Gas o vitroceràmica

He de canviar els fogons de la cuina i quan vaig anar a mirar-ne el venedor insistia en la inducció per vitroceràmica. Jo, però, prefereixo la cuina de gas tradicional per diversos motius. En primer lloc, perquè obtenir escalfor amb electricitat és més car que amb gas. També perquè em fa l'efecte que s'hi cuina millor (això és una apreciació subjectiva; he cuinat alguna vegada en fogons de vitroceràmica i no en vaig quedar satisfeta).

Fa una estona he vist, en un vídeo a la carta de TV3, la participació de José Luis Gallego en un "matí" recent de Josep Cuní, el 16 de setembre. El que Gallego ha explicat em referma en la meva opinió. Els fogons de gas permeten variar de manera immediata la temperatura per cuinar, només cal moure el botó o maneta i fer que surti més o menys gas pels cremadors. I l'obtenció de gas natural és menys contaminant que l'obtenció d'energia elèctrica. A qui estigui en contra de l'energia nuclear potser el/la convencerà el fet que un 60 per cent de l'electricitat que consumim té el seu origen en una planta nuclear.

Veient una cuina de vitroceràmica, moltes vegades m'he preguntat de què deu estar fet aquell "vidre", que sembla tan resistent i té unes propietats que no tenen ni el vidre normal ni la ceràmica. Segons llegeixo en la Wikipedia anglesa, la vitroceràmica és un material que comparteix propietats amb el vidre i amb la ceràmica; a diferència de la ceràmica, no té porus. (A la Wikipedia catalana no hi és descrita la vitroceràmica i en la castellana només parlen de les seves propietats per a cuinar; sembla propaganda d'algun fabricant de plaques d'aquest material.) Conté una barreja d'òxids de liti, de silici i d'alumini que li proporcionen unes propietats termomecàniques particulars com ara la resistència al xoc tèrmic (no es trenca en produir-se un augment brusc de la temperatura).

El component cristal·lí de la vitroceràmica és l'espodumena, que és un mineral que conté liti, amb una mica de sodi, potassi o magnesi, i és una gemma (confesso que no sabia què era; he hagut de buscar-ho en el Diccionari de geologia de l'Institut d'Estudis Catalans). Té un coeficient d'expansió tèrmica negatiu, mentre que el vidre el té positiu. La combinació adequada d'aquests components fa que el coeficient d'expansió tèrmica de la vitroceràmica sigui gairebé zero.

La vitroceràmica no va ser inventada pensant en la seva aplicació a la cuina. Abans es va fer servir en els miralls dels telescopis astronòmics i en les seves muntures. Tot i la seva resistència, no és irrompible del tot (un altre característica que em fa decantar per la cuina de gas tradicional; jo sóc molt manazas i sovint em cauen coses que tinc a les mans). Less vitroceràmiques elèctriques poden ser de dos tipus: les que escalfen per radiació o per làmpades halògenes d'infraroig, i les que escalfen la part inferior metàl·lica del recipient on es cuina mitjançant inducció electromagnètica.

He llegit que la vitroceràmica d'inducció és la més eficient, però el fet que calgui fer servir recipients amb el cul metàl·lic em fa pensar que, si en tingués una, ja no podria fer lluç a la basca, arròs a banda, i altres plats per als quals faig servir cassoles de terrissa. Ve't aquí un altre motiu per continuar amb els fogons tradicionals de gas!

Si voleu veure José Luís Gallego i els seus comentaris sobre els fogons:



Actualització 24.09.2009
La Imma, una bona amiga que viu a Bolonya (és de Camarasa, però) diu que no s'en surt de deixar comentaris en el bloc i me l'envia per correu. Explica que la seva mare sempre havia preparat ametlles garapinyades excel·lents, collides dels arbres de Pedrissa. (Sóc testimoni que eren excel·lents; fa anys n'havia menjades, no recordo si de visita a Pedrissa o si la Imma n'havia dutes a Barcelona). Doncs bé, a Pedrissa van haver de canviar la cuina de gas butà per una d'elèctrica de vitroceràmica. Amb el gas, la padrina de Pedrissa garapinyava les ametlles en cassola de fang, les cassoles de terrissa tradicionals. Però amb la vitroceràmica se li van trencar tres o quatre cassoles i va haver de passar a fer-les en una cassola plana metàl·lica. Ara, les ametlles ja no surten tan bones.