Un tast de 2011 (II)

I aquí, la meva tria entre els escrits del segon semestre de 2011:

Un arbre de tres branques, lligam entre el Barça i el periodisme científic (05.07.2011) La Fundació Qatar, que és el principal patrocinador del Barça, va ser també el patrocinador d'un congrés de periodisme científic celebrat a Doha (Qatar). El símbol de la fundació és un arbre de la mateixa família que el nostre ginjoler.

Un premiat pels drets humans, a la presó (17.07.2011) Els germans iranians Kamiar i Arash Alaei van rebre un premi pels drets humans. Només va poder-lo recollir Kamiar; el seu germà és a la presó a Iran. Ell també ho va estar fins a uns mesos abans. El delicte d'aquests dos metges iranians: participar en programes de lluita contra la sida, una malaltia que oficialment no existeix a l'Iran.

Torna l'antisemitisme? (23.07.2011) Pregunta que em vaig fer en assabentar-me que, a Itàlia, circulaven llistes de noms de jueus dedicats a professionals d'activitats diverses i d'establiments de propietaris jueus, amb el propòsit de boicotejar-los.

Per què es fan vells els monuments? (13.08.2011) La pàtina d'antic que solem admirar en edificis i monuments i que sol embellir-los, també sol envellir-los i causar-ne, a la llarga, la destrucció.

Antoni Prevosti, la genètica de poblacions i la mallerenga carbonera (02.09.2011) Petit homenatge a un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat.

Sóc una "procrastinadora" empedreïda (09.09.2011) Encara que el català no tingui incorporada encara aquesta paraula, vaig descobrir que no estic sola; podríem fundar una associació de "procrastinadors anònims". Ep!, suposant que vulguem deixar de ser-ho.

El concert económic: el 1899 ja se'n parlava (20.10.2011) Potser que ens decidíssim i féssim de nou un tancament de caixes (i ves per on, qui decideix sobre l'economia catalana ho deia també fa poc).

És millor "au" que "ocell"? (25.10.2011) Dubtes lingüístics a l'hora d'anomenar aquest grup de vertebrats.

Lynn Margulis (1938-2011) (23.11.2011) L'entrada del bloc que he escrit amb més tristesa.

Els meus records de 20 Triangle Street, Amherst (11.12.2011) Alguns records dels dies que vaig passar a la casa de Lynn Margulis.

La pobresa i el Nadal (24.12.2011) Reflexions al voltant de la pobresa i de la solitud.

Un tast de 2011 (I)

Un any més faig la meva tria d'entrades del bloc des del gener. És una tria completament subjectiva. Potser hi ha entrades que han estat més llegides que les que he triat o més comentades, però no trio les més populars, sinó les que per a mi tenen algun significat especial o m'ha agradat més escriure-les o al contrari, no m'ha agradat gens fer-ho, però n'he sentit la necessitat.

ARA, el català còmode i l'evolució (18.01.2011). La llengua, com els éssers vius, evoluciona. Però com passa amb els éssers vius, de vegades l'evolució es produeix en un sentit determinat per l'existència d'una pressió selectiva.

Twitter i Marie Curie (12.02.2011). Com podrien haver estat les piulades en temps de Maria Skolodowska (més coneguda com a Madame Curie)

Daniele Petrucci, pioner de la fecundació in vitro (01.03.2011). Un pioner de la fecundació in vitro que ha quedat en l'oblit.

El punt i coma, el nostre amic (15.03.2011). Reivindicació del punt i coma, signe de puntuació que molta gent no usa mai.

La Trieste de Magris, molt recomanable (22.04.2011). Records de Trieste arran de l'excel·lent exposició que li va dedicar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Les nines que mai no vaig tenir (01.05.2011) Records d'infància de la nena que vaig ser.

Reflexions d'una musulmana feminista (28.05.2011). Reproducció d'una entrada del bloc de la periodista egípcia Nadia El-Awady, sobre el poder que encara té en la societat islàmica un tros de tela sobre el cap o la cara.

T'agrada el cafè? A alguns microbis també! (12.06.2011). Hi ha alguns microbis que poden alimentar-se només de cafeïna.

Periodisme i democràcia en el món àrab (30.06.2011).  La primavera àrab vista per tres periodistes de països islàmics.

Demà o demà passat, la tria del segons semestre.

2012, Any (Internaciona)l de...

De moment, aquestes celebracions són les que he localitzat per al 2012:

• Any Internacional de les Cooperatives. Les Nacions Unides van declarar el 2012 any Internacional de les Cooperatives per despertar la consciència de la població sobre les aportacions inestimables de les cooperatives per a reduir la pobresa, generar nous llocs de treball i per a las integració social. L'any destacarà també les punts forts del model de negoci que ofereixen les cooperatives com un mitjà alternatiu de fer negocis i fomentar el desenvolupament socioeconòmnic.

• Any Internacional de l'Energia Sostenible per a Tothom, per decisió de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta celebració vol atreure l'atenció mundial sobre la importància de l'energia per al desenvolupament i per a la lluita contra la pobresa, alhora que la necessitat d'augmentar l'eficiència energètica i l'ús d'energies renovables.

• Any Alan Touring. El 2012 es commemora el centenari del naixement del matemàtic britànic Alan Turing (1912-1954), que va tenir un paper destacat en el desenvolupament de la informàtica moderna. Va treballar en informàtica teòrica, criptoanàlisi i intel·ligència artificial. El seu treball per a la intel·ligència britànica durant la segona guerra mundial va ser fonamental per a la Batalla de l'Atlàntic. El 1952 va ser detingut en el seu propi país per homosexualitat però no va ser empresonat perquè va accedir a rebre un tractament de castració química. El 1954 va suïcidar-se amb cianur.

Amb motiu de la celebració a Barcelona del Congrés Europeu de Neurociència, i a petició de la Sociedad Española de Neurociencia, el Congrés dels diputats va designar 2012 Any de la Neurociència en l'àmbit estatal (si no us funciona l'enllaç, proveu de copiar i enganxar l'adreça: http://añodelaneurociencia.senc.es).

I estem encara en algunes de les dècades declarades per les Nacions Unides (font, UNESCOCAT):

• 2003-2012 Dècada de les Nacions Unides per a l'Alfabetització: Educació per a Tohom.
• 2005-2014 Segona Dècada Internacional dels Pobles Indígenes.
• 2005-2014 Dècada de les Nacions Unides per al Desenvolupament Sostenible. 
• 2006-2016 Dècada de Recuperació i desenvolupament Sostenible de les Regions Afectades per la Catàstrofe de Txernòbil.
• 2008-2017 Segona Dècada de les Nacions Unides per a l'Eradicació de la Pobresa.
• 2010-2020 Dècada de les Nacions Unides dels Deserts i de la Lluita contra la Desertització.
• 2011-2020 Dècada d'Acció per a la Seguretat Vial

La pobresa i el Nadal

De pobresa, a la nostra societat sempre n'hi ha hagut. Tanmateix el tipus de persones que anomenen "pobres" ha anat canviat. Recordo que quan jo era petita, en els pobles i fins i tot a la ciutat, dins de cada barri, la gent coneixia els pobres. N'hi havia que tenien el costum de passar un dia determinat de la setmana a demanar caritat i molta gent donava una almoina al "seu" pobre.

