diumenge, 31 de maig del 2009

Fem de cada dia el dia mundial sense tabac

El 31 de maig l'Organització Mundial de la Salut (OMS) celebra el Dia Mundial Sense Tabac. Com diu el logotip de la celebració, fem de cada dia el dia mundial sense tabac. Al llarg del segle XX, l'epidèmia de tabaquisme --més aviat una pandèmia, perquè s'ha estès per tot el món-- va matar uns 100 milions de persones. Si no s'hi posa remei, al ritme que es porta avui dia (5,4 milions de morts anuals atribuïbles al tabac), podria matar-ne uns mil milions el segle XXI.

El consum de tabac és un factor de risc en sis de les vuit causes principals de mortalitat al món. A més de les nombroses malalties pròpies de les persones fumadores, hi ha proves que el fum causa també malalties entre la població que és fumadora passiva. I segons va l'informe sobre la salut al món de 2002, el tabac causa 1 de cada 10 defuncions de persones adultes al món.

Per tal de prevenir i --dins del que sigui possible-- eradicar el tabaquisme, l'OMS ha preparat un pla que inclou sis mesures:
  • Vigilar el consum de tabac i les polítiques de prevenció.
  • Protegir la població contra el fum del tabac.
  • Oferir ajut per a abandonar l'hàbit de fumar.
  • Fer complir les prohibicions sobre la publicitat, la promoció i el patrocini del tabac.
  • Augmentar els impostos al tabac.
Davant d'aquestes mesures i de la pressió que es fa des de molts governs de països desenvolupats per eradicar el tabaquisme, la indústria tabaquera fa tot el que pot per tal de promoure el consum de tabac entre el jovent i també en els països en vies de desenvolupament que, en molts casos, no tenen lleis tan restrictives (o no en tenen cap) en relació al tabac.

L'Estat espanyol va signar i ratificar el Conveni Marc de l'OMS per al Control del Tabac, però a l'hora d'establir regulacions per protegir la salut de la ciutadania el Govern central va promulgar una llei antitabac força light. De tota manera, malgrat que hi hagi encara molts espais públics on és permès de fumar, els beneficis d'aquella lleiu ja són evidents: segons el Departament de Salut, a Catalunya, cada any moren 400 persones menys per causes atribuïbles al tabac, i el consum de tabac per càpita ha disminuït; en nombres absoluts de paquets venuts, el 2008 va augmentar un 0,55% en relació al 2007, però la població va augmentar un 2,13% en el mateix període.

Des del Departament de Sanitat s'ha indicat en diverses ocasions la necessitat d'una legislació més restrictiva, però sembla que als Governs (al català i al de Madrid) els faci por adoptar una mesura que consideren impopular. Potser si s'hagués adoptat des de l'inici, hauria estat diferent. El que no entenc és per què es resisteixen a prohibir fumar en tots els espais públics, si al cap i a la fi, la població fumadora és menys nombrosa que la no fumadora. Potser els vots de les persones no fumadores valen menys que els de les que fumen?

Nota: La major part de la informació per a aquesta entrada està extreta de l'Informe OMS sobre la epidemia mundial de tabaquismo, 2008.

dissabte, 30 de maig del 2009

De nou la fenilpropanolamina

L'octubre del 2008 ja vaig tractar en aquest bloc sobre la falsa alarma (hoax) en relació a la fenilpropanolamina. És una falsa alarma que circula per Internet des de l'any 2000; de tant en tant se'n parla, després sembla desaparèixer i al cap d'un temps comença de nou a donar la volta per la xarxa. Doncs bé, ara m'ha arribat de nou a través de la mateixa llista de distribució per on la vaig rebre l'any passat.

La persona que l'envia ha deixat l'encapçalement anterior, que és d'una investigadora becària de la Universitat de Màlaga (amb totes les seves dades). Hi ha també un text d'una dona que aparentment treballa en un departament de cardiologia d'un hospital canari (però podrien ser dades falses; no posa el cognom, adreça del centre, etc.), que diu: "estas cosas no salen en las noticias, porque si no el mercado el farmacéutico temblaría, pero como estoy vinculada al mundo sanitario, me llega información verdadera." Com que després afegeix "No comprar antigripales; tomar solo termalgin o ibuprofeno (dalsy para los niños)", he pensat que potser la falsa alarma havia resorgit arran de l'aparició de la nova grip sorgida a fa unes setmanes a Mèxic. Però aquest text no és nou, ja corria per la xarxa l'octubre de 2008. Es pot veure en el fòrum WebIslam, que es troba en el portal del mateix nom, de la Junta Islámica de España.

Des que em moc en fòrums virtuals i des d'aquest bloc he dedicat moltes hores a difondre la falsetat de molts correus alarmistes; i moltes persones fan el mateix en altres llocs. Tanmateix, sempre hi ha persones de bona fe que es refien de tota la informació i notícies que reben, especialment si els arriben de gent coneguda o si vénen aparentment avalades per una entitat que creuen que és respectable (tot i que de vegades no existeixi).

dijous, 28 de maig del 2009

Els danys col·laterals de la "Champions"

Com sempre, un grapat de brètols va fer que la celebració d'un nou trofeu acabés amb aldarulls. El vídeo que Vilaweb té en el seu web és molt il·lustratiu del que va passar. Comença mostrant la part festiva, que aviat degenera en una mostra de vandalisme.

I admirable l'actitud de la noia que planta cara a un dels que llençaven ampolles de vidre contra els mossos d'esquadra (aprox. en el minut 2:40); acaba prenent-li l'ampolla i estampant-la contra el terra.

Molt bona feina, el càmara de Vilaweb!

Actualització 29.05.2009
M'he adonat que han editat el vídeo de Vilaweb i n'han eliminat les primeres escenes de la celebració festiva. Com a document dels aldarulls està millor ara, perquè comença amb els primers enfrontaments. L'escena a què em referia, de la noia que s'enfronta a un noi que és a punt de llençar una ampolla a la policia, ara és en el minut 1:07.

dimecres, 27 de maig del 2009

El futbol i carretera, incompatibles

Escoltar un partit de futbol retransmès en directe per la ràdio mentre s'està conduint pot ser molt perillós per als forofos d'un equip de futbol, especialment si en el partit es produeix algun incident o es marca algun gol.

Això, que no crec que sigui sorprenent i que moltes persones segurament ja pensaven que podia passar, ara es pot afirmar amb seguretat. Un grup d'investigadors de la Universitat de Leicester (Regne Unit) va fer recentment un estudi que li va encarregar una companyia d'assegurances. Han triat, per fer públic el resultat, un dia en què es juga un partit de màxima emoció per a molts britànics: la final de la Champions League, que mentre escric això disputen a Roma el Barça i el Manchester (fa un moment he sentit crits i algun petardo; suposo que el Barça deu haver fet ja el seu primer gol).

Una nota de premsa de la Universitat de Leicester diu que els resultats s'han fet públics avui per avisar del perill que pot representar --al conductor i a les persones que vagin en els vehicles amb els quals es puguin creuar-- escoltar el partit que tanta expectació ha creat.

L'estudi es va fer amb dos grups de persones: un grup eren seguidors d'un dels equips que s'enfrontaven i que era retransmès per la ràdio i l'altre grup eren persones que seguien els partits de futbol només de tant en tant. Aquests darrers --el grup de control-- no va mostrar variacions en la seva manera de conduir al llarg del partit, mentre que el comportament al volant dels aficionats al futbol variava considerablement en el decurs del partit; feien canvis més grans de velocitat i de vegades s'apropaven molt als vehicles que tenien al davant. A més, els canvis en la conducció seguien un model paral·lel al canvi en la marxa del partit.

