La dona: Rita Colwell
Rita Colwell (novembre 2012) |
En demanar una beca com a postgraduada per continuar amb la bacteriologia, van dir-li que la universitat no malgastava les beques amb dones, perquè era molt probable que després abandonessin el món de la ciència per dedicar-se a la família. Per sort, en el departament de genètica no pensaven el mateix i van acceptar-la. Hi va fer un màster i va aprendre molta genètica clàssica --la genètica molecular encara trigaria a desenvolupar-se-- que li va ser molt útil per al seu futur en el camp de la microbiologia. Es va doctorar en bacteriologia marina a la Universitat de Washington a Seattle i després ella i el seu marit van passar per diverses universitats. El 1963 es van instal·lar a Washington D.C. i Rita va entrar a treballar com a professora ajudant de biologia a la Georgetown University i el 1966 hi va aconseguir una plaça fixa com a professora associada. Aquell any també va néixer la seva primera filla (després en vindria una altra). El 1972 va ser catedràtica de la Universitat de Maryland, on ara és Distinguished Professor.
Rita Colwell ha desenvolupat una carrera científica brillantíssima, tant com a investigadora com fent de gestora de la recerca i l'educació. A més del seu treball, molt original, en relació al còlera (vegeu els següents apartats), va ser pionera en el camp de la biotecnologia marina, i va contribuir a la fundació de centres que avui gaudeixen de molt prestigi com ara l'Institut de Biotecnologia de la Universitat de Maryland (UMBI, de l'anglès University of Maryland Biotechnology Institute). En el desenvolupament de la bioinformàtica de les darreres dècades ha trobat una eina molt valuosa per al monitoratge de malalties infeccioses, especialment les transmeses per l'aigua, mitjançant una xarxa internacional que permet analitzar i comparar dades de tot el món. Ha rebut nombrosos premis i doctorats honoris causa.
La malaltia: el còlera
Cèl·lules de Vibrio cholera |
Una persona de 70 quilos té en el seu cos uns 42 litres d'aigua, la major part de la qual es troba dins de les cèl·lules i en els espais intercel·lulars. En el corrent circulatori n'hi ha només uns 3,5 litres. En condicions normals de salut, l'aigua que es beu reemplaça l'aigua que es perd per la orina, les defecacions, la suor i la respiració. La mateixa persona de 70 quilos pot perdre uns 3 o 4 litres d'aigua i no tenir altres símptomes més que set i una lleugera deshidratació. Però si en perd més de 8 o 9 litres, poden produir-se altres símptomes més greus, alguns dels quals poden posar la vida en perill.
La deshidratació causada pel còlera és sobtada i molt abundant. Si no se substitueix l'aigua que es va perdent, que pot ser fins a un litre per hora, la persona afectada podria morir en menys d'un dia. De fet, sense tractament, la mortalitat sol ser del 60 per cent. En la mainada, la malaltia pot ser encara més mortífera perquè tenen menys reserves d'aigua en el cos i la deshidratació és més ràpida. El tractament tradicional era l'administració d'aigua amb electròlits per via intravenosa. Però en elss països que més pateixen la malaltia, en regions del món en vies de desenvolupament, no sempre es disposa de material esterilitzat i personal sanitari preparat. Des de la dècada de 1960 es fa la rehidratació per via oral, molt més senzilla i barata i que també és eficaç. Es fa beure a les persones malaltes una solució amb unes determinades concentracions de glucosa i sodi. Durant molt de temps, un enigma d'aquesta malaltia era el fet que de tant en tant es produïen epidèmies que podien escampar-se per grans regions geogràfiques i que, un cop passada l'epidèmia, el microbi desapareixia.
