Eslogans a mida

A través d'una amiga he sabut de l'enllaç a un web on cadascú pot fer-se l'anunci per a un bus al seu gust. Aquest és el meu bus:


És el final d'una frase que té molta relació amb el títol del meu bloc. Sencera diu així: "Lock up your libraries if you like, but there is no gate, no lock, no bolt that you can set upon the freedom of my mind." (Si fa no fa: Podeu tancar amb clau les vostres biblioteques, si voleu, però no hi ha tanca ni pany ni forrellat amb què pogueu aturar la llibertat del meu pensament.) És de L'habitació pròpia, l'assaig que Virginia Woolf va escriure quan, havent anat a Oxford a fer una conferència no la van deixar entrar a una biblioteca (crec que era la Bodleian, però potser sigui una altra) perquè només n'era permesa l'entrada als homes.

"I trii dì della merla"

Merla (Turdus merula), mascle

Avui, 31 de gener, és el darrer dels "tres dies de la merla". "I trii dì della merla" són, segons una llegenda milanesa, els 29, 30 i 31 de gener. Tot ve d'una llegenda que, com sol passar amb aquests relats, té diverses versions. La més difosa és la que explica per què les merles, que originàriament eren blanques (segons la llegenda), es van tornar de color negre.

En l'època en què les merles eren blanques, una família de merles que vivia en el camp, no molt lluny de Milà, en arribar l'hivern va establir-se a la ciutat, en un arbre que creixia en el pati d'una casa de veïns prop de Porta Nuova. La família estava formada per la mare, el pare i la seva niuada, tres petites merles. En aquell ambient ciutadà, els era més fàcil trobar menjar, perquè nens i nenes els deixaven molles de pa a l'ampit de les finestres o en el pati.

A mitjans de gener, els dies s'anaven allargant i el sol començava a escalfar una mica, com si anunciés ja la fi de l'hivern. Gener, però, és un més traïdor. El dia 29 el sol es va amagar, va començar a caure una gran nevada i el fred es va fer intens. La mainada que vivia pels voltants no sortia de casa ni obria les finestres per deixar-hi molles de pa als ocells. El terra era cobert d'una espessa capa de neu que feia impossible veure si a sota hi havia res que es pogués menjar. Els tres petitons piulaven de fam i tenien les ales i les potetes entumides i balbes. El pare va decidir anar-se'n, volar fins el lloc on l'hivern acaba, per buscar menjar per a la família (com es veuen abocades a fer avui dia moltes persones).

La mare merla i els tres petitons no podien suportar més el fred. De la xemeneia de casa més propera sortia fum nit i dia; allà hi havia d'haver escalfor. A l'interior de la xemeneia, la mare merla va trobar una petita cavitat i ella i la seva niuada s'hi van instal·lar. Les parets eren completament ennegrides perquè s'hi acumulava el sutge de la xemeneia, però l'escalfor els ajudava a suportar millor el temps d'espera fins que el pare tornés.

Quan el pare va tornar amb menjar, va buscar la femella i els pollets en el lloc on els havia deixat. De sobte va veure que se li apropava un ocell que semblava de la seva família, però tenia les plomes negres i el bec fosc. Aviat va adonar-se que era la seva companya, la qual va explicar-li que s'havien traslladat a la xemeneia. Tots junts van quedar-se en la nova casa a l'interior de la xemeneia fins que va acabar l'hivern. Després de tantes setmanes en contacte amb el sotge de la xemeneia, el plomatge de les merles va quedar negre per sempre i el bec també va enfosquir-se. Com que el pare va estar menys temps en aquell cau ple de sutge, el seu bec no va arribar a enfosquir i per això els mascles el tenen groc.

Aquesta llegenda dóna una explicació molt bonica del color negre del plomatge de les merles, però m'ha fet pensar que és completament antidarwiniana. És una llegenda totalment lamarckiana, que accepta l'herència dels caracters adquirits. Pel que fa al color, sembla que doni per descomptat que totes les merles són negres, quan no és així: ho són els mascles, però les femelles són brunes, amb uns esquitxos més foscos al davant i la part inferior. D'altra banda, amb el coneixement que avui dia es té de l'efecte cancerigen del sutge, podríem imaginar que aquella família de merles no va tenir una llarga vida. Sento que el pensament racional em faci desmuntar la llegenda. Què hi farem!

Actualització, 30.01.2017
Des que vaig escriure aquesta entrada, he trobat altres versions de la llegenda italiana dels tres dies de la merla. El web italià 3Bmeteo italià d'informació meteorològica en donava dues recentment. Una d'elles és la mateixa que vaig trobar jo el 2009; en l'altra intervé també com a protagonista el mes de gener i la situa en temps antics, quan gener no tenia més que 28 dies.

Segons aquesta llegenda, gener era bromista i una mica envejós, especialment d'una merla que tothom admirava pel seu bec groc i les plomes blanquíssimes. Per fer-li la punyeta, cada vegada que la merla sortia a buscar menjar, gener desencadenava una tempesta de vent i neu. Ella, quan ja n'estava tipa, va anar a preguntar al mes de gener si no podria durar una mica menys. El gener va respondre que no, que el calendari és com és i a ell li havien tocat 28 dies.

L'any següent, la merla, per evitar la malifeta que cada any li feia gener va omplir el niu de menjar, de manera que els 28 dies que durava gener no hagués de sortir a buscar-ne. A més, feia broma a gener tot dient-li: "Enguany estic molt bé, tots els dies calentona i ni un de sol no m'has pogut fer congelar el bec."

Gener es va sentir ferit en el seu orgull i va anar a visitar el seu germà, febrer, que aleshores tenia 31 dies i va demanar-li que n'hi prestés tres, perquè volia donar una lliçó a una merla impertinent i el seu germà va accedir. Aleshores gener va desencadenar una gran tempesta de neu que va durar els tres dies sencers. La pobra merla, que ja havia sortit a buscar menjar, amb el ben tan fort que bufava no va poder tornar al seu niu i va refugiar-se en una xemeneia per tenir una mica d'escalfor. Després d'aquells tres dies, quan la tempestat ja havia passat, va sortir d'aquell refugi per tornar a casa, però les seves ales s'havien tornat negres a causa del fum i el sutge de la xemeneia. Des d'aleshores, el mes de gener té 31 dies i les merles tenen el plomatge negre.

NOTA: un article del Corriere della Sera publicat el 2008 explica un parell de versions d'aquesta llegenda.

Foto de la merla, Sannse, Wikimedia Commons

Més curiositats "tapatías"

Amplio la col·lecció de curiositats tapatías. Quan viatjo m'agrada sempre anar als mercats de les ciutats o pobles que visito. Són un museu viu d'antropologia cultural. Quan vaig anar a Guadalajara (Mèxic), tot i el poc temps de què disposava, no em vaig perdre la visita a un mercat on venen de tot: és el Mercado de San Juan de Dios o Mercado Libertad. Un lloc on espero que mai no s'hi cali foc perquè no sé per on sortirtia la gent. És enorme, en diversos pisos, i les parades atapeïdes de mercaderies i passadissos molt estrets. Per sort, de tant en tant hi ha algun pati --obert o tancat-- per on el mercat respira una mica. Una mica només, perquè en els patis també hi ha parades. Hi venen de tot: productes d'alimentació de tota mena, herbes remeieres, llaminadures, parament per a la llar, joies, roba, barrets (parades amb centenars de barrets exposats a cadascuna), catifes, ulleres, aparells elèctrics, artesania, productes de ferreteria, joies, productes esotèrics per lliurar-se de les desgràcies o per obtenir gràcies, etc.

Parada en un dels patis del mercat

En lletra més petita: "Contra daños, envidias, salaciones,
malas vibras". I a la dreta; "casa ho negocio".


Aquestes figuretes eren de la buena muerte (en alguns llocs deia la divina muerte)

Una triperia; a costat, unes parades de roba.

Cartell en un dels patis

Fotos: M. Piqueras (desembre 2008)

Un pelicà entre cigonyes

A les terres de Ponent, les cigonyes ja formen part del paisatge tant a l'estiu com a l'hivern. A la ciutat de Lleida hi ha nius fins i tot en alguns monuments urbans (no sé on deuen haver dut el niu que hi havia damunt del Monumento a los Caídos enderrocat fa uns mesos). La silueta de les cigonyes volant per damunt del riu ha esdevingut una imatge familiar. El que no és tan normal és veure-hi pelicans. En realitat hauria d'escriure-ho en singular, perquè és un de sol. I està convivint amb les cigonyes, segurament perquè són els ocells que més se li assemblen.

L'he vist avui al Telenotícies migdia i el reportatge que han passat es pot veure en el web dels vídeos a la carta de TV3. Antonio Madridejos, dels d'El Periódico informa que han vingut ornitòlegs de tot Espanya per veure aquest ocell tan poc freqüent a la penínsulsa Ibèrica.

A mi, allò que m'ha cridat més l'atenció no és la presència d'aquest pelicà al Segrià, sinó que hagi buscat la companyia d'una colònia de cigonyes i que vagi allà on van elles. I també el comportament d'elles, que el veuen amb naturalitat. En el vídeo (d'un minut i mig de durada), se'l veu tranquil·lament entre elles. Tot i que és bastant més gran que les cigonyes (uns tres metres amb les ales esteses) i que de vegades fa com si les perseguís, no sembla que elles s'immutin ni el vegin com un perill.

Si tenen nom, les vaques fan més llet

Fa uns dies comentava uns treballs de recerca sobre futbol que em van cridar l'atenció. Avui he rebut una nota que informava d'un altre treball de recerca, aquest cop fet a l'estranger, que també és ben curiós i que arriba a la conclusió que posar nom a les vaques lleteres i adreçar-s'hi cridant-les pel nom fa que produeixin més llet.

Un article publicat a la revista Anthrozoos: A Multidisciplinary Journal of The Interacions of People & Animals descriu un treball fet al Regne Unit que estudia la relació entre els ramaders i els animals que tenen al seu càrrec. Els investigadors volien comprovar si era cert, com suggerien treballs previs, que la por a les persones per part de les vaques és la relació predominant a les granges lleteres. Mitjançant un qüestionari, els investigadors van recollir la informació de 516 ramaders sobre la percepció que tenien del comportament de les vaques en relació a les persones amb qui estaven en contacte a la granja.

Sembla ser que només el 21% dels ramaders creu que les vaques tinguin por de les persones. Una majoria creu que el tractament que reben influeix en la docilitat d'aquests animals, i que les vaques que han tingut experiències negatives en la seva relació amb humans poden produir menys llet. El 90% de les persones consultades creu que les vaques tenen sentiments i un 78% pensa que són intel·ligents.

A partir de les respostes al qüestionari i de dades objectives com ara la producció de llet de cada granja en resulta que, on les vaques tenen un nom i les persones que tracten amb elles les criden pel seu nom, la producció de llet supera en uns 258 litres la de les granges on les vaques no tenen nom.

De tota manera, tot i ser un article publicat en una revista científica i que aquestes dades són les que inclou el resum, trobo molt poc científic que no indiquin quina és la mitjana normal de producció de llet. Suposo que ho dirà en el text de l'article, però malauradament no es pot veure sense pagar o tenir una subscripció a la revista. No n'hi ha prou a dir que produeixen 258 litres més, si no sabem en quin període de temps i amb quina quantitat de llet es compara.

Ja fa anys que es diu que la producció de llet augmenta si les vaques escolten música, fins i tot hi ha patents d' instal·lacions per estabular i munyir les vaques que porten incorporats altaveus. I s'ha descrit també l'efecte que la música fa en altres animal. Per exemple, Frances H. Rauscher va descriure l'efecte Mozart en les rates. Fer-los escoltar una determinada sonata de Mozart (K. 448) millorava el seu aprenentatge espacial. Al grup de control li feien escoltar música minimalista: una composició de Philip Glass. (Jo no sóc cap rata, però també m'anima més Mozart i rendeixo més escoltant la seva música.)

No sé si algun ramader o ramadera deu treure el cap alguna vegada per aquest bloc. M'agradaria saber si crida les seves vaques pel nom --suposant que en tinguin, de nom. Independentment que sigui cert que fan més llet, si jo tingués vaques, preferiria que tinguessin nom. Altrament, com ens referiríem a elles: la vaca número XX?, la vaca marró, la vaca vella? I ara recordo que fa molts anys (més 25) vaig visitar una granja lletera a Linyola on tenien un mascle reproductor a qui anomenaven Cruyff.

Trueta al Teatre Nacional de Catalunya

Fa uns dies vaig rebre el Butlletí del Teatre Nacional de Catalunya amb l'anunci de l'obra Trueta, d'Àngels Aymar, que es representarà del 30 de gener al 22 de febrer d'enguany. És possible que a les joves generacions el nom de Trueta no els digui res, excepte a joves metges o infermeres que hagin sentit parlar del mètode Trueta per al tractament de les ferides de guerra.

Josep Trueta i Raspall (1897-1977) va ser --i segueix essent-ho-- un català universal. Era metge, traumatòleg, deixeble de Manuel Corachan, amb qui va treballar a l'Hospital de la Santa Creu, i durant le guerra (in)civil va desenvolupar un tractament de les fractures obertes de guerra, que posteriorment va difondre's internacionalment. Va basar-se en un mètode ideat per Winnett Orr, cirurgià nord-americà de Nebraska, per al tractament de l'osteomielitis crònica, basat a drenar els teixits corresponents a la regió de l'os infectat, al tancament de l'obertura amb gasa untada amb vaselina ia l'immobilització de l'extremitat afectada mitjançant un embenat de guix.

Seguint les indicacions de Corachan, Trueta va assajar el mètode d'Orr amb malalts que passaven pel seu servei a l'Hospital de la Santa Creu. Tot i que es tractava de persones que ja tenien una infecció en els ossos, els resultats eren molt satisfactoris (cal tenir en compte que encara no es disposava d'antibiòtics per combatre les infeccions). Trueta va pensar que el mètode, aplicat a fractures "fresques", podria ser molt eficaç per prevenir la infecció de la zona afectada per la fractura. Havia anat ja aplicant variacions del mètode i aquella pràctica va ser-li molt útil quan va haver de tractar fractures obertes al llarg de la guerra. Tot i que ell no fos un metge militar, a l'hospital arribaven ferits pels bombardejos aeris i marítims que patia Barcelona, i solien poresentar ferides susceptibles de ser tractades amb aquella nova tècnica. El sistema que Trueta aplicava era senzill, però per que fos efectiu calia seguir-lo correctament.

Segons el Diccionari Enciclopèdic de Medicina, el tractament de Trueta --com es coneix avui dia aquest mètode-- consisteix en "la cura de les ferides obertes per neteja a fons amb aigua i sabó, afaitada, si cal, de les regions immediates, desbridament ampli, extirpació de tots els teixits lesionats (especialment les esquirles d'os), reducció de la fractura i immobilització extensa amb un embenat de guix".

Quan el 1934 Trueta va exposar la nova tècnica a la Societat Catalana de Cirurgia, l'acollida que va tenir va ser més aviat freda i envoltada d'escèpticisme. Tnamateix, quan el setembre de 1936 (la guerra ahvia començat el 18 de juliol) va presentar un altre treball i els seus resultats positius, l'actitud dels seus companys de professió va ser una altra i a poc a poc la seva tècnica va anar estenent-se, com també va estendre's la seva fama fins i tot entre la població general.

El 1939 Trueta va haver d'exiliar-se. Com tants altres catalans republicans va passar a la Catalunya Nord. Quan ell i la seva família esperaven rebre el visat corresponent per traslladar-se a Caracas, dues doctores angleses enviades pel Foreing Offfice britànic van anar a recollir-lo a Perpinyà perquè anés a fer algunes conferències al Regne Unit. Els britànics veien la guerra molt propera i s'estaven preparant per a qualsevol eventualitat. La seva estada a Anglaterra ahvia de ser d'unes setmanes, però finalment Trueta va canviar el seu destí de Caracas per Oxford, a on el va captar Gathome Girdlestone, catedràtic de Cirurgia i Ortopèdia, amb qui va treballar i a qui va succeir en la càtedra. En jubilar-se, el 1967, Trueta va ser nomenat catedràtic emèrit a perpetuïtat de la Universitat d'Oxford. També va rebre ofertes per fer recerca als Estats Units i per dirigir un hospital a Mònaco. Tanmateix, es veia ja gran per començar una nova aventura científica i va tornar amb la seva esposa a Barcelona, on va morir el 1977.

Segons Oriol Casassas, que va escriure una semblança de Trueta per a l'Institut d'Estudis Catalans, "[s]i haguéssim de descriure aquests darrers anys barcelonins de Trueta amb una sola paraula diríem frustració. El seu desig hauria estat continuar la recerca encetada a Oxford sobre els misteris de l’osteogènia, però no se sap si la gasiveria o l’enveja o l’òptica de vol gallinaci freqüents al país, sobretot quan imperen els poders personals, impediren que el desig es fes realitat."

Se sol dir que la ciència no té pàtria; però els científics sí que en tenen. I Josep Trueta mai no va oblidar la seva, Catalunya. Des del seu exili anglès, va escriure un llibret --en anglès-- per explicar d'on venia als seus amics del país d'acollida. Va titular-lo The Spirit of Catalonia. Hi ha una edició facsímil publicada per l'Institut d'Estudis Catalans, i també se'n pot obtenir la versió digital en pdf, que va publicar vilaweb el 2007.