Ara, malgrat que la nostra societat sigui aparentment més rica --la manera com vivim no té ni punt comparació com vivien generacions anteriors--, la pobresa ha augmentat, especialment els darrers anys. A les grans ciutats trobes gent pidolant per tots els barris i el fenomen dels sense sostre s'ha anat estenent des del centre de les ciutats als barris perifèrics. Els espais dels caixers automàtics solen ser un lloc de refugi nocturn per a algunes persones que no tenen casa i que no van als albergs municipals o d'entitats de beneficència per algun motiu o altre (desconeixement?, perquè prefereixen no haver de respectar normes?).

Des de fa alguns mesos, un sense sostre passa les nits a costat de casa meva, en el caixer automàtic d'un caixa d'estalvis. És un home que si el veus fora d'aquell espai ningú no pensaria que no té on anar a dormir. Va net i a primera hora del vespre, si encara no s'ha tancat en l'espai del caixer, quan la gent passa, diu un "bona nit" en català. Els dies de fred viu que vam tenir recentment, es tancava "a casa" més d'hora. Un vespre el vaig veure escrivint alguna cosa en un ordinador portàtil, i un altre dia tocava la guitarra; per a ell mateix, perquè no tenia públic ni des de fora se sentia el so de l'instrument. Potser s'aplicava aquella dita que diu "qui canta el seu mal espanta".

I un home que no sé si és sense sostre, però segur que és sense feina és ja un assidu del mercat de Les Corts. És un noi africà, negre, que seu a costat d'una porta del mercat i subjecta amb la mà un got de plàstic per si algú vol deixar-hi unes monedes. No importuna ningú demanant almoina, només espera que la gent es fixi en ell i li donin alguna cosa. El dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, un diumenge, quan vaig anar a votar el vaig veure assegut en un banc i em va saludar, però no em va demanar res. De tornada cap a casa vaig preguntar-li si havia esmorzat i em va fer que no amb el cap. Vaig donar-li unes monedes perquè anés a prendre alguna cosa. Sempre que em veu d'entrada o sortida al mercat em somriu. No he tornat a donar-li diners, però de vegades li dono alguna cosa de menjar: fruita, galetes, xocolata, algun suc de fruita...

Potser algun dia m'atreveixi a preguntar a aquests meus "veïns" tan peculiars, quines circumstàncies els han abocat a la vida que porten. La història del noi africà puc imaginar-me-la: potser va venir a la península amb una patera, no té feina ni permís de residència... Em costa més imaginar la història de l'home que dorm en el caixer automàtic. Una persona d'uns quaranta anys que sap fer anar un ordinador, que toca la guitarra, que va endreçat i saluda els veïns que passen per allà, però que no té on anar a dormir. De dia que deu fer? Potser només li falta casa però té feina? Deu ser una d'aquestes persones desnonades per no haver pogut pagar una hipoteca?

Demà, Nadal, molta gent es reuneix amb parents i amics. A mi, el Nadal no m'importa massa; millor dit, més aviat em disgusta pel que té de consumisme. Però m'agrada que em brindi l'oportunitat de trobar-me amb la gent estimada, cosa que, d'altra banda, també podria fer en altres dates de l'any. Fa una estona he passat a costat del caixer automàtic i ja hi he vist uns cartrons que fa servir de llit l'home que hi passa les nits (durant el dia, si no plou, sol deixar-los darrere d'uns matolls en uns jardins veïns). He pensat què faran demà ell i el noi africà. Potser per a ells sigui com un diumenge corrent, però qui sap si, conscients de la celebració tradicional, se sentiran sols i la soledat els pesarà com una llosa. O potser sentiran pena dels qui necessiten Nadal per fingir alegria, com la sent l'home sol de què parla Manuel Castells en el seu racó de La Vanguardia, que avui titula "Canción triste de Navidad". És un conte de Nadal que acaba així:

Así que vivía solo y solo deambulaba por las calles festivas repletas de gentes afanadas en comprar regalos envueltos en sucedáneos de felicidad. No tenía a quien regalarle y nadie le regalaría. Se dio cuenta. Estaba verdaderamente solo, nadie en su entorno, solo con su soledad. Y de repente sintió una serenidad extraordinaria, una libertad ilimitada. Solo, sí, pero porque así quería estar. Solo porque no aceptaba simular la compañía. Solo porque no quería soportar discursos huecos, ni creer en promesas falsas. Solo porque era auténtico, era él, era una persona, no un monigote de papel de cartas, ni un familiar de deberes prescritos. Solo pero libre, solo pero él, solo en su calma de vivir.

Entonces sintió pena por quienes necesitaban la Navidad para fingir su alegría.

La comissaria virtual (54): bebè amb dos caps?

La Vanguardia digital publicava ahir aquesta notícia:

El titular parla d'un bebè amb dos caps, quan hauria de referir-se a dos bebès amb un sol cos. Vaja, si més no, és el que em sembla a mi. No és el cos allò que fa una persona, sinó el seu cervell. En l'entradeta ja ho diu bé: "...se trata de siameses que comparten un solo cuerpo." Però el breu text de la notícia, torna a esmentar "un bebé con dos cabezas" com també ho diu el vídeo.

També podria ser que fos un sol cervell el que controla el cos. Aleshores, com definir-ho? Seria un bebè sencer amb una mena de germà paràsit que només seria un cap que usaria el seu cos? Casos com aquests deuen causar un gran dilema ètic en la família i en els metges que els atenen. Separar-los és causar la mort d'un dels dos. Però deixar-los així és abocar dues persones a una vida molt limitada.

Cal dir que no és únicament La Vanguardia el mitjà que dóna aquest toc més sensacionalista a la notícia. Possiblement sigui l'agència la qui ha començat a difondre això del bebè amb dos caps.

La comissaria virtual (53): No ve de sis zeros

Per a mi, mig milions d'euros, és una gran quantitat, però em pensava que la macroeconomia es movia amb magnituds molt més grans. Segons el diari Què!, el Banc Central Europeu ha prestat "medio millón de euros" a... (incògnita; en el titular diu "a la banca europea", però en el text de la notícia diu "a la banca española").  

La consulta d'altres mitjans em confirma que no es tracta de mig milió (500.000) d'euros, sinó de mig bilió (500.000.000.000). És qüestió de sis zeros més. El 324 diu: "El BCE presta prop de mig bilió d'euros a tres anys a 523 entitats bancàries de l'eurozona."

