Potser la innovació sigui que es d'un districte on no hi ha d'haver vianants. Jo devia colar-m'hi sense adonar-me'n i en veure que gairebé tota la vorera era ocupada pels carrils bici se'm va presentar un dilemma: passar fregant el mur de la dreta?, o anar per l'esquerra practicant l'esport del salt cada vegada que trobés un escocell en el meu trajecte?Foto: M. Piqueras (Barcelona, febrer 2009)
6 comentaris:
Sembla que no puguin passar aquestes coses...
La proliferació de bicletaires ha inaugurat, en els darrers dos o tres anys, un nou tipus d'incivisme (i no acuso pas tothom que va en bici) i a més, va i als vianants ni se'ns té en compte en els nous projectes d'urbanisme.
No se te n'escapa cap, Mercè. Moltes gràcies d'una que gairebé sempre es mou a peu.
pots passar a peu, però amb una bicicleta agafada de la mà
Alguns hàbits, que són ben vistos (com aquest de la bicicleta), serveix d'excusa per a actuar pensant amb els peus: que som "guais" i promavem l'us de la bici, doncs ahí teniu carril bici, en lloc de fer una planificació com cal per a que la bici no es converteixca en un altre "enemic" com els cotxes... Sols cal (crec) un poc de seny i planificació progresiva i no agresiva.
Has possat el dit a la nafra, Mercé!
El comentari del Tibau m'ha fet riure...de fet el món és així, a més rodes, més poder, fes l'escala...
Ostres! Se'ls hi ha anat l'olla! Només ho han pensat per aquells que no toquen de peus a terra...
De vegades penso que les persones que marquen els carrils bici i els passos de vianants i semàfos, no s'han mogut mai del seu despatx. Potser en el plànol no hi havia marcats els arbres, i van decidir que la distància entre els carrils bici i la vorera era suficient per als vianants.
En el meu barri hi ha un carrer on hi ha tres passos de vianants gairebé tocant-se. En canvi, prop de casa, per creuar un altre carrer he de fer molta volta.
Publica un comentari a l'entrada