Carlo Alberto Redi, el biòleg furiós

"Estic indignat amb qui té les regnes d'aquest país, els polítics i els grans --és un dir-- pensadors. No mostren la més mínima humilitat per demanar de saber, per informar-se sobre el coneixement biològic necessari per dirigir una societat laica i justa." Així s'expressa Carlo Alberto Redi, catedràtic de biologia del desenvolupament de la Universitat de Pavia. Redi ha vessat la seva indignació en un llibre publicat recentment a Itàlia que es titula Il biologo furioso.

Carlo Alberto Redi (a l'esquerra) i Tim Hunt (Premi Nobel Fisiol-Medicina 2001)

En una entrevista que ha publicat el diari La Repubblica, Redi explica altres motius de la seva indignació. Diu que, en una societat del coneixement com és la italiana on, en el segle XIX la química n'havia estat el centre d'atenció i en el segle XX ho va ser la física, avui dia, quan les ciències de la vida n'ocupen el lloc predominant, l'atenció que se'ls presta és nul·la. Els polítics italians no demanen el parer de les institucions científiques quan han de decidir sobre el final de la vida, l'ús de cèl·lules mare o els organismes modificats genèticament. I diuen bajanades sobre temes que ignoren. Per altra banda, el país forma científics que després es "regalen" a altres països que gràcies a ells s'enriqueixen de coneixement.

La ciutadania podria ignorar la física de partícules i no saber que és el bosó de Higgs (ho diu referint-se a la física que predominava en el segle XX). Però cal conèixer els resultats de la recerca biològica perquè afecten tothom. Té a veure amb la manera com naixeran els nostres fills, amb allò que menjarem, amb la nostra mort. Es corre el risc que només una petita part de la ciutadania, que serà la que estarà informada i la que disposarà de diners, pugui accedir a serveis biològics. "I això no és democràcia", diu Redi.

Parla Redi també de la necessitat que tenim de filòsofs, però es lamenta que els que hi ha en general no estudien biologia. Un filòsof actual de gran prestigi com és l'alemany Jürgen Habermas parla dels perills de la genètica "liberal" i demana que es tanquin laboratoris. Quan el periodista li pregunta si els biòlegs no tindran també part de culpa en aquesta situació de desconeixement i ignorància, Redi reconeix que això és cert: "No podem seguir tancats en el laboratoris, hem de sortir al carrer per explicar a la gent per què, per fer els nostres experiments, ens calen ratolins. I no hauríem d'esbombar cada un dels resultats obtinguts per aconseguir finançament." Diu que és una pràctica que acaba espantant la ciutadania sobre les possibles aplicacions de la recerca.

El periodista pregunta a Redi què hauria de fer amb l'entrevista que li fa, atès que ell, en el llibre. convida els lector a estripar els diaris. L'entrevistat respon que és una provocació que ha fet pensant en els mitjans que, amb titulars sensacionalistes, distorsionen el sentit de la recerca científica. Diu que ell ha estat testimoni de decisions molt delicades preses per ministres italians que l'única informació que tenien sobre el tema provenia de notes de premsa, mentre que a Anglaterra, el primer ministre pren les decisions després de conèixer l'opinió de la Royal Society.

Redi i el seus equip de col·laboradors a la Universitat de Pavia, a més de fer recerca de qualitat en cèl·lules mare, fan una gran tasca divulgadora explicant a la societat la seva recerca: com es fa, per a què serveix i quines aplicacions pot tenir en el futur. Han participat en fires i festivals de ciència, portant el laboratori al carrer. Ara espero poder llegir aviat el seu llibre. També han organitzat cursos per a periodistes i comunicadors, perquè tinguin contacte directe amb el món de la recerca. I uns altres per a jutges i magistrats, que sovint han de prendre decisions sobre temes que depenen molt de proves fetes en els laboratoris. Conec el tarannà de Redi i estic segura que la lectura del seu llibre no em decebrà. A més, em fa l'efecte que moltes de les coses que hi hagi dit, podrien ser extrapolades a Catalunya i Espanya.

Foto Redi i Hunt: M. Piqueras (febrer 2003)