Veient l'embolic que solen fer-se alguns periodistes quan es tracta de xifres i mesures, potser seria hora que a les facultats de periodisme i comunicació posessin una assignatura pràctica sobre magnituds, unitats de mesura, probabilitats, estadístiques i altres aspectes de la matemàtica que són molt útils per a la vida quotidiana. Per fer exercicis, els podrien donar un recull de pífies dels diaris i demanar-los que hi busquessin les errades.

Passió boletaire

Bocabadat, culgrós, didalera, orellana, potifler, fredolic, rabassola, apagallums, barret de capellà, enganyapastors, pet de llop, peu de rata, orella de Judas, orella de llebre, cresta de gall, cassoleta, coliflor, llémena, mà de morter, fetge de vaca, paraigua, pipa, sabater, trompeta, matamosques, mataparents, cama-sec, esclatabufa, fumdeterra, molleric, cabra peluda, mucosa, esclata-sang, lleterola, vinassa, anisat, cuagra, farinera pudenta, camadolça, escaldabec, llora dolça, pebràs, camagroc, rossinyol, rovelló, rubiol, negret, groguet, rosteta, culblanc, pataquetes...

Aquests són alguns dels centenars --potser siguin milers-- de noms populars que reben els bolets de Catalunya. Em sobta que els bolets més coneguts siguin els que tenen menys noms. Em feia l'efecte que hauria de ser al contrari, que els bolets més escampats i coneguts pels boletaires serien els que en tindrien més. Per altra banda, el fet que un bolet rebi molts noms sol ser un senyal de la seva comestibilitat.

Tot això i més ho explica Josep Cuello en el capítol "El nom dels bolets: el fruit de la passió" del seu llibre Passió boletaire. Mitos, usos i costums. Els temes que desenvolupa en altres capítols són: "Més enllà de la prevenció: la utilitat", "L'estranya naturalesa dels fongs: les llegendes i el misteri", Els fongs hipogeus", "Menjar bolets", "Sobre gustos hi ha molt d'escrit", i "Bon profit", que comprèn  quaranta receptes de cuina en què intervenen bolets i que han estat recopilades per Pilar Cuello, germana de l'autor.

El llibre, publicat fa alguns mesos, va ser presentat a l'Ateneu Barcelonès el 17 de desembre. L'escriptor Joan Soler (premi nacional de cultura popular 2006) va dir, en la presentació, que a Catalunya els bolets són gairebé tan populars com el Barça o els castellers (no hi estic d'acord; ara per ara em sembla que no hi ha cap altre fenomen que iguali el Barça en popularitat, cosa que no sé si diu molt de la cultura de poble català del segle XXI). En el cas dels bolets, podem dir que "el nom fa la cosa". La gent que va a collir bolets, si en troba un del qual no en sap el nom, no l'agafa; vol dir que no el coneix i que, per tant, no sap si és comestible.

Al centre, Josep Cuello, autor del llibre

Josep Cuello va referir-se a la gestació del llibre i a alguns dels aspectes que hi tracta. Sobre els noms del bolets, va dir que passa com en la poesia, que fa servir moltes paraules com a metàfores, i va referirs-se a la força expressiva que tenen alguns noms de bolets: esclata-sang, per exemple. La poesia i l'afició als bolets tenen un component comú: l'emoció. El sabor d'un rovelló no es troba ni en el mateix bolet ni en la boca de qui l'assaboreix, sinó en la interacció rovelló-boca. També va referir-se a altres menes de llenguatge per descriure els bolets: la pintura i el gravat, que ell va voler que també fossin presents en el llibre.

Cada any es publiquen llibres de bolets, però la majoria són guies descriptives, col·leccions de fitxes que expliquen les característiques de les espècies més freqüents i ensenyen a classificar-les i a reconèixer-les. Qui busqui això en un llibre de bolets, més que quedar decebut amb el llibre de Cuello, segurament en quedarà sorprès i diria que gratament sorprès. El títols de cada capítol ja suggereixen el seu contingut. Jo, que sóc molt tastaolletes, he anat ficant el el nas en cadascun d'ells i he anat llegint el llibre de manera desordenada. Però no hi fa res, perquè els capítols poden llegir-se de manera independent. Quant al format del llibre, cal destacar-ne l'acurada edició. Aparentment senzill --és un llibre de tapa tova-- té una maquetació i tipografia que facilita la lectura (un interlineat adequat, títols dels capítols i dels apartats en color, ús de les negretes allà on convé), i està profusament il·lustrat. Un llibret que val molt més del que costa.

Josep Cuello pertany a la promoció de 1970 de Biologia de la Universitat de Barcelona. Ens havíem vist el novembre de 2010 per celebrar els quaranta anys de la promoció, i la presentació del llibre va fer que un grup de companys i companyes de curs ens tornéssim a trobar. Espero que el proper llibre no trigui molt i tornem a coincidir.

Les dades del llibre:
Passió boletaire. Mites, usos i costums. Josep Cuello Subirana. Ed. Pòrtic, Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9809-187-8

Som boletaires, som cistellaires, la nostra vida és el rovelló...:

Vaclac Havel (1936-2011)

Vaclac Havel (foto: David Sedlecký, 2008)

Ahir era notícia la mort de Vaclac Havel, l'escriptor (assagista, poeta, dramaturg) txec que va lluitar pacíficament per la democràcia, i que va ser el darrer president de Txecoslovàquia i el primer de la República Txeca. El 1995 va compartir amb Richard von Weizsäcker el Premi Internacional Catalunya. En el discurs que va fer en l'acte de lliurament del Premi, va tractar de la política i la moral i va reflexionar sobre el dilema que havien hagut d'afrontar els màxims representants del seu país en alguns moments de la història: "perjudicar el poble sotmetent-lo al dictat d'algú, o danyar-lo pel fet de no poder-lo sotmetre".

L'any anterior, el 1994, Havel va rebre un altre guardó: la Medalla Liberty de Filadèlfia. En la cerimònia de recepció va pronunciar un discurs d'un altre caire, sobre la fi d'una civilització i l'inici d'una nova època en que la inspiració per a la renovació de la integritat perduda pot trobar-se en la ciència. Un fragment d'aquell discurs va reproduir-se en el suplement de ciència de La Vanguardia del 21 de gener de 1995, un número monogràfic dedicat a James Lovelock i la seva teoria de Gaia, amb motiu de la visita del científic britànic a Barcelona, convidat pel Departament de Cultura de la Generalitat. (El Departament tenia al seu front Joan Guitart, que considerava que la ciència forma part de la cultura, cosa que van oblidar els que el van succeir --independenment del partit que fossin-- però que espero que també ho consideri el conseller Mascarell.) Copio aquí unes frases d'aquell fragment publicat al suplement de La Vanguardia:

Por más que los políticos reiteren miles de veces en las reuniones internacionales que la base para el nuevo orden mundial ha de ser el respeto universal de los derechos humanos, ello no significará nada mientras tal imperativo no derive del respeto por el milagro del ser, por el milagro del universo, por el milagro de la naturaleza y por el milagro de nuestra propia existència. Sólo quien se somete a la autoridad del orden universal y de la creación, sólo quien valora el derecho a ser parte del universo y a participar en él puede verdaderamente valorarse a sí mismo y a sus vecinos y, por tanto, también honrar sus derechos.
Vaclac Havel (1936-2011)

He recordat aquell fragment perquè vaig col·laborar en la preparació d'aquell número monogràfic que crec que va ser el darrer del magnífic suplement de ciència que va iniciar Valdimir de Semir i en el qual Lluís Reales va tenir també un paper destacat. Malauradament, els responsables de La Vanguardia devien pensar que fer un suplement només per a la ciència era una disbauxa. De nou, les dues cultures enfrontades.

