Fa poc, en un programa de ràdio parlaven dels arrebossats i algú va dir que es feien amb pa ratllat. Així és com se sol anomenar ara allò que fa anys es deia farina de galeta. I les dones que es pinten els ulls ja no s'hi posen rimmel, sinó màscara. Els refrescos, que jo bevia amb una canya, ara es xuclen amb palla. I la mainada ja no juga a bales, sinó a caniques. Les hores es diuen també de manera diferent. El jovent ja no diu que és un quart de cinc o dos quarts de vuit, sinó les setze quinze o les dinou trenta. Quan jo era jove, sortia amb la colla; fa uns vint o trenta anys, el jovent sortia amb la penya i ara ja no sé amb qui ho deuen fer. Anàvem a cal metge si teníem una malaltia, i potser ens feien fer unes anàlisis; en canvi, ara, la gent va al metge si té una patologia i els fan fer una analítica. De vegades, aquesta patologia pot ser severa, mentre que abans, les malalties podien ser greus. I la roba l'esteníem amb agulles d'estendre, no pas amb pinces
No sé quan vaig prendre el primer cubata, si és que mai n'he pres algun, perquè en la meva joventut només vaig beure algun que altre cubalibre --que era una novetat-- potser perquè no hi havia baretos que també venguessin bocates; i de birres, només en vaig beure a Itàlia. Tot i que les circumstàncies poguessin ser fotudes, res no era xungo. I devíem ser una generació molt avorrida, perquè no hi havia res que molés ni que fos guai o una passada; com devia ser avorrida la ciutat, perquè només la visitaven alguns estrangers, però cap guiri. I us heu fixat que ha passat amb el DNA (o ADN, com se sol escriure més sovint)? Abans només en tenien els éssers vius. Ara en tenen també les institucions, els mitjans de comunicació, les empreses...
De tota manera, l'evolució del català no ha estat sempre en negatiu. Hi ha força barbarismes que s'han anat corregint. Quan la gent encara es comunicava per correu tradicional, després de posar un sello a les cartes, les tiraven al bussó; ara, les poques que s'envien es tiren a la bústia després de posar-hi un segell. Encara que es tinguessin vuit apellidos catalans, que no cognoms, a les cases no hi havia catifes, sinó alfombres; dels sostres no penjaven làmpades, sinó làmpares i no es generava brossa, sinó bassura. Quan a l'escola m'encarregaven de fer una redacció, normalment primer en feia un borrador, no pas un esborrany. Tot i que la dèria d'aprimar-se no estava tan estesa com ara --potser perquè tampoc no hi havia tanta gent grassa com ara-- qui volia fer exercici no anava al gimnàs, sinó al gimnasi. Anàvem al colmado a comprar mantequilla i membrillo, en comptes de mantega i codonyat i els fumadors anaven a l'estanc a comprar tabaco, que no pas tabac. I no celebràvem revetlles, sinó verbenes. I abans, en els avions i en els congressos, en comptes d'hostesses hi havia assafates; en canvi, a la cuina, en comptes de safates i teníem bandejas, i palillos en comptes dels escuradents que hi tenim ara --i que normalment no fem servir pas per escurar-nos les dents.
I no esmento les sigles perquè ja les he tractades anteriorment, però com més va més ús se'n fa; tant que, de vegades, encara que no siguin acrònims, acaben tenint el mateix ús, funcionant com si fos una paraula que defineix allò que la sigla representa.
