Les sueques i la recerca

En un comentari al meu apunt sobre les dones en els assajos clínics, Claudi Mans em diu, en relació al món acadèmic, que, a Suècia, un país nòrdic, que "ens sembla el paradigma d'igualtat [...] un 27% del professorat [universitari] són dones." Afegeix que, en canvi, a la Universitat de Barcelona, les dones representen el 43,2% del personal investigador. I diu que no ho entén.

En primer lloc, he de dir a Claudi que jo també em vaig sorprendre el 1997 en llegir un article que ha esdevingut clàssic quan es parla de dona i ciència. És un estudi fet per Christine Wenneras i Agnes Wold, investigadores de la Universitat de Göteborg, sobre el cost de la recerca per a les dones sueques. No el cost en diners, sinó en esforç acadèmic i investigador. Els resultats que van obtenir van capgirar-me la idea que jo també tenia dels països nòrdics com a capdavanters en la igualtat.

A mitjans de la dècada de 1990, a Suècia, les dones rebien el 43 per cent dels doctorats en ciències biomèdiques, però només representaven el 25 per cent dels investigadors postdoctorals i encara es trobaven en una proporció més petita en categories acadèmiques més altes: tan sols un 7 per cent de les càtedres tenien al seu front una dona. La idea que es tenia que, quan augmentés la presència de les dones a les aules, acabaria la dominació masculina del món acadèmic no es corresponia amb la realitat; si més no, en el sector de la biomedicina.

Les autores del treball van investigar per què les dones estaven infrarepresentades en el món de la recerca. I ho van fer analitzant el sistema de concessió de beques per a investigació postdoctoral, que, a Suècia, com en altres països occidentals, està basat en la revisió per experts (peer review) de les propostes presentades. L'any de referència que van considerar va ser el 1995, en què 62 homes i 52 dones havien sol·licitat beques postdoctorals al Consell de Recerca Mèdica de Suècia. De les 20 beques que es van concedir, quatre van ser per a dones i 16 per a homes. La puntuació de les avaluacions normalment no es feia pública i Wenneras i Wold van haver de recórrer als tribunals de justícia per poder tenir accés als documents relatius a les avaluacions.

La primera cosa que els va cridar l'atenció va ser que, en les avaluacions, totes les dones que havien demanat beques havien obtingut puntuacions més baixes que els homes , tot i que algunes tenien una formació acadèmica millor que els homes. Les autores del treball van seguir la mateixa metodologia que fan servir els avaluadors per quantificar la recerca de les persones que sol·liciten beques o subvencions. (Si algú té interès, l'article ho descriu amb detall).

Segons els càlculs de Wenneras i Wold, el 1995 una dona que sol·licités una beca al Consell de Recerca Mèdica de Suècia havia a de ser 2,5 vegades més productiva que la mitjana dels homes que també la sol·licitaven, per obtenir la mateixa puntuació.

És possible que aquest article fos el revulsiu perquè la Comissió Europea es decidís a actuar i a aplicar a la política científica unes mesures correctores del biaix de gènere. El 1998 i el 2000 vaig assistir a Brussel·les a sengles reunions "Dona i Ciència" i d'allà van sortir algunes recomanacions. La primera, que tots els estats membres de la UE elaboressin estadístiques sobre la presència de les dones en el món de la recerca, perquè els números canten i només amb xifres podia avaluar-se l'abast d'aquesta deficiència. Una altra va ser promoure la participació de les dones en els projectes de recerca finançats per la UE com també en els comitès d'avaluació.

Tornant al suposat paradigma nòrdic de la igualtat, en aquella zona d'Europa únicament Finlàndia tenia una proporció de dones en càrrecs acadèmics que, si bé no estava encara igualada amb la dels homes, era molt més alta que les de Noruega i Suècia. En canvi, en alguns estats del sud d'Europa considerats més masclistes, com ara Portugal, Itàlia i Espanya, les dones tenien una major presència en el món de la ciència. Caldria veure quina és la situació avui dia, quan han transcorregut deu anys des que es decidís aplicar aquestes mesures correctores.