Un dels partits que es van considera per a l'estudi va ser un que va enfrontar el Chelsea i el Barça recentment. Quan un jugador del Barça va ser expulsat del camp, un seguidor del Chelsea, que havia mantingut una mitjana de velocitat de de 68 milles per hora (109,43 km/h) va augmentar --en 20 segons-- la velocitat fins a 73 milles per hora (aprox. 117,45 km/h) . En canvi, quan conduia sense escoltar la ràdio la seva velocitat no va passar mai de 69 milles per hora (111,02 km/h). El conductor feia més avançaments i canvis de carril quan l'emoció del partit augmentava.

Val a dir que l'estudi no era allò que s'anomena un "treball de camp". Hauria estat perillòs fer-ho en una carretera o autopista i es va fer servir un simulador com els que fan servir en algune autoescoles: els subjectes de l'experiment tenien al davant una pantalla i es trobaven com si fossin en un vehicle.

La conclusió dels investigadors de la Universitat de Leicester és que els aficionats al futbol haurien d'evitar escoltar per la ràdio partits de la màxima expectació quan tenen un voltant entre les mans; i que sempre que sigui possible, si han d'anar amb cotxe, haurien de demanar a algú altre que conduís quan es retransmeten partits importants com el de la final de la Champions League.

Mentre sento de tant en tant crits i petards que venen del carrer, em pregunto quants culers que es veuen forçats a anar al volant a aquestes hores no es deuen trobar també en perill de patir un accident per culpa de la seva afició desmesurada al futbol.

Periodisme "pudent"

A través de Sylvie Coyaud m'assabento de l'existència del web Stinky Journalism, literalment 'periodisme pudent'. I és que, en periodisme, de tant en tant es troben professionals corruptes. Com indiquen els autors del web, el projecte Stinky Journalism defensa una metodologia periodística més rigorosa i científica.

El web està dedicat a comentar articles i notícies --especialment de ciència-- amb errors. Però no són opinions allò que emeten, sinó una crítica raonada, basada en fets contrastats i que es poden verificar. Creuen que els professionals del periodismes també tenen l'obligació d'exposar les pràctiques mancades d'ètica dels seus col·legues en els mitjans de comunicació.

Un dels seus objectius és que el seu projecte sigui útil també als estudiants de batxillerat i d'universitat, on es troben els futurs professionals del periodisme, de la recerca i de la indústria privada.

Els temes que tracten són molt variats: sensacionalisme, errors, falsificació de dades, manipulació de fotografies, plagi, titulars enganyosos, intervius falses, propaganda política, etc.

Val la pena donar-hi un cop d'ull.

dilluns, 25 de maig del 2009

Per a tot hi ha un "anti-"

Hi ha l'antimatèria i les antipartícules; hi ha persones antidemocràtiques, antifeixistes, antiparlamentàries, antisistema, antireligioses, antimonàrquiques, antimilitaristes i antibel·licistes, anticatalanistes i antiespanyolistes; hi ha medicaments antibiòtics, antipirètics, antihemètics, antihistamínics, antiinflamatoris, antidepressius, antiretrovirals, antianèmics i antiparasitaris; hi ha substàncies anticongelants i antilliscants; hi ha policia antidisturbis i antiterrorista...

Sembla que no hi hagi res que no tingui el seu "anti-". Aleshores, no és estrany que, si hi ha les xarxes socials d'Internet, també hi existeixin les xarxes antisocials. De tota manera, m'ha sorprès saber-ho. Ho he llegit a La Repubblica, però aquest diari italià fa referència a un article publicat la setmana passada a El País (20.05.2009). Primer he pensat si serien xarxes de gent que no vol ser present a FaceBook, com jo mateixa. Però seria una contradicció, perquè en unir-se contra les xarxes socials ja s'estaria creant una altra xarxa social. De tota manera, tot i el seu ·"anti-", el cert és que les xarxes antisocials en el fons no ho son tant, d'antisocials. Potser els escau més el nom que els posa El País en el títol de l'article esmentat: "Las redes sociales del odio".

Enemybook és una xarxa antisocial "germana" del FaceBook. De fet, per inscriure-s'hi cal fer-ho a través del compte de Facebook. La diferència és que, a més de mostrar els amics que es té, també es poden fer llistes d'enemics, tot especificant per què se'ls considera enemics. A més, permet avisar als enemics que els heu afegits a la vostra llista; es pot veure també qui t'ha inclòs a la seva llista de persones enemigues i fins i tot fer amistat amb les persones amb qui es tingui enemics en comú.

Altres xarxes d'aquest tipus tenen noms que ja en suggereixen el contingut, com ara "I fucking hate you" (ifhy) o "Introvertster" (o "The new way to get rid of people"). Aquesta darrera indica que és "una comunitat en línia que impedeix que els amics i persones estúpides t'assetgin per la xarxa".

Davant d'aquest tipus de xarxes dites antisocials, em sento una mica com aquella persona d'un poble al qual van arribar uns predicadors protestants que volien evangelitzar la població i els va dir: "si no crec en l'església catòlica, que és la vertadera, com voleu que cregui en la vostra?*

diumenge, 24 de maig del 2009

Mao + Flors

Em sabia greu haver-me perdut enguany el "Girona Temps de Flors", però aquests darrers dies, a Maó, he pogut veure una manifestació floral per l'estil de la de Girona. Dijous al matí hi vaig arribar per participar en unes jornades d'història de la ciència, i de camí a l'Institut Menorquí d'Estudis vaig començar a veure moltes flors per alguns carrers, i unes banderoles on es llegia "MAÓ + FLORS". El que vaig veure primer eren plantes florides, rams i altres guarniments florals en el carrer, en els escocells d'alguns arbres i en aparadors de botigues.





En entrar a l'Institut Menorquí d'Estudis, que comparteix amb altres entitats l'edifici vuitcentista de can Victori, vaig veure això:


I en treure el cap al patí, això:


Però la festa gran era dissabte, en què, per segona vegada (van començar el 2008), hi havia flors i escultures florals en diversos espais públics, com el porxo de l'entrada de l'Ajuntament:


El mirador de les Monges:


O el balcó de la Bilblioteca:


I també un parell d'escultures efímeres en què les flors tenien protagonisme:



Per ser només el segon anys que celebraven aquesta festa de les flors, crec que ha estat força reeixida. Comparat amb el "Girona Temps de Flors", el "Maó + Flors" és més modest, però cal tenir en compte que a Girona els porten més de cinquanta anys d'avantatge.

Espero que Rajoy, que dissabte al matí voltava pels carrers de Maó fent la comèdia que fan tots els polítics quan s'apropen eleccions, no haurà pensat que el guarniment floral l'havien posat per rebre'l a ell.

divendres, 22 de maig del 2009

Dia Internacional de la Biodiversitat 2009


El 22 de maig se celebrat a tot el món El Dia Internacional de la Biodiversitat, que cada any està dedicat a un tema diferent. Per esmentar-ne només els més recents, el 2007 es va dedicar a la biodiversitat i el canvi climàtic, i el 2008 a la biodiversitat i l'agricultura. El 2010 es tractarà la biodiversitat i el desenvolupament, i el 2011 serà la biodiversitat i els boscos. Enguany el tema triat és el de les espècies exòtiques invasores, que consitueixen una gran amenaça a la diversitat biològica i al benestar ecològic i econòmic de la societat i del planeta.

