Els meus records de 20, Triangle Street, Amherst

Quan el pas del temps ja em mostra els records desdibuixats i boirosos, els meus quaderns de notes i les fotos que sempre procuro fer dels llocs que visito fan de pilars de la meva memòria i puc rememorar fets que tenia mig oblidats. Ara m'han servit per recordar els dies que vaig passar a casa de Lynn Margulis el juny de 2001.

20, Triangle Street, Amherst (Massachusetts

La casa que ocupa el número 20 de Triangle Street, a Amherst (Massachusetts) va ser construïda fa poc més de cent anys. És una típica casa americana de fusta, de dues plantes, golfes i celler. Tot i ser dins del poble, està envoltada d'arbres, com si l'haguessin construïda dins del bosc. És la casa on la biòloga nord-americana Lynn Margulis va viure des d'aproximadament el 1989, i on va morir el 22 de novembre d'enguany. Hi vaig passar uns quants dies el mes de juny de 2001, de tornada d'un simposi que es va fer a Maine, estat veí de Massachusetts. L'hospitalitat era una característica de Lynn Margulis. A casa seva tothom era ben rebut, fins i tot encara que ella no hi fos, com quan vaig anar-hi jo (Lynn era per Europa en aquelles dates). Una estudiant de la Universitat de Massachusetts --Brianne-- tenia cura de la casa i especialment del gos de la Lynn mentre ella era fora.

Roosevelt, després d'un passeig sota la pluja.

Recordo molt bé aquells dies, sobretot l'esmorzar a la cuina, asseguda de cara al jardí, des d'on sentia les veus de la natura i podia veure algun esquirol o algun chipmunk (l'esquirol llistat que, en els dibuixos de Walt Disney, feia anar de corcoll l'ànec Donald) que trepava a algun arbre, o moixonets o altres ocells que venien a treure's la set en algun dels abeuradors del jardí. També algun conill. Era com viure dins del bosc. El gos de Lynn --Roosevelt, molt conegut en tot el poble-- entrava i sortia de la casa a voluntat. Era ja un gos vell (va morir pocs anys després), que caminava balancejant el cos, el pas lent, com si li costés aixecar les potes. Estava acostumat a veure hostes en aquella casa i els tractava com si fossin de la família; és a dir, podia venir a despertar-te a les sis de la matinada si trobava la porta del carrer tancada i a ell li abellia sortir a fer la primera passejada del dia. Perquè vagarejar pels carrers d'Amherst era la seva gran afició; encara que plogués a bots i barrals i tornés a casa xop com el dia que vaig fer-li la foto. Alguna vegada vaig sortir a passejar amb ell, però a Roosevelt no li calia cap companyia --si més no, companyia humana-- per deambular pels carrers del poble. I qui sap si fins i tot no preferia sortir tot sol perquè ningú pogués privar-lo de fer trapelleries, com quan es va apropar a la caserna de la policia i va remenar en el contenidor de la brossa que hi havia al costat.

20 Triangle Street, la cuina.

Una tanca d'arbustos separava el jardí --més que jardí, un tros de bosc-- de la casa de Lynn dels jardins veïns. En un costat, però, hi havia una discontinuïtat en els arbusts que formaven la tanca. No sé si la devia fer Roosevelt a còpia de passar-hi una i altra vegada al llarg dels anys o si potser ja existia d'abans que ell arribés a la casa i s'havia acostumat a fer servir aquella drecera en el mur vegetal. Era la manera més ràpida per entrar al jardí veí, que no era un jardí qualsevol, sinó el de la casa on la poeta Emily Dickinson (1830-1886) va transcórrer la major part de la seva vida. Una casa que ara és un museu. Lynn, que era una gran coneixedora de la literatura del seu país --i de la d'altres països també-- se sabia de memòria molts poemes d'Emily Dickinson i un d'ells va inspirar-la per al títol d'un dels seus llibres: Slanted truth, veritat esbiaixada. De vegades, en les seves conferències intercalava alguns versos de la seva veïna. (De la casa d'Emily Dickinson i de la seva obra --i de la casa de Lynn Margulis--  en podria parlar molt millor que jo Carmen Chica, que va fer dues estades d'un mes cadascuna a 20 Triangle Street i va tornar-ne amarada de la literatura de la poeta nord-americana; posaria la mà al foc que ella també se'n sap molts poemes de memòria.)

