Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics

La verdad es temporal. Lo que hoy parece cierto puede ser cambiado
mañana a la luz de descubrimientos nuevos.
Clodomiro ("Clorito") Picado


La primera vegada que vaig veure escrit el nom de Clodomiro Picado (o "Clorito" Picado, com se'l coneixia popularment) em va fer el mateix efecte que els noms que tenien alguns personatges de tebeos o còmics de la meva infància com ara Rosendo Cebolleta, Pantuflo Zapatilla o Rigoberto Picaporte. Picado, però, no és cap personatge de ficció ni un pallasso o actor còmic, sinó segurament el més gran científic que ha tingut Costa Rica en el segle XX.

Fa algun temps, una entrada de Pere Estupinyà en el seus Apuntes científicos desde el MIT, em va fer pensar en Picado. Estupinyà tractava de la fabricació d'antídots per al verí de les serps i descrivia el treball que es fa a l'Instituto Clodomiro Picado de la Facultat de Microbiologia Universitat de Costa Rica, on elaboren sèrums antiofídics (un ofidi és una serp) que després exporten a tot el món. (M'ha sorprès que aquesta universitat tingui una Facultat de Microbiologia, quan en la majoria d'universitats no és més que un departament i de vegades ni això; a Costa Rica, en canvi, han donat als microbis el protagonisme que mereixen en el món de la biologia.)

Hi ha molts centres de recerca, hospitals i fins i tot universitats que porten el nom d'una persona. A Catalunya tenim la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Rovira i Virgili, l'Institut Jaume Almera. Sempre m'ha interessat saber qui hi ha darrere dels noms propis que designen institucions, què va fer aquell home o dona (més homes que dones) perquè el seu nom passés a denominar una universitat, institut o altre centres docents o de recerca. En el cas de Clodomiro Picado (1887-1944), la història ja la coneixia, i he pensat que val la pena recordar-la perquè va ser un gran investigador d'un país petit i de cultura no anglosaxona, un doble inconvenient per a triomfar en el món de la ciència.

Clodomiro ("Clorito"Picado) va néixer a San Marcos (Jinopete, Nicaragua) el 17 d'abril de 1887 en el si una família costariquenya. El seu pare feia de mestre a Nicaragua, però la família va tornar a Costa Rica el 1889. Des de petit va tenir afició per la ciència i abans d'acabar els seus estudis universitaris ja impartia classes de ciències naturals en una escola.

El setembre de 1908, companys seus i els professors que havia tingut van lliurar al Congrés de la República de Costa Rica una petició perquè li fos concedida una beca perquè pogués estudiar a París; a finals del mes següent Picado s'embarcava rumb a Europa per estudiar a la Sorbona, on el 1910 obté un diploma d'estudis superiors de zoologia, alhora que publica el seu primer treball científic, sobre el mimetisme d'alguns animals de Costa Rica. El país passa per una fase de recessió econòmica originada pels estralls causats per un gran terratrèmol, i el Govern decideix cancel·lar les beques. Picado ha de tornar al seu país i els seus plans de seguir la seva formació en el vell continent semblen esvair-se. Però un informe, molt favorable, d'un professor seu a París i algunes gestions que el seu pare va fer en el Congrés, on era aleshores diputat, van fer possible que obtingués una pròrroga per a la seva beca. Abans de tornar a França dedica alguns mesos a fer treball de camp: reco·lecta plantes i animals, en fa dibuixos i fotografies, pren notes de les condicions ambientals on els ha trobat, recull mapes del lloc, etc., i s'ho enduu tot a França, on prepara la seva tesi doctoral sobre "Les bromeliàcies epífites considerades com a medi biològic", que llegirà el novembre de 1913.

Abans d'acabar 1913 torna a Costa Rica i entra a treballar a l'Hospital de San José. A més, fa classes de ciències naturals, zoologia i botànica en una escola de señoritas i funda la càtedra de zoologia mèdica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat. El 1921 publica una article titulat "Los microbios del látex" a la revista francesa Comptes Rendues de la Societé de Biologie. També publica un assaig biogràfic sobre Pasteur i Metchnikof, i un llibre de divulgació de microbiologia per a les mestresses de casa: Nuestra microbiología doméstica. El 1923, en què es va celebrar a Estrasburg (França) un simposi per commemorar el centenari del naixement de Pasteur, Picado hi participa representant Costa Rica. Passa un temps a París a l'Estació de Patologia Vegetal i el 1924 torna a Costa Rica.

