Els cavallers del Sant Sepulcre i la relíquia de Santa Anna

Units pel Gospel (Santa Anna, 26.07.2016)

Ahir al vespre vaig anar a l'església de Santa Anna de Barcelona per assistir al concert que cada any, el 26 de juliol, hi fa el grup Units pel Gospel. Hi havia anat en alguna altra ocasió, però mai no havia vist el que hi vaig veure ahier; reminiscències del passat, coses que no podia imaginar-me que encara es poguessin veure en ple segle XXI: un grup de cavallers i dames del Sant Sepulcre i la veneració d'una relíquia de Santa Anna. 

Cavallers i dames del Sant Sepulcre
Com que cada any hi ha molta gent en el concert de gospel, per poder seure en un bon lloc, hi vaig anar una hora abans, que celebraven una missa cantada per commemorar el dia de la patrona de la parròquia. És una missa en què normalment canten alguns integrants d'Units pel Gospel dirigits per un dels cantaires, que també toca la guitarra. En entrar a l'església --la missa a punt de començar-- hi vaig veure uns homes que duien unes capes blanques llargues fins als peus i avançaven en direcció a l'altar major des de la part posterior del temple. Primer vaig pensar que volien donar més solemnitat a la missa i devien ser capellans amb capa pluvial. Però no van arribat a l'altar, sinó que van seure a les primers files de bancs. Eren deu homes seguits per dues dones (més tard s'hi va afegir un altre home i una altra dona) que duien també sengles capes llargues fins als peus, però de color negre. Elles duien al cap una peineta que els subjectava un vel també negre.

Vaig seure en un banc al costat don s'havien col·locat els personatges de les capes i durant la missa els vaig poder observar bé. De seguida vaig adonar-me que els homes no eren capellans, i no únicament perquè a algun se li veiés la camisa i corbata que duia sota la capa, sinó per les seves faccions, pel seu aspecte general. Posaria la mà al foc que representaven la més rància burgesia catalana. Persones que et podries trobar per alguns barris de la part alta de la ciutat, en determinats restaurants o potser en el Cercle del Liceu.

Creu de Jerusalem

De més a prop vaig poder veure millor la seva vestimenta. Les capes, que els cobrien tot el cos --també el coll--  i arribaven fins a terra, eren d'una tela que semblava llaneta de color cru. Al davant, en la part superior, duien uns guarniments de passamaneria i, sobre el pit, a l'esquerra, hi havia, incrustada, una creu que primer vaig pensar que era la de Malta, però vaig recordar que la creu de Malta té una forma diferent, molt característica. Al final de la missa, quan el capellà va saludar els assistents, va donar les gràcies als "cavallers i dames del Sant Sepulcre". O sigui, que la creu que duen a la capa és la creu de Jerusalem. Tots duien també la mateixa creu penjada del coll amb un cordó de passamà, i també duien guants blancs de cotó.

Missa a Santa Anna (26.06.2016)

En un web sobre aquesta orde de cavalleria llegeixo aquesta descripció de la capa dels cavallers:

LA CAPA: es enteramente redonda, de paño blanco marfil, con una longitud de hasta 10 cm., por debajo de las rodillas, con cuello de terciopelo blanco, alamares de pasamanería blanca, tono de raso blanco, cruz de Godofredo (25 cm de alta), en paño rojo al centro de la pechera. La capa se lleva sin sombrero, sin condecoraciones, según las circunstancias. En cualquiera de los casos puede llevarse el birrete de terciopelo negro.

I sobre la manera de vestir les dones:

LAS DAMAS: visten un vestido negro largo y de manga larga, velo negro en la cabeza y capa de terciopelo de seda negro, con cruz de Godofredo en paño rojo fileteado de oro.

L'acceptació de dames, com a membres de l'orde, no és un fet recent, com vaig imaginar en veure-les, sinó que ve d'una decisió aprovada pel papa Lleó XIII el 1888. He fet un cop d'ull a les normes de protocol de l'orde, però enlloc diu que les dones hagin d'anar darrere dels homes, com vaig veure ahir a Santa Anna. Aquell grup em va recordar escenes vistes a Qatar fa uns anys, amb els homes també vestits de blanc al davant i les dones, negres com escarabats, al seu darrere.