No puc opinar sobre l'obra d'Aymar que ara es presenta al Teatre Nacional de Catalunya, perquè no l'he vista, però el resum és aquest:

"Som a finals de la dècada de 1930. En una Barcelona sacsejada per un conflicte fratricida i incomprensible, el doctor Josep Trueta ha de fer una altra guerra pel seu compte: la guerra per salvar les vides d’una població desnodrida i sense recursos per sobreviure amb els seus mètodes. Àngels Aymar fa un recorregut per la vida d’aquesta figura extraordinària, heroi de guerra i cirurgià innovador, des dels inicis de la Guerra Civil Espanyola fins al seu exili a França, primer, i a Anglaterra, després. Entre operació i operació, serem testimonis del relat estremidor d’una ciutat esclafada per les bombes, i de tota una generació esquinçada per la guerra i l’exili."

Per saber-ne més:
Josep Trueta i Raspall, per Oriol Casassas i Simó (publicació de l'IEC)
Josep Trueta, el médico y el hombre, per Antonina Rodrigo (Historia y vida, 108, març 1977)
The treatment of war fractures by the closed method, per J. Trueta

Foto Josep Trueta: Biblioteca de Catalunya

Els germans Alaei, condemnats a l' Iran

Fa uns mesos em referia aquí al cas dels germans Kamiar i Arash Alaei, dos metges iranians especialistes en sida a qui el seu govern no va permetre, l'agost de 2008, viatjar a Mèxic per participar en el congrés anual sobre la sida i la immunodeficiència humana i els va mantenir arrestats tot i que no hi havia càrrecs contra ells. Doncs per fi la (in)justícia iraniana ha trobat un motiu per jutjar-los i mantenir-los a la garjola.

El passat 8 de gener de 2009 Amnistia Internacional dels Estats Units anunciava que el 31 de desembre de 2008 els germans Arash i Kamiar Alaei havien estat sotmesos a un judici injust, pendent de resolució, que va celebrar-se a porta tancada. El dia anterior al judici, un representant de la judicatura iraniana havia explicat en una conferència de premsa que els dos germans estaven acusats de cooperar amb els Estats Units per atemptar contra la seguretat nacional (iraniana), per fer propaganda contra els sistema i per pertànyer a grups hostils al sistema.

El 20 de gener 2009 l'organització Physicians for Human Rights (PHR, Metges pels Drets Humans), amb la seu a Cambridge (Massachusetts, EUA) informava que aquell mateix dia Kamiar i Arash Alaei havien estat informats que se'ls condemnava a sengles penes de tres i sis anys de presó, respectivament. Hauran de complir la sentència en la preso d'Evin de Teheran. El mes de setembre de 2008 PHR ja va organitzar una manifestació de protesta davant les Nacions Unides perquè els iranians que hi treballen s'adonessin del suport que els dos metges retinguts rebien per part dels professionals de la salut i dels defensors dels drets humans. Ara han fet un web específic per a aquest cas iranfreethedocs.org, amb la informació detallada, enllaços a notícies i documents relacionats amb aquest cas i on es pot signar una petició per enviar a Mohammad Khazaee (representant permanent de l'Iran a les Nacions Unides) sol·licitant l'alliberament dels germans Alaei.

Segons Sarah Kalloch, representant de Physicians for Human Rights, la lluita que han dut els germans Alaei ha estat la lluita contra la el virus de la immunodeficiència humana i contra la sida, en la qual estaven compromesos des de 1998. A l'Iran van establir un model de prevenció de la malaltia i van treballar principalment amb drogoaddictes i amb prostitutes. El seu lideratge en aquest camp va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, si per al president iranià en el seu país no hi ha homosexuals, és possible que cregui que tampoc hi ha prostitutes ni drogoaddictes i consideri que el treball d'aquests dos metges és una conspiració contra el seu país.

Cel rogent...

Escriure avui sobre el vent no té res d'original. Però no crec que hi hagi cap altre tema de conversa que li guanyi. No recordo haver vist mai ventades com les d'avui a Barcelona, tot i que ja tinc molts anys damunt l'esquena. Al matí les branques de la mimosa del jardí veïnal es vinclaven així:




I el arbres encara joves i de fusta tova del carrer de Les Corts es vinclaven encara amb més força, i per moments semblava que anessin a partir-se. El vent gairebé se m'enduia mentre intentava copsar l'escena amb la meva petita càmera.

Com enyoro el Mac...!

En apropar-se el vint-i-cinquè aniversari de l'aparició del Mac, Vicent Partal en fa un elogi en el seu bloc i diu que ell s'hi ha mantingut fidel al llarg del temps. Jo, en canvi, maquera durant molts anys, finalment vaig claudicar i em vaig passar al PC. No pas perquè el Mac m'hagués decebut, sinó perquè de vegades cal posar l'economia per davant dels nostres gustos. Quan vaig decidir comprar-me un portàtil, la diferència de preu va ser determinant per a fer el canvi.

De tota manera, durant alguns anys no vaig abandonar el Mac i damunt la taula els tenia tots dos --Mac i PC-- i passava d'un a l'altre segons el que hagués de fer. Però era massa complicat. No podia llegir --de vegades ni tan sols obrir-- la majoria d'arxius que rebia annexats al correu (tenia el correu en el Mac) i quan era jo qui n'enviava, molta gent tampoc no podia obrir o llegir els meus. Podia passar arxius del mac al PC , però no al contrari (el sistema operatiu del meu Mac era encar el 9). Vaig decidir enviar i rebre el correu des del PC, després posar-hi l'arxiu de fotografies, connectar-hi la impressora... A poc a poc el Mac es va anar convertint en una mena de magatzem de coses antigues, fins al punt que vaig desar-ne el teclat i el ratolí en un armari --allà continuen-- per tenir més espai damunt la taula i vaig connectar-ne el monitor al portàtil perquè he descobert l'avantatge de treballar amb dues pantalles. Però el G3 continua damunt la taula, en un racó. Alguna vegada l'engego per recuperar-ne arxius que necessito per a alguna tasca concreta.

Si hagués de comparar la meva relació establerta amb el Mac i amb el PC amb la relació que pot establir-se entre un home i una dona, diria que la meva relació amb el Mac era un matrimoni per amor, mentre que amb el PC ho és de conveniència. A la vida, de vegades la conveniència també fa renunciar a l'amor.

Fixeu-vos quines coses investiguen

Fixeu-vos quines coses investiguen: veure si la manera de jugar a futbol ha canviat en els darrers tres mundials. Ho he vist en una notícia del SINC (Servicio de Información de Noticias Científicas), que depèn de la FECYT (Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología) del Ministeri d'Educació i Ciència. EL SINC difon informació sobre treballs de recerca fets per investigadors o investigadores espanyols en institucions públiques o privades de l'Estat o que treballin a l'estranger. El resum sobre la notícia en relació al futbol diu:

La principal conclusión del estudio que ha realizado un equipo de investigación de la Universidad del País Vasco (UPV/EHU) es que la forma de jugar al fútbol ha cambiado tan poco en los últimos mundiales que hoy no seríamos capaces de diferenciar un partido de Francia ’98 y otro de Alemania ’06 basándonos en la acción del juego.

I un dels autors, tot cofoi declara: “Nuestro trabajo aporta un pronóstico de cómo se jugará al balompié en el próximo Mundial de Sudáfrica 2010."

Després de llegir això m'han sorgit un parell de preguntes: és tan important saber com es jugarà a futbol en el proper campionat del 2010 com perquè sigui l'objectiu d'un treball de recerca? I d'on deuen haver sortit els diner per a investigar-ho? (Espero que no siguin de fons públics.)

Un representant del SINC diu que és la notícia que ha tingut més èxit d'entre totes les que han tret aquesta setmana, i que agències com EFE o Europa Press n'han fet notes de premsa.

Davant la meva estranyesa, Joaquim Elcacho, periodista científic de l'Avui m'ha informat d'una curiosa tesi doctoral, llegida el 2008 a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, que també tracta sobre el futbol: Los porteros de fútbol, ¿se comportan como sistemas complejos? Estudio de Iker Casillas y Víctor Valdés.

Duros a quatre pessetes

En un dels comentaris al meu escrit sobre l'assetjament telefònic, Nusa ha dit:

"Però es que són molt pesats i tothom "regala" duros a quatres pessetes.......Com es deu dir ara això???????"