Potser us interessarà:
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012)
- Retroacrònims (aquest blog, 23.05.2013)
15 comentaris:
La llengua parlada i viva té vida pròpia, fins i tot més enllà de totes les influències que s'hi vulguin cercar. Això de la farina de galeta he intentat recuperar-ho, sense èxit, en el meu entorn. Una paraula pintoresca de la meva infantesa era el 'sacatapus'. També s'ha perdut el 'tastar', tot es prova, en aquest cas he de dir que tots els llibres de català de primària que he utilitzat anaven farcits d'exercicis destinats a ensenyar a diferenciar el provar, l'emprovar i el tastar, i els infants els feien d'allò més bé, però després, en el món real, les coses van d'una altra manera. Explico això ja que sempre es culpa a l'escola de tot i no és ben bé així. Avui tot són tendes i es va 'de compres', però també moltes paraules i dites actuals es perdran amb el temps i en vindran d'altres. Fa anys, algú va regalar a la meva mare un llibret molt senzill, una autobiografia gairebé sentimental que es deia 'Aquella nena de la Rambla' i ella es va emocionar ja que l'autora, de la seva edat, s'expressava amb paraules de la seva infantesa que jo ja no havia arreplegat.Els pobles i els barris tenien i tenen les seves pròpies variants, avui tot plegat va de baixa ja que l'escola arriba a tot arreu i també ho fa la televisió. Dites lligades a la televisió de fa anys s'han fet populars, com això de la 'prova del cotó', de vegades ja no se sap d'on provenen, m'he assabentat en ocasions del fet que dites familiars o veïnals provenien de sarsueles o obretes de teatre o cuplets d'abans de la guerra, fins i tot. En castellà, i suposo que en totes les llengües, passen coses semblants.
Precisament en un blog que tinc en castellà i amb motiu d'un llibre que he llegit darrerament comento una mica aquestes 'tendències'.
http://caracteresocultos.blogspot.com.es/2017/02/estoy-leyendo-entre-otros-este-libro-de.html
Això de làmpada és un invent del nostre temps normalitzador i una mica absurd, una làmpada no era una làmpara, una 'làmpara', en català correcte, és un llum, un llum del sostre, de peu... i crec recordar que el 'llum' compartia popularitat quotidiana amb la 'làmpara' fins que algú entès en llengua catalana no ens corregia. Fins i tot havia fet molts exercicis prehistòrics destinats a diferenciar el llum de la llom, el son de la son, etcètera...
Júlia, quan vaig fer els cursos de català per aprendre a escriure una mica bé la llengua que només havia après a la família i amb els llibres que em regalava una amiga de la meva mare, també vaig fer exercicis per diferenciar el llum de la llum, el son de la son, els verbs tastat, provar i emprovar, etc. Ara caldria fer-los per diferenciar 'escoltar' de 'sentir'. No fa gaire em van trucar per oferir-me no sé quina cosa i no se sentia molt bé la persona que trucava. Em va preguntar si no l'escoltava i jo vaig dir-li que sí que l'escoltava, però que no la sentia i em sembla que va pensar que li prenia el pel (o pèl, que ja no sé si aquest entra a la llista dels diacrítics salvats).
Júlia, la meva mare va tenir una cuidadora que era del Poble Sec. Era una dona que feia servir molts barbarismes --com tanta gent-- però tenia un sentit innat de la sintaxi catalana i feia servir els pronoms febles de manera natural. Sempre recordo que un dia, que la meva mare demanava una altra pastilla contra el dolor com la que acabava de prendre, ella va dir-li: "D'aquí a una hora, si no li ha fet efecte, li'n donaré una altra." Ara aquest sentit s'ha perdut, molta gent parla com si estigués traduint literalment del castellà. En àmbits científics es va encara més enllà; s'hi troben molts trets de l'anglès, tant en la terminologia com en l'estructura gramatical.
Molt interessant l'escrit de la Lectora i els comentaris de la Júlia. Jo, que sempre he gaudit del llenguatge m'adono, i no és cap novetat, de la força de la llengua que, per exemple, al meu poble, és força diferent a la zona rural i no parlo només de l'accent sinó també del vocabulari. I parlo d'un poble que no arriba a 2.000 habitants contant-hi els gats.
Allà encara diem "pa ratllat" però a Badalona diem "farina de galeta". El que quasi bé arreu és un "xuxu" a Badalona és un "torner-hi" i a Badalona dels nesprers en diuen "micaquers" i dels "patis" o "eixides", "badius".
