20, Triangle Street, Amherst (Massachusetts |
Roosevelt, després d'un passeig sota la pluja. |
20 Triangle Street, la cuina. |
Una tanca d'arbustos separava el jardí --més que jardí, un tros de bosc-- de la casa de Lynn dels jardins veïns. En un costat, però, hi havia una discontinuïtat en els arbusts que formaven la tanca. No sé si la devia fer Roosevelt a còpia de passar-hi una i altra vegada al llarg dels anys o si potser ja existia d'abans que ell arribés a la casa i s'havia acostumat a fer servir aquella drecera en el mur vegetal. Era la manera més ràpida per entrar al jardí veí, que no era un jardí qualsevol, sinó el de la casa on la poeta Emily Dickinson (1830-1886) va transcórrer la major part de la seva vida. Una casa que ara és un museu. Lynn, que era una gran coneixedora de la literatura del seu país --i de la d'altres països també-- se sabia de memòria molts poemes d'Emily Dickinson i un d'ells va inspirar-la per al títol d'un dels seus llibres: Slanted truth, veritat esbiaixada. De vegades, en les seves conferències intercalava alguns versos de la seva veïna. (De la casa d'Emily Dickinson i de la seva obra --i de la casa de Lynn Margulis-- en podria parlar molt millor que jo Carmen Chica, que va fer dues estades d'un mes cadascuna a 20 Triangle Street i va tornar-ne amarada de la literatura de la poeta nord-americana; posaria la mà al foc que ella també se'n sap molts poemes de memòria.)
Per aquest costat hi havia el pas entre els arbust al jardí d'Emily Dickinson |
La casa-museu d'Emily Dickinson només es pot visitar de dimecres a diumenge i en uns horaris molt restringits (si més no, així era el 2001). Jo vaig arribar a Amherst un dissabte i m'hi vaig quedar fins al següent dimecres. Vaig intentar visitar-lo diumenge, però vaig trobar la casa tancada. Un cartell indicava la conveniència de telefonar prèviament per acordar la visita. Potser aquell dia no ho hi havia trucat ningú i per això no havien obert. El següent dia de visita era dimecres, i jo marxava a mig matí, gairebé coincidint amb l'hora que obrien el Museu. Tot i no haver pogut visitar la casa de la gran poeta per dins, vaig passar moltes estrones en el jardí, al qual podia accedir des del jardí de Lynn o tranquil·lament des del carrer. Ara potser no sigui possible. Si més no, he vist per Internet que aquests darrers anys han restaurat tota la finca d'Emily Dickinson i hi han posat una tanca com la que havia tingut en el segle XIX.
Casa Museu d'Emily Dickinsonn restaurada (foto Wikimedia Commons, 2008) |
Comparo les fotos que jo vaig fer de la casa d'Emily Dickinson i les que veig ara per Internet i m'adono que ha canviat de color. El 2001 la façana era de maons vermells i les fotos recents la mostren groga. Suposo que en fer la restauració l'han pintada. Potser en els temps d'Emily Dickinson els maons estaven recoberts de pintura.
Casa.museu d'Emily Dickinson, detall |
Casa-museu d'Emily Dickinson, entrada principal |
La casa d'Emily Dickinson pertany a Amherst College. No sé què se'n farà de la casa de Lynn Margulis, però crec que la seva universitat --la Universitat de Massachusetts-Amherst-- hauria de procurar preservar-la per al futur i fer-ne també una casa-museu o algun tipus de centre depenent de la Universitat, una biblioteca especialitzada, per exemple. Així, aquell angle que fan Main Street (on es troba l'entrada a la casa museu d'Emily Dickinson) i Triangle Street recordaria dues grans dones que ha tingut Amherst i uniria en una sola les mal anomenades dues cultures, la de les lletres i la de les ciències.
Per a final de març de 2012, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de Massachusetts a Amherst organitzarà un acte d'homenatge a Lynn Margulis, que en va ser Distinguished Professor. Espero poder-hi anar i tornar a veure la casa de 20, Triangle Street. Si la Universitat i el poble d'Amherst tenen la sensibilitat per la cultura que es pot esperar d'una universitat que té una biblioteca de vint-i-cinc plantes (sí, 25 pisos!; l'únic edifici que sobresurt enmig dels arbres i cases baixes) i d'una població que concentra al seu voltant cinc centres universitaris (una universitat i quatre colleges), m'agradaria que en aquell acte es pogués anunciar que la casa de Lynn Margulis no serà casa de ningú més o millor dit, que serà casa de tothom i una llar de cultura per a les futures generacions.
Potser us interessarà:
- Sobre Lynn Margulis (aquest bloc, 23.112011). Recull d'articles i textos diversos sobre/de Lynn Margulis, classificats segons la llengua en què estan escrits (amb actualitzacions).
- Lynn Margulis (1938-2011) (aquest bloc, 23.11.2011). Primeres impressions després d'assabentar-me del traspàs de Lynn Margulis.
Fotos: M. Piqueras, juny 2001 (excepte la foto de la casa-museu d'Emily Dickinson el 2008)
3 comentaris:
Quins indrets més encisadors!
Fa la sensació que en llocs així ha de ser fàcil crear, pensar, viure! Ves a saber! En qualsevol cas gràcies per compartir la teva fortuna :)
Júlia, Clídice, sí és un lloc fantàstic. Vaig sentir no poder-m'hi estar més dies i encara més no poder coincidir amb la propietària de la casa, Lynn Margulis. Jo també vaig pensar que un indret així afavoria el pensament creatiu, tot i que Lynn era creativa en qualsevol lloc que es trobés. I vaig quedar bocabadada en veure les biblioteques. La de la Universitat de Massachusetts, 25 pisos! (des dels pisos més alts hi ha una vista esplèndida de la vall del riu Connecticut), i la biblioteca pública d'Amherst, fantàstica amb fons molt interessants, i un edifici molt bonic, mig soterrat.
Publica un comentari a l'entrada