Els despropòsits de Googlemaps

No sé de qui devia sortir la idea de traduir al castellà els noms dels carrers barcelonins de Googlemaps , ni qui devia fer-ho, però es va lluir. Devien encarregar la traducció al "senyor petit i eixerit de Santa Coloma", protagonista de la cançó Coses de l'idioma, de la Trinca?

A Nou Barris hi ha el carrer de Porta, que segons el Nomenclator dels carrers de Barcelona, honora Pasqual Porta i Margarit, mestre i llicenciat en Filosofia i Lletres, director d'escola, propietari de diversos col·legis i autor d'una història universal. Google ha convertit un carrer que honorava una persona, en un altre que honora un tros de fusta o de metall: és la calle de Puerta:

Calle de Puerta

A Barcelona hi ha uns quants carrers (a més d'una plaça i un passatge) dedicats a Sant Pere. A Ciutat Vella n'hi ha tres que són gairebé paral·lels: Sant Pere Més Baix, Sant Pere Mitjà i Sant Pere Més Alt. Els adjectius qualificatius no fan referència a l'alçada del sant, sinó a la situació d'aquests carrers en relació al mar (o a la muntanya, segons com es miri). Google, però, no ho ha entès així i converteix el carrer de Sant Pere Més Baix en la calle de San Pedro Más Bajo. Deuen pensar que aquests tres carrers estan dedicats a tres Sant Peres de diferents alçades?

Calle de San Pedro Más Bajo

A tocar de la Via Laietana hi ha el carrer de la Bòria. El Nomenclator explica que l'origen d'aquest nom "ve d'una antiga denominació romana, forum bovarium, lloc destinat a guardar bestiar fora muralla. Posteriorment s'aixecà en aquest lloc una torre anomenada 'de la boieria', nom que varià al llarg del temps pel de 'boeria' i finalment pel de 'bòria'. Per tant, 'bòria' significa raval dels bous als afores o fora muralla en aquest cas." Google potser va pensar que l'Ajuntament de Barcelona havia fet un error a l'hora d'escriure el nom d'aquest carrer, canviant-hi d'ordre les lletres r i i. I volent-li esmenar la plana, l'ha anomenat calle de la Niebla:

Calle de la Niebla

Els "agullers" eren els menestrals fabricants d'agulles i utensilis per a la pesca. Aquest ofici és recordat en un carrer de Ciutat Vella anomenat precisament carrer dels Agullers. És cert que un dels significats que, en castellà, té 'agujero' és "fabricante o vendedor de agujas". Però la calle de los Agujeros em fa pensar més en un carrer sense asfaltar, ple de clots i tolls quan plou:

Calle de los Agujeros (dels forats?)

L'actual carrer del Rec, els segles XII i XIII va ser un canal per on --segons el Nomenclator-- desguassaven les aigües sobreres del rec Comtal, que donava moviment als molins abans de perdre's al mar. I d'acord que un 'rec' és un 'canal'. Però jo he conegut sempre aquest carrer amb el nom de 'carrer del Rec' --o del Rech--, fins i tot en èpoques en que tots els rètols de la ciutat eren escrits en castellà. Si alguna persona forastera m'aturés per preguntar-me on es troba la calle del Canal la meva resposta potser seria també una pregunta: ¿qué canal?

Calle del Canal

Aquests exemples són només uns pocs de les divertides --o més aviat penoses-- traduccions del nomenclator dels carrers de Barcelona que ahir encara quedaven en els mapes de Google de la ciutat. D'altres ja havien desaparegut i suposo que a poc a poc s'aniran esmenant els errors De tota manera, i tenint en compte que avui dia els rètols dels carrers de Barcelona estan en català, calia fer aquesta traducció?

Ahir, després de fer un passeig virtual per Barcelona fent servir Googlemaps, vaig pensar que la Trinca tenia molta raó quan deia que "no hi ha res català que no es pugui traduir al castellà". Recordem-ho:

Time i els manifestants del món

Tradicionalment, durant el mes de desembre, la revista Time elegeix la persona del any. Ahir va fer-se pública la persona triada per a representar el 2011. No és una persona específica, sinó els milions de persones que el 2011 s'han manifestat per tot el món per protestar contra allò que no creien just. En anglès diuen que han triat 'the protester'.

El Caire, 6 de febrer 2011

Molts diaris en castellà i en català han traduït 'the protester' com 'el manifestante' o 'el manifestant', i em sembla molt encertat. "Protester" és qui manifesta la seva protesta. Però altres mitjans diuen que Time ha triat personatge de l'any 'el indignado' o 'l'indignat'. El mateix dia que Time feia pública l'elecció, Muy Interesante publicava en el seu web «"El indignado" elegido "persona del año" por la revista Time». I comença dient: «La prestigiosa revista Time ha nombrado al "indignado" (the protester, en inglés) como "la persona del año"».

Doncs no, senyors; no ens fem il·lusions. Time no ha triat el indignado ni l'indignat, sinó el/la manifestant. I si llegiu l'article de Time veureu que són els milions de manifestants dels països àrabs els qui han mogut la revista a prendre la seva decisió. És cert que l'autor de l'article esmenta els indignados de Puerta del Sol i que diu que van ser seguits per molts milers en altres ciutats, i que van inspirar els moviments de Grècia i altres llocs. Però també diu una cosa que em sembla molt significativa:

Allò que hi havia en joc era molt diferent en diferents llocs. A Nord-amèrica i en la major part d'Europa, no hi ha dictadors i els dissidents no són torturats. Cada dia que els tunisians, els egipcis o els siris ocupen els carrers i places saben que alguns d'ells seran colpejats o que rebran un tret, no únicament els tiraran gasos lacrimògens o els emmanillaran. Els manifestants de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica estan literalment morint per aconseguir sistemes polítics que s'assemblin remotament als que els manifestants de Madrid, Atenes, Londres i Nova York troben intolerablement no democràtics.