Bona pregunta!, he pensat. La meva resposta és que segurament seguirem fent servir la mateixa expressió, si més no les persones que hem conviscut amb la pesseta una gran part de la nostra vida. I qui sap, potser d'aquí a 200 anys, quan ningú no sàpiga què eren els duros --i potser ni tan sols les pessetes ni que a Europa cada estat tenia una moneda pròpia-- algú es preguntarà d'on deu haver sortit l'expressió "regalar duros a quatre pessetes".

La veritat és que costa abandonar un tipus de moneda o de múltiple o submúltiple seu, com el duro i el ral, a l'hora de calcular el valor de els coses. Quan jo era petita, els preus que eren baixos sovint s'expressaven en rals; ho feien especialment les persones grans: dos rals (50 cèntims), deu rals (2,5 pessetes), i una cosa barata valia "quatre rals". En canvi, els preus elevats, de milers de pessetes, moltes vegades s'expressaven en duros: mil duros, 50.000 duros. Una cosa que em feia molta gràcia era quan sentia dir "no expliquis sopars de duro" a qui exagerava, perquè em feia l'efecte que per un duro no podien donar gaire cosa en cap restaurant. Després vaig llegir en algun lloc que era el preu dels sopars en algun restaurant de luxe (potser el de l'hotel Ritz?) en una època en què un duro era una quantitat astronòmica com a preu d'un sopar. Potser ara podriem dir: "no m'expliquis sopars del Bulli" (o de Can Fabes).

Miss Sam, la "macaca" astronauta

El 22 de gener de 1960 la mona Miss Sam va fer d'astronauta, en un viatge de pujada i baixada. No va ser un viatge molt llarg, només va pujar fins a 15 quilòmetres d'alçada en un vol que va durar 9 minuts. La seva missió, dins del projecte Mercuri, era provar un mecanisme de salvament en l'enlairament dels coets per ser aplicat en cas d'emergència.

La velocitat màxima que va assolir el coet espacial en què va viatjar Miss Sam va ser de 3307 km /h i l'acceleració va ser de 4,5 vegades la gravetat. Als 45 minuts d'haver-se enlairat, Miss Sam era ja de tornada a l'illa Wallops, a Virgína, d'on s'havia fet el llançament.

Miss Sam és una femella d'una espècie de mico que abans es coneixia com a Macacus rhesus i que va donar el seu nom a un factor de la sang --el factor 'Rh'-- que classifica les persones en Rh positives o Rh negatives, segons que tinguin o no l'anticòs per a aquest factor sanguini. Se'l va anomenar 'Rh' prenent les dues primeres lletres de l'epítet que indica l'espècie. (En els noms llatins dels ésser vius, la primera paraula, escrita amb majúscula, correspon al gènere i la segona, que és sempre un adjectiu, n'indica l'espècie; les dues paraules s'escriuen sempre en cursiva.) El cas és que avui dia l'Rh hauria d'anomenar-se 'Mu', perquè el nom llatí de l'animal ha canviat i l'espècie que abans era Macacus rhesus, ara es diu Macaca mulata. (Explicar ara per què es pot canviar el nom d'una espècie seria allargar-me massa; un altre dia en parlem.)

Foto de Miss Sam: NASA, disponible a Wikimedia Commons

Assetjament telefònic

Ho vaig tractar fa alguns mesos: l'assetjament a què ens sotmeten les companyies que ofereixen alguns serveis bàsics com ara gas i electricitat, però molt especialment telefonia i Internet. Se't fiquen a casa a qualsevol hora del dia; fins i tot al vespre, ja tard, o els caps de setmana.

De vegades, després d'unes setmanes relativament tranquil·les, de cop t'assetgen de nou i per diversos fronts. Aquest matí ja m'han interromput tres vegades. La primera era una dona de Gas Natural que m'oferia calefacció per gas; li he dit que ja en tenia i aleshores m'ha preguntat si tenia aire condicionat. (Al gener!) A bon lloc ha anat a parar! Sóc enemiga de l'aire condicionat, entre d'altres coses perquè sembla que hi tingui una hipersensibilitat especial i em causa dolors articulars i musculars, i perquè cal tenir molta cura amb els aparells que refreden l'aire perquè els seus filtres són un lloc on els microbis proliferen.

Poca estona després m'ha trucat una màquina. És una màquina molt insistent perquè em truca molt sovint. No sé de quina companyia és, perquè penjo tan bon punt sento aquella veu que em diu que té una notícia important per a mi, perquè en la meva zona ha millorat l'accés a Internet. Potser algun dia continuaré escoltant per esbrinar qui em truca i poder fer-los una protesta formal.

La tercera trucada non era de ningú. O potser sí; potser era de nou una màquina. Diuen que en les centraletes on treballen aquestes persones que es dediquen a contractar serveis diversos a través del telèfon, per guanyar temps les trucades es fan automàticament i, si en el moment que algú respon hi ha un operador o operadora lliures és qui et parla (per això de vegades cal dir "Digui!", més d'un cop). Si en aquell moment totes les persones estan ocupades, es talla la comunicació.

També m'han dit, però no sé si és cert, que, d'aquestes màquines que fan les trucades automàticament, n'hi ha que són molt intel·ligent i guarden en la seva memòria que en aquell número hi ha algú per tornar a trucar tan bon punt quedi lliure una línia.

Encara no m'hi he posat, però sovint dic que he d'esbrinar si hi ha un registre on apuntar-se per impedir que t'assetgin telefònicament. De vegades m'entren ganes de connectar el router directament a la línia telefònica, suprimir l'aparell telefònic fix i usar només el mòbil. Però en el mòbil també he patit assetjament, començant per les ofertes que m'envia la mateixa companyia. I no em referiré a l'assetjament comercial i cultural pel correu electrònic, perquè hauria d'estendre'm massa.

Reivindicació de la sintaxi

Sovint he de corregir o repassar textos escrits en català. Una bona part estan escrits per persones que ja han estudiat català a l'escola o que han fet una preparació posterior per obtenir el nivell C a la Junta Permanent del Català (potser ja no es digui així; era el nom que tenia quan jo m'hi vaig examinar dels nivells C i D fa uns vint anys). Se suposa que qui ha estudiat català en el batxillerat o té el nivell C ha de saber com usar els relatius i les preposicions. Doncs, no. Em trobo molts textos, per altra banda força ben escrits, en què els relatius acompanyats de preposició estan equivocats, i en què l'autor o autora sembla desconèixer el canvi de preposició davant de l'infinitiu o fins i tot la 'caiguda' (l'omissió) de preposició que cal fer en molts casos. Potser resulta difícil d'entendre explicat així; millor en poso algun exemple (les frases amb asterisc i en vermell són incorrectes):

Relatius errronis
*La Boqueria és el mercat de Barcelona en el que hi ha més varietat de fruita.
La Boqueria és el mercat de Barcelona en què hi ha més varietat de fruita.
La Boqueria és el mercat de Barcelona en el qual hi ha més varietat de fruita.

*El cinema al que vaig anar dissabte era ple de gom a gom.
El cinema a què vaig anar dissabte era ple de gom a gom.
El cinema al qual vaig anar dissabte era ple de gom a gom.

Canvi de preposició davant d'infinitiu
Confio en el meu amic.
*Confio en poder-hi anar.
Confio a poder-hi anar.

L'amenacen amb un càstig.
*L'amenacen amb castigar-lo sense anar al cinema un mes.
L'amenacen de castigar-lo sense anar al cinema un mes.

Caiguda (omissió) de preposició
Acostumo a passejar cada tarda.
*Mai no m'acostumaré a que no tanqui la porta en sortir.
Mai no m'acostumaré que no tanqui la porta en sortir.

Estic d'acord amb ella.
*Estic d'acord amb que hi anem les dues.
Estic d'acord que hi anem les dues.

Aquests són errors recurrents tant en el català oral com en l'escrit. Fa poc vaig llegir un llibre de divulgació que és molt interessant, divertit i instructiu. L'únic defecte que vaig trobar-li va ser que tenia molts errors de relatiu i de preposicions. Sembla que a les editorials no els preocupi la qualitat del llenguatge. Si hagués sortit una taca en la impressió d'una pàgina o una figura estigués de cap per avall, segurament que s'haurien espavilat a corregir-ho. Pel que fa al text, però, sembla que n'hi ha prou a passar-hi el corrector ortogràfic automàtic encara que després puguin sortir publicades coses com el Suizo Ubicuo de La Vanguardia.

