La ciutat dels gossos

Fa alguns dies que, al capvespre, vaig a passejar pels jardins de la Maternitat, que tinc molt a prop de casa. És l'hora en què el barri --semidesert fins aleshores-- cobra vida. La gent gran i la gent menuda omplen el parc. I també és l'hora que molta gent treu a passejar els gossos. Hi ha algunes zones del parc on s'ajunten grups de persones --la majoria dones-- amb gossos. Mentre els gossos corren i juguen elles fan petar la xerrada.

He pensat que aquells gossos són molt afortunats per viure amb gent que se'ls estimen com si fossin un membre més de la família, sort que no tenen altres animals que són abandonats cada estiu a Barcelona. I he recordat un història d'un gos abandonat --amb final feliç-- que vaig viure de prop fa uns dotze o tretze anys. La meva memòria és molt fluixa, però no tant com per haver oblidat que, en el seu moment, vaig escriure aquella història. El buscador de l'ordinador m'ha ajudat a rescatar-la.

Aquell estiu van ser notícia els atacs que uns gossos havien fet a algunes persones en circumstàncies diverses. En alguns casos, es tractava de gossos ensinistrats per a la lluita; en d'altres, de gossos abandonats que havien recuperat els instints salvatges que devien tenir els seus avantpassats. La mort d'una nena per l'atac d'un rotweiler, i les ferides que gossos de diverses races considerades també "de guarda i defensa" van infligir a diverses persones van crear molta controvèrsia. Arran d'aquells fets, aquests gossos eren vistos per molta gen com assassins en potència.

La polèmica entre persones partidàries de prohibir la tinença d'aquesta animals i els que deien que els perillosos eren els seus propietaris encara cuejava quan vaig ser testimoni d'uns fets protagonitzats per un ca dels inclosos en la llista negra. Era una mescla de rotweiler i pastor alemany i una nit va entrar ferit, arraulit, amb la cua entre les cames, i mig mort de gana i de set, en un restaurant del meu barri. Els empleats, que ja plegaven --era gairebé la matinada--, van donar-li algunes restes de menjar i aigua i l'animaló va menjar i beure fins a fartar-se.

L'Ana, que treballava en aquell restaurant, va adonar-se que el gos tenia diverses ferides al coll i al ventre. No sé on va passar la nit el gos, però sé que l'endemà l'Ana va dur-lo al veterinari on acudia habitualment amb la Iris, la femella de pastor alemany amb qui ella convivia des de feia tres anys. En examinar el gos, el veterinari va detectar-li un xip d'identificació i a través del Col·legi de Veterinaris van intentar localitzar-ne el propietari. Però el xip devia ser recent i encara no estava registrat. A més, la veterinària a qui corresponia el codi del xip era de vacances.

En aquesta situació, l'Ana tenia diverses opcions: lliurar el gos a la Guàrdia Urbana --que el duria a la gossera municipal--, dur-lo a un refugi de la Societat Protectora d'Animals o tenir-ne cura ella mateixa mentre no tornés de vacances la veterinària que podria avisar el propietari de l'animal. Atès el gran nombre de gossos perduts o abandonats que hi ha durant el mes d'agost, triar qualsevol de les primeres opcions era abocar l'animal a una mort quasi segura, bé per les condicions precàries dels refugis per a gossos, bé perquè fos sacrificat per manca d'espai. Per tant, va decidir endur-se el gos a casa, on no va ser molt ben rebut per la Iris, que devia veure'l com un intrús. En Willie --nom provisional que va posar-li l'Ana-- va haver d'instal·lar-se en un minúscul balcó.

El pitjor moment del dia per a l'Ana era l'hora de treure les dues bèsties a passeig. En Willie, que havia heretat la fortalesa del rotweiler, era molt juganer i volia participar dels jocs dels altres gossos del parc. Ella, però, no s'atrevia a deixar-lo sense cadena i sovint patia les estrebades del gos. D'aquells dies, li van quedar alguns blaus a les cames, causats per una caiguda quan intentava controlar en Willie. Vaig acompanyar-la algun dia a passejar els dos gossos. No és una activitat que m'entusiasmi, però veure-la treure el fetge per la boca per l'esforç de dominar aquelles dues bèsties juganeres em va commoure i jo mateixa m'hi vaig oferir.

