Ja fa temps que, camí d'aquelles terres, torno a veure els molins a prop (no tant com la vegada del Perdón), però sense pujar cap muntanya. Ara acostumo a anar-hi en tren i hi ha llocs on els molins són molt propers a línia del ferrocarril. Fa pocs dies me'ls mirava de nou i pensava en la controvèrsia que hi ha sobre la construcció de parcs eòlics. Molta gent s'hi oposa per diversos motius. Qui perquè afirma que viure prop d'un parc eòlic és insuportable pel soroll que generen (el químic atmosfèric James Lovelock n'és un dels detractors per aquest motiu); qui diu que espanten la fauna local, que es veu obligada a marxar, i destrossa la vegetació; a d'altres no els agrada l'impacte visual sobre el paisatge, que queda alterat. Em sembla que també he llegit que hi havia ocells que moren perquè són engolits per la força del vent en les hèlices que giren.
Dissabte passat, contemplant de nou els molins navarresos, pensava en altres molins de vent, els que hem conegut tota la vida i que van ser construïts per generacions passades. La seva funció era diferent, però sempre té relació amb l'energia; es feia servir el vent per fer un treball, que solia ser moldre el blat o altres cereals. Molts molins han desaparegut, i els que queden són considerats part d'un patrimoni que cal conservar i protegir.
El meu pare era d'una terra de molins, la Manxa. En el seu poble (Mota de Cuervo) en quedava un del segle XIX al qual anomenaven El Zurdo, perquè les aspes giraven en sentit contrari com ho fan la majoria. Crec que va ser el segle XIX, que un jutge el va castigar sense moldre durant alguns anys perquè va matar el seu amo, que va quedar atrapat entre els engranatges. A la dècada de 1950 es va fundar l'associació Amigos de los Molinos de Mota de Cuervo, que tenia com a objectiu recobrar el patrimoni històric i cultural que representaven els molins de vent, i en van reconstruir uns quants segons el model clàssic manxec i damunt dels fonaments dels molins desapareguts. Un dels que es van reconstruir és El Piqueras. La coincidència amb el meu cognom no és casual. Un dels fundadors d'aquella associació era Joaquín Piqueras, germà del meu pare, i després de la seva mort prematura l'Associació li va dedicar un molí. El Piqueras és de propietat municipal, però està cedit a l'Associació que en va promoure la reconstrucció i hi van instal·lar un petit museu d'agricultura, amb estris del camp; a més, reprodueix la vida tradicional d'aquelles terres. El 1997 el meu pare va voler visitar per darrera vegada el seu poble (vivia a Barcelona des del 1933 o 1934). El vaig acompanyar i un dels primers llocs on ens vàrem aturar va ser en aquest balcón de la Mancha, on estan situats els molins.
Doncs bé, l'altre dia, mentre contemplava des del tren els molins navarresos pensava si d'aquí a cent, dos-cents anys o més, quan potser hi hagi altres maneres més efectives d'obtenir energia i els parcs eòlics vagin desapareixent, qui sap si no hi haurà associacions per conservar-los. Avui dia s'organitzen viatges i excursions a la ruta de los molinos de la Manxa, i els turistes admiren els molins mallorquins, els portuguesos, els grecs o els holandesos --per esmentar els més coneguts--, que consideren part del paisatge on estan situats. Potser en el futur els molins de vent que ara es construeixen per obtenir energia i que no hagin estat destruïts seran també l'admiració dels turistes. Qui sap si els molins del port del Perdón, que em van causar tanta angúnia, no seran un punt de referència en la història de la tecnologia i també hi anirà la gent a veure'ls, i baixarà dels cotxes per fer-se fotos, com fan ara quan passen prop d'algun molí de vent clàssic.
Seran mai una atracció turística els de l'esquerra, com ho és ara el de la dreta?Fotos molins Navarra (2009) i molí de Leiden (2003): M. Piqueras
Fotos El Zurdo (1948): S. Piqueras (1913-2005)
Fotos El Zurdo (1948): S. Piqueras (1913-2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada