Com que hi havia inscripcions amoroses escrites a la barana del pont o fins i tot en el mateix cadenat, vaig imaginar-me que es tractaria d'algun nou costum entre les parelles. Avui n'he sabut el significat.
En la secció "20 Segundos", del diari 20 Minutos (14.04.2009) he vist una fotografia que mostra la barana d'un pont de Sevilla, amb uns quants cadenats tancats enganxats als ferros de la barana. El peu de foto es titula "Candados del amor en Sevilla" i el text diu: "La novela Tengo ganas de ti, del italiano Federico Moccia, ha puesto de moda el rito de sellar el amor entre dos personas con un candado y tirar la llave al río. Ahora, y gracias a los erasmus italianos, el amoroso gesto ha llegado al puente de Isabel II, que une Triana con el centro de Sevilla."
Pel que he esbrinat, però, no es tracta d'un costum que s'hagi inventat a partir de la novel·la esmentada, sinó que el llibre l'ha fet popular. A Roma ja feia temps que les parelles enamorades posaven un cadenat en el fanal central del pont Milvio i en llençaven la clau al riu. Amb aquest gest volien significar que el seu amor quedava segellat per sempre, que res no els separaria. Segons llegeixo a la Wikipedia --i sense cap referència, cosa que no em dóna la mínima garantia que sigui cert-- el costum podrien haver-lo començat els estudiants d'una escola de sanitat de Florència que, en acabar els estudis, lligaven el cadenat del armariet (la taquilla) en una barra metàl·lica que hi havia a la part exterior de la barana d'un pont. Aquest costum hauria passat als enamorats i a Roma, però s'hauria fet molt popular sobretot després de la publicació del llibre Ho voglia di te, de Federico Moccia, en què els dos protagonistes es juren amor etern amb el ritual del cadenat. Segons sembla, en una pel·lícula posterior del mateix Moccia (Scusa, ma ti chiamo amore), una altra parella segueix aquest ritual, però quan trenquen la seva relació el noi destrueix el cadenat. El fanal del pont Milvio de Roma va arribar a quedar totalment recobert de cadenats fins la punt que, a causa del pes de tant de ferro, l'estructura del fanal no va resistir més i va caure.
Aquest ritual amorós no es pot seguir a tot arreu. A Barcelona, per exemple. Els enamorats de Roma i Trieste i ara també els de Sevilla, després de tancar el cadenat, en llencen la clau al riu. És cert que a Barcelona hi ha ponts, però no són damunt de cap riu, sinó de trens o de carrers. Us imagineu que alguna parella posés el seu cadenat en un fanal del pont de Vallcarca i a continuació en llencés la clau d'alt avall? Podria ser molt perillós.
Fotos: M. Piqueras (Trieste, 15.03.2009)
5 comentaris:
Jua, jua, a Sort si que hi ha riu i pont...
Si pensessim sorgirien mils de propostes i moltes la mar de divertides, a veure qui la diu més grossa i qui és més original.
Pel que fa a mi però, no m'agrada encadenar res, i menys l'amor, sentir que aquest flueix sense subjeccions (encara que siguin simbòliques) em fa estimar-lo més.
Petons, i gràcies.
Me'n faig creus com, en els temps que corren, encara es facin aquestes coses, per molt simbòliques que siguin, d'encadenar-se, jurar-se amor etern...
Ho vaig veure fa poc en una ciutat o poble de Catalunya. La meva filla em va preguntar què era i no vaig saber respondre què era. Vaig suposar que era algun costum kisch i veig que no em vaig equivocar. Com diu la maikix això d'encadenar-se, jurar-se amor etern... em recorda més a l'esclavatge que a la llibertat.
Posats a ser romàntic prefereixo la cançó que cantava l'Amancio Prada de:
"libre te quiero como arroyo que brinca de peña en peña, pero no mía..."
Segons diu Galderich, el costum ha arribat també aquí. Per sort a Barcelona no tenim riu, però ja inventaran la manera de posar-ho en pràctica, potser en el passeig marítim i llençant la clau al mar.
Publica un comentari a l'entrada