Feia temps que no anava a la masia Quiterio, a Pedrissa, un indret entre Camarasa i la Sentiu on viu la família de la Imma, companya i amiga dels anys d'universitat. Ella viu a Itàlia i, quan ve a passar el Nadal amb la família, m'agrada anar a veure'ls, tot i que no sempre m'és possible fer-ho.
Dilluns vaig anar a Pedrissa amb la Jeannette i la Gemma, altres dues "col·legues" d'aquells anys daurats. A més de veure la Imma, el marit i el fill, em feia il·lusió veure la padrina i altres membres de la família. La padrina farà noranta anys al gener. Conserva una gran vitalitat, i no fa molts anys que encara anava de tant en tant a veure la filla a Bolonya, però diu que ara ja no hi va perquè les seves cames no són fortes (les meves tampoc, tot i que encara em falta bastant per tenir la seva edat). Sempre és al capdavant dels fogons, cuinant per a la família i anant amunt i avall.
El dia era fred però assolellat i era agradable passejar pels camins que envolten la masia. És terra de pagès, amb conreus diversos, principalment cereals. De tant en tant, alguna alzina o algun lledoner. I molt de romaní. Passem primer per la granja de porcs. Un grup de verres pasturen en un descampat al costat d'un cobert on es poden refugiar de les inclemències del temps. Tenen molt d'espai per caminar i córrer. Quan ens hi atansem, s'apropen a nosaltres i després ens van seguint des de l'altre costat del filat.
Seguim pel camí, que comença a baixar zigzaguejant en direcció a Camarasa. La glaçada de la nit anterior, una de les més fredes d'aquest hivern, és palesa en els tolls, encara gelats, i en la gebrada que no ha desaparegut d'alguns indrets.
Tornem a la casa i seiem al sol amb la padrina i la seva germana, que passa aquí les festes. Després, dinar "bolonyès": sopa de tortellini i la carn d'olla acompanyada d'un puré de patates. Diuen que, quan se serveixen torterllini in brodo, després cal treure la carn d'olla com a prova que el brou és fet a casa.
Allarguem la sobretaula fins a gairebé les cinc i comença el comiat; voldria arribar a Tàrrega, on agafem l'autovia, abans que sigui fosc del tot. Abans de sortir a la carretera ens aturem un moment per veure com s'amaga el Sol rere una alzina.
Fotos: M. Piqueras (27.12.2010)
6 comentaris:
Té mira, m'ha fet il·lusió aquest apunt, la meva besàvia era de la Sentiu :) Un paisatge preciós el que ens retrates, sense escarafalls.
Clídice, la Noguera, tot i ser una de les comarques de més extensió de Catalunya (potser la més extensa) té una població que no arriba als 40.000 habitants i això, per a mi, és un dels seus atractius. Des del camí que, de Pedrissa, duu a Camarasa, es veia una gran extensió, la conca del Segre, i al fons, el Montsec. Són llocs tranquils, on recuperes la impressió de ser "a pagès", que ja tenim tan oblidada.
Mercè, m'ha agradat aquest apunt. Pels records de la meva visita professional per l'Emilia-Romagna de fa 3 anys. Vaig poder conèixer a una catalana de les Terres de Ponent, que treballava, des de feia molts anys a la Universitat de Bologna amb temes de sanitat vegetal. Va ser un plaer compartir unes hores amb ella i després visitar el seu laboratori. Sospito que deu ser la teva amiga. I mira, m'ha fet il.lusió recordar aquella reunió i comentar-ho. A totes dues, molt Bon Any Nou.
Carles, sí que és la mateixa. La Imma va marxar a Bolonya amb una beca poc després d'acabar els estudis i s'hi va quedar. Treballa a la Universitat i l'Istituto di Fitopatologia Vegetale. No recordo si fa tres anys eren encara en el campus dins la ciutat (una zona ajardinada, amb els centres i facultats dispersos) o si ja els havien traslladat, crec que als afores de la ciutat (jo no he vist encara el laboratori actual).
Ja estava als afores. Un edifici molt gran, on ens va estranyar que veure poca gent, tractant-se d'una universitat. Em vaig perdre poder veure alguna cosa de Bologna.
He trobat aquestes fotos:
http://bit.ly/UBologna2008
Carles, gràcies per l'enllaç. Quan hi vaig ja podré identificar el lloc 8-)
Publica un comentari a l'entrada