S'interessa per la toxicologia de les serps i en publica diversos fulletons que són la base per al llibre Serpientes venenosas de Costa Rica: sus venenos, seroterapia antiofídica (1931). En el Congrés Internacional de Biologia que se celebra a l'Uruguai el 1932, és designat membre de la Junta Americana de Estudios Biológicos, i l'any següent és nomenat membre corresponent de la Societat de Biologia de París. Treballa de nou durant un temps a París i publica el llibre Vacunación contra la senectud precoz. A Costa Rica de nou, el 1940 és nomenant director de l'Instituto de Higiene i des d'aquest càrrec impulsa la creació d'un museu d'higiene dedicat a l'ensenyament de la higiene a les escoles. Rep diversos guardons i càrrecs honorífics i es mor el 1944, després d'una llarga malaltia.

L'obra de Picado abasta diversos camps de les ciències mèdiques i biològiques. Introdueix noves tècniques diagnòstiques de laboratori útils com a complement del diagnòstic clínic. S'interessa per la microbiologia, que aleshores era una jove ciència, i estudia les micosis causades per fongs de Costa Rica i demostra el paper dels microorganismes en algunes malalties de conreus fonamentals per a l'economia del seu país com ara el del cafè i del plàtan. A més, analitza la qualitat química i biològica de les aigües de consum domèstic de San José. És un precursor dels estudis de l'envelliment i suggereix l'existència d'anticossos que intervenen en el procés d'envelliment. Els últims anys de la seva vida s'interessa també per temes d'endocrinologia i de fisiologia vegetal.

Picado, a més, és un pioner en l'estudi dels antibiòtics. El 1923, en unes plaques de cultiu en les quals va sembrar fongs dels gèneres Fusarium i Penicillium a costat de diversos bacteris, les colònies bacterianes properes a les colònies dels fongs comencen a desintegrar-se després d'unes hores de creixement normal. Picado va resumir aquestes observacions en una comunicació a la Societé de Pathologie Végetale et d'Entomologie Agricole de France, de Paris.

També va descriure la preparació d'una emulsió de llevats cultivats en un brou que contenia suc de canya de sucre, suc de taronja i sulfat de magnesi. El producte que n'obtenia tenia propietats antimicrobianes que ell feia servir en forma de vacunoteràpia no específica, que va aplicar a pacients que patien infeccions diverses com ara furóncols i infeccions dèrmiques causades per estafilococs; també descriu el seu ús, amb èxit, en el tractament de febre tifoide i paratifoide, pneumònia, fístules pulmonars, etc. El 1927 va descriure els seus resultats en un article publicat per la Societat de Biologia de París. Un any més tard, Alexander Fleming, en el seu laboratori de Londres, descobria el mateix efecte inhibidor del creixement bacterià per part del fong Penicillium. El treball de Fleming amb el Penicillium va ser reconegut amb els premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1945. El de Clorito Picado amb el mateix fong potser ningú no el coneixeria avui dia si no fos que el 2000 uns investigadors que revisaven els arxius de Picado van trobar-hi les notes manuscrites en què descrivia aquell treball.

Per saber-ne més:

• Durán Muñoz L. (1996) Premio Nacional de Ciencia y Tecnología L. Clodomiro Picado Twight. XX aniversario 1976-1996 (moltes pàgines són visibles a Google llibres).
• Jaramillo Antillón J. (2005) Historia y filosofía de la medicina. Edit. Univ. Costa Rica, San José, pp. 408 (moltes pàgines són visibles a Google llibres).
  
• Manzanal Bercedo, S. (1987) Filosofía y ciencia en Clodomiro Picado Twight. EUNED, San José (Costa Rica), 184 pp (moltes pàgines són visibles a Google llibres).

Foto: Wikimedia Commons