. Com de costum, però, sembla que els únics organismes fotosintètics siguin les plantes.



Potser us interessarà:
- The power of plankton. Do tiny floating microorganisms in the ocean's surface waters play a massive role in controlling the global climate? P. Falkowski, Nature, 483:S17-S20 , 01.03.2012 (vegeu l'esquema del paper del fitoplàncton com a motor d'una bomba que duu CO2 atmosfèric cap a l'interior del mar).
- L'olfacte dels microbis marins (aquest bloc, 16.07.2010).
- Sembla de ganxet, però no ho és (aquest bloc, 29.08,2008). Emiliania huxleyi, espècie molt abundant en el fitoplàncton marí (i un dels meus microbis predilectes).