La Lluïsa, en Miquel i el Barça

En tornar a casa del mercat, la Lluïsa s'ha aturat a comprar un pom de clavells. Vol que el pis estigui acollidor aquest vespre. El Barça juga el primer partir de semifinals de la Champions i el veurà amb en Miquel. A ell sempre li ha agradat el futbol i el Barça ha estat l'equip de la seva vida. Després, a casa, la Lluïsa arregla la saleta, mira que tot estigui al seu lloc, treu el coixí que hi ha damunt la butaca d'ell, que quedi ben llis el seient; en les seves condicions actuals, a en Miquel li cal un lloc ben pla.

Comença el partit. La Lluïsa seu en l'altra butaca, a costat d'en Miquel; li va comentant les jugades: "Has vist quina passada tan fantàstica ha fet l'Iniesta?; llàstima que el seu company no estigués en el lloc oportú." "...xuta!, xuta!, apunta bé! Goooooool! ja en tenim un!, vinga nois!" "...què fa aquest àrbitre?, no veu que això és un penal com una casa?, no t'ho sembla a tu?"

Acaba el partit. La Lluïsa mira amorosament en Miquel i li diu: "No ens amoïnem, Miquel, l'eliminatòria no està perduda ni guanyada; no es pot dir res fins que no juguin el partit de tornada." Amb la punta dels dits, agafa un polsim de cendra de l'urna d'alabastre que reposa damunt a la butaca del seu costat. Se l'escampa per la mà, i sent una tremolor per tot el seu cos; és com si en Miquel l'hagués acaronada. Tapa l'urna i la col·loca al seu lloc, damunt un prestatge. Abans de sortir de la saleta, es mira un cop més l'urna i diu: "Miquel, has vist quins clavells vermells t'he posat al costat? Són com els que tu em compraves quan guanyava el Barça!"
___________________________________

Aquest minirelat és inventat, però no del tot. Fa uns dies, una senyora que conec de fa anys i que va quedar vídua l'any passat em va explicar que té les cendres del seu marit a casa i que, com que ella està gairebé sempre sola, parla amb ell, li explica coses. I quan fan un partit del Barça. equip del qual ell era un gran seguidor, l'asseu al seu costat (l'urna amb les cendres) i li va comentant les jugades com ho faria si ell fos encara viu. La Lluïsa (el nom és inventat; ni ella es diu Lluïsa ni ell es deia Miquel) diu que segurament si algú la sentís pensaria que està boja, però que no ho està. És ben conscient que en Miquel ja no hi és i que allò només són les seves cendres. Tanmateix tenint-les a prop, se sent acomboiada i menys sola. Qui sap si la Lluïsa coneix aquell sonet de Quevedo que acaba dient: "serán ceniza mas tendrán sentido / polvo serán, mas polvo enamorado".

Aquest vespre, quan sigui l'hora del partit del Barça amb el Chelsea, pensaré en la Lluïsa i el Miquel, que estaran veient-lo plegats.

Actualització 19.04.2012

Em vaig precipitar. Tan acostumada que el Barça marqui gols, vaig pensar que, si més no, un en farien. Ara veig a les notícies que no en va marcar cap. Segurament per això no vaig sentir cap petard anit.