Una espècie és exòtica quan no és original de l'ecosistema en el qual es troba. Si mirem al nostre entorn, veurem moltes espècies de plantes que poden semblar nostranes i en canvi en el seu moment eren exòtiques. Amb els anys, però, s'han adaptat al nou hàbitat i hi han trobat un nou nínxol ecològic.

Tanmateix, hi ha espècies exòtiques que en ser introduïdes voluntàriament o involuntàriament en un ambient que no és el seu poden causar greus desequilibris en l'ecosistema, que en alguns casos afecten la biodiversitat perquè competeixen amb espècies locals que poden arribar a desaparèixer. De les extincions d'animals produïdes des del segle XVII, i de les quals es coneix la causa, es calcula que, en aproximadament un 40 per cent dels episodis, hi han contribuït de manera destacada les espècies exòtiques invasores. Un altre possible efecte de la invasió d'espècies exòtiques és el que afecta la salut, tant de les persones com d'altres animals o plantes.

A Catalunya tenim alguns exemples d'espècies invasores que han causat problemes les darreres dècades. N'hi ha que són d'aparició relativamernt recent, com ara el mosquit tigre (Aedes albopictus), que va entrar a la península Ibèrica per Catalunya el 2004, o el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), que causa greus desperfectes en canalitzacions de centrals hidroelèctriques, que poden arribar a obturar amb el seu creixement desmesurat (Vegeu la foto de Wikimedia Commons d'un aparell per mesurar els corrents en el llac Michigan, completament recobert per musclos zebrats); a Catalunya, aquesta espècie va detectar-se per primera vegada en el Baix Ebre fa uns vuit anys. D'altres ja fa més temps que es troben aquí, com el silur (Silurus glanis), aquest peix enorme que des de l'embassament de Mequinensa, on va ser introduït el 1974, s'ha anat escampant a altres rius de Catalunya. O el cranc vermell americà (Procambarus clarkii) que, des de la conca del Guadalquivir, on va ser introduït amb finalitats comercials el 1974, s'ha anat escampant per la península Ibèrica i més enllà dels Pirineus. Els cultivadors d'arròs del delte de l'Ebre pateixen els efectes d'aquest cranc que, amb les seves galeries, pot fer que els arrossars perdin l'aigua que necessiten per al desenvolupament de les plantes.

En el web de la Convenció per a la Diversitat Biològica es poden veure, en diverses llengües, els missatges de representants de diferents entitats internacionals amb motiu del Dia Internacional de la Biodiversitat 2009.

dijous, 21 de maig del 2009

Un altre Raval és possible

Fa uns set o vuit anys vaig veure la pel·lícula En construcción (José Luis Guerín, 2001). Era un excel·lent documental filmat en el Raval, i dins del Raval, en una de les zones més degradades d'aquell barri, l'anomenada illa d'en Robadors, que l'Ajuntament va decidir canviar radicalment. El carrer d'en Robador formava part de la ciutat prohibida, d'un conjunt de carrers en els quals la ciutadania "normal" no gosava endinsar-se. Feia anys que jo no hi havia passat i la setmana passada ho vaig fer.

Per una banda, vaig trobar-hi coses que seguien igual. Moltes prostitutes oferien la seva mercaderia als possibles clients. De tant en tant, es veia algun home; n'hi havia que es notava clarament que eren xulos; d'altres semblaven possibles clients i hi havia una tercera categoria d'homes o nois que hauries pogut trobar per qualsevol altre carrer de la ciutat (suposo que això podria dir-se de mi; no crec que ningú pogués pensar que estava oferint algun tipus de mercaderia). En d'altres aspectes, però, el carrer i les seves rodalies ha canviat molt; i suposo que encara canviarà més en els propers anys.

L'enderrocament d'una illa de cases (el fet del qual parteix la pel·lícula de Guerin que he esmentat) ha esponjat el barri i el carrer de Robadors n'ha sortit guanyant, des del punt de vista urbanístic. Entrant-hi des del carrer Hospital (per on hi vaig entrar jo), un cop passat el carrer de San Rafael hi ha molta més claror. L'edifici que hi han fet està més enretirat i la vorera és força més ampla. Vegeu, al fons de tot de la foto, el tram que no ha canviat i més en primer pla, la part eixamplada, amb molta més claror. La vorera és prou ampla perquè hi capiga el cotxe que hi ha aparcat.

El motiu que em va dur al carrer d'en Robador va ser la visita a uns locals que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) té l'edifici vermell de la foto a la planta baixa i el soterrani. La tanca que es veu a l'esquerra separa el carrer de l'ampli espai on s'està construint la nova Filmoteca de Catalunya, una obra que havia d'estar enllestida el 2007, segons alguns mitjans i el 2009 segons d'altres. La trobada de restes arqueològiques de l'edat de Bronze va fer endarrerir les obres, que avui dia encara són així:

Obres de la futura Filmoteca de Catalunya.
A l'esquerra, el carrer d'en Robador; al fons, el carrer de Sant Pau.

Crec que la presència de dues entitats culturals de tant de pes com la Filmoteca i l'IEC poden contribuir en gran mesura al canvi de fesomia del barri. L'IEC ha instal·lat en els seus nous locals el Servei de publicacions, la Secció que treballa en l'elaboració del Diccionari general i altres diccionaris, i la llibreria.

La Filmoteca tindrà dues sales de projecció per sota del nivell del carrer, a més d'una biblioteca especialitzada en cinema, un arxiu bàsic (l'arxiu general serà a Terrassa) i una cafeteria. Recordo que la part baixa de la Rambla va canviar molt quan s'hi va insta·lar la Universitat Pompeu Fabra. De formar part d'aquella Barcelona prohibida que he esmentat, ignorada per gran part de la ciutadania, va passar a ser un espai on avui dia, malgrat que la prostitució no hagi desaparegut completament, l'ambient és molt diferent. Una cosa semblant pot passar aquí, gràcies a la presència d'aquestes institucions en l'illa de Robadors. Per altra banda, són institucions que actualment ja són presents en el barri: la Filmoteca prop de les Drassanes i l'IEC a la casa de Convalescència (al carrer del Carme) i en el carrer M. Aurèlia Campmany.

Altres institucions, a més de les dues esmentades, fan que el Raval pugui ser considerat un eix vertebrador de la cultura i el coneixement de la ciutat. Hi ha també el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, el Centre Internacional Escarrà per les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), el Museu d'art contemporani de Barcelona (MACBA), el conservatori i teatre del Liceu, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya, la Institució Milà i Fontanals del CSIC, el Centre d'Art Santa Mònica, l'Espai Mallorca, la Llibreria del Raval i potser encara me'n deixi alguna.

De tota manera, no podem oblidar que el Raval segueix sent el barri de Barcelona on més delictes contra la propietat es cometen i que en circular pels seus carrers cal anar molt en compte. En el carrer d'en Robador, però, i malgrat el seu nom, no vaig tenir la sensació que cap d'aquelles dones estacionades esperant la clientela ni cap dels homes que les controlaven haguessin d'arrencar-me la bossa d'una estrabada. Una sensació que, en canvi, he tingut en més d'una ocasió en altres punts del barri aparentment més "normals", com poden ser els voltants del CSIC, i alguns racons del pati de l'antic Hospital de la Santa Creu o el carrer del Carme.