Per aquest costat hi havia el pas entre els arbust al jardí d'Emily Dickinson

La casa-museu d'Emily Dickinson només es pot visitar de dimecres a diumenge i en uns horaris molt restringits (si més no, així era el 2001). Jo vaig arribar a Amherst un dissabte i m'hi vaig quedar fins al següent dimecres. Vaig intentar visitar-lo diumenge, però vaig trobar la casa tancada. Un cartell indicava la conveniència de telefonar prèviament per acordar la visita. Potser aquell dia no ho hi havia trucat ningú i per això no havien obert. El següent dia de visita era dimecres, i jo marxava a mig matí, gairebé coincidint amb l'hora que obrien el Museu. Tot i no haver pogut visitar la casa de la gran poeta per dins, vaig passar moltes estrones en el jardí, al qual podia accedir des del jardí de Lynn o tranquil·lament des del carrer. Ara potser no sigui possible. Si més no, he vist per Internet que aquests darrers anys han restaurat tota la finca d'Emily Dickinson i hi han posat una tanca com la que havia tingut en el segle XIX.

Casa Museu d'Emily Dickinsonn restaurada (foto Wikimedia Commons, 2008)

Comparo les fotos que jo vaig fer de la casa d'Emily Dickinson i les que veig ara per Internet i m'adono que ha canviat de color. El 2001 la façana era de maons vermells i les fotos recents la mostren groga. Suposo que en fer la restauració l'han pintada. Potser en els temps d'Emily Dickinson els maons estaven recoberts de pintura.

Casa.museu d'Emily Dickinson, detall

 

Casa-museu d'Emily Dickinson, entrada principal

La casa d'Emily Dickinson pertany a Amherst College. No sé què se'n farà de la casa de Lynn Margulis, però crec que la seva universitat --la Universitat de Massachusetts-Amherst-- hauria de procurar preservar-la per al futur i fer-ne també una casa-museu o algun tipus de centre depenent de la Universitat, una biblioteca especialitzada, per exemple. Així, aquell angle que fan Main Street (on es troba l'entrada a la casa museu d'Emily Dickinson) i Triangle Street recordaria dues grans dones que ha tingut Amherst i uniria en una sola les mal anomenades dues cultures, la de les lletres i la de les ciències.

Per a final de març de 2012, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de Massachusetts a Amherst organitzarà un acte d'homenatge a Lynn Margulis, que en va ser Distinguished Professor. Espero poder-hi anar i tornar a veure la casa de 20, Triangle Street. Si la Universitat i el poble d'Amherst tenen la sensibilitat per la cultura que es pot esperar d'una universitat que té una biblioteca de vint-i-cinc plantes (sí, 25 pisos!; l'únic edifici que sobresurt enmig dels arbres i cases baixes) i d'una població que concentra al seu voltant cinc centres universitaris (una universitat i quatre colleges), m'agradaria que en aquell acte es pogués anunciar que la casa de Lynn Margulis no serà casa de ningú més o millor dit, que serà casa de tothom i una llar de cultura per a les futures generacions.

Potser us interessarà:
- Sobre Lynn Margulis (aquest bloc, 23.112011). Recull d'articles i textos diversos sobre/de Lynn Margulis, classificats segons la llengua en què estan escrits (amb actualitzacions).
- Lynn Margulis (1938-2011) (aquest bloc, 23.11.2011). Primeres impressions després d'assabentar-me del traspàs de Lynn Margulis.

Fotos: M. Piqueras, juny 2001 (excepte la foto de la casa-museu d'Emily Dickinson el 2008)