Vaig anar seguint els fets de la plaça Tahrir a través de les piulades que la periodista egípcia Nadia El-Awadi anava fent --excepte els dies que el govern va tallar les connexions a les xarxes socials primer i després a Internet, cosa que on hi havia els "indignats" és inimaginable que pogués passar. A finals de juny, en el Congrés Mundial de Periodisme Científic, vaig sentir també el testimoni d'altres dos periodistes: Rafik Ouerchefani, tunisià, biòleg i periodista científic; i Mohammed Yahia, representant de la revista Nature a l'Orient Mitjà. Els fets de la Puerta del Sol i de la plaça Catalunya no tenen ni punt de comparació amb el que va passar a Tunísia o a Egipte. Per no esmentar les manifestacions líbies que van abocar a una guerra civil o les de Síria que encara duren i els morts que hi ha hagut es compten per milers. Mohammed Yahia explicava que els dies que va estar anant a la plaça Tahrir sortia de casa sense saber si hi tornaria, però sentia que calia fer-ho.

Malauradament, després de l'alegria inicial per la caiguda dels règims de Tunísia i d'Egipte, ha arribat el desencís amb les primeres eleccions "democràtiques". Però un gran pas, ja l'han fet. Si més no, la consciència del poble ha despertat i saben que poden tenir un paper en el futur del seu país.

Els indignats de la plaça Catalunya, de la Puerta del Sol, i de tants altres llocs són una mostra d'incoformisme i de protesta i demostren que la joventut finalment ha reaccionat. Però que no digui l'Ara i altres mitjanas que "Time distingeix els indignats com a personatge de l'any". Els indignats són protesters, però no tots els protesters són indignats.

Potser us interessarà:
- Periodisme i democràcia al món àrab (aquest bloc, 30.06.2011) Testimoni d'alguns periodistes que van viure la primavera àrab en el seu país.

Hotels per tornar-hi: Hotel Viminale

Quan vaig decidir a anar a passar dos o tres dies a Roma, vaig buscar per Internet un hotel que fos prop de l'Estació Termini. Vaig trobar-ne un amb unes tarifes molt bones (no eren dies turístics) i vaig assegurar-me que despeses com ara l'esmorzar o la connexió a Internet hi estiguessin incloses. (De vegades, la tarifa bàsica és barata però et cobren molt per esmorzar a l'hotel i per la connexió a Internet.) Em feia por una de les seves característiques: edifici històric. Qui sap, si "històric" no seria un eufemisme de "vell i tronat". Per sort, no va ser així. L'hotel Viminale és un hotel molt cèntric, però en un carrer tranquil, en un edific que data de 1901 però que ha estat restaurat. A més, té moltes de les coses que jo busco en l'hotel ideal i no té les que tenen algun s hotels de més estrelles però que a mi no em fan cap falta.

El nom de l'hotel fa referència al lloc de la ciutat on es troba:  Viminale és el nom d'un dels set turons sobre els quals va ser fundada Roma. Avui dia, per als italians, 'Viminale' és sinònim de 'Ministeri de l'Interior', ja que aquest ministeri es troba en un palau --Palazzo del Viminale-- en aquest turó. El palauet on es troba l'hotel va construir-se el 1910 en estil liberty, amb alguns trets neo-renaixentistes, i correspon a un tipus d'arquitectura típica dels palauets de la classe alto-burgesa romana de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Actualment pertany a la cadena Leonardi Hotels, que ha respectat força la construcció original.

És un hotel còmode, i no té més espais comuns que una sala que recorda la que devia ser la sala del palauet romà original, amb una llar de foc, una altra sala on s'esmorza i un petit jardí/pati on deu ser molt agradable esmorzar a l'estiu (també hi ha un lloc per fer gimnàstica, però no hi vaig anar). Els dos conserges amb què vaig coincidir --molt amables-- eren ja d'edat madura i vaig pensar que potser tot la seva vida professional havia transcorregut en aquell hotel.

Hotel Viminale, vista de la sala

Hotel Viminale, detall de la sala

Després d'haver fet la reserva, vaig adonar-me que l'hotel Viminale es troba a uns metres de la via Panisperna, on hi va haver l'Institut de Física que va dirigir Enrico Fermi (per això als joves físics que hi treballaven els deien i ragazzi di via Panisperna). Tenia ganes de veure, encara que només fos per fora, l'edifici on hi havia hagut aquell institut --després va ser traslladat a un altre lloc--, però la via Panisperna és una mica llarga. Vaig preguntar a un dels conserges si n'havia sentit parlar, d'aquell institut, i em va sorprendre amb una altra pregunta: "On van treballar Enrico Fermi i Bruno Pontecorvo?" Vaig dir-li que també hi havia treballat Ettore Majorana, el físic que va desaparèixer el 1938, i ell em va dir: "No va desaparèixer; el van segrestar els soviètics per endur-se'l a Rússia." El cert és que no se sap què va passar amb Ettore Majorana, però una de les hipòtesis que van sorgir arran de la seva desaparició és la que el meu conserge donava com a segura.

Després vaig esbrinar que l'Institut havia estat en un complex que comprenia diversos centres de recerca de la Universitat i que ara formen part de la finca on es troba el Ministeri de l'Interior, just davant de l'hotel Viminale.

Jardins de "Il Viminale"des de via Cesare Balbo. Al fons, l'Institut d'Estadística.

L'hotel Viminale forma ja part de la meva col·lecció d'hotels als quals tornaria sense pensar-m'ho (sempre que no esdevingui un hotel de més categoria i  n'apugin els preus). Per si a algú li interessa allotjar-s'hi en algun viatge a Roma, es troba a la via Cesare Balbo 31.


Potser us interessarà:
- Curiositats romanes (aquest bloc, 02.12.2011)
- La tardor a Roma (aquest bloc,  01.12.2011)
- Impressions romanes (aquest bloc, 29.11.2011
- La segona desaparició d'Ettore Majorana (aquest bloc, 20.11.2011)
- Els nois de la via Panisperna (aquest bloc 19.11.2011)

Els meus records de 20, Triangle Street, Amherst

Quan el pas del temps ja em mostra els records desdibuixats i boirosos, els meus quaderns de notes i les fotos que sempre procuro fer dels llocs que visito fan de pilars de la meva memòria i puc rememorar fets que tenia mig oblidats. Ara m'han servit per recordar els dies que vaig passar a casa de Lynn Margulis el juny de 2001.