Un grup de comerciants i veïns del Raval que volen que el seu sigui un barri digne i habitable han creat una plataforma que s'anomena "Raval per viure". Perquè s'aconsegueixin els seus objectius cal que l'Ajuntament s'hi impliqui plenament. Tanmateix, iniciatives com la instal·lació de la Filmoteca i de l'IEC en ple cor de l'antic barri chino, poden fer-hi també molt i demostrar que un altre Raval és possible.

Les "low cost", no tan "low"

He volgut treure la tarja d'embarcament per un vol que agafo d'aquí a unes hores per anar a Maó. La companyia és Clickair, la low-cost d'Iberia. He volat alguna altra vegada amb Clickair, però fa temps i em feia fer l'efecte que no era tan diferent de les companyies normals com ho són altres companyies low cost, per exemple RyanAir. Però ja s'hi està assemblant. En primer lloc, els 80 euros originals (amb les taxes incloses) es conveteixen en 88,5 si es paga amb tarja de crèdit

Per agafar la targeta d'embarcament en línia cal pagar, amb preus diferents segons el tipus de seient que triïs; el més barat, 2,25 euros. En fer la reserva del seient m'he assabentat que, si factures equipatge, també cal pagar. I si no ho havies encarregat i pagat en comprar el bitllet, el preu de facturar una maleta és de 20 euros, si ho fas a l'eroport o 10 euros si declares la facturació per telèfon. He trucat al número que diuen (un 807, prop de 40 cèntims per minut), perquè no puc carregar molt de pes i prefereixo facturar la maleta. Després de parlar amb un parell de màquines, una altra veu en conserva m'ha dit que totes les línies estaven ocupades (a quarts d'una de la matinada!) i que el temps d'espera aproximat seria d'uns cinc minuts. O sigui, que uns dos euros, més el valor potser intangible del temps esmerçat. Com que tenia coses a fer més urgents que estar-me cinc minuts penjada al telèfon, ho he deixat córrer, encara que després em costi la broma 2o euros de facturació d'una maleta que, per les seves dimensions, podria dur a la cabina.

dimarts, 19 de maig del 2009

Ha mort el noi Danone

Fullejant el diari d'avui n'he vist la nota necrològica: diumenge, 17 de maig de 2009, va morir a Paris Daniel Carasso (1905-2009), el noi Danone.

Danone és avui dia una empresa agroalimentària multinacional que molta gent creu que va nèixer a França. Tanmateix, quan Daniel Carasso va fundar Danone France, ja feia anys que els iogurts Danone s'estaven elaborant a Barcelona. El pare de Daniel, Isaac Carasso (1874-1939), era un jueu sefardita que es va instal·lar a Barcelona amb la seva família i va ser el fundador d'una petita empresa familiar que el 1919 va començar a fabricar els iogurts Danone. Carasso venia d'una terra on el iogurt tenia tradició i va decidir fabricar-ne també a Barcelona. I déu n'hi do si va tenir èxit!

El nom del iogurt ve del nom del fill gran, en Daniel. Amb això sembla que tothom hi està d'acord. Ara bé per què Danone? Al llarg dels anys he trobat dues explicacions, però no sé quina d'elles és certa; potser sigui una combinació de les dues. Podría ser que la terminació -one fos del número 1 anglès, perquè en Daniel era primer fill. Però també diuen que era la manera com anomenaven el noiet a la família. Encara he trobat una altra explicació: la Wikipedia anglesa diu que Danone és un diminutiu català (!) de Daniel.

La història del iogurt Danone la vaig saber deu fer uns quinze anys, un dia que caminant pel Raval vaig adonar-me d'una placa que hi havia a la façana d'una casa del carrer dels Àngels, en el número 16, que deia (en castellà i en català): "En aquest edifici el senyor Isaac Carasso fabricà el primer yoghourt Danone del món, Barcelona 1919-1994." I a la part inferior, un escut quadrat de l'Ajuntament. Aleshores vaig començar a buscar informació i alguna cosa més vaig trobar.

Si aneu al carrer dels Àngels, però, no cerqueu la placa a la façana del número 16, perquè no l'hi trobareu. Va desaparèixer fa alguns anys. Com que una de les vegades que hi vaig passar pel davant la vaig veure bruta, com si li haguessin tirar pintura, quan va desaparèixer vaig creure que era una retirada provisional, potser per restaurar-la. Però el temps passava i la placa no tornava al seu lloc. Un dia vaig preguntar a un biòleg que treballa a Danone si en sabia res, de la placa, i em va dir que les notícies que tenia eren que els mateixos veïns l'havien retirada perquè tenien un picabaralla amb l'Ajuntament. Volien instal·lar un ascensor a la finca, però els havien denegat el permís perquè semblava ser que la finca no reunia les condicions mínimes necessàries per fer-hi la instal·lació. Aleshores ells haurien decidit de no donar permís a l'Ajuntament perquè continués tenint aquella placa a la façana.

No sé si la història de l'ascensor és certa o no, però, si ho és, em sembla que la decisió dels veïns va ser molt poc encertada. En prendre-la, no van castigar l'Ajuntament, sinó que van ocultar un episodi força interessant de la història de la biotecnologia del segle XX a Barcelona. I crec que haurien d'estar orgullosos de viure en una finca que és part d'aquella història.

Per cert, la mateixa persona de Danone em va explicar que el noi Danone era ja centenari; tenia una gran vitalitat i es repartia el temps entre París i Barcelona. (Això va ser fa un parell d'anys.) És el "noi" que ara ha mort als 103 anys, a París.

La moda de les enquestes

De què serveixen les enquestes? No em refereixo a les enquestes d'opinió que es fan en la població general, que solen ser sobre temes relacionats amb la política o el consum, sinó aquestes preguntes que hi ha en molts webs i també en blocs, o la del "matins punt sí, matins punt no" del programa de TV3 que dirigeix Josep Cuní (la conec sobretot per les bromes que en feien a Polònia). La gent respon a les ciberenquestes prement uns botons en el web corresponent; a les que es fan per televisió, normalment enviant un SMS des d'un telèfon mòbil.

De vegades hi ha preguntes d'una transcendència tan gran com saber si qui respon creu que el Barça podrà guanyar la lliga o si li agrada un determinat grup musical. D'altres sembla que vulguin fer un referèndum a la població, com quan algun mitjà pregunta si cal tenir una selecció catalana de futbol o si s'accepta l'avortament lliure.

De què serveixen després els resultats? Per a mi, per a res, només són una curiositat, l'opinió d'un grup de persones que no es pot dir que siguin representatives de res. Potser haurà qui pensi que indiquen l'opinió del col·lectiu que llegeix aquell mitjà o veu aquell programa. Però no és així. Els resultats d'aquestes enquesten expressen només com es distribueixen les opinions entre les persones que han decidit respondre les preguntes que es fan.

diumenge, 17 de maig del 2009

Vaig tenir un somni

Després d'aquest setmana de disbauxa futbolística he recordat un article que vaig escriure fa alguns anys per a l'Avui. Com que l'article ja no està disponible a l'hemeroteca digital, en copio aquí un tros, el que té més relació amb els esdeveniments d'aquesta setmana.

