Frigo i el gel sec

M'he assabentat que la fàbrica de gelats Frigo, plega. Per a la gent de la meva generació, Frigo és el gelat de la nostra infància. Tan és així, que 'frigo' era pràcticament sinònim de 'tall de gelat de barra entre dues galetes' i hi havia molta gent que deia "ens prendrem un frigo". Segurament per aquesta identificació entre 'frigo' i qualsevol gelat, va sorgir l'eslògan "Frigo es un helado, pero no todos los helados son Frigo".

Recordo els frigos que em comprava amb les amigues a la granja / gelateria que hi havia als baixos d'una casa modernista de la plaça Lesseps. Si la dona que despatxava estava de bon humor, el tall de la barra podia ser més gruixut. I si et tocava el final de la barra, el tros podia ser també més gruixut... o més prim, segons com hagués anat tallant. Després de molts anys d'haver deixat aquell barri, un dia que hi vaig passar vaig veure que la botiga encara existia: la botiga i la dona que despatxava els gelats eren com jo les conservava en el meu record, com si el temps s'hagués aturat. Quan jo tenia uns 12 anys la venedora em semblava una dona ja madura i, en veure-la després de tants anys vaig adonar-me que no devia ser tant gran quan jo li comprava gelats entre els meus 10 i 14 anys; segurament la meva percepció era distorsionada.

Un altre record del Frigo és el d'anar de tant, en diumenge, amb els meus pares i germans a comprar una barra sencera de gelat a la botiga que la mateixa Frigo tenia, primerament al carrer Aragó (em sembla que la botiga era en el mateix edifici on hi havia la fàbrica de gelats) i després, quan van enderrocar aquell edifici, en una botiga que van obrir al carrer de Casanova. A mi, més que el gelat, m'il·lusionava el gel sec que l'acompanyava perquè no es fongués abans de menjar-lo. (Gairebé no hi havia neveres amb congelador. En moltes casas ni tan sols hi havia neveres elèctriques; calia comprar cada dia la barra de gel per mantenir l'interior de la nevera fred.) Un cop ens havíem cruspit el gelat a les postres, els meus germans i jo ens apoderàvem del gel sec i hi jugàvem fins que es desfeia. I em sembla recordar com si el meu pare també hi jugava. Calia anar amb molt de compte, però, perquè tocar el gel sec podia causar 'cremades' (cremades pel fred, com passa amb la neu o el gel d'aigua). Em fascinava veure un gel que en fondre's, es convertia en fum i s'esvaïa sense deixar ni rastre en el recipient on el tinguessis, que ni tan sols es mullava.

El misteri del gel sec me'l va aclarir la ciència. Quan vaig estudiar química vaig saber que el gel sec (o 'neu carbònica') no mullava perquè no era aigua gelada, sino diòxid de carboni (o 'anhídrid carbònic', que era com s'anomenava aleshores) en estat sòlid. El gel sec ofereix la possibilitat de veure una sublimació, és a dir el pas directe de l'estat sòlid al gasós (les boles de naftalina també serveixen com a exemple de substància que se sublima, però molt més lentament; no pots aturar-te a veure com es fonen). Aleshores vaig estudiar --o potser també és un record distorsionat?-- que el punt de congelació de l'anhídrid carbònic era de -175 graus Celsius (que em sembla que els dèiem graus centígrads), però potser no ho havien mesurat bé, perquè ara he llegit en diversos llocs que és al voltant de -78 graus.

Després he vist altres aplicacions del gel sec: en dermatologia (una manera de cremar berrugues), en farmàcia (per transportar medicament que necessiten refrigeració), a la TV i en el teatre (per fer efectes especials de fum o boira que s'escampen per l'escenari).

Fa molts anys que no he comprat barres com les que anàvem a buscar al carrer Aragó i al carrer Casanova, però he seguit menjant gelats Frigo, que en les darreres dècades feien de moltes varietats. Reconec que actualment m'agraden més els d'algunes altres marques, però em sap greu que Frigo desapareixi. És com si desapareixés una part de la meva memòria.