Amb un altre cop d'ull als estatuts de l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, veig que, tot i que estan actualitzats en la segona meitat del segle XX i aprovats pel papa el 1996, són d'una obsolescència majúscula. No entenc que al segle XXI encara estiguin vigents aquestes coses. I penso si aquells homes i dones que vaig veure ahir a Santa Anna han estat elegits cavallers i dames per les seves virtuts o gràcies a la seva amistat amb altres membres de l'orde, i si realment se senten moguts a defensar els llocs sants de Jerusalem com ho van fer els creuats fa segles. I em preguntava què deu pensar l'actual papa d'aquests ordes que no sé si són de la noblesa o de l'església --i d'altres que trobo tan obsolets com el del Sant Sepulcre.

La presència dels cavallers i dames a la celebració d' ahir s'explica perquè l'església i monestir de Santa Anna de Barcelona ha estat vinculada a l'orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des dels segle XII.

La veneració de la relíquia de Santa Anna (i els microbis)
L'altre fet que em va sorprendre va ser la veneració de la relíquia de Santa Anna. Si la Viquipèdia no m'enganya, la relíquia havia desaparegut durant la guerra civil i es va recuperar fa vint-i-cinc anys:

El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil.

La relíquia es conserva en una mena de tubet platejat que el capellà oficiant va exposar a la veneració dels fidels en acabar la missa. I en què va consistir la veneració? Doncs que la gent besava el tubet de la relíquia. Després de cada besada el capellà fregava el tubet amb un mocadoret. Aparentment, que el capellà hi passi el mocador sembla que sigui per motius d'higiene, per endur-se qualsevol possible microbi que hagi pogut deixar la persona que acabar de fer un petó a la relíquia. El que fa, però, --sense el capellà saber-ho, naturalment-- és escampar més els microbis que hi puguin haver deixat les persones que han venerat la relíquia.

Recordo que quan, jo era petita, el dia de Nadal, i potser en alguna altra celebració, al final també es feia una cerimònia semblant. La meva memòria està enterbolida, i no sé en quina església era --potser Sant Joan de Gràcia o els Josepets-- que els feligresos besaven una figureta del nen Jesús. La meva mare, que no sabia microbiologia, però tenia molt de sentit comú, em deia sempre que no toqués amb els llavis la figureta, que podia tenir microbis; que hi apropés la cara i simulés que feia el petó. (Era una època en què la tuberculosi era encara una malaltia temible i bastant difosa.) Potser per aquesta recomanació, aquests tipus de veneracions m'han fet sempre molt de fàstic i em pensava que en el segle XXI ja s'haurien desterrat dels rituals religiosos.

Ahir vaig fixar-me si les persones que s'apropaven a venerar la relíquia la tocaven amb els llavis o només ho simulaven, com em recomanava la meva mare que fes jo. Doncs bé, totes les persones que vaig veure venerar-la hi estampaven els llavis. Vaig pensar que ara que estan tan de moda els estudis del microbioma humà (els microbis que viuen en els cos de les persones), un cultiu fet a partir del mocador del capellà podria mostrar la diversitat microbiana que viu a la boca d'una part de la població, la que ahir era present a l'església de Santa Anna. No sé si algú ha fet un estudi semblant, però sí que s'ha estudiat --segons m'indica Jesús Garcia Gil, microbiòleg de la Universitat de Girona-- la diversitat microbiana de les piles d'aigua beneïda, on la gent fica la mà abans de persignar-se en entrar a una església, i de l'aigua que es fa servir en cerimònies religioses com ara batejos. Pot ser aigua molt beneïda, però la benedicció no impedeix que hi proliferin els microbis. I quin tipus de microbis hi són més abundants? Doncs els que es troben també en gran abundància en les mostres fecals humanes, com ara Escherichia coli, els anomenats enterococs i Campylobacter, segons un estudi publicat a la revista Journal of Water and Health el 2013.

La presència de bacteris d'origen fecal en les piles d'aigua de les esglésies evidencia que la higiene encara és una assignatura pendent en les societats modernes i que el rentat de mans després de defecar no és una pràctica universal o que, si es fa, es fa malament (no n'hi ha prou a passar les mans sota l'aixeta uns segons). Per això no és estrany que encara calguin celebracions com la del Dia Mundial de la Rentada de Mans.

Torno al segle XXI
El concert del grup Units pel Gospel em va fer tornar al segle XXI. No sóc una persona religiosa, però, si ho fos, em sentiria molt més propera al que representa aquest grup que a tot el que vaig veure abans del concert. Un any més, aquelles veus van fer vibrar l'església i les persones que hi érem.

Potser us interessarà:
- Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu de terme, per Enric H. March, en el blog Bereshit.