Vaig tenir un somni
(publicat a l'Avui el 14.11.2005)

Fa poc vaig tenir un somni. Tornava de viatge i a l’aeroport hi havia una multitud amb pancartes. Devien esperar algun personatge famós? Una cantant, un campió de Fòrmula 1, potser tot un equip de futbol? Jo sortia acompanyada d’una amiga amb qui havia coincidit a l’avió; una científica catalana experta en física de partícules que treballa als Estats Units de fa anys. De sobte, la multitud se’ns apropava. Vaig girar-me pensant que potser veuria Bruce Springsteen, Penélope Cruz, Ronaldinho o Fernando Alonso. Cap cara coneguda, però. Quan vaig poder llegir una de les pancartes no m’ho podia creure: hi havia escrit el nom de la meva amiga! Sabia que gaudia de gran prestigi, però no m’imaginava una rebuda com aquella. Una hostessa se’ns va apropar i va demanar-li que la seguís fins a la sala de VIPS, on periodistes de diversos mitjans l’esperaven per a la roda de premsa. Va afegir que la seva acompanyant —jo— podia venir, i els vaig seguir.

Mentre la meva amiga era assetjada per la premsa, ràdio i televisió, jo llegia un diari trobat damunt d’una taula. Quina casualitat!, a la primera plana hi havia la foto d’un biòleg conegut meu. El peu indicava que havia estat traspassat a un prestigiós parc científic per 100 milions d’euros. A la secció de societat, hi havia mitja pàgina dedicada als propers partits de futbol. No n’haurien tingut prou amb les pagines d’esport? Giro full i, en lletres destacades, a la part superior llegeixo: CIÈNCIA. Una foto de la meva amiga ocupava gran part de la pàgina i els titulars indicaven que el Palau Sant Jordi era ja a punt per a la seva conferència. A l’altra pagina, la notícia de l’accident d’una famosa cardiòloga: una ferida a la mà causada tallant pernil ibèric li impediria d’operar algunes setmanes. Hi havia també el ranking de la ciència catalana, amb comentaris sobre les alces i baixes de la setmana. Una gasetilla informava que les entrades per a la conferència del Palau Sant Jordi s’havien exhahurit. Em vaig despertar en arribar al darrer full del diari; un diari on la secció d’esports havia desaparegut.

Divendres passat vaig coincidir en una reunió sobre ciència amb un representant de TV3. Va dir que la informació científica ocupa, en els informatius de TV3, escassament l'1,7% del temps (o potser el 0,7%; no n'estic segura, però tant en unc as com en l'altre el percentatge és molt escarransit. No sé quin percentatge de temps ocupen les notícies d'esport (gairebé sinònim de futbol), però m'imagino que deu ser una xifra molt més alta. De tota manera, ja m'està bé que sigui així; l'estona de les notícies esportives és la de la meva migdiada del frare. Mentre parlen de política començo a badallar i sento com més va més pesades les meves parpelles. Tan bon punt començo a veure la pantalla de color blaugrana o --no tan sovint-- blanc i blau, gairebé de manera automàtica se'm tanquen els ulls.

dissabte, 16 de maig del 2009

L'abandonament dels animals

Ho recorda José Lluís Gallego en el seu bloc, segurament perquè s'apropa l'època de l'any en què más gats i gossos són abandonats. Mai no he entès que es pugui abandonar un animal de companyia. Gats i gossos no són joguines que fem servir només quan ens ve de gust. Ens fan companyia i nosaltres els en fem a ells, però també contraiem un compromís en tenir-los. Una gossa o un gos no es pot tenir sempre tancat a casa, cal treure'l i cal fer-ho també de manera responsable, impedint que les seves defecacions embrutin carrers i places.

És esgarrifós el nombre de gats i gossos que són abandonats cada any i sorprèn que l'abandonament es produeixi principalment perquè la gent perd l'interès per als seus animals de companyia.

Fa alguns anys, la meva filla Ana va trobar un gos abandonat molt gran, d'aquelles races que diuen que són perilloses; un rottweiler, em sembla. Tenia aspecte famèlic i li va donar menjar. Ella era a la feina i, en sortir, el gos l'estava esperant i va començar a seguir-la. L'Ana anava a casa i en arribar a la porta de l'escala li va fer tanta pena la cara del gos, que semblava que només tingués ulls per a ella, que no es va veure en cor de deixar-lo sol al carrer.

L'Ana tenia una gossa i va dur el gos trobat al seu veterinari habitual. El rottweiler duia un xip i el veterinari, a través d'un registre oficial, va esbrinar quin col·lega seu havia posat el xip al gos. Però l'altre veterinari era de vacances. així que l'Ana va quedar-se el gos a casa seva fins que van poder saber de qui era. Ella mateixa va trucar a l'amo del gos. Es pensava que l'home estaria molt content de saber que el seu gos havia aparegut, però va adonar-se que no li feia gens d'il·lusió tenir notícies del gos que havia "perdut" feia dies.

L'Ana es va quedar el gos provisionalment fins a trobar-li algú que el volgués. Vaig acompanyar-la alguns dies a treure les dues bèsties a passeig, perquè ella sola no podia amb els dos: la seva gossa (pastor alemany) i aquell gossot tan gran que a mi m'arrossegava. Quan el noi que se'l va quedar el duia cap a casa seva, no volia marxa i, pel camí, se li va escapar. Li van perdre el rastre fins que l'Ana va rebre una trucada del veterinari, que li deia que algú li havia dut el gos que ella s'havia trobat uns dies abans.

Finalment el gos va anar a parar a la casa de la nova família. Un dia, però, en tornar l'Ana de la feina se'l va trobar al carrer, davant del portal de casa d'ella i en veure-la va començar a fer-li festes i demostrar la seva al·legria. L'Ana va telefonar a la nova família del gos i els va trobar molt compungits perquè el nen havia volgut treure'l a passejar tot sol i se li havia escapat d'una estrabada.

Això va ser en una època en què s'havia parlat molt del perill de tenir determinades races de gos, perquè podien atacar les persones. És cert que era una bèstia enorme, però aquell gos semblava inofensiu, només volia algú que el tractés com no l'havia tractat qui el va abandonar.

divendres, 15 de maig del 2009

Converses escolars de transport públic

Des de fa un parell de setmanes moltes tardes agafo el transport públic coincidint amb l'hora de sortida de les escoles. Fa uns dies era el tren de Sarrià, de l'estació de les Tres Torres a plaça Catalunya. Era ple de nois i noies que devien fer l'ESO o tot just devien estar començant el batxillerat. Jo vaig pujar a la segona o tercera estació, per tant devien ser estudiants d'alguna escola de Sarrià. La llengua de comunicació: el castellà. Una noia que seia al meu costat parlava d'una professora amb un company seu que seia al meu davant: "¡Es más falsa!" deia ella, "quiere hacer ver que nos favorece pero, si puede, te la juega". Després van parlar de llibres. Ara no recordo els títols que van esmentar, però algun m'era conegut. La noia va dir-li, d'un, que li havia agradat molt, "es el que más me ha gustado de todos los que nos han hecho leer en clase. ¡Pero, eso sí, en castellano! Lo empecé en catalán ¡y tuve que dejarlo!". D'un que havien de llegir obligatoriament el noi va dir "Pues yo no lo pienso leer. Es muy largo y, como mi madre lo había leído, le pedí que me lo explicase."

Aguns dies agafo un autobús a la Ronda del mig, prop del passeig Sant Joan Bosco. Els nois i noies que pugen deuen venir dels salesians i potser també de les salesianes. N'hi ha que parlen castellà i d'altres que ho fan en català, però els de català són una minoria. Avui, una nena ha preguntat, en català, a una companya: "¿Per què has copiat, a l'examen de català?" L'altra ha respost: "Per aprovar." I després ha afegit: "Per què creus que aprovo sempre el català? Doncs perquè copio."