Aquell estiu havia llegit tantes coses --totes negatives-- sobre els gossos de presa, que en Willie em feia una certa basarda; era encara un cadell, però tenia una força extraordinària. Quan el primer dia se'm va posar dret, amb les potes repenjades al meu estómac i li vaig veure aquelles dents esmolades, vaig imaginar-me el titular de la notícia: "Nova víctima d'un gos de presa." El que en Willie va fer, però, va ser omplir-me de petons --petons de gos, naturalment--, cosa que tampoc em feia molta gràcia. No sabia com fer-li entendre que no m'havia d'agrair res, que no ho feia per ell, sinó per l'Ana.

Per fi va tornar de vacances la veterinària d'en Willie, el qual a partir d'aquell moment va passar a dir-se Tom, nom amb què havia estat inscrit. Localitzat el seu propietari oficial, no va mostrar-se massa entusiasmat per la notícia que algú havia trobat el seu gos i n'havia tingut cura tots aquells dies. Va dir que el gos ja no era seu, que feia algunes setmanes l'havia "regalat" --eufemisme per "abandonat"?-- i es va negar en rodó a donar el nom de la persona a qui n'havia fet obsequi.

La història tornava a començar. Què fer amb el gos? L'Ana no se'l podia quedar definitivament, però es resistia a dur-lo a un refugi o a la gossera municipal. El gos se li havia afeccionat i ella no es veia en cor de gastar-li una tan mala passada. Va donar veus entre les amistats i aviat va tenir sort: un noi havia hagut de sacrificar el seu pastor alemany, greument malalt, i desitjava la companyia d'un altre gos. En Tom/Willie havia trobat una persona que cuidaria d'ell amb tanta cura com ho havia fet l'Ana. Això podria haver estat el happy end de l'odissea d'en Tom, però la història va tenir una continuació.

Pocs dies després que en Tom estigués amb el seu nou amo, en sortir l'Ana de casa seva, se'ls va trobar que anaven a passeig. El ca es va tornar boig d'alegria en veure-la i quan ella va marxar en direcció contrària a la que duien ell i el seu amo, va voler seguir-la. Els esforços del seu amo van ser insuficients per subjectar l'animal, que va fer una estrebada a la corretja i va arrencar a córrer. Mentre, l'Ana s'havia ficat a la parada del metro que hi havia a la cantonada. En Tom, completament despistat, va creuar embogit el carrer, amb tan mala fortuna, que un cotxe li va donar un cop, per ell no es va aturar i va seguir la seva carrera. El seu amo, que va veure de lluny l'accident, no va poder fer res per detenir el gos. Va voltar per tot el barri, però no el va trobar enlloc.

L'endemà al matí, l'Ana, que no s'havia assabentat del que havia passat, va rebre dues trucades telefòniques. Una era del Col·legi de Veterinaris; li van dir que una persona havia trobat el gos --ferit una altra vegada-- i l'havia dut a una clínica veterinària, on van veure que duia el xip d'identificació. Com que ella era la darrera persona que l'havia tingut, per això l'avisaven. L'altra trucada era del veterinari on l'Ana havia dut en Tom --quan era Willie. Un client els havia dut un gos mig ferit que semblava perdut o abandonat i van adonar-se que era el mateix que ella havia dut dies abans quan el va trobar perdut i ferit.

Aleshores l'Ana va intentar localitzar el noi que ara tenia el gos, per va ser impossible (després va saber que havia estat tot el dia pel carrer a la cerca d'en Tom). Així que ella mateixa va recollir-lo a cal veterinari. Les mostres d'afecte de Willie en veure-la eren indescriptibles. Finalment en Tom va tornar amb el seu amo, al qual l'Ana va suggerir que durant una temporada no passés per davant de casa d'ella amb el gos.

La història va acabar bé, però quants Toms no hi deu haver abandonats i perduts per pobles i ciutats de Catalunya que, empesos per l'instint de supervivència, podrien atacar persones o altres animals? Tot per la irresponsabilitat de persones que, a l'hora de comprar un gos, no pensen en els deures que això implica.