El malson de l'Óscar

Óscar Sánchez (al davant) amb Michele Catanzaro i Marc Parramon

"És un nen de 44 anys", diu un amic d'Óscar Sánchez en el documental Injustícia exprés, que descriu la història dels darrers anys d'aquest rentacotxes de Montgat. Una història kafkiana, que sembla impossible que hagi pogut succeir en dos països suposadament democràtics i on pensem que la justícia és al servei de la ciutadania i no al contrari. Tradicionalment es representa la justícia amb la figura d'una dona que duu els ulls embenats, unes balances en una mà i una espasa a l'altra. Diuen que els ulls embenats simbolitzen la imparcialitat que ha de mostrar en tot moment; les balances, la capacitat de sospesar tots els arguments, i l'espasa, la fortalesa que ha d'exercir. Després de conèixer el cas de l'Òscar, es podria pensar que la justícia duu els ulls embenats per no veure allò que és evident, fins i tot per no veure cap a quin costat s'inclinava la balança; i l'espasa sembla que hagi servit per lluitar contra la raó.

L'Óscar és un home senzill i bondadós --incapaç de fer mal a ningú, segons expliquen les persones que el coneixen des de fa anys-- que va passar 626 dies empresonat per un error policial i un seguit de despropòsits que fan perdre la confiança en la justícia. Com a resposta a una ordre europea de detenció --o euroordre--que venia d'Itàlia, el 2010 la guàrdia civil va detenir l'Óscar a Montgat i el va dur a Madrid, a l'audiència nacional des d'on, al cap d'unes setmanes va ser traslladat a Roma acusat de narcotràfic i col·laboració mafiosa; després de jutjar-lo i condemnar-lo pels càrrecs que se li imputaven, va ser traslladat a una presó de Nàpols. L'euroordre és un procediment de lliurament de persones reclamades per la justícia que el 2004 va substituir el procediment d'extradició entre estats membres de la Unió Europea per agilitzar-lo i simplificar-ne els tràmits. Tan bon punt l'autoritat judicial competent d'un estat rep una euroordre, ha de detenir immediatament la persona reclamada.

En el cas de l'Óscar, l'euroordre, juntament amb la negligència i la inoperància d'advocats, jutges i magistrats, van fer-lo viure un malson que va durar de 20 mesos i que potser hauria durat molt més (la justícia italiana l'havia condemnat a 14 anys de presó) si tres periodistes que treballaven en El Periódico --Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero-- no haguessin fet un excel·lent treball d'investigació i no s'haguessin adreçat a autoritats espanyoles i italianes per aclarir els fets que van dur l'Óscar a la presó. Pressionada pel treball dels periodistes esmentats, i amb les proves que ells van aportar, la policia espanyola va obrir de nou una investigació que va concloure que els fets pels quals l'Óscar havia estat detingut i empresonat van ser comesos per un altre home que va suplantar la seva identitat. Malgrat que des del juliol de 2011 ja sabia que un home uruguaià --a la presó a les Canàries per una altra causa-- era el veritable delinqüent que s'havia fet passar per Óscar, l'innocent rentacotxes no va ser alliberat fins al març de 2013. Uns mesos durant els quals va patir insults, maltractaments i agressions per part d'altres reclusos i que van anar minant-lo psicològicament. Mentrestant, a Montgat una plataforma veïnal que li donava suport es manifestava cada setmana esperant el dia en què l'Óscar els podria acompanyar.

Dilluns passat (02.06.2014) vaig assistir a la preestrena del documental Injustícia exprés, que Michele Catanzaro --un dels periodistes que van investigar el cas-- i Marc Parramon han codirigit i que descriu la història del rentacotxes de Montgat i com els tres periodistes van aconseguir la revisió del seu cas i que finalment fos alliberat. El protagonista de la història, l'Óscar, va assistir a la preestrena i després d'un col·loqui que hi va haver en acabar la projecció, van demanar-li que digués alguna cosa sobre tot allò. El seu testimoni va ser molt emotiu. Era l'home que amics i parents descriuen en el documental: el nen de 44 anys, senzill, que traspua bonhomia. En cap moment no es va mostrar rancuniós, tot i que té prou motius per esta-ho, sinó més aviat dolgut, però especialment agraït als periodistes que, amb la seva tenacitat, van aconseguir que el seu malson acabés. Va dir que allò que li havia passat a ell podria passar-li a un altre i que els periodistes van fer el que haurien hagut de fer els seus advocats: investigar. Es queixava precisament d'això, que ni la policia espanyola ni la italiana haguessin fet res per esbrinar la veritat del seu cas. Tot i que ningú no podrà rescabalar l'Óscar del patiment psicològic patit durant el seu empresonament, de moment no ha rebut tampoc cap indemnització ni del Govern espanyol ni de l'italià.

El documental mostra que, com va dir l'Óscar, històries com la seva poden passar a altra gent i descriu alguns casos de persones que també han patit els últims anys grans injustícies per part de la justícia europea. En alguns ambients sobre el futur de la comunicació es diu de tant en tant que el periodisme està en vies d'extinció. El cas d'Óscar Sánchez i el paper que Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero van tenir en la seva resolució demostren que el periodisme segueix estant ben viu i que és imprescindible.

Nota
Dimarts 3 de juny de 2014, TV3 va emetre Injustícia exprés en els eu programa Sense ficció. Els documentals d'aquest programa solen estar disponibles en el web durant una setmana després de la seva emissió (L'enllaç que ara per ara duu al vídeo és http://goo.gl/1BYSdj). Per altra banda, diumenge 8 de juny se'n podrà veure la versió en castellà en el programa Documentos TV de La2,

Per saber-ne més:
- La perillosa euroordre, per M. Bernal. El Periódico, 03.06.2014
- Especial Óscar Sánchez. Página web d'El Periódico amb enllaços a molts articles i algun vídeo qe el diari ha publicat sobre Óscar.