He recordat que fa poc vaig llegir o sentir unes declaracions de Carme Riera que deia que ara, que a la Universitat Autònoma la majoria de les classes es fan català, la llengua dominant en la comunicació entre estudiants i estudiantes és el castellà, mentre que fa unes dècades passava al contrari: la llengua de comunicació era el català i la majoria de classes eren impartides en castellà. Aquesta última era la situació en la meva època d'estudiant, a finals de la dècada de 1970. La llengua catalana, que estava prohibida en l'àmbit públic, era la principal llengua de comunicació en l'ambit privat.

dijous, 14 de maig del 2009

Per sort no va sonar el telèfon

La meva gata busca sempre l'escalfor (com jo). A l'hivern, la calefacció. A l'hora del sol, li agrada jeure a la terrassa. I quan no hi ha cap altra font de calor diponible, es posa damunt la meva taula de treball. L'ordinador, el router i el llum de sobretaula li aporten l'escalfor que busca, i s'ajeu on creu que estarà més a prop del focus de calor. Fa un parell de dies va fer una llarguíssima migdiada així:


Per sort no va sonar el telèfon!

Fot: M. Piqueras (maig 2009)

dimecres, 13 de maig del 2009

Capricis arquitectònics? Un altre nyap?


No sé si aquesta finca és el fruit del caprici d'un arquitecte, però per al meu gust és un altre nyap barceloní. És al carrer de Castellnou, en el barri de les Tres Torres, al districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi. Darrerament hi passo sovint pel davant i no puc evitar donar-hi sempre un cop d'ull, especialment al pis més alt, que sembla un afegitó de la finca. Si més no, el color dels maons de revestiment exterior són d'un to diferent, i les bigues que subjecten la terrassa sembla que també les haguessin afegides a l'obra original:


Aquest últim pis, el de la terrassa amb les bigues, té a l'esquerra una mena de búnquer amb una única obertura horitzontal a la part superior:


Però aquestes no són les úniques singularitats de la finca. Més a l'esquerra i més avall, fixeu-vos quina varietat en les finestres; en el pis inferior fins i tot hi ha un "vitrall":

És possible que dins da cada pis s'hi estigui molt bé i es vegi bonic, pero el conjunt, vist del carrer estant, és ben cridaner.

Fotos: M. Piqueras (maig 2009)

dimarts, 12 de maig del 2009

Girona no és Barcelona, ni Barcelona és Girona

Avui m'he fixat en un anunci de RyanAir de viatges a Londres per 10 euros. Aquest és el preu bàsic de cada trajecte; després comencen a fegir-hi coses i al final pagues molt més. Això, però no ho diu l'anunci.

La realitat és que l'avió no va Londres, sinó a un aeroport que es troba a gairebé 50 km, en el poble de Stansted Mountfitchet, en el comtat d'Essex. No es pot dir que l'anunci engany perquè a la part superior sota unes lletres molt grans que diuen "LONDON", n'hi ha unes de molt més petites que diuen "Stansted". I al final de tot de l'anunci, en unes lletres minúscules --la típica lletra petita que no se sol llegir--, diu: "Salidas desde Barcelona (Girona)".

Doncs, no!; l'aeroport de Girona, que no sé si té nom, és de Girona, i les companyies que hi treballen no haurien de fer-lo passar per un aeroport de Barcelona. La ciutat de Girona es mereix que el seu nom figuri en lletres grosses en els anuncis de RyanAir i de qualsevol altra companyia. I que la gent hi vingui expressament a visitar-la. Especialment aquesta setmana en què, amb motiu del "Temps de flors", s'obren al públic molts espais privats o que, tot i ser en edificis públics, habitualment no són accessibles al públic general.

Però potser per a la gent de Girona és millor que no hi vingui massa gent. Festes i celebracions com la de "Girona, temps flors", quan tenen massa èxit acaben desvirtuades. He anat alguns anys a veure la Girona guarnida de primavera, però procuro fer-ho a primera hora del matí, abans que comencin a arribar les masses de turistes (como si jo no fos una turista més!) a través de les quals has d'anar obrint-te camí pels carrerons del Call.

Però tornant a RyanAir i els seus anuncis, si abans es podia dir --com a la guia Michelin-- que Girona "mérit le detour", ara que hi ha vols directes per anar-hi des de tants llocs, val la pena que la gent els aprofiti expressament per visitar-la i que no facin passar el seu aeroport pel segon aeroport de Barcelona.

diumenge, 10 de maig del 2009

Den exemplariske stadsplaneraren i Barcelona

"Den exemplariske stadsplaneraren i Barcelona" és el títol d'un article que el periodista i il·lustrador suec Kaianders Sempler va dedicar a Ildefons Cerdà el 13 d'agost de 2008 a la revista NY Teknik, de ciència i tecnologia. Sempler va ser a Barcelona unes setmanes abans, amb motiu de l'European Science Open Forum (ESOF 2008), aquesta mena de congrés, fira i mostra de ciència europea, que va posar a l'abast dels professionals del periodisme científic una munió de temes en àmbits molt diversos de la ciència i de la tecnologia.

Samplers, a més de trobar inspiració per als seus articles a l'ESOF, el va trobar a la mateixa ciutat i al cap d'unes setmanes, avançant-se a les celebracións d'enguany del centenari del Pla Cerdà, va retre el seu homenatge a Ildefons Cerdà amb l'article esmentat, que acompanya d'algunes fotografies i un divertida il·lustració que mostra Cerdà dibuixant el seu pla urbanístic. Quan al març vaig veure Sempler a l'assamblea de l'EUSJA (ell hi representava l'Associació Sueca de Periodisme Científic i jo l'Associació Catalana de Comunicació Científica), em va explicar que havia fet aquest article arran de la seva estada a Barcelona. Pocs dies després me'n va fer arribar una còpia, juntament amb un calendari del 2009, en què cada mes inclou una il·lustració seva d'una vista d'algunes de les ciutats que ha visitat. M'ha cridat l'atenció un dibuix dedicat a Barcelona, en què es veu un angle de la plaça de Catalunya ple de banderes catalanes, una de la Unió Europea, una altra de la ciutat i fins i tot hi ha dibuixat una estelada en el lateral d'una furgoneta de la qual estan descarregant més banderes. A primera vista, fa l'efecte que es tracti d'una manifestació.

Encara que no s'entengui el suec, val la pena donar un cop d'ull a la versió digital de l'article, com també als molts dibuixos seus que es poden veure per Internet. Només cal escriure el seu nom a google imatges. Es una llàstima, però, que no hi hagi la que he esmentat de Barcelona. Li preguntaré si la té posada en algun lloc d'Internet.

divendres, 8 de maig del 2009

Venus, la Terra, Mart i el canvi climàtic

Avui he vist un article publicat a El País fa alguns mesos, el proppassat 19 de febrer, amb un títol que m'ha cridat l'atenció: "Cambio climático en Marte y Venus", signat per Miguel Ángel López Valverde, de l'Institut d'Astrofísica d'Andalucia-CSIC. L'autor parla dels tres planetes germans Venus, la Terra i Mart, amb un origen comú i segurament també una infància semblant, però una evolució molt diferent. Diu López Valverde: «hoy en día Venus tiene una atmósfera casi cien veces mayor que la terrestre y un infierno de 460 ºC en la superficie. Y Marte es un desértico y gélido planeta con una atmósfera muy delgada. Sólo la Tierra parece haber mantenido el agua líquida, además de unas temperaturas muy estables ¡durante 4.000 millones de años! ¿Cómo ocurrieron estas evoluciones climáticas tan dramáticas en nuestros vecinos? ¿Cómo evitó la Tierra semejantes cambios? Los científicos buscamos una explicación global para los tres planetas.»

