Festa major a Les Corts (octubre 2012) |
Quan vaig venir a viure a Les Corts, el 1975, a la plaça Comas, com a tantes altres de la ciutat, hi circulaven cotxes al voltant. Això la feia perillosa per a la mainada, perquè calia vigilar constantment que no baixessin de la vorera. Per altra banda, l'espai amb sorra perquè juguessin solia estar ple de caques de gossos. No recordo quan van reformar-la, però ja en fa bastants anys. Amb la reforma, la plaça es va humanitzar. Van limitar la circulació de cotxes a la calçada del carrer Joan Güell i van posar una tanca al voltant de la nova zona jocs, de manera que els acompanyants de les criatures (mares i pares, àvies i avis, cangurs, etc.) poden controlar-les millor i també evita que els gossos hi entrin. Ara, la plaça és un espai de trobada per a gent de totes les edats. Hi ha bastants bancs per seure,i dos bars hi instal·len les seves terrasses que, en arribar el bon temps, estan molt concorreguts.
El meu Cacaolat |
Enguany, a començament de juny vam reprendre el costum d'aquesta pausa de mitja tarda a la plaça Comas. Hi vaig trobar cares conegudes de l'any passat. L'home que guarda el cotxe en un garatge veí --garatge particular-- que és una mena de club on fa petar la xerrada amb alguns amics. La noia de la matalasseria que passa també moltes estones a la porta, de tertúlia amb algú o altre --de vegades penso si una botiga de matalassos pot donar per viure; al cap i a la fi, un matalàs no es canvia gaire sovint. Les dones que es troben cada tarda a la mateixa terrassa on seiem nosaltres. El mateix cambrer, discret i poc parlador, o la cambrera d'aspecte llatinoamericà d'El Varadero. Entre la mainada és on hi ha més diferències. Algunes criatures que ara ja van amb bici o patinet o que corren d'un costat a l'altre potser l'any passat encara no caminaven i els duien en un cotxet. I les nenes més grans que el 2012 encara s'enfilaven al tobogan, potser enguany ja els faci vergonya fer-ho.
La font, atractiu per a la mainada (juliol 2013) |
Lea aixetes de la font no s'obren fàcilment. Cal prémer un botó i als més petits els sol costar molt. Els calen les dues mans per aconseguir fer rajar l'aigua, però aleshores no poden omplir el globus o els és difícil atansar-se al raig d'aigua per beure-hi directament. N'hi ha que llencen la tovallola aviat i tiren dret: van a buscar la mare o el pare perquè els obri l'aixeta. D'altres, però, fan treballar el seu magí per poder aconseguir aquell tresor que per a ells és l'aigua. N'hi ha que premen fort amb les dues mans i, quan comença a caure aigua, deixen anar i s'afanyen a apropar la boca a l'aixeta. Com que el raig s'estronca, han de repetir l'operació diverses vegades. Ahir, un vailet que no devia tenir ni dos anys no aconseguia fer caure ni una gota d'aigua. Va ficar els ditets a l'aixeta i després se'ls llepava. Finalment va intentar beure l'aigua que queda acumulada a la pica, com fan els coloms i altres ocells de la plaça. Per sort el seu pare--assegut a una de les terrasses-- se'n va adonar i de seguida va córrer a obrir-li l'aixeta perquè el nen pogués beure.
Aquests dies de tanta xafogor, la font encara atreu més la mainada. N'hi ha que marxen de la plaça ben xops, samarreta, pantalons i sovint també les sabates. M'agrada veure jugar les criatures mentre em prenc el Cacaolat. Però no tothom comparteix aquest gust meu. Fa uns dies una dona gran --més que jo-- va renyar uns nens que jugaven omplin els globus d'aigua. I els va dir que no ho fessin, que embrutaven el terra de la plaça. Com que no van fer-li cas, devia voler esplaiar-se en algú i es va apropar a mi tot lamentant-se que aquelles criatures eren molt mal educades, però que la culpa era dels pares i que mentre aquell vailet tirava aigua pel terra, la seva mare estava tan tranquil·la xerrant amb el nòvio a la terrassa del bar. (Quan trobo en algun lloc gent que protesta i rondina per qualsevol cosa, penso si això és cosa de l'edat i si potser jo també sóc així i no me n'adono. Hauré de comprovar-ho i, si cal, corregir-ho.)
Ens estem a la plaça una mitja hora o tres quarts, de vegades fins i tot més. Em porto lectura o algun text per corregir, però allò que m'agrada més és observar la vida de la plaça, que transforma el meu barri en un poble dins la gran ciutat.
Dues entrades d'aquest bloc sobre el meu barri:
- El barri com a poble (29.06.2012). En els plenaris del barri els veïns i veïnes poden deixar sentir la seva veu i influir en la política del barri.
- "La de can Déu" (17.05.2008). L'expressió "la de can Déu" va originar-se a Les Corts.
5 comentaris:
Ostres! Sempre havia visualitzat Les Corts com un barri una mica anodí de carrers amples i vies ràpides! És veritat que hi ha aquest nucli agradable
Bon estiu barceloní! No fugiràs una mica de la ciutat?
Annette, el districte de Les Corts és molt gran, però té algunes zones que encara conserven l'aspecte de poble --o que l'han recuperat. Una d'elles és la que correspon a l'antic nucli del poble de Les Corts. El fet que hagin fet carrers de vianants o amb restriccions per a la circulació ha ajudat a fer que se senti de nou com un poble.
Jo visc en un carrer que era una via ràpida (ara ho és també, però especialment per sota, per on passa la ronda del Mig) i ara és una mena de rambla, amb arbres i plantes, bancs per seure... Molt més humà.
Una de les coses que fa Barcelona "vivible" pels que hi som entre setmana, pel que tenim un peu aquí i un a fora, és precisament el que la fa aquesta "ciutat de pobles".
Jo també sóc de cacaolat, però els de la granja Armengol fan un batut de xocolata adictiu. Literalment. En tens una al poble:
Granja Armengol
Mercat de les Corts 215,
parada 5 i 6.
Ja m'ho explicaràs.
Per cert, encara vius a casa teva o la carbassera ja te n'ha fet fora?
No sé quin peu polític calces però també hi haurà cadena blogaire
Lior, a la parada de la granja Armengol compro uns iogurts boníssims (l'altra addicció meva). Tastaré el batut de xocolata que recomanes.
Quant a la carabassera, la tija principal ja fa molts metres. Va arribar al final de la barana i la vaig fer girar, de manera que ara està fent el recorregut al revés. De tant en tant, en la base de les flors s'hi veu una carbasseta, però per sort, no prosperen, altrament no sé què passaria. I les flors són molt boniques, tot i que efímeres.
Miraré això de la cadena de blogs, gràcies.
Publica un comentari a l'entrada