Venus, la Terra, Mart i el canvi climàtic

Avui he vist un article publicat a El País fa alguns mesos, el proppassat 19 de febrer, amb un títol que m'ha cridat l'atenció: "Cambio climático en Marte y Venus", signat per Miguel Ángel López Valverde, de l'Institut d'Astrofísica d'Andalucia-CSIC. L'autor parla dels tres planetes germans Venus, la Terra i Mart, amb un origen comú i segurament també una infància semblant, però una evolució molt diferent. Diu López Valverde: «hoy en día Venus tiene una atmósfera casi cien veces mayor que la terrestre y un infierno de 460 ºC en la superficie. Y Marte es un desértico y gélido planeta con una atmósfera muy delgada. Sólo la Tierra parece haber mantenido el agua líquida, además de unas temperaturas muy estables ¡durante 4.000 millones de años! ¿Cómo ocurrieron estas evoluciones climáticas tan dramáticas en nuestros vecinos? ¿Cómo evitó la Tierra semejantes cambios? Los científicos buscamos una explicación global para los tres planetas.»

De dreta a esquerra: Mercuri, Venus, la Terra i Mart (Muntatge fotos: NASA)

L'autor esmenta després l'efecte hivernacle, que depèn principalment dels gasos atmosfèrics existents i de la seva capacitat per atrapar l'energia solar. Diu que, a la Terra, el principal gas hivernacle és el vapor d'aigua, seguit pel diòxid de carboni (CO2), i que junts fan augmentar en 15° centígrads la temperatura mitjana del planeta. Afegeix que a Mart l'efecte hivernacle és actualment petit, i que a Venus és molt gran perquè té molt de CO2.

Parla també de la interacció entre l'atmosfera i la superfície, que és un factor important per entendre les diferències entre aquests planetes, i posa com a exemple el cicle del carboni, que a la Terra funciona de manera que sembla controlar la temperatura del planeta. Diu que el CO2 de l'atmosfera «está en continuo intercambio con el océano, donde es transportado por erosión y eventualmente se deposita en su fondo. Procesos geológicos lo incorporan a las rocas de la corteza terrestre y, posteriormente, mediante fisuras y volcanismo, se escapa hacia la atmósfera, completando el ciclo. Lo interesante es que este ciclo es auto-regulativo.»

L'autor de l'article és investigador en atmosferes planetàries, segons ell mateix indica en la seva pàgina web. Després de llegir l'article a El País, em fa l'efecte que aquest investigador s'ha centrat tant —i exclusivament— en els gasos, que ha oblidat de mirar al seu voltant, on hauria trobat l'explicació a les grans diferència entre la Terra i els seus planetes veïns. A mesura que avançava en la lectura, esperava trobar-me un moment o altre el mot de quatre lletres que fa que el nostre planeta hagi evolucionat de manera molt diferent a Venus i a Mart: VIDA. Tanmateix, he arribat al final i l'única al·lusió que he trobat a la vida ha estat una referència al canvi climàtic actual «debido al aumento de CO2 producido por el hombre».

L'article també parla de l'aigua líquida que la Terra sembla haver mantingut. El 1961, Joan Oró ja va suggerir que l'aigua del nostre planeta (i moltes altres molècules que van ser essencials per a l'origen de la vida) podria tenir origen cometari. Estudis posteriors del mateix Oró i d'altres investigadors han donat suport a aquesta hipòtesi seva. Val la pena considerar els treballs d'Oró, d'Armand H. Delsemme, de Michael J. Drake, i de Bernard Marty i Reika Yokochi, entre d'altres.

Pel que fa al cicle de carboni i a l'intercanvi de CO2 entre l'atmosfera i els mars, l'article fa referència a l'erosió, processos geològics i vulcanisme. No sé si això sol ja explicaria les grans diferències entre l'atmosfera terrestre i les dels seus planetes veïns. En un principi, les atmosferes dels tres devien tenir una composició semblant, amb una gran concetració de CO2, molt poca de nitrogen i només traces d'oxigen. Avui en dia, les atmosferes de Venus i Mart continuen igual, mentre que la de la Terra és molt diferent, segons ens mostra aquest quadre tret del llibre Las edades de Gaia, de James Lovelock (Tusquets, 1993):

Podem veure-hi que l'atmosfera de la Terra conté només —de moment— un 0.03% de CO2, mentre que la concentració d'aquest compost a l'atmosfera de Venus és de 98% i a la de Mart, de 95%. Així, doncs, si quan els tres planetes eren joves, tenien els tres una atmosfera constituida principalment per CO2, on ha anat a parar el CO2 de l'atmosfera de la Terra?
Aquí en tenim algunes mostres:

Penyassegats de Dover (Wikimedia Commons)

Piràmides i Esfinge, El Cairo (M. Piqueras, gener 2004)

Sagrada Família, Barcelona; detall (M. Piqueras, juliol 2008)

I aquí unes quantes més:

Ou de gallina i de guatlla (Wikimedia Commons)

Conquilles de mol·luscs i alguns fragments de corall
(M. Piqueras, 08.05.2009)

Entre els edificis, podria haver posat moltes esglésies i edificis clàssics de Barcelona, des de Sta. Maria del Mar o el palau de la Generalitat fins a d'altres força més recents, com ara la Sagrada Família, en la construcció dels quals es va emprar pedra calcària. L'origen de la major part de les roques calcàries de la Terra és l'acumulació d'organismes que tenen carbonat càlcic en la composició de les seves parts dures, com ara les conquilles dels mol·luscs, o els esculls de corall. I tot aquell carbonat prové del CO2 de l'atmosfera. En les pedres que es fan servir en la construcció de cases moltes vegades s'hi poden veure restes fòssils. De vegades quedem bocabadadats davant d'un monument perquè té una antiguitat d'uns quants segles o fins i tot d'algun mil·lenni. En canvi, no ens adonem que molts materials emprats per fer-los tenen una antiguitat que es mesura en milions d'anys.