De dreta a esquerra: Mercuri, Venus, la Terra i Mart (Muntatge fotos: NASA)

L'autor esmenta després l'efecte hivernacle, que depèn principalment dels gasos atmosfèrics existents i de la seva capacitat per atrapar l'energia solar. Diu que, a la Terra, el principal gas hivernacle és el vapor d'aigua, seguit pel diòxid de carboni (CO2), i que junts fan augmentar en 15° centígrads la temperatura mitjana del planeta. Afegeix que a Mart l'efecte hivernacle és actualment petit, i que a Venus és molt gran perquè té molt de CO2.

Parla també de la interacció entre l'atmosfera i la superfície, que és un factor important per entendre les diferències entre aquests planetes, i posa com a exemple el cicle del carboni, que a la Terra funciona de manera que sembla controlar la temperatura del planeta. Diu que el CO2 de l'atmosfera «está en continuo intercambio con el océano, donde es transportado por erosión y eventualmente se deposita en su fondo. Procesos geológicos lo incorporan a las rocas de la corteza terrestre y, posteriormente, mediante fisuras y volcanismo, se escapa hacia la atmósfera, completando el ciclo. Lo interesante es que este ciclo es auto-regulativo.»

L'autor de l'article és investigador en atmosferes planetàries, segons ell mateix indica en la seva pàgina web. Després de llegir l'article a El País, em fa l'efecte que aquest investigador s'ha centrat tant —i exclusivament— en els gasos, que ha oblidat de mirar al seu voltant, on hauria trobat l'explicació a les grans diferència entre la Terra i els seus planetes veïns. A mesura que avançava en la lectura, esperava trobar-me un moment o altre el mot de quatre lletres que fa que el nostre planeta hagi evolucionat de manera molt diferent a Venus i a Mart: VIDA. Tanmateix, he arribat al final i l'única al·lusió que he trobat a la vida ha estat una referència al canvi climàtic actual «debido al aumento de CO2 producido por el hombre».

L'article també parla de l'aigua líquida que la Terra sembla haver mantingut. El 1961, Joan Oró ja va suggerir que l'aigua del nostre planeta (i moltes altres molècules que van ser essencials per a l'origen de la vida) podria tenir origen cometari. Estudis posteriors del mateix Oró i d'altres investigadors han donat suport a aquesta hipòtesi seva. Val la pena considerar els treballs d'Oró, d'Armand H. Delsemme, de Michael J. Drake, i de Bernard Marty i Reika Yokochi, entre d'altres.

Pel que fa al cicle de carboni i a l'intercanvi de CO2 entre l'atmosfera i els mars, l'article fa referència a l'erosió, processos geològics i vulcanisme. No sé si això sol ja explicaria les grans diferències entre l'atmosfera terrestre i les dels seus planetes veïns. En un principi, les atmosferes dels tres devien tenir una composició semblant, amb una gran concetració de CO2, molt poca de nitrogen i només traces d'oxigen. Avui en dia, les atmosferes de Venus i Mart continuen igual, mentre que la de la Terra és molt diferent, segons ens mostra aquest quadre tret del llibre Las edades de Gaia, de James Lovelock (Tusquets, 1993):

Podem veure-hi que l'atmosfera de la Terra conté només —de moment— un 0.03% de CO2, mentre que la concentració d'aquest compost a l'atmosfera de Venus és de 98% i a la de Mart, de 95%. Així, doncs, si quan els tres planetes eren joves, tenien els tres una atmosfera constituida principalment per CO2, on ha anat a parar el CO2 de l'atmosfera de la Terra?
Aquí en tenim algunes mostres:

Penyassegats de Dover (Wikimedia Commons)


Piràmides i Esfinge, El Cairo (M. Piqueras, gener 2004)


Sagrada Família, Barcelona; detall (M. Piqueras, juliol 2008)

I aquí unes quantes més:

Ou de gallina i de guatlla (Wikimedia Commons)

Conquilles de mol·luscs i alguns fragments de corall
(M. Piqueras, 08.05.2009)

Entre els edificis, podria haver posat moltes esglésies i edificis clàssics de Barcelona, des de Sta. Maria del Mar o el palau de la Generalitat fins a d'altres força més recents, com ara la Sagrada Família, en la construcció dels quals es va emprar pedra calcària. L'origen de la major part de les roques calcàries de la Terra és l'acumulació d'organismes que tenen carbonat càlcic en la composició de les seves parts dures, com ara les conquilles dels mol·luscs, o els esculls de corall. I tot aquell carbonat prové del CO2 de l'atmosfera. En les pedres que es fan servir en la construcció de cases moltes vegades s'hi poden veure restes fòssils. De vegades quedem bocabadadats davant d'un monument perquè té una antiguitat d'uns quants segles o fins i tot d'algun mil·lenni. En canvi, no ens adonem que molts materials emprats per fer-los tenen una antiguitat que es mesura en milions d'anys.

dijous, 7 de maig del 2009

Aquesta grip que ens treu el son

Segons l'Organització Mundial de la Salut, en el món, 3300 milions de persones (aproximadament la meitat de la població del planeta) viu en risc de contraure la malària, una malaltia de la qual es produeixen cada anys uns 250 milions de casos i gairebé un milió de morts. A l'Àfrica, cada 30 segons, un nen o una nena moren afectats per aquesta malaltia. Malauradament, encara no hi ha una vacuna eficaç per a combatre-la, tot i que un diagnòstic precoç i un tractament immediat podrien controlar-la. En aquest mapa de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) es poden veure les zones del món afectades per aquesta malaltia, i aquest altre mapa, la seva incidència en els països afectats

El darrer comunicat sobre la grip A(H1N1) (actualització núm 18, del 6 de maig de 2009), que es va començar anomenant grip porcina, indica que els casos confirmats de la malaltia són 942 a Mèxic (amb 29 morts), 642 als Estats Units (amb 2 morts). Segueixen (sense cap mort) Canadà (165), Espanya (73), el Regne Unit (28), Alemanya (9) i alguns altres països amb molt pocs casos, entre 1 i 5. En un mapa es pot veure la ditribució del casos.

Davant d'aquestes dades, fa dies que em pregunto si les vides de les persones dels països que a l'Àfrica, Àsia i Sud-amèrica són en risc de contreure una malaltia força més greu que aquesta grip A(H1N1) no tenen cap valor. O és que el fet que cada 30 segons un nen o una nena mori de malària a l'Àfrica ja ens embla que és "normal" i que no cal dedicar-hi cap titular en els mitjans de comunicació?

Per altra banda, avui, a través del blog d'den Met (Met és un tramviaire lletraferit molt especial), he anat a parar a una noticia de l'edició digital de La Vanguardia (si l'han posada també en l'edició impresa no l'he sabuda trobar), amb aquest titular: «La OMS advierte de que la carne de cerdo infectado por la nueva gripe podría contener el virus H1N1». En el segon paràgraf, la notícia diu: «"La carne de cerdos enfermos o hallados muertos no debería procesarse o utilizarse para consumo humano bajo ninguna circunstancia", firmó el director de departamento de seguridad alimentaria, zoonosis y enfermedades transmitidas por alimentos de la OMS, Jogen Shlundt.» Malgrat això, Shlundt afirma que no hi ha dades sobre la supervivència de la grip A (H1N1) --suposo que es deu referir al virus, no a la grip-- i que tampoc se sap la probabilitat que la carn d'un porc contagiat estigui infectada.