Rita Colwell i el còlera
Hi havia microbiòlegs que pensaven que el vibrió s'amagava en persones sanes que eren immunes a la seva toxina, com en el cas de la febre tifoide. Rita Colwell, en canvi, va sospitar que el bacteri s'ocultava en el mar, en les aigües costaneres i especialment en estuaris o deltes, on s'ajunten l'aigua salada del mar i l'aigua dolça dels rius. Per provar la seva hipòtesi va començar a analitzar les aigües de la badia de Chesapeake, l'estuari més gran dels Estats Units i prop del qual ella vivia i treballava. Tot i que als Estats Units no hi havia hagut cap brot de còlera des de 1911, ve't aquí que el Vibrio cholerae era present en aquelles aigües i que la presència no tenia cap relació amb la possible contaminació fecal de les aigües, com passa en el cas de Salmonella (un bacteri que causa també diarrees agudes). Aquesta troballa, però, va ser qüestionada perquè quan es feien cultius de mostres d'aigua, el bacteri no hi apareixia mai. Va trigar anys a poder provar la seva presència en aigües marines costaneres mitjançant una tècnica que fa servir uns anticossos fluorescents que es fixen al bacteri i després emeten llum d'un color determinat quan són examinats amb un microscopi especial (anomenat de microscopi de fluorescència).Una altra intuïció d'aquesta microbiòloga va ser que el microbi visqués en el plàncton (el conjunt d'organismes que viuen en suspensió en la part superiors de les aigües salades o dolces) i que la sobtada aparició dels brots epidèmics fos causada per algun canvi en les condicions ambientals que feia augmentar la densitat del plàncton. Al final va trobar el bacteri en la closca i l'intestí d'uns copèpodes, uns minúsculs crustacis (solen fer entre 1 i 2 mil·límetres de llarg) molt abundants en el plàncton, tant en el mar com en les aigües dolces. Hi ha soques del vibrió que produeixen un potent enzim (quitinasa) que els permet adherir-se fàcilment a la coberta de quitina dels copèpodes. Un altre enzim (mucinasa) els pemet penetrar la barrera de mucus que cobreix la superfície interna de l'aparell digestiu.
Avui dia se sap que hi ha una correlació entre entre l'augment de la temperatura de l'aigua del mar i la proliferació dels organismes planctònics: primer proliferen els components del fitoplàncton (els fotosintètics) i després els del zooplàncton (que s'alimenten del fitoplàncton), entre els quals hi ha els copèpodes. En augmentar la densitat de copèpodes, augmenta també la densitat dels vibrions que viuen adherits a la superfície del copèpode, en el seu interior i també en els ous. Tenint en compte que cada copèpode pot ser portador de fins a 10.000 vibrions, la proliferació dels crustacis fa augmentar molt la del bacteri. El monitoratge de la temperatura del mar mitjançant teledetecció per satèl·lit permet predir quan es produirà una floració (bloom) de plàncton i calcular quan hi pot haver una densitat de vibrions suficient per causar un brot epidèmic.
Rita Colwell va comprovar a Bangla Desh que, de quatre a sis setmanes després que hi hagués una pujada de la temperatura de les aigües costaneres, el nombre de casos de còlera augmentava. I el 1991 va trobar també la mateixa relació entre un brot de còlera produït al Perú (la primera vegada que la malaltia afectava Sud-amèrica) i una pujada de la temperatura de l'aigua causada pel fenomen climàtic que es coneix com "El Niño".
La solució (parcial): el sari
Tot i la recomanació que a Bangla Desh es bulli l'aigua de consum, perquè l'ebullició mata els organismes patògens que hi pugui contenir, no tothom pot fer-ho perquè el combustible és escàs i car. El que s'acostuma a fer és usar un tros de roba de sari vell per filtrar l'aigua amb què es preparen les begudes a casa. Rita Colwell i el seu grup van experimentar filtrant l'aigua a través de tela de sari, però no un sol tros, sinó doblant-la diverses vegades, per obtenir un filtre de diverses capes. Van veure que, si tenia entre quatre i vuit capes, s'aconseguia un filtre d'un pas de malla d'uns 20 micròmetres, prou petit per retenir tot el zooplàncton i la major part del fitoplàncton; per tant, també totes les cèl·lules de Vibrió cholerae que hi hagués en els copèpodes i sobre partícules de més de 20 micròmetres.Es va comprovar que un filtre amb quatre capes de la tela de sari era suficient per eliminar el 90 per cent dels vibrions. I que era més apropiada la roba de cotó de saris vells, perquè les fibres del cotó, a còpia de rentades, es fan més suaus i s'afluixen, reduint l'espai dels porus. Aquests filtres es subjectaven damunt del coll de les gerres de terrissa, llautó o alumini que es fan servir per recollir l'aigua (el nom que reben a Bangla Desh aquestes tenalles és kalash o kalasha). En enfonsar la gerra dins d'un estany o riu per omplir-la, l'aigua que entra a la gerra és filtrada per les capes de tela de sari.