20, Triangle Street, Amherst (Massachusetts

La casa que ocupa el número 20 de Triangle Street, a Amherst (Massachusetts) va ser construïda fa poc més de cent anys. És una típica casa americana de fusta, de dues plantes, golfes i celler. Tot i ser dins del poble, està envoltada d'arbres, com si l'haguessin construïda dins del bosc. És la casa on la biòloga nord-americana Lynn Margulis va viure des d'aproximadament el 1989, i on va morir el 22 de novembre d'enguany. Hi vaig passar uns quants dies el mes de juny de 2001, de tornada d'un simposi que es va fer a Maine, estat veí de Massachusetts. L'hospitalitat era una característica de Lynn Margulis. A casa seva tothom era ben rebut, fins i tot encara que ella no hi fos, com quan vaig anar-hi jo (Lynn era per Europa en aquelles dates). Una estudiant de la Universitat de Massachusetts --Brianne-- tenia cura de la casa i especialment del gos de la Lynn mentre ella era fora.

Roosevelt, després d'un passeig sota la pluja.

Recordo molt bé aquells dies, sobretot l'esmorzar a la cuina, asseguda de cara al jardí, des d'on sentia les veus de la natura i podia veure algun esquirol o algun chipmunk (l'esquirol llistat que, en els dibuixos de Walt Disney, feia anar de corcoll l'ànec Donald) que trepava a algun arbre, o moixonets o altres ocells que venien a treure's la set en algun dels abeuradors del jardí. També algun conill. Era com viure dins del bosc. El gos de Lynn --Roosevelt, molt conegut en tot el poble-- entrava i sortia de la casa a voluntat. Era ja un gos vell (va morir pocs anys després), que caminava balancejant el cos, el pas lent, com si li costés aixecar les potes. Estava acostumat a veure hostes en aquella casa i els tractava com si fossin de la família; és a dir, podia venir a despertar-te a les sis de la matinada si trobava la porta del carrer tancada i a ell li abellia sortir a fer la primera passejada del dia. Perquè vagarejar pels carrers d'Amherst era la seva gran afició; encara que plogués a bots i barrals i tornés a casa xop com el dia que vaig fer-li la foto. Alguna vegada vaig sortir a passejar amb ell, però a Roosevelt no li calia cap companyia --si més no, companyia humana-- per deambular pels carrers del poble. I qui sap si fins i tot no preferia sortir tot sol perquè ningú pogués privar-lo de fer trapelleries, com quan es va apropar a la caserna de la policia i va remenar en el contenidor de la brossa que hi havia al costat.

20 Triangle Street, la cuina.

Una tanca d'arbustos separava el jardí --més que jardí, un tros de bosc-- de la casa de Lynn dels jardins veïns. En un costat, però, hi havia una discontinuïtat en els arbusts que formaven la tanca. No sé si la devia fer Roosevelt a còpia de passar-hi una i altra vegada al llarg dels anys o si potser ja existia d'abans que ell arribés a la casa i s'havia acostumat a fer servir aquella drecera en el mur vegetal. Era la manera més ràpida per entrar al jardí veí, que no era un jardí qualsevol, sinó el de la casa on la poeta Emily Dickinson (1830-1886) va transcórrer la major part de la seva vida. Una casa que ara és un museu. Lynn, que era una gran coneixedora de la literatura del seu país --i de la d'altres països també-- se sabia de memòria molts poemes d'Emily Dickinson i un d'ells va inspirar-la per al títol d'un dels seus llibres: Slanted truth, veritat esbiaixada. De vegades, en les seves conferències intercalava alguns versos de la seva veïna. (De la casa d'Emily Dickinson i de la seva obra --i de la casa de Lynn Margulis--  en podria parlar molt millor que jo Carmen Chica, que va fer dues estades d'un mes cadascuna a 20 Triangle Street i va tornar-ne amarada de la literatura de la poeta nord-americana; posaria la mà al foc que ella també se'n sap molts poemes de memòria.)

Per aquest costat hi havia el pas entre els arbust al jardí d'Emily Dickinson

La casa-museu d'Emily Dickinson només es pot visitar de dimecres a diumenge i en uns horaris molt restringits (si més no, així era el 2001). Jo vaig arribar a Amherst un dissabte i m'hi vaig quedar fins al següent dimecres. Vaig intentar visitar-lo diumenge, però vaig trobar la casa tancada. Un cartell indicava la conveniència de telefonar prèviament per acordar la visita. Potser aquell dia no ho hi havia trucat ningú i per això no havien obert. El següent dia de visita era dimecres, i jo marxava a mig matí, gairebé coincidint amb l'hora que obrien el Museu. Tot i no haver pogut visitar la casa de la gran poeta per dins, vaig passar moltes estrones en el jardí, al qual podia accedir des del jardí de Lynn o tranquil·lament des del carrer. Ara potser no sigui possible. Si més no, he vist per Internet que aquests darrers anys han restaurat tota la finca d'Emily Dickinson i hi han posat una tanca com la que havia tingut en el segle XIX.

Casa Museu d'Emily Dickinsonn restaurada (foto Wikimedia Commons, 2008)

Comparo les fotos que jo vaig fer de la casa d'Emily Dickinson i les que veig ara per Internet i m'adono que ha canviat de color. El 2001 la façana era de maons vermells i les fotos recents la mostren groga. Suposo que en fer la restauració l'han pintada. Potser en els temps d'Emily Dickinson els maons estaven recoberts de pintura.

Casa.museu d'Emily Dickinson, detall

 

Casa-museu d'Emily Dickinson, entrada principal

La casa d'Emily Dickinson pertany a Amherst College. No sé què se'n farà de la casa de Lynn Margulis, però crec que la seva universitat --la Universitat de Massachusetts-Amherst-- hauria de procurar preservar-la per al futur i fer-ne també una casa-museu o algun tipus de centre depenent de la Universitat, una biblioteca especialitzada, per exemple. Així, aquell angle que fan Main Street (on es troba l'entrada a la casa museu d'Emily Dickinson) i Triangle Street recordaria dues grans dones que ha tingut Amherst i uniria en una sola les mal anomenades dues cultures, la de les lletres i la de les ciències.

Per a final de març de 2012, el Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de Massachusetts a Amherst organitzarà un acte d'homenatge a Lynn Margulis, que en va ser Distinguished Professor. Espero poder-hi anar i tornar a veure la casa de 20, Triangle Street. Si la Universitat i el poble d'Amherst tenen la sensibilitat per la cultura que es pot esperar d'una universitat que té una biblioteca de vint-i-cinc plantes (sí, 25 pisos!; l'únic edifici que sobresurt enmig dels arbres i cases baixes) i d'una població que concentra al seu voltant cinc centres universitaris (una universitat i quatre colleges), m'agradaria que en aquell acte es pogués anunciar que la casa de Lynn Margulis no serà casa de ningú més o millor dit, que serà casa de tothom i una llar de cultura per a les futures generacions.

Potser us interessarà:
- Sobre Lynn Margulis (aquest bloc, 23.112011). Recull d'articles i textos diversos sobre/de Lynn Margulis, classificats segons la llengua en què estan escrits (amb actualitzacions).
- Lynn Margulis (1938-2011) (aquest bloc, 23.11.2011). Primeres impressions després d'assabentar-me del traspàs de Lynn Margulis.