Com diu aquest senyor, jo també crec que no s'hauria de destinar al consum humà la carn de porcs malalts o que moren, però no únicament davant d'aquesta zoonosi, sinó de qualsevol altra malaltia. I em pregunto què fan habitualment amb els porcs malalts o que moren. És que potser els processen i en fan butifarres, pernils o qualsevol altere producte porcí?

Una altra cosa m'intriga sobre aquesta notícia de La Vanguardia, que també publiquen altres diaris. Es tracta d'una notícia que procedeix de l'Agència Reuters de Hong Kong. En canvi, en el web de l'OMS l'actualització més recent que hi ha (update 18, del 6 de maig 2009), l'única referència a la carn de porc diu: «There is no risk of infection from this virus from consumption of well-cooked pork and pork products.» És cert que no es contradiu amb l'anterior, perquè aquesta nota indica que no hi ha risc, si el porc i els seus productes es consumeixen ben cuinats, però no parla pas de restriccions ni és tan alarmista com la notícia de Reuters.

Crec que estem davant d'un cas que podria ser molt ben aprofitat a les Facultats de periodisme o en els màsters de comunicació científica per estudiar el tractament de la informació. Potser algunes ja ho hagin fet.

Actualització
El 7 de maig s'ha emès un comunicat conjunt de la FAO, l'OMS i l'Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) que diu que no hi ha constància que els virus de la grip puguin ser transmesos als humans per la ingestió de carn de porc processada o per altres productes obtinguts a partir del porc. Afegeix que la calor que s'aplica durant la cocció inactiva immeditament qualsevol tipus de virus que hi pogués haver en els productes que continguin carn crua. I que si la carn de porc i els productes derivats es manipulen d'acord a les pràctiques higièniques recomanades per l'OMS, la Comissió del Codex Alimentarius i l'OIE , no seran un focus d'infeccció.

I torna-hi amb el Facebook!

Continuo patint els efectes colaterals de FaceBook. No hi deu haver cap manera per evitar rebre'n invitacions? Avui m'he trobat un correu que duu com a assumpte "Recordatorio: 2 de tus amigos te invitaron a unirte a FaceBook...". En el text: "Estas personas recientemente te han invitado a ser su amigo(a) en FaceBook:". A continuació el nom de dues persones, una de les quals conec només lleugerament i l'altra encara menys. De la primera, fa mesos vaig rebre, no una, sinó moltes invitacions per "fer-m'hi amiga", del FaceBook i d'alguna altra xarxa social.

Com que no he entrat mai a FaceBook (i espero no fer-ho), no conec bé aquest espai, però des de fora tinc la impressió com si, per a algunes persones, fos un lloc de competició on cadascú lluita per aconseguir com més "amics" o "amigues" millor. Perquè, fixeu-vos-hi, no diuen pas que t'ofereixin la seva amistat, o que ells/elles vulguin ser amics teus, sinó que volen que siguis tu el seu amic o amiga. A més, en el correu, després del nom de les dues persones que em conviden diuen que tenen 168 i 921 amics respectivament.

Però el correu no s'acaba aquí, després diu: "Otras personas que estan en FaceBook y que tal vez conozcas:". I segueixen els noms d'una fundació, d'un polític del PSC i d'altres quatre homes el nom dels quals em són completament desconeguts. Per què suposa FaceBook que jo he de conèixer aquestes persones?

Si algú que em llegeixi està a FaceBoook, podria indicar-me si hi ha manera d'escriure a alguna adreça i dir-los que no vols rebre cap invitació de ningú?

dilluns, 4 de maig del 2009

Nyaps barcelonins

He estat apunt de titular aquest escrit "bunyols barcelonins". No em refereixo, però, als bunyols que es compren a les pastisseries, forns o xurreries de la ciutat, sinó a un altre tipus de bunyols, les coses mal fetes, no reexides. I ho he posat en plural perquè potser m'animi a continuar i fer-ne una sèrie. De fet, en més d'una ocasió ja he tret fotos d'altres nyaps.

Fa poc vaig passar caminant pel carrer Aribau, per sota de la Diagonal. Em vaig fixar en una casa que fa moooolts anhys, quan jo estudiava a la Universitat, veia cada dia de tornada a casa des de l'autobús o el tramvia (he viscut l'època gloriosa, la decadència i el resorgiment del tramvia a Barcelona). Era una casa modernista de dos pisos que em cridava l'atenció perquè tenia una planta baixa molt bonica, d'una gran riquesa ornamental, i al damunt un pis d'aspecte senzill, com si se'ls haguessin acabat els diners quan estaven fent la casa i l'haguessin acabat de qualsevol manera.

Fa alguns anys van construir-hi més pisos. Des del carrer se'n veuen quatre al damunt de la casa original. Potser hi hagi també algun àtic, però; no sabria dir-ho. Són d'un estil que no té res a veure amb el modernisme i amb l'estil de les cases veïnes i d'un color diferent a la part inferior. Crec que això ja és prou per qualificar de nyap aquest engrandiment de l'edifici. Vegeu-lo:

Casa Conrad Roure (carrer Aribau, 155, Barcelona)

Però també hi ha més nyaps pel que fa al mobiliari urbà. Vaig voler fer una fotografia de la porta principal, però em va ser imposible. Sense tenir en compte la moto aparcada al davant, que és un obstacle transitori, n'hi ha dos que són fixos: un fanal i una caixa que no sé quina finalitat hi té. A més, fixeu-vos tot el que té el fanal en la tija: quatre caixes i sengles cables molt gruixuts que deuen dur a l'interior cables d'anada i tornada.


El fanal és relativament modern, les caixes també. La casa, en canvi, és del 1902. Suposo que, un cop més, qui va decidir on es posarien el fanal, les caixes de la tija i l'altra caixa, va prendre la decisió sobre un plànol, en un despatx. Ves a saber si no seria la mateixa persona que va dissenyar els carrils bici de què vaig parlar fa alguns dies.

Les dues cultures a la Royal Society

Fa uns setmanes vaig parlar aquí de les "dues cultures" de la societat contemporània (les ciències i les lletres), expressió que va usar per primera vegada Charles Percy Snow en una conferència que va impartir el 1959. Per a Snow, aquesta escisió era la causa que s'anés perdent la capacitat de resoldre els problemes del món.

Amb motiu dels 50 anys d'aquella conferència, la Royal Society de Londres organitza enguany una Jornada de debat per fer una revisió de la idea de les dues cultures i avaluar la seva aplicació a la situació actual. Els participants en el debat són persones del dos costats (les "cultures" oposades).

És un acte obert al públic i, a més, serà retransmès en directe per Internet. Serà el 5 de maig 2009 a les 18.30 de Londres, una hora més aquí .

divendres, 1 de maig del 2009

Què els deu passar, a aquests arbres?

Ahir al matí vaig passar pels jardins de la Universitat de Barcelona. Vaig veure alguns arbres que feien pena. Aquest primer, ja ni és arbre, només en queda un tros de tronc. O li han practicat l'eutanàsia o l'han condemnat a mort:



I a aquests altres dos, els han deixats pelats com si fossin pals del telèfon o de la llum, de quan els feien de fusta:



Suposo que deu haver-hi algun motiu perquè facin això als arbres, però ho desconec i m'agradaria saber-ho. Si ahir hi hagués hagut algú treballant al jardí li ho hauria preguntat.

Fotos: M. Piqueras (30.04.2009)