Vicent Partal explica en el seu bloc que el Facebook, on es va apuntar fa algun temps, és un mal de cap. No sé si li servirà de consol saber que és un mal de cap que es contagia també a les persones que hem optat per quedar al marge del Facebook.
No he volgut entrar a Facebook ni a cap altra xarxa social per diversos motius, un d'ells perquè sóc de mena curiosa i ja dedico més temps del que caldria a brostejar per la xarxa (em refereixo a la xarxa en general, al www); només em faltaria dedicar-me a tafanejar pel Facebook i buscar-hi gent amiga, coneguda o presentada. Un altre perquè, segons he sentit a gent que hi està ficada, és una mica com les companyies proveïdores d'Internet, que és molt fàcil apuntar-s'hi, però després és gairebé impossible donar-se'n de baixa. A més, no vull contribuir a augmentar el seu ("seu", de qui?; se sap de qui ès Facebook?) arxiu de dades privades de la gent.
Tot i amb això pateixo els efectes colaterals que Facebook i altres xarxes socials generen. He rebut diverses vegades invitacions a fer-me amic ("amic", no "amiga") de gent que estan en alguna xarxa, però no n'he fet mai cas. Tanmateix, hi ha una persona molt perseverant que les darreres setmanes m'ha enviat diverses invitacions d'amistat. Tan perseverant és, que avui m'ha enviat un altre correu (en realitat no l'envia ella, és un correu automàtic) des de Facebook que duu per títol "Te agregué como amigo a Facebook" (per què m'ho deu dir en castellà, si és catalonaparlant? i perquè s'entesta que sigui "amic" seu i no "amiga"?).
O sigui, que sense estar a Facebook, hi ha qui m'hi ha afegit com a amic seu. Hi haurà potser un clon meu dins d'aquesta xarxa?
Jo tampoc no vull entrar-hi. Així, a dia d'avui, visc lliure de Facebook, de televisor i de Nespresso. No vull deixar-me enredar amb tanta facilitat.
ResponEliminaEl Facebook em fa una certa mania. A ningú no li importa quins són els meus amics, coneguts i saludats.
Dissabte, per cert, vaig saber que una amiga de fa uns anys -ara resident al Regne Unit- es casa. Es veu que ho va proclamar al Facebook i que va donar per fet que amb aquest mitjà ja n'hi ha prou. A mi, per cert, m'ho va comunicar algú que no és que hi tingui un vincle gaire estret... Però com que tot quisqui "t'agrega"...
Petons d'una del teu club.
Sí, haurem de fundar el club de les no integrades a Facebook! Potser en serem les úniques sòcies!
ResponEliminaHola, jo també m'hi apunto. Humilment us dic que jo també em bellugo pel món blogger, però em fa ràbia que últimament tothom em convida a entrar-hi i per dir que no vull, semblo un bitxo raro.
ResponEliminaBe, aprofito per saludar a la Mercè, que encara que mai fins ara li hagi dit res, la segueixo molts cops i a l'Eduard Punset també.
Una abraçada,
Maite, benvinguda al club de les no-Facebook! Hem de resistir!
ResponEliminaJo també pertanyo a aquest club. M'he negat des de bon començament a entrar al facebook, tot i que m'han convidat. Espero que sigui una moda passatgera, perquè et miren com si no tinguessis mòbil, i a diferència, a mi el facebook no em sembla útil.
ResponEliminaSalutacions!
Ja n'hi ha una altra. Benvinguda Maikix! Espero que el club duri més que un altre club molt minoritari del qual vaig parlar en aquel bloc fa mesos. 8-) http://tinyurl.com/6uru74
ResponEliminaSi t'ho envia en castellà deu ser perquè utilitza el Facebook en castellà. Aprofita i diga-li que es canviï a la versió en la nostra llengua, i ja posats que es configuri el navegador en català.
ResponEliminaSalut i felicitats pel bloc! És el primer cop que hi entro.
Gràcies pels teus comentaris, Aljullu, i benvinguda o benvingut a aquest bloc. Si torno a rebre una invitació per ser amiga d'aquella persona, tindré en compte que el català també existeix a Facebook.
ResponElimina