Fotos: M. Piqueras, juny 2001 (excepte la foto de la casa-museu d'Emily Dickinson el 2008)

De l'Hospici de la Santa Creu a la Casa Internacional de les Dones

A la Barcelona medieval, hi ha dos espais de reclusió per a les dones: els bordells i els convents. Els primers concentren les prostitutes, obligades per les ordinacions reials i municipals a viure-hi confinades en els seus límits; els altres, els convents, que es dediquen a recloure prostitutes, ja sigui periòdicament o a perpetuïtat.

Isabel Segura, a Guia de dones de Barcelona (Ajuntament de Barcelona, 1995)

L'existència d'aquests dos tipus d'espais de reclusió forçada per a les dones no és exclusiva de Barcelona. Pel que fa als convents, en moltes ciutats se n'han conservat els edificis --o les seves restes. De vegades en trobem el record en el nomenclàtor urbà: a Barcelona, els carrers de les Magdalenes, de les Penedides, de les Egipcíaques.

Via della Lungara i l'edifici del Bon Pastor

Fa alguns dies, a Roma, vaig visitar un d'aquests llocs, el que havia estat durant segles Hospici de la Santa Creu o del Bon Pastor i que avui dia és la seu de la Casa Internazionale delle Donne. És troba al barri de Trastevere, a la via della Lungara, i dos dels carrers que el circumden (un carrer i un passatge) duen per nom "penitència" (via della Penitenza i vicolo della Penitenza). Com diu Carla Bertini en el llibre Roma. Percorsi di genere femminile, vol. 1, Trastevere, aquest edifici "és un dels símbols romans dels sofriments, prepotències i humiliacions que les dones van patir durant segles".

Parla Bertini de la diferència entre la reclusió assistencial --però en molts casos forçada-- dels homes i de les dones. Els homes vivien en hospicis quan no tenien mitjans de vida, quan es trobaven sense feina. Solien ser estades curtes fins que la seva situació laboral es regularitzava. En canvi, moltes dones que anaven a parar als hospicis i altres centre assistencials solien estar-s'hi de per vida. La finalitat de la reclusió d'una dona era apartar-la del món de perdició en què havia caigut o evitar la seva caiguda. No eren únicament prostitutes, també hi havia adúlteres, mares solteres, esposes díscoles... i una comunitat formada per nenes que la societat considerava que es trobaven en risc d'acabar duent una mala vida. Eren nenes abandonades o de famílies que no en podien garantir la moralitat futura. La reclusió de les dones començava amb un acte de penitència, l'objectiu del qual era suprimir la vanitat de les recluses; els tallaven els cabells, les vestien de negre, amb el cap cobert i els feien fer un jurament solemne d'obediència i castedat.

Aquell hospici inicial va esdevenir monestir de la Santa Creu, a càrrec de les Oblates de la Penitència, durant els segles XVII i XVIII, i algunes dècades del segle XIX. El 1839, el papa Gregori XVI va encomanar a les monges franceses de Nostra Senyora de la Caritat del Bon Pastor que es fessin càrrec del monestir. Va anar canviant i va esdevenir un centre d'educació, conservatori, convent i fins i tot una mena de presó privilegiada, perquè no era tan denigrant com una presó normal. Hi havia famílies que preferien recloure les seves filles a la Santa Creu abans que fossin jutjades per un tribunal ordinari. No hi entraven de manera voluntària, sinó forçades pel propi marit, pels pares, els germans o el capellà de la parròquia. De vegades ni tan sols sabien de què les acusaven i no tenien possibilitat de defensar-se i ignoraven quina seria la durada de la seva condemna. Els motius darrere la reclusió sovint eren econòmics. En cas de problemes de convivència conjugal o d'adulteri, era suficient que el marit s'adrecés al Vicariat --ell o mitjançant alguna autoritat religiosa-- perquè la dona fos reclosa al Bon Pastor. Amb el temps es van anar separant les internes que hi eren per una condemna de les que hi havien entrat per prevenció, correcció o com a càstig "menor". El 1895 les condemnades van se traslladades a un altre convent i el 1902 el Bon Pastor va passar a ser un reformatori per a noies.

El 1970 va tancar-se el reformatori. A la Santa Creu --que des del 1941 era propietat de l'Ajuntament de Roma, però estava llogat a les monges-- s'hi va fer primer un pensionat per a noies i després un asil d'ancians. El 1983, les últimes monges que hi va haver van deixar aquell edifici que, segons un decret municipal, havia de dedicar-se a finalitats socials, especialment amb relació a les dones. Actualment és la Casa Internacional de les Dones, formada per la fusió de més de quaranta associacions i ha esdevingut un complex on s'hi fan activitats molt diverses. Té un arxiu històric i centre de documentació sobre el moviment feminista, una biblioteca, un centre de congressos, restaurant i cafeteria, un hostal per a dones, un botiga d'artesania i venda de productes solidaris. S'hi fan cursos de formació, de dansa, de cant, de teatre. S'hi organitzen espectacles diversos: conferències, presentacions de llibres, seminaris, exposicions, projeccions de cinema... També compta amb sengles centres de cultura psicològica, legal, de medicina de la dona.

Pati de la Casa Internazionale delle Donne

Com afirma Carla Bertini, l'edifici del Buon Pastore "ha esdevingut per a Roma (i no únicament) símbol de llibertat i autodeterminació de les dones que intenten transmetre i compartir experiències i sabers de gènere, alliberant així el lloc d'un passat obscurantista i repressiu".

Per saber-ne més:
- Casa Internazionale delle Donne (web del centre, amb informació detallada)
- Carla Bertini (2011) Buon Pastore. A: Ercolini M.P. (ed.) Roma. Percorsi di genere femminile, vol. 1, Trastevere, pp. 20-24

Fotos: M. Piqueras (desembre 2011)

Hi havia una vegada un cavaller...

Molt bo el conte (molt breu, poc més d'un minut) de Roberto Benigni per explicar a la mainada, en el futur, el període en què Itàlia va ser en mans del cavaliere Berlusconi. Diu que hi havia una vegada un cavaller, que no tenia un cavall, sinó molts... no tenia un castell, sinó molts, a Sardenya, a Roma, a les illes... no tenia un princesa, sinó moltes, i totes damunt del pèsol [aquí fa un joc de paraules, perquè pisello vol dir pèsol, però també és una manera familiar d'anomenar el penis], totes... aleshores arriba una princesa molt més jove que les altres, i diuen que és la neboda del gat amb botes... A un cert punt va arribar un ogre d'Alemanya, o més aviat una ogressa que cridava... tots van espantar-se, les princeses van baixar del pèsol, que va quedar tot sol... i ell [el cavaller] va quedar tot sol i va dimitir i nosaltres vam viure feliços i contents...