Moltes vegades la gent de ciències creu que pel fet que són de ciències no cal que es preocupin de la llengua. I al contrari, hi ha qui creu que s'és més de lletres si no se sap res de matemàtiques (de vegades tampoc saben massa de llengua, però). Ambdues postures són errades; la llengua i les matemàtiques són dues matèries que tothom hauria de dominar en acabar l'escola

"La neu, tan freda, somia'l sol"

Fa un parell de setmanes em referia a la neu que encara quedava en el Montseny després de les nevades de desembre, com a una caputxa. Pocs dies després va tornar a nevar i va fer-ho amb molta més força. L'Elena, que va pujar al turó de l'Home per camins que els pixapins de can Fanga no sabríem trobar mai (van haver de tancar algunes carreteres pels embussos que s'hi feien), em va passar algunes fotos molt boniques del Montseny esplendorós sota la nevada:

La neu i el sol
(M. Antonia Salvà, 1869-1958)

L'hivern domina, el dia es breu
y estan les serres blanques de neu.
La neu blanquetja demunt l'atzur,
alta i callada, d'un somni pur.
La neu tremola d'íntim consol.
La neu, tan freda, somia'l sol.

I el sol l'esguarda, ja moridor,
ab una ullada tota dolsor.

Copyright de les fotos: la seva autora, Elena Fdz. de Castillo Piqueras

A "Presencia de Catalunya" no li calia el cartró

Fa uns dies em van regalar un llibre que em va fer molta il·lusió rebre: Presència de Catalunya. 1. La Terra. El paisatge català a través dels seus poetes. És una edició facsímil d'un llibret publicat el 1938 pels Serveis de Cultura al Front de la Generalitat de Catalunya. Fa 17 cm de llargada i 12 cm d'amplada, una mida que permet dur-lo a la butxaca, molt adient per als soldats que eren al front, als quals estava destinat. La Conselleria de Cultura, de la qual era titular Carles Pi i Sunyer, volia aportar un estímul moral i intel·lectual als combatents catalans que lluitaven fora de Catalunya.

El llibret conté poemes i textos en prosa d'autors com ara Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joan Maragall, J. Salvat Papasseit, Joaquim Ruyra, August Pi i Sunyer, Prudenci Bertrana, Josep M. de Sagarra, Guerau de Liost, Marià Manent, Josep Carner, Clementina Arderiu (em sembla que és l'única dona que hi ha entre els autors), Carles Riba i Josep M. López-Picó. I es divideix en tres grans apartats: "El pla i la muntanya", "La mar i el port" i "Les ciutats".

He dit que el llibret m'ha fet molta il·lusió. Allò que no me n'ha fet tanta, d'il·lusió, és l'estoig que el conté. És tan gran, que m'és impossible d'escanejar-lo perquè ultrapassa l'amplada disponible en el meu escàner. Fa 28 cm de llargada i 24 cm d'amplada i un gruix d'uns 2,2 cm. És una llàstima; és una despesa en cartró que es podria haver evitat perquè Presència de Catalunya, malgrat les seves petites dimensions, és un gran llibre. A més, la grandesa d'un llibre no es mesura per l'espai que ocupa en una biblioteca.

No ens oblidem de Mrs Darwin!

Enguany són moltes les activitats que celebren l'Any Darwin, que commemora els 200 anys del naixement de Charles Darwin (1809-1882) i els 150 anys de la publicació del seu llibre L'origen de les espècies. Aquella dita que "darrere d'un gran home hi ha sempre una gran dona" sovint és molt encertada (la contrària, no tant; quan una dona arriba a ser 'gran', sol ser-ho perquè al seu darrere no hi ha un gran home, altrament hauria quedat a l'ombra d'ell, tot i que hi ha excepcions). Per això em va alegrar que em demanessin si volia parlar d'Emma Darwin (1808-1896, nascuda Wedgwood), cosa que faré d'aquí a uns dies a l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1839, quan Emma Wedgwood va casar-se amb Charles Darwin, ella tenia ja trenta anys, un més que ell. Era una edat en què una fadrina ja era considerada conca. I no era perquè no hagués tingut cap pretendent, que n'havia tingut uns quants, però Emma va rebutjar-los. En realitat la vida d'Emma fins aleshores podria haver estat la d'una heroïna d'una novel·la de Jane Austen, fins i tot la decisió d'acceptar la proposta de matrimoni del seu cosí germà. Emma va néixer en una família benestant i, tot i viure lluny de Londres, a casa seva es respirava un ambient intel·lectual i força liberal. El seu pare, Josiah Wedgwood, va ser qui va donar suport a Darwin quan el jove va rebre la proposta del capità Robert Fitzroy d'acompanyar-lo, sense sou, en un viatge d'exploració que en principi havia de durar dos anys (finalment en van ser cinc).

Darwin era metòdic en tot i a l'hora de decidir-se pel matrimoni va estar sospesant els avantatges i els inconvenients, la relació cost-benefici del seu possible matrimoni, considerant especialment tenir fills, i intentar imaginar com podria arribar a un equilibri entre la vida social i les obligacions familiars i el guany o pèrdua de seguretat. En un full de paper va apuntar en sengles columnes els aspectes positius de casar-se i de continuar solter. Malgrat les renúncies a què l'obligaria el casament, la balança s'inclinava del costat del matrimoni. L'elecció de parella no va ser gens difícil: la seva cosina Emma tenia les qualitats necessàries per cuidar la mainada que poguessin tenir, per ten ir cura de les persones malaltes i donar protecció, i per dur la vida retirada a què aspirava Darwin. A més, en casar-se Emma rebria una dot que la feia encara més atractiva, tot i que ell no necessitava diners. De tota manera, Darwin es considerava molt poc agraciat físicamenttemia i temia que ella no l'acceptés. Va provar sort, i en va tenir.

Emma i les seves germanes havien rebut una educació liberal, excepcional en aquella època. Als deu anys van passar sis mesos amb la família a París i després, mentre la resta de la família feia un llarg viatge a Suïssa i Itàlia, ella i la seva germana Fanny es van quedar en un internat de París amb una criada. Quatre anys més tard, les dues germanes van estar-se un curs en un internat de Paddington Green, que aleshores era als afores de Londres. No hi van aprendre gaire, però Emma va desenvolupar el seu talent musical natural. De retorn a la llar familiar, van rebre el mestratge de la mare i dels visitants il·lustres que feien cap a aquella casa on l'ambient era de llibertat i cultura i que tenia una biblioteca ben proveïda per a tots els gustos. Per als germans Darwin, que a casa vivien en una atmosfera més aviat opressiva, aquella casa era un paradís. La mateixa Emma era una noia culta, parlava francès, italià i alemany i s'interessava per la història i per la política.

Els dietaris que Emma va escriure des que tenia 16 anys fins al mateix dia de la seva mort, el 7 d'octubre de 1896 (feia ja 14 anys que Darwin havia mort) han permès saber moltes coses de la història de les famílies Wedgwood i Darwin. Són un testimoni valuós de l'ambient social d'una classe mitjana-alta i intel·lectual a l'Anglaterra del segle XIX. A més, constitueixen un registre detallat de la salut de tota la família, incloent-hi la del seu marit, que era un home malaltís, motiu pel qual van decidir deixar Londres i el 1842 es van traslladar a Downe, en un ambient rural, però relativament a prop de la gran ciutat. Tot i que aspiraven a una vida retirada, rebien molt sovint visites de parents o d'amics intel·lectuals de Darwin o d'altres científics que volien consultar-li alguna cosa, expressar-li la pròpia opinió o que se sentien admirats per ell i el volien conèixer.

A més dels dietaris, i com feien moltes mestresses de casa de l'Emma anava escrivint un quadern de receptes de cuina; en el quadern també incloïa anècdotes i experiències personals. Ella era una dona creient mentre que Darwin, tot i haver estudiat per ser pastor (un dels temors del seu pare, quan va dir-li que volia embarcar-se en el Beagle, era que el viatge afectés negativament la seva futura vida de dedicació a l'església)

Emma era una dona creient, mentre que Darwin, tot i que havia estudiat per ser clergue, havia anat perdent la fe a mesura que s'adonava que els relats a la base del cristianisme presentaven una història falsa del món i eren contraris a un pensament racional. Ella patia per aquest motiu i Darwin també patia perquè s'adonava que les seves idees revolucionàries sobre l'existència d'un món que no necessitava d'un Déu creador ferien la sensibilitat d'Enmma. És possible que aquest fos un dels motius que el van frenar durant algunes dècades a fer públiques les seves idees sobre l'evolució.

Emma i Charles van tenir deu fills, que mai no van arribar a coincidir tots a la llar; la segona filla va morir als deu anys, el tercer va viure només unes poques setmanes i el desè va morir als dos anys. A més d'una esposa dedicada i mare dels seus fills, Emma va ser per a Darwin una gran amiga i cuidadora; també li va fer de secretària, atès que, quan ell no es trobava bé --que era sovint-- ella era qui escrivia als científics amics del seu marit. És indubtable que, si Darwin va ser un gran home, Emma va ser una gran dona.