Es van donar instruccions a la població sobre la manera d'usar els filtres, especialment com havien de descontaminar-los després de cada ús. Per treure'n el plàncton que hi havia quedat retingut, calia que esbandissin bé el filtre en el mateix riu o estany d'on haguessin tret l'aigua i després havien de fer-los una altra esbandida amb aigua filtrada i deixar-los assecar al sol. En un estudi fet a 65 pobles d'una zona rural de Bangla Desh entre setembre de 1999 i juliol de 2002, es va aconseguir una reducció del 48 per cent de casos de còlera.
Quan el 2004 Rita Colwell va venir a Barcelona, en una conferència que va fer a l'Institut d'Estudis Catalans, va explicar com van aconseguir controlar el còlera a Bangla Desh, i va destacar la importància d'obrir-se a altres disciplines. Les ciències socials van proporcionar-li la manera de controlar el còlera a Bangla Desh amb una eina tan pràctica, senzilla i barata com és el sari. Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la de nou en el simposi que la Fundación Areces i l'Institut d'Estudis Catalans van dedicar a la memòria de Lynn Margulis. Va explicar-hi els darrers avenços fets en l'estudi de les diverses espècies de Vibrio i de la seva virulència gràcies a la nova disciplina de la genòmica i va comentar els darrers brots epidèmics que s'han produït al món.
D'aquella visita que va fer el 2004 a Barcelona, en rescato tres fotografies que li vaig fer. La primera, durant la visita al Parc Güell amb el seu marit; la segona, davant d'una columna de Winogradski, a CosmoCaixa, amb el catedràtic de microbiologia de la Universitat de Barcelona, Ricard Guerrero; la tercera, mentre Begoña Vendrell, aleshores encara estudiant (ara és investigadora de l'Institut de Ciències del Mar), li feia una entrevista per a la revista Omnis Cellula.
Els Colwell al Parc Güell (octubre 2004) |
Rita Colwell i Ricard Guerrero a CosmoCaixa (octubre 2004) |
Rita Colwell entrevistada per Begoña Vendrell (octubre 2004) |
Potser us interessarà:
Infectious disease and environment: cholera as a paradigm for waterbone disease. R. Colwell (2004) Article basat en una conferència que Rita Colwell va impartir a l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el 26.10.2004
Reduction of cholera in Bangladeshi villages by simple filtration. R. Colwell i altres autors (2003) proceedings of the National Academy of Sciences US 100:1051-1055
Marine ecosystems and cholera. R. Colwell, A Huq (2001) Hydrobiologia 460:141-145
Crèdits fotos:
- Sari (anònim). Procedència: Wikimedia Commons
- Rita Colwell (M. Piqueras, 2004 i 2012)
- Vibrio cholerae (anònim, 1979). Procedència: Center for Infectious Diseases, domini públic.
7 comentaris:
Mercè,
m'ha agradat molt aquesta història. Una història sobretot d'enginy. A vegades, poc és molt. Amb molt poca cosa i molt enginy és pot arribar a molt.
Una gran història, Mercè, que diu molt sobre el masclisme dels estaments educatius i sobre com es poden fer moltes coses amb materials ben humils.
Ignasi, Allau, gràcies pels vostres comentaris. Feia temps que volia parlar de Rita Colwell i com va aconseguir reduir el còlera a Bangla Desh i aquesta setmana que he coincidit amb ella m'ha semblat que era l'ocasió per parlar-ne. És una dona molt agradable i en veure-la i sentir-la ningú no diria que durant uns anys va ser la dona més influent en ciència als Estats Units, portant les regnes de la recerca en el país més productiu del món.
Fantàstica l'explicació del bacteri i de la intuició femenina. Gràcies Mercè
Molt bon article: he aprés molt
Un gran article i la demostració que sabem ben poques coses de tot allò que ens envolta. Gràcies!
Gràcies, Marta, Montse, Clídice. M'agrada saber que us ha interessat.
Publica un comentari a l'entrada