La Vanguardia recordava recentment la manifestació --ja històrica-- que 130 capellans van fer a Barcelona, a la via Laietana, l'11 de maig de 1966. Aquest és el titular que hi havia en l'edició castellana impresa del diari:
Les sótanas? Deu ser el femení de sótanos i volien recordar que en el soterrani (sótano) de Jefatura era on la policia torturava els detinguts?
El 136% de les dones...
Vist a la revista Gente de distribució gratuïta d'aquesta setmana:
Que hi hagi dones maltractades que retirin la denúncia és una notícia preocupant; però que la retirin, no totes, sinó un 36% més, sembla bastant difícil, per no dir impossible. La lectura de la notícia deixa clar que el titular no correspon a la realitat. Aquí ho tenim: "L'augment del 136% es produeix l'any 2015 respecte el 2014." Vol dir que, si el 2014 hi hagués hagut --és un suposat-- 100 retirades de denúncies, l'any següent aquest nombre va augmentar a 136. De tota manera, jo preferiria saber els valors absoluts, més que no pas el tant per cent de l'augment.
De Barcelona a Roma
Segons deia La Vanguardia el 12 d'abril de 2016, els escombriaires que a les nits recullen la brossa de Barcelona "recorren una distància equivalent a la que separa Barcelona de Roma":
És un article amb infografia, que queda molt bé, i sembla que explica millor les coses, però si el text no és prou explícit, per més infografia que hi hagi, ens quedem in albis. Aquesta distància equivalent a la que hi ha entre Barcelona i Roma, la recorre cada escombriaire? Si és així, en quantes nits? Perquè és evident que una nit no té prou hores per poder fer un recorregut tan llarg a la velocitat que circulen els camions d'escombraries per la ciutat. O és el conjunt d'escombriaires de Barcelona que cada nit fa un recorregut equivalent a aquesta distància? Molt bé els gràfics, però un insuficient a la redacció de l'encapçalament.
4 comentaris:
No sé si són manies però els diaris, en general, cada dia estan més mal redactats, suposo que les figura dels corrector ja es deu haver extingit.
Com diu la Júlia, la mala redacció augmentar dia a dia. La figura del corrector no s'ha extingit però sí que s'ha marginat. D'una banda, els correctors han deixat de ser personal de plantilla no només als diaris, sinó també a les editorials. D'una altra, abans els textos a corregir passaven 2 galerades i una tercera a compaginades (primera impressió). Avui només es fa una correcció encarregada a un col·laborador extern que ho ha de fer a corre-cuita i molt mal pagat. Això en el millor dels casos, perquè sovint, fiant-se dels correctors automàtics, se li encarrega a un becari que no té la formació suficient.
Tanmateix a la comissaria virtual no li ha de mancar la feina...
Júlia, el corrector és per a molts mitjans un luxe. La Vanguardia té un lingüista molt bo a la seva plantilla (Magí Camps), però no crec que la seva tasca sigui llegir tot el diari mentre s'està fent, sinó més aviat marcar pautes, advertir d'errors, determinar el lèxic nou...
Enric, això que dius és cert per a les editorials. N'hi havia que la segona correcció la feia una altra persona, perquè sembla que si una errada t'ha passat per alt una vegada, segurament quan tornis a veure-la, et tornarà a passar per alt. (Però jo moltes vegades, en la segona correcció d'una text descobreixo errors que no havia vist abans.)
Xiruquero, la rapidesa amb què es fan els diaris dificulta la tasca de correcció i com que malauradament --i com dien la Júlia i l'Enric-- la mala redacció augmenta cada dia, la comissaria virtual podria treballar a jornada completa.
Publica un comentari a l'entrada