Premien Santa Coloma pel seu cementiri

Santa Coloma de Gramenet ha rebut un premi de Bones Pràctiques atorgat per les Nacions Unides, pel seu “Programa integral de sostenibilitat i lluita contra el canvi climàtic". No té res a veure amb la plantada d'arbrat entre les tombes o amb el tipus de material dels taüts, sinó amb la coberta dels blocs dels nínxols, sobre els quals s'han col·locat 462 panells fotovoltaics. La construcció d'aquest parc solar en el cementiri de Santa Coloma respon a la proposta de potenciar les energies renovables, que junt amb la protecció i millora del medi natural i la gestió eficient de l'aigua, és una acció de l'esmentat Programa.

No he vist la notícia d'aquest premi en cap diari català (potser no l'he buscada bé), sinó en el web del diari italià La Repubblica, on hi ha un videoclip que mostra el cementiri de Santa Coloma amb els panells solars damunt dels blocs dels nínxols. Segons que indica La Repubblica, l'energia que generen els panells és suficient per a alimentar una seixantena de cases del municipi.

Sovint la premsa de casa ens porta notícies de llocs molt llunyas i no es fixa amb les que es generen ben a prop. En els darrers temps les notícies que recordo lligades a Santa Coloma estaven relacionades amb explosions de gas, immigració massiva i actuacions de la màfia xinesa. M'agrada més sentir el nom d'aquesta població associat a notícies bones com la dels projectes ambientals que s'hi duen a terme o la d'aquest premi de Bones Pràctiques.

Actualització: Em diu Xavier Duran que al Telenotícies de TV3 en va sortir un reportatge el 19 de novembre 2008. Es pot veure en el web de programes a la carta de TV3, I en fer de nou la cerca, he trobat alguns altres mitjans que en van parlar. A mi em va passar desapercebut, però.

La comissaria virtual (19)

Fixeu-vos en els noms que surten en aquesta notícia de La Vanguardia del 13 de novembre de 1998. Us sonen d'alguna cosa? Són noms propis que el programa de correcció de textos que La Vanguardia havia implantat no va reconèixer en la seva forma original i va transformar fent servir paraules castellanes.

El primer ministre japonès Keizo Obuchi va convertir-se en Suizo Ubicuo. Boris Eltsin va esdevenir Barios Latiesen. I el més divertit, malgrat la falta de concordància gramatical, va ser el nom que el programa de correcció va adjudicar a Evgene Primakov, primer ministre rus: Vagina Permisivo. Pel que fa al Cremilla, no és altra cosa que el Kremlin. L'endemà, 14 de novembre de 1998, va sortir una nota en el diari explicant l'error que s'havia produït.

Gràcies a aquest tresor que és l'hemeroteca en línia de La Vanguardia, es por veure la notícia en el pdf de la pàgina original.

Frau Hesse i les seves gelatines

Diuen que al darrere de tot gran home hi ha una gran dona. Probablement no sempre sigui així. Tanmateix, burxant una mica en la història de la ciència es troben dones que hi han fet alguna contribució notable però han quedat a l'ombra. Generalment, a l'ombra d'algun gran home. Aquest és el cas de la parella formada per Walther Hesse (1846-1911) i la seva esposa, Frau Lina Hesse (1850-1934), com era coneguda a finals del segle XIX. Ella, Fanny Angelina Eilshemius (Eilshemius era el seu cognom de soltera) va néixer a Nova York (algunes notes biogràfiques diuen que va néixer a Lauren Hill, a Nova Jersey, però és el lloc on va viure la famíla a partir de 1860) i Walther Hesse (1846-1911) a Bischofwerda (Alemanya). Walther, que era metge, va viatjar a Nova York per visitar el seu germà Richard, també metge, que s'havia instal·lat a Brooklin, i sembla ser que va ser a través de Richard que va conèixer la família Eilshemius.

El 1872, la família de Fanny Angelina va passar l'estiu a Europa i, des de Suïssa, ella i la seva germana Eugenie van anar a Dresden, ciutat de Saxònia que en aquella època era coneguda com la Florència de l'Elba, pels seus atractius culturals. Allà, les germanes van trobar-se de nou amb Walther Hesse i dos anys més tard, ell i Fanny Angelina van casar-se a Ginebra i van establir-se a Saxònia, primer a Zittau i després a Schwarzenberg, en una zona minera en les muntanyes que separen Saxònia i Bohèmia.

Preocupat per les pèssimes condicions ambientals i d'higiene en què treballaven els miners, i les malalties respiratòries que contreien, Walther va interessar-se també per la bacteriologia, aleshores encara a les beceroles, perquè creia que bona part de la contaminació atmosfèrica podia ser causada per bacteris. Els anys 1881 i 1882 va treballar en el laboratori de Robert Koch (el descobridor del bacteri causant de la tuberculosi, conegut com a 'bacil de Koch'), a Berlín, per aprendre-hi a cultivar bacteris. Per estudiar els bacteris de l'atmosfera, feia passar aire per uns tubs les parets internes dels quals havia recobert amb gelatina. Després analitzava el tipus i el nombre de bacteris que creixien sobre aquella gelatina. Fanny Angelina (ja Frau Lina), a més d'ocupar-se de la casa i dels fills, ajudava el seu marit en el laboratori i fent il·lustracions per als seus articles científics: dibuixava i pintava amb aquarel·les les colònies de bacteris que creixien en els cultius que ell preparava amb gelatina. Són dibuixos molt acurats, que demostren un bon coneixement de bacteriologia i microscòpia.

Quan de nou a les seves muntanyes, Walther aplicava les tècniques apreses amb Koch per estudiar els bacteris de l'atmosfera, durant l'estiu la gelatina dels seus cultius es fonia i els cultius es feien malbé. A més, alguns bacteris també destruïen aquell substrat amb els seus enzims. Un dia, tot mirant un pastís de gelatina que Lina havia preparat de postres, va preguntar-li com s'ho feia perquè els seus pastissos no es fonessin amb la calor, si també eren fets de gelatina, com els seus cultius. Ella li va revelar el 'secret' de la seva recepta: hi afegia agar-agar, un producte que comprava en forma de tires seques i que, dissoltes en aigua, formaven una substància espessa que en refredar-se s'enduria i després resistia molt bé temperatures bastant altes. L'agar-agar (o només 'agar') s'obtenia d'unes algues del Pacífic i en alguns països tropicals o de clima molt càlid era habitual en la cuina. Lina havia començat a utilitzar-lo quan encara vivia a Nova York; en va conèixer l'existència i les qualitats a través d'uns veïns holandesos que havien viscut a Java. A Europa no era difícil trobar agar perquè els immigrants de països on s'emprava o europeus que hi havien viscut havien importat el costum d'usar-lo.

Cultiu en agar sobre una placa de Petri

Lina va suggerir al seu marit que proves d'entapisssar l'interior del seus tubs amb agar. Atès que ella solia ajudar-lo en el laboratori com a tècnica (segurament rentant els tubs i altres materials) és possible que ella mateixa li preparés aquell substrat sòlid, transparent i estèril, que no es liquava quan la calor era molt forta ni per l'acció dels enzims dels bacteris. A més, es conservava molt bé, i això el feia molt adient per al cultiu de bacteris de creixement lent com eren els bacils de la tuberculosi. Walther Hesse ho va comunicar a Koch i aquest investigador de seguida va fer servir l'agar en el seu laboratori. Des d'aleshores no s'ha trobat cap altra mitjà de cultiu més adient com a base per a fer créixer els bacteris en laboratori. Com que Koch va ser qui, el 1882, va esmentar per primera vegada l'agar en un article, durant molts anys es va pensar que havia estat una invenció seva.

 El 1890, La família Hesse es va traslladar a Dresden i fins que Walther no va disposar d'un laboratori en el Departament de Química de la Universitat Politècnica, treballava a casa seva, on feia els experiments de laboratori i escrivia els seus articles. Després de la seva mort, el 1911, a la universitat van cremar el seu laboratori perquè es considerava que tots els cultius que hi tenia eren un perill per a la salut pública. Lina, ja vídua, va continuar vivint a Alemany, prop dels seus fills i néts, fins a la seva mort, l'1 de desembre de 1934.

La història més detallada de la parella, escrita per un net seu (Wolfgang Hesse), es pot llegir (en anglès) en un article publicat a la revista ASM News, butlletí de la Societat Americana de Microbiologia.

(Revisat el 29.11.2012)

El bus ateu arriba a Itàlia

Abans es feien missions per convertir els incrèduls a la fe de les religions. Ara sembla que les coses es capgiren i són grups de persones no creients les que van pregonant la no- existència de Déu. Londres, Barcelona, Washington... i ara és el torn de Gènova, on el bus amb l'eslògan ateu començarà a circular el 4 de febrer, segons llegeixo a La Repubblica. I del bus de Genova sí que en podem dir ateu, perquè oblida els "probablement" i afirma amb contundència la no existència de Déu, en un anunci que recorda aquells acudits dels esclaus de les galeres (bona notícia i mala notícia): "La notícia dolenta és que Déu no existeix. La bona és que no en tens cap necessitat."