I així no acabaríem mai perquè, per sort, la llengua és viva i rica i, sovint, moltes involucions o degeneracions, fan fortuna i s'assimilen amb normalitat des de la nit dels temps.
Sempre m'ha fet molta gràcia l'expressió "pa de pagès" que només deia la gent de Barcelona i que hem acabat dient a pagès quan sempre del pa que esmento se n'havia dit "rodó", "porta una pa de barrà i un de rodó de mig".
Salutacions!
Glòria, això del pa de pagès (que jo normalment dic 'rodó') m'ha fet recordar un altre adjectiu que hem afegit a un plat dolç: la crema, que ara és catalana.
Això del pa ratllat, o la farina de galeta, mai ho vaig conèixer fins que la mare va afegir els arrebossats a la nostra dieta. Com què per a nosaltres, que veníem de pagès i no en teníem costum, era tot nou, i ho vam adquirir al Baix Llobregat als setantes, sempre va ser pa ratllat. Abans, arrebossàvem amb farina, però molt poc. Això de fregir amb tant d'oli no fa per les cases estalviadores ;) o, com deia la meva àvia: és cosa de castellans (genèric).
Clídice, doncs a moltes cases estalviadores, per aprofitar la carn d'olla, especialment el pollastre, es feien croquetes, que s'arrebossaven amb farina de galeta. Jo preferia, però, que la meva mare li destinés una altra fi més deliciosa: canalons.
M'agradat molt el tema que és tret avui, així com tots els comentaris. De debò que és molt interessant. A la novel·la l'home de la maleta (la recomano) sembla una transcripció de la parla de molts dels nostres avis i de nosaltres mateixos quan érem petits en un català que, no és que no sigui normatiu, és que gairebé podríem dir-ne prenormatiu. Així, la novel·la està escrita en un català ple de barbarismes, d'"allavontes" i "quansevulgues", de "delaguard" i d'"hasta demà", També "colmado" i d'altres...i és també curull d'expressions i dites recuperades de la parla dels pobles i barris, alguna de les quals et confesso que m'ha arrencat un somrís perquè estava convençut que eren exclusives de casa meva. He posat diverses paraules que diuen que són barbarismes, jo encara que no hi entenc crec que no ho són, més aviat és el que dius de la rapidesa d'una llengua. Pel que fa a la manera que teníem de parlar a Barcelona, fins i tot em faria gràcia que hi hagués un diccionari.
Pel que fa a la paraula "Pa ratllat" moltes vegades he llegit que és una traducció literal del castellà "pan rayado" i que està ben dit "farina de galeta" La "farina de galeta" ja no és com abans, no només ha perdut el nom sinó la textura granulosa cruixent i el color torradet. O així ho recordo. Un mot perdut.
Josep, una amiga mallorquina m'ha dit, a través de Facebook, que a Mallorca arrebossen amb "galeta picada" i que és literal, que "les galetes d'Inca són fantàstiques per això".
Jo que sóc de "Farina de galeta" voldria fer reviure, en memòria de mon pare i de molts mecànics "llum de cremar" en lloc de bufador.
Jaume, confesso la meva ignorància. No conec el llum de cremar (o bufador). Penso que potser era aquella aparell que duien els lampistes per soldar, que feia una flama que sortia amb molta pressió. Em fascinava veure com aquella flama fonia el metall que s'afegia per soldar (era plom?).
Crec que estany. Llum de cremar ha de venir del llum de flama portàtil. A casa del pare tots eren mecànics o taxistes i mai de la vida havia sentit bufador que ha de venir del castellà, imagino.
Jaume, ara ho recordo! El "soplete"! A Barcelona, la gent feia servir la paraula castellana i segurament de 'soplete' ve això de 'bufador'. Però deu venir d'antic, perquè el Diccionari català-valencià-balear (l'Alcover-Moll) recull aquest terme:
e) Canó cònic de metall per dins el qual es fa passar un corrent d' aire per dirigir una flama a una peça de metall que s'ha de soldar; cast. soplete.
Publica un comentari a l'entrada