La pintora de Maria Antonieta: Élisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842)

Els 30 de març de 1842 va morir a París Élisabeth Vigée-Lebrun, pintora francesa, gran retratista, coneguda sobretot perquè va pintar diversos retrats de Maria Antonieta. El primer mestre de pintura que va tenir va ser el seu pare, però va morir quan ella tenia catorze anys. Altres pintors, amics de la família, van seguir el mestratge iniciat pel pare, alhora que ella, amb només quinze anys, ja va començar a pintar retrats de gent coneguda i de la noblesa parisina i a guanyar força diners.

Tot i que no tenia inclinació pel matrimoni --Élisabeth era una dona independent, no necessitava ningú que la mantingués-- la seva mare li va aconsellar que es casés i ella va acceptar la proposta d'un marxant d'art, amb qui es va casar el 1775 (Lebrun era el cognom de casada). El matrimoni li permetria allunyar-se del seu padrastre, un home de molt mal caràcter. Tot i que el seu marit es guanyava molt bé la vida, era jugador i va explotar econòmicament Élisabeth, a qui exigia els diners que obtenia amb la pintura i fins i tot va obligar-la que impartís classes per augmentar els ingressos. Élisabeth s'havia fet famosa i rebia més encàrrecs dels que podia dur a terme, però gairebé mai tenia diners que pogués administrar ella o per comprar-se el que volgués.

Havent estat retratista de la noblesa, durant la Revolució francesa va decidir exiliar-se per evitar represàlies dels revolucionaris., i va establir-se a Roma amb la seva filla. En marxar de París només duia alguns lluïsos per al viatge, perquè el seu marit ho havia dilapidat tot en el joc. A Roma va haver de començar de zero i els anys que va viure exiliada, a Itàlia (Roma, Nàpols, Torí), Aústria (Viena), Rússia (Sant Petersburg, Moscou) es va guanyar la vida com a retratista. Dotze anys més tard va tornar a França. En les seves memòries descriu el terror, pena i alegria que sentia en tornar a trepitjar el seu país. Hi havia gent a qui no tornaria a veure perquè havia mort en el patíbul i això l'omplia de pena. Però estava contenta de poder veure amics i parents que encara eren vius. Va viure també un temps a Londres. Hi va anar per passar-hi només uns quants mesos, i s'hi va quedar gairebé tres anys. Després, a França de nou, repartia la seva vida entre París i una tranquil·la casa de camp.

El 1835 va publicar les seves memòries (disponibles en francès i en anglès a Internet), per on desfilen moltes persones que van marcar una època i molts artistes, també és una descripció de les principals corts europees.

En el Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha un quadre de Vigée-Lebrun (Retrat de nena, 1788-1790), que forma part del llegat Cambó.

Il·lustracions: Autoretrats d'Élisabeth Vigée-Lebrun el 1782 i el 1790 (Wikimedia Commons)