No vull entrar a Facebook!

Vicent Partal explica en el seu bloc que el Facebook, on es va apuntar fa algun temps, és un mal de cap. No sé si li servirà de consol saber que és un mal de cap que es contagia també a les persones que hem optat per quedar al marge del Facebook.

No he volgut entrar a Facebook ni a cap altra xarxa social per diversos motius, un d'ells perquè sóc de mena curiosa i ja dedico més temps del que caldria a brostejar per la xarxa (em refereixo a la xarxa en general, al www); només em faltaria dedicar-me a tafanejar pel Facebook i buscar-hi gent amiga, coneguda o presentada. Un altre perquè, segons he sentit a gent que hi està ficada, és una mica com les companyies proveïdores d'Internet, que és molt fàcil apuntar-s'hi, però després és gairebé impossible donar-se'n de baixa. A més, no vull contribuir a augmentar el seu ("seu", de qui?; se sap de qui ès Facebook?) arxiu de dades privades de la gent.

Tot i amb això pateixo els efectes colaterals que Facebook i altres xarxes socials generen. He rebut diverses vegades invitacions a fer-me amic ("amic", no "amiga") de gent que estan en alguna xarxa, però no n'he fet mai cas. Tanmateix, hi ha una persona molt perseverant que les darreres setmanes m'ha enviat diverses invitacions d'amistat. Tan perseverant és, que avui m'ha enviat un altre correu (en realitat no l'envia ella, és un correu automàtic) des de Facebook que duu per títol "Te agregué como amigo a Facebook" (per què m'ho deu dir en castellà, si és catalonaparlant? i perquè s'entesta que sigui "amic" seu i no "amiga"?).

O sigui, que sense estar a Facebook, hi ha qui m'hi ha afegit com a amic seu. Hi haurà potser un clon meu dins d'aquesta xarxa?

La "mare" de William Brown

Segurament que el nom de William Brown a molta gent no li digui res. Si afegim que és el nom original anglès d'un personatge de la literatura infantil que aquí es coneix com a Guillermo, possiblement ja hi haurà qui recordi els divertits llibres d'aquest vailet d'onze anys i el seu grup d'amics, que formaven una mena de club i s'autoanomenaven "els proscrits" (en anglès eren els "outlaw", que no és ben bé el mateix).

Durant la meva infància vaig passar estones molt bones llegint les divertides històries de Guillermo que en castellà publicava l'editorial Molino. Les meves filles i el meu fill van conèixer aquest personatge, però principalment a través d'una sèrie de televisió que devien passar a finals de la dècada de 1970. Potser també van llegir-ne algun dels llibres, però no n'estic segura.

Durant molts anys vaig pensar que Richmal Crompton Lamburn, la persona que va inventar aquest simpàtic personatge tan trapella, era un home. No sé quan vaig assabentar-me que era una dona, però feia ja molts anys que havia deixat de llegir les aventures de Guillermo. Avui, 11 de gener, fa 40 anys de la mort de Richmal Crompton, que havia nascut el 1890. Va ser una dona avançada al seu temps, amb estudis universitaris i va prendre part en el moviment sufragista britànic. Segurament el seu treball com a mestra i institutriu va aportar-li un coneixement de la infància que li va permetre elaborar uns personatges amb els quals la mainada s'ho passava molt bé. El 1923 va contreure poli0mileitis. Havia començat abans a escriure, però a partir d'aleshores va dedicar-se en exclusiva a la literatura infantil.

He trobat un web amb la bibliografia de les novel·les de Guillermo. En reconec moltes de les cobertes. Guillermo era, com Tom Sawyer, un dels herois de la meva infància.

Any de la reconciliació (?)

Fa uns dies feia esment de les celebracions internacionals que se celebren el 2000 (els "Any de..."). Una d'elles és l'Any Internacional de la Reconciliació. Les Nacions Unides volen promoure els processos de reconciliació en les societats afectades o dividides per per conflictes; es considera que el procés de reconciliació és necessari per a l'establiment d'una pau estable i duradora.

En l'escrit presentat el 2006 a les Nacions Unides per Mario H. Castellón Duarte, representant de Nicaragua que va sol·licitar la celebració de l'Any de la Reconciliació, hi diu:

La reconciliación la entendemos como procesos profundos de encuentros entre partes enfrentadas, procesos que llevan al reconocimiento del Otro en sus diferencias, intereses, valores, y que suponen reparar la injusticia o el daño que originó la ruptura en la sociedad o entre naciones; también implica la creación de instituciones que establezcan un nuevo tipo de relación, así como la promoción de una nueva cultura que haga irreversible la construcción de la paz.

El objetivo de esta propuesta es promover la creación en el mundo de un ambiente favorable a acciones e iniciativas de reconciliación en los diferentes niveles de la sociedad humana: entre Estados, entre gobiernos y ciudadanos, entre religiones; entre el Norte y el Sur, entre culturas, géneros, etnias, generaciones, individuos y entre el hombre y la naturaleza.

Se pretende con esta propuesta fijar la atención, el pensamiento, el sentimiento y las acciones de los hombres y mujeres, dentro y fuera de estructuras de poder, para lograr un clima que propicie acciones concretas que den contenido a procesos de reconciliación.

La Fundació SER (Foundation for Subjective Experience and Research), una ONG que col·labora amb les Nacions Unides i dóna suport per tot el món a projectes relacionats amb la infància i joventut, la cultura, el diàleg intercultural i les religions, participa en la celebració de l'Any de la Reconciliació i ha elaborat un pla d'acció amb propostes diverses per fer durant el 2009. Demanen la participació a tots els nivells i en diferents formats: debats i projectes i consursos literaris, cinematogràfics, musicals i d'altres treballs creatius, també a través de l'esport, seminaris, conferències, simposis, fòrums públics i privats. I sol·liciten que s'hi impliquin els estats i les institucions públiques i privades, les escoles de tot nivell, les universitats.

No he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans de comunicació (malauradament la no-reconciliació és el tema que sol predominar-hi), però fent una cerca per google m'assabento que el Centre Unesco Catalunya coordina del projecte "Construint ponts, trencant fronteres", al qual participan les escoles catalanes associades a aquella entitat. Apart d'això, gairebé res. Espero que les institucions s'animin i que n'hi hagi moltes que centrin en la reconciliació algunes de les activitats que organitzen al llarg de l'any. De tota manera, de moment no sembla que tingui ni logotip, a diferència d'altres celebracions sorgides de l'ONU o d'entitats que hi estan relacionades.

I Beers & Blogs per (a) Noies (i no tan noies)

Dones en Xarxa organitza la primera trobada "Beers & Blogs" exclusivament per a noies (i no tan noies) blocaires. Totes les dones que tinguin un bloc/blog (trieu l'opció que preferiu) hi són convidades.

La trobada es farà el proper dijous 15 de gener 2009, de 19.30 a 21.00, a La Cervesera Artesana, c/Sant Agustí, 14, Barcelona (és a Gràcia, prop dels Jardinets i del c/Còrsega). Cal confirmar-ne l'assistència enviant un correu-e a csereno_donesenxarxa@nodo50.org

Sobre el bus ateu

Aquest dies, en els mitjans de comunicació i en diversos blocs he vist comentaris de tota mena sobre la campanya en favor de l'ateisme que aviat es veurà en alguns autobusos de Barcelona. És parla del bus 'ateu'. Crec que parlar d'ateisme i usar l'adjectiu 'ateu' per al bus és un error. L'eslògan que s'ha adoptat diu: "Probablement Déu no existeix." Aquest 'probablement' deixa un espai obert al dubte. A un ateu convençut, com ho és l'autor del bloc Por la boca muere el pez, l'adverbi li fa nosa.

Independentment de les meves creences (o no creences), el que no m'agrada és la frase que han posat sota de l'eslògan: "Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida". Hi ha gent que creu en Déu (o que diu que hi creu) sense preocupar-se per res i gaudint força de la vida. I d'altres que, des de el seu agnosticisme o fins i tot ateisme, es preocupen per moltes coses i pateixen. Els principis ètics no van necessàriament lligats a cap religió.

No sé si encara existeixen les indulgències, una mena de passaport directe al cel que es podia guanyar de moltes maneres. I també hi havia allò dels primers divendres: si anaves a combregar nou primers divendres de mes seguits (si te'n perdies un, per qualsevol causa, havies de tornar a començar), tenies guanyada la glòria. Hi havia mares beates que esperonaven els seus fills i filles (més els fills que les filles; abandonar els costums religiosos era més propi dels homes que de les dones) perquè fessin els nou primers divendres de mes. Així quedaven tranquil·les pensant que, encara que després portessin una vida dissoluta, en el moment de la mort es penedirien o alguna cosa passaria que faria que anessin directes al cel.

