El volcà islandès Eyjafjalla(Foto: Árni Frioriksson. Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported)
El núvol de fum i cendres del volcà islandès Eyjafjalla ha fet anar de corcoll milions de persones els darrers dies. (Ja és definitiu que s'ha ajornat el viatge que jo havia de fer al Regne Unit. Potser es farà al maig.) És una mostra que, malgrat els grans avenços científics i tecnològics de les darreres dècades, l'espècie humana encara està supeditada a l'atzar dels fenòmens naturals. Una diferència entre el que hauria passat fa vint o trenta anys --menys i tot-- i el que ha passat ara és que avui dia podem seguir en temps real el que està succeint. Podem veure el núvol maligne que surt del volcà o el dibuix de l'estesa de les cendres sobre Europa sense moure'ns de casa, només engegant l'ordinador. I podem veure els aeroports amb les cues enormes de gent que intenta trobar una alternativa al seu trajecte anul·lat.
M'he passat el cap de setmana pendent de les notícies sobre el núvol i pendent del meu ordinador per saber si havia de fer la maleta i per tractar de resoldre el problema del virus doble accent de què parlava ahir. Tot el que he provat amb l'ordinador ha estat inútil. En aquesta cas, allò que em fa la guitza no és un fenomen de la natura, sinó un artefacte virtual fabricat per alguna persona.
Aquest mati estava que treia foc pels queixals, emprenyada perquè els meus plans de viatge s'havien anat en orris i per les hores perdudes durant el cap de setmana intentant resoldre el problema del virus. De sobte, he sentit a l'altre costat de la finestra el cant d'una merla i el piular d'alguns moixons. He deixat de banda el que estava fent i he sortit al balcó. Hi he vist l'esclat de color de les quatre plantes que hi tinc i en dirigir la mirada cap el jardí de la comunitat, hi he vist la meva estrelítzia, ufanosa i plena de flors. Sota el balcó, el conserge saludava una veïna que tornava del mercat i li prenia el carret per carregar-li a l'ascensor; passava una noia empenyent un altre carret amb una càrrega plena d'esperança, una criatura de bolquers; i una veïna d'una altra escala que cada dia passeja un gosset petit de pel arrissat sortia a fer el passeig quotidià amb el seu company fidel. El meu humor ha canviat. I he decidit que ni el canvi de plans sobre el viatge ni el virus del doble accent m'havien d'amargar aquest dia de primavera.
Fotos: M. Piqueras
6 comentaris:
Mercé, sent molt que al final no hages pogut volar al Regne Unit, però no sé que és millor si quedar-te a terra en ta casa, que quedar-te a milers de kilòmetres d'ella. Això és el que li ha passat al meu home, que havia de volar el dissabte passat des de Treviso (Itàlia) i encara no ha pogut fer-ho.
Una història molt llarga que finalment i en un poquet de sort, demà, a les 15h hores acabarà prenent un bus París- Alacant per arribar per fí el dimecres.
Tota una aventura que no oblidarem mai. Esperem que acabe be.
Per cert, les flors precioses.
Amparo, espero que el teu home pugui ser aviat casa. Quin viatge, anar des d'una ciutat del Veneto a Alacant, passant per París!
Molt bé mami, m'agrada molt aques final, jó també em sento molt identificada amb aquesta història (¿serà genètic?), aplicada a altes coses, és clar, i també miro de buscar cada vegada més les coses maques i senzilles de la vida i saber apreciar-les. Un petonet,
elena
I aquest dia de primavera té el colofó més bonic amb aquest comentari de l'Elena. Com escriu una amiga meva valenciana, molts be7s! I bona nit!
La Nautra ofereix les seves mil cares alhora. Que sigui o no horribles depèn de nosaltres.
Met, és com els microbis. Que siguin o no patògens per als humans no depèn d'ells, sinó del seu hoste.
Publica un comentari a l'entrada