Ho recorda José Lluís Gallego en el seu bloc, segurament perquè s'apropa l'època de l'any en què más gats i gossos són abandonats. Mai no he entès que es pugui abandonar un animal de companyia. Gats i gossos no són joguines que fem servir només quan ens ve de gust. Ens fan companyia i nosaltres els en fem a ells, però també contraiem un compromís en tenir-los. Una gossa o un gos no es pot tenir sempre tancat a casa, cal treure'l i cal fer-ho també de manera responsable, impedint que les seves defecacions embrutin carrers i places.
És esgarrifós el nombre de gats i gossos que són abandonats cada any i sorprèn que l'abandonament es produeixi principalment perquè la gent perd l'interès per als seus animals de companyia.
Fa alguns anys, la meva filla Ana va trobar un gos abandonat molt gran, d'aquelles races que diuen que són perilloses; un rottweiler, em sembla. Tenia aspecte famèlic i li va donar menjar. Ella era a la feina i, en sortir, el gos l'estava esperant i va començar a seguir-la. L'Ana anava a casa i en arribar a la porta de l'escala li va fer tanta pena la cara del gos, que semblava que només tingués ulls per a ella, que no es va veure en cor de deixar-lo sol al carrer.
L'Ana tenia una gossa i va dur el gos trobat al seu veterinari habitual. El rottweiler duia un xip i el veterinari, a través d'un registre oficial, va esbrinar quin col·lega seu havia posat el xip al gos. Però l'altre veterinari era de vacances. així que l'Ana va quedar-se el gos a casa seva fins que van poder saber de qui era. Ella mateixa va trucar a l'amo del gos. Es pensava que l'home estaria molt content de saber que el seu gos havia aparegut, però va adonar-se que no li feia gens d'il·lusió tenir notícies del gos que havia "perdut" feia dies.
L'Ana es va quedar el gos provisionalment fins a trobar-li algú que el volgués. Vaig acompanyar-la alguns dies a treure les dues bèsties a passeig, perquè ella sola no podia amb els dos: la seva gossa (pastor alemany) i aquell gossot tan gran que a mi m'arrossegava. Quan el noi que se'l va quedar el duia cap a casa seva, no volia marxa i, pel camí, se li va escapar. Li van perdre el rastre fins que l'Ana va rebre una trucada del veterinari, que li deia que algú li havia dut el gos que ella s'havia trobat uns dies abans.
Finalment el gos va anar a parar a la casa de la nova família. Un dia, però, en tornar l'Ana de la feina se'l va trobar al carrer, davant del portal de casa d'ella i en veure-la va començar a fer-li festes i demostrar la seva al·legria. L'Ana va telefonar a la nova família del gos i els va trobar molt compungits perquè el nen havia volgut treure'l a passejar tot sol i se li havia escapat d'una estrabada.
Això va ser en una època en què s'havia parlat molt del perill de tenir determinades races de gos, perquè podien atacar les persones. És cert que era una bèstia enorme, però aquell gos semblava inofensiu, només volia algú que el tractés com no l'havia tractat qui el va abandonar.
Hola Mercè: No més dir-te que t'he donat un premi de la blogosfera. Es un premi senzill i modest, però es un premi pur. Espero que el gaudeixis i el pots recollir al meu blog. Et continuo llegint. Impresionants articles. Felicitats!
ResponEliminaT'agraeixo que m'hagis triat entre les receptores del premi, però no em sembla adequat acceptar-lo perquè seria anar contra els meus principis. Per tant, t'allibero de la preocupació que tenies de donar-lo a més de deu persones; ja en tens una menys.
ResponEliminaSentiria molt que la meva decisió et molestés; no és pas un menyspreu al teu gest, sinó fruit d'una decisió que vaig prendre fa més d'un any, i que vaig explicar aquí:
http://tinyurl.com/qmlbxo
Jo tinc més aviat poca tirada a les bèsties; en el sentit que no en tindria a casa. No obstant això, se m'han caigut les llàgrimes dues vegades en ser testimoni de maltractaments envers els animals. En una ocasió, al carrer de l'Aigua de Vilanova i la Geltrú, vaig veure com un home estomacava el seu gos. En una altra, també a Vilanova, a prop de casa de mons pares, damunt tota una pila de matalassos amuntegats vora un contenidor, dos pastors alemanys famèlics i emetent uns sons que diria que eren plors. I jo també vaig plorar.
ResponEliminaSuposo que aquests fets són conseqüència de la quantitat de gent capriciosa que hi ha pel món. De la mateixa manera que ara volen una moto i l'endemà se'n cansen, o que ara es compren no sé quina peça de roba i després la deixen penjada a l'armari, hi ha qui adquireix un animal... Molt fort i molt trist.