Suposo que, si l'església catòlica encara segueix concedint indulgències plenàries, probablement en concedirà als e-cristians que han anunciat que contrarestaran la campanya del bus 'ateu' amb un altre afirmant l'existència de Déu.

Coets i míssils

Quina diferència deu haver-hi entre coets i míssils? Em refereixo als coets que es fan servir com a armes a distància. Segons el DIEC, un míssil és una [a]rma autopropulsada dirigida cap a un fitó. Pel que fa a coet, el mateix diccionari inclou totes aquestes definicions:

1 1 m. [LC] [IQ] Embolcall cilíndric ple de substància explosiva fixat a un cap d’una tija lleugera i proveït d’una metxa, que en inflamar-se és projectat enlaire per la pressió dels gasos de compressió, llançant un doll de partícules en ignició.
1 2 [AN] coet tronador Coet molt sorollós.
2 1 m. [LC] [IQ] Enginy semblant al coet per la manera d’ésser disparat i que és usat com a projectil, per al salvament de vaixells en perill, etc.
2 2 m. [DE] Projectil tàctic autopropulsat en què l’element impulsor és constituït per una càrrega de pólvora o similar.
2 3 m. [FIA] Projectil autopropulsat emprat per a transportar a l’espai una càrrega útil, especialment satèl·lits artificials.

Quan es tracta de guerres, els mitjans de comunicació solen parlar de míssils. Tanmateix, des de fa dies, en relació a la guerra de Gaza (crec que dir-ne 'conflicte' és fer servir un eufemisme), tots els mitjans de comunicació diuen que els palestins llencen coets en territori israelià. Com que suposo que no es tracta de coets com els de Sant Joan o les Falles, m'agradaria saber quines característiques ha de tenir un projectil autopropulsat dirigit a un fitó perquè sigui un coet i no un míssil.

El cotxe propi

Una vegada vaig sentir algú que deia que dins del seu cotxe se sentia protegit, que encara que anés pel carrer o per carretera, se sentia com a casa o encara més, era com si tornés al si matern, dins del sac amniòtic, perquè el cotxe és un espai petit on no et pots moure gaire, i t'aïlla de l'exterior.

Moltes vegades he recordat aquelles reflexions, especialment quan vaig sola per carretera. Em sento com en un racó de casa al qual hagués posat rodes. I no és perquè sigui el "meu" cotxe. Alguna vegada que he anat amb cotxe llogat he tingut també aquesta sensació. Hi pensava de nou la setmana passada, un dia que anava a un poble del Vallès Oriental.

El dia era gris, i cap a la part del Montseny es veia una capa de boira als peus del massís, mentre els cims eren enmig d'una atmosfera clara. El paisatge més proper era de tons suaus: colors torrats, verds apagats; la nota de color més viu eren els fruits vermells dels arbusts que creixen en els marges de l'autopista (em sembla que són de Cotoneaster). Era agradable ser allà dins --a l'interior del cotxe-- i veure desfilar el paisatge mentre escoltava la ràdio. És un recorregut que faig sovint i era com si hi anés trobant amics i amigues: la fàbrica de ciment que fa dècades era la causa que hi hagués permanentment una capa grisa damunt arbres i cases del voltant; Montcada, sota l'autopista; Sant Pere de Reixac en el vessant de la muntanya; la façana de colors de la fàbrica de Mollet... Més endavant, passat ja el peatge de la Roca, a l'esquerra un turonet amb un pi en el cim que sempre em recorda aquelles corrandes de l'exili de Pere Quart:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res!

Després, ja per la carretera, els boscos on fa dècades van sorgir nombroses urbanitzacions; aquella obra gegantina de l'enginyeria moderna que és el pont del tren de gran velocitat damunt l'autopista; una antiga masia convertida en restaurant... i el massís del Montseny com més va més proper. I el darrer tram, en la carretera secundària, de nou imatges amigues que em mirava com si jo fos darrere el vidre de la finestra de casa.

Tanmateix aquesta sensació de seguretat, de ser a casa dins del cotxe, la vaig perdre en una ocasió fa uns deu anys. Anava de Pamplona a Bilbao un dia del mes d'abril i es va posar a nevar molt intensament. Jo no duia cadenes ni anava preparada per si em quedava aïllada (havia de tornar a Pamplona a la tarda i no duia equipatge). Per evitar entrar a Vitoria, havia agafat un trencall que duu a l'autopista de Bilbao i durant una bona estona no em vaig creuar amb cap cotxe, i la visibilitat era tan reduïda que encara que hi hagués hagut algun poble o caserío a prop no els hauria vist.

I per la ràdio només feien que advertir la gent que no sortissin per carretera o que, si ho feien, no fossin tant imprudents de viatjar sense cadenes, llumins, mantes i no sé quantes coses més. Vaig parar-la perquè jo no duia res del que deien que calia dur i m'estava posant molt nerviosa. Per primera vegada vaig desitjar haver tingut un mòbil per poder avisar la policia i també la meva amiga de Bilbao, amb qui havia quedat a la porta del Guggenheim. No sé quan vaig trigar a trobar l'entrada a l'autopista, on ja veia altres cotxes i on estaven treballant les màquines llevaneus, però se'm va fer llarguíssim i el cotxe no em va donar gens de seguretat.

Per cert, la meva amiga va estar esperant-me davant del Guggenheim més d'una hora. I jo vaig resistir encara dos anys a comprar el mòbil.

Terminologia dels videojocs

El TERMCAT ha elaborat el diccionari Terminologia dels videojocs, que es pot consultar en línia. Segons la nota informativa del TERMCAT, el diccionari recull uns 300 termes amb la definició, notes i equivalències en castellà, francès i anglès. Inclou termes relatius a la creació i la programació, als dispositius de joc i la tipologia dels videojocs, a la interacció i les comunitats de jugadors o a la indústria dels videojocs.

La Repubblica i La plaça del Diamant

En Costas, el marit de la meva amiga Imma, m'envia des d'una gèlida Bolonya (amb la màxima sota zero i amb previsió de neu per a demà) la ressenya de La plaça del Diamant que va publicar el diari italià La Repubblica fa uns dies en la secció "Almanacco dei libri". L'autor de la ressenya (Marco Lodoli) escriu:

Tan bon punt he tancat La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, senzillament he pensat: he llegit una obra mestra. De sobte m'han entrat ganes d'anar a la llibreria, comprar-ne deu còpies i regalar-les a les persones que més m'estimo, alhora que cercava les paraules per a aquesta ressenya, per tractar de convèncer com més gent millor que llegeixin un llibre com se'n troben pocs a la vida. Massa entusiasme, l'impuls d'un moment per una novel·la que d'altra banda ja ha estat traduïda i publicada a Itàlia altres vegades en les darreres dècades sense massa enrenou, dirà algun setciències. Però cada llibre arriba quan ha d'arribar: La plaça del Diamant va ser escrit el 1960 per una autora catalana famosa a tot Espanya, però no a casa nostra, i ara és el seu moment. Per altra banda, també García Márquez, esmentat a la sobrecoberta, va afirmar: "La plaça del Diamant és al meu parer la novel·la més bella que s'hagi mai publicat a Espanya després de la guerra civil..."

En Costas m'explica que és un llibre que la Imma regala a totes les seves amigues italianes que passen per casa seva. Fa uns mesos jo en vaig regalar la versió castellana a una amiga americana que viu a Granada. I vaig recomanar-la a una finlandesa que volia que li recomanés novel·les catalanes que estiguessin traduïdes. Li vaig dir que no sé si està traduida al finès, però que podria trobar-la en anglès.

Deixant a banda l'interès de la història de la Colometa i el rerefons de la guerra i de la postguerra, La plaça del Diamant té el gran mèrit de la seva aparent senzillesa. Tot que avui dia a mi també em sembla una obra mestra, no sé si quan vaig llegir-la per primera vegada m'ho va semblar; que em va agradar molt, segur. Però potser la idea que jo tenia d'obra mestra aleshores no era la mateixa que tinc ara. Fa anys que la novel·la ha deixat de ser el meu gènere literari preferit, potser perquè moltes de les que he llegit (o intentat llegir) em cansen o m'han decebut. Donaria, però, qualsevol cosa per llegir una plaça del Diamant del segle XXI.

Actualització 07.01.2009
Gràcies a Xavier Caballé i el seu Diari d'un llibre vell, he anat seguint la pista per arribar al text que va escriure García Márquez sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.