Des de fa un parell de setmanes moltes tardes agafo el transport públic coincidint amb l'hora de sortida de les escoles. Fa uns dies era el tren de Sarrià, de l'estació de les Tres Torres a plaça Catalunya. Era ple de nois i noies que devien fer l'ESO o tot just devien estar començant el batxillerat. Jo vaig pujar a la segona o tercera estació, per tant devien ser estudiants d'alguna escola de Sarrià. La llengua de comunicació: el castellà. Una noia que seia al meu costat parlava d'una professora amb un company seu que seia al meu davant: "¡Es más falsa!" deia ella, "quiere hacer ver que nos favorece pero, si puede, te la juega". Després van parlar de llibres. Ara no recordo els títols que van esmentar, però algun m'era conegut. La noia va dir-li, d'un, que li havia agradat molt, "es el que más me ha gustado de todos los que nos han hecho leer en clase. ¡Pero, eso sí, en castellano! Lo empecé en catalán ¡y tuve que dejarlo!". D'un que havien de llegir obligatoriament el noi va dir "Pues yo no lo pienso leer. Es muy largo y, como mi madre lo había leído, le pedí que me lo explicase."
Aguns dies agafo un autobús a la Ronda del mig, prop del passeig Sant Joan Bosco. Els nois i noies que pugen deuen venir dels salesians i potser també de les salesianes. N'hi ha que parlen castellà i d'altres que ho fan en català, però els de català són una minoria. Avui, una nena ha preguntat, en català, a una companya: "¿Per què has copiat, a l'examen de català?" L'altra ha respost: "Per aprovar." I després ha afegit: "Per què creus que aprovo sempre el català? Doncs perquè copio."
He recordat que fa poc vaig llegir o sentir unes declaracions de Carme Riera que deia que ara, que a la Universitat Autònoma la majoria de les classes es fan català, la llengua dominant en la comunicació entre estudiants i estudiantes és el castellà, mentre que fa unes dècades passava al contrari: la llengua de comunicació era el català i la majoria de classes eren impartides en castellà. Aquesta última era la situació en la meva època d'estudiant, a finals de la dècada de 1970. La llengua catalana, que estava prohibida en l'àmbit públic, era la principal llengua de comunicació en l'ambit privat.
Molt bona i molt interessant entrada, Mercè. El nivell de català dels alumnes de secundària està sota mínims i he constatat que, si més no per allà on he passat com a professora, la llengua que domina és el castellà.
ResponEliminaJo els intento motivar amb activitats molt lúdiques (ara estem fent un treball de "recerca lexicogràfica" inspirat en la sèrie Caçadors de paraules). O quan explico sintaxi i he de parlar dels complements, els comparo amb els complements de roba. Els explico que els complements circumstacials són com les arracades, els anells o els fulards; que podem sortir al carrer sense dur-ne i no passa res. En canvi, el directe és com l'abric a l'hivern. L'abric no deixa de ser un complement, però millor que te'l posis, altrament patiràs fred... El dilluns després del Madrid-Barça vaig aprofitar per explicar l'objectivitat i la subjectivitat dels adjectius i ells mateixos me'n van aportar una bona llista.
I tot això els encanta, als nanos.
Igualment, molts adolescents se senten bé sabent-se "garrulets": una llàstima.
Acabo de comprar-me un llibre que no veig l'hora de començar, del filòsof J.A. Marina: "La recuperación de la autoridad. Crítica de la educación permisiva y de la educación autoritaria".
Abraçades des de Montjuïc,
Montse
Montse, quina sort tenen els teus estudiants de tenir una "profe" que els fa les classes tan entretingudes, sense desvirturar-ne l'objectiu. El desenvolupament de tècniques que permetin apropar el coneixement de manera que nois i noies se sentin "actors" de la classe i no únicament "public", hauria de ser una prioritat en l'ensenyament.
ResponEliminaTinc un amic que fa classe de matèries cientifiques i sempre penso que els seus estudiants, a més d'aprendre, s'ho deuen passar d'allò més bé amb les demostracions pràctiques --i molt senzilles-- que fan a classe. I els teus, amb aquestes metàfores, també.
Per cert, has trobat alguna metàfora per als pronom febles, que aviat seran una "rara avis" en el català?
Et diria que encara no l'he trobada... Sí que els dic que, en aquest aspecte, el català funciona molt similarment al francès i a l'italià. Llavors s'adonen que aquest tret lingüístic no és tan estrany i se'ls miren amb més respecte, els pronoms.
ResponEliminaDe tota manera, els costa enormement fer-los servir i s'hi perden bastant.
Explicar la caiguda de preposició també va ser complicadíssim... Sí, sí, ja ho veus: tota una sèrie de trets inherents a la llengua que ja tenen un peu a la tomba.
Montse, pel que fa als pronoms febles, podries dir-los que, com que els catalans tenim fama de gasius i avars, intentant sempre fer les mínimes despeses, això és present també en la llengua. Per una banda, el cataà té molts més monosíl·labs que el castellà. Per una altra, aquestes particules que ens permeten estalviar paraules i repeticions en l'oració.
ResponEliminaI sí, la caiguda de preposició gairebé ha desaparegut de la llengua que es parla al carrer i fins i tot en els mitjans. Però que me'n dius, de l'ús correcte del relatiu?
Jo ja no em poso en la llengua d'ús dels joves que et trobes per la "part alta" de Barcelona, sinó en les actituds envers la formació.
ResponEliminaLa llei del mínim esforç, que sempre hi hem tingut tendència (jo el primer).
la diferència rau, crec jo, en l'actitud a casa. Abans els pares recolzaven la feina del professorat, ara la qüestionen i estan fent més mal que bé al futurs dels sues fills. El dia demà ho passarn malament perquè els que sí estiguin ben preparats i actius davant la vida els hi passaran la mà per la cara. Per molt de casa bona que sigui, si un de 9 Barris està més ben preparat, els hi passaran davant.
Confio que aquesta crisi (i que va per llarg) serveixi per tornar a posar en valor l'esforç i la formació. I qui no serveixi... que s'espavili.