Podeu veure i sentir el vídeo de Roberto Benigni en el web del diari La Repubblica clicant aquí. (L'avia encastat en el bloc, però s'iniciava automàticament i en entrar al bloc ja se sentia la veu de Benigni. Com que a mi em molesta molt entrar en un bloc o un altre tipus de lloc web i sentir algú que parla o canta, o música sola, i penso que a altres persones els pot passar el mateix --o potser no els agrada Benigni--, prefereixo posar-ne l'enllaç i qui tingui interès a sentir-lo, només cal que hi cliqui al damunt.)

Caldrà rescatar les jotes per a la defensa de l'Ebre?

En temps d'Aznar, es va fer el projecte d'aquell tristament famós Pla Hidrològic que intentava endur-se l'aigua de l'Ebre cap a altres terres, en comptes deixar-la que vagi a parar al mar, on compleix una funció ecològica fonamental. El Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, el popular grup de les terres de l'Ebre, cantaven unes jotes per a la defensa l'Ebre, una cançó de protesta però en clau d'humor:



Algunes de les estrofes diuen així:

Los que per ous fan les coses, que són los que manen més,
ara han fet un pla hidrològic que de lògic no en té res.
Aquí l'únic que s'entén és que algú en traurà diners.
-----------------------
El Ebro nace en Reinosa y pasa por el Pilar
y en el sur de Cataluña queremos que llegue al mar
y conservar nuestro Delta, los musclos y el calamar.
-----------------------
Com que l'aigua no té amos ni es pot vendre ni comprar,
només hi ha una cosa clara, la que volem defensar:
que l'aigua baixa per l'Ebre i per l'Ebre ha de baixar.
-----------------------
Los que teniu lo poder escoteu-mos un moment,
que no volem més negocis de petroli i de ciment,
que volem que en este món hi hagi més enteniment.
-----------------------
Des de la vora del mar a dalt de tot de la serra
només s'escolta una veu, una veu que no vol guerra,
sempre a favor de la pau, sempre a favor d'esta terra.

Amb la caiguda del govern del PP, el Pla Hidrològic va quedar arraconat. Què passarà ara que el PP torna al poder? Intentaran rescatar aquell projecte? Caldrà rescatar també les jotes reivindicatives d'aquest grup? Organitzar de nou manifestacions per la defensa del riu?

Que hem fet per merèixer aquest assetjament?

En diverses ocasions he comentat en el bloc l'assetjament telefònic a què ens sotmeten els proveïdors d'Internet en els diverses modalitats (cable, ADSL i no sé si n'hi ha alguna més). Aquesta darrera setmana sembla que no tinguin aturador. Vaig sentir que a Santa Eulàlia de Ronçana hi havia veïns que han rebut fins a deu trucades de Jazztel en un mateix dia. A casa meva no hem arribat a aquest extrem, però déu n'hi do.

Últimament són Movistar i especialment Jazztel, les companyies més assetjadores. M'emprenya molt que, si sóc a l'altre costat de la casa i sento sonar el telèfon, després de fer una carrera per agafar-lo abans no pengin, em respongui la veu d'una màquina que em diu que és el meu "assessor" d'ADSL (el meu "assetjador" hauria de dir), o que es talli la comunicació sense que ningú parli (diuen que això és perquè les trucades es fan automàticament a diversos números i, si en el moment que respons no hi cap "assetjador/a" disponible, la trucada es talla); en el millor dels casos, una veu real, no enllaunada, amb accent llatinoamericà et fa la gran oferta.

Reacciono de diverses maneres. Si és una màquina, penjo tan bon punt me n'adono, sense que acabi de dir-me la frase inicial. Si és una veu real, de vegades només dic "no m'interessa" i penjo immediatament. D'altres, sóc menys brusca i la deixo que em respongui. Algun vegada acabo mostrant el meu emprenyament i li dic que no tinc ganes de ser maleducada i que sé que ella (o ell, però sovint són dones) no en té la culpa, però que estic fins als nassos d'aquestes trucades. També els he dit que els denunciaria, però les amenaces no serveixen de res. Una vegada vaig demanar que em posessin amb la persona responsable de la llista que tenia la teleoperadora i va ser una pèrdua de temps --i d'alguns dinerons-- perquè em va donar un número de telèfon, que era de pagament-- i després de parlar amb màquines, al final no vaig aclarir res.

Però allò que més em molesta és que vulguin indagar quant estic pagant a la companyia amb la qual tinc el servei o per què no vull acceptar el contracte meravellós que m'ofereix aquella companyia. Ahir, quan em va trucar una de Movistar vaig dir-li que no volia tractes amb Telefónica, una companyia que, mentre no va tenir competència, ens va estar estafant tant com va poder i encara que ara s'hagi canviat el nom, segurament per rentar la imatge, per a mi seria sempre Telefónica. Tot això aclarint-li que no anava per a ella, que no en té cap culpa.

A més d'aquestes trucades típiques i recurrents dels proveïdors d'Internet, també hi ha altres empreses que assetgen els possibles consumidors dels seus productes. Ahir em va trucar una dona oferint-me per segona vegada --la primera va ser al juny-- un aparell per combatre el dolor mitjançant magnetoteràpia. Espero que no em torni a trucar; si més no ahir vaig ser bastant contundent dient-li el que pensava d'aquesta suposada panacea contra el dolor: una enredada o com a molt, un placebo (després de la trucada del juny vaig buscar-ne informació en la literatura mèdica).

Sé que existeix la llista Robinson, d'exclusió publicitària, on la gent pot apuntar-se per no rebre trucades publicitàries (o correu electrònic o correu postal amb la mateixa finalitat). Però he llegit testimonis de persones que diuen que malgrat estar-hi apuntades no havien aconseguit aturar l'assetjament telefònic.

No sé de ningú que jo conegui que estigui apuntat a aquesta llista. Voldria saber-ne més coses. Per exemple de qui depèn exactament? En el web de la llista Robinson indica "adigital - Asociación Española de la Economía Digital" i diu:

El Servicio de Lista Robinson es un servicio de exclusión publicitaria gestionado por la Asociación Española de la Economía Digital, creado conforme a lo previsto en la normativa sobre Protección de Datos.

Este servicio se enmarca en el ámbito de la publicidad dirigida a nombre de una persona y a una dirección de correo postal, a una dirección de correo electrónico o a un número de teléfono concreto.

En alguna ocasió he estat a punt d'inscriure-m'hi, però tinc el dubte si aquesta llista, gestionada per una associació, pot tenir força legal per dissuadir les empreses a assetjar les persones que hi estan apuntades. Si no fos així, podria funcionar com un servei contrari a la finalitat que es pretén, atès que les empreses que fan publicitat directa poden abonar-se a la llista amb una quota anual i un altre pagament cada cop que la descarreguen.

Entrades d'aquest bloc relacionades:
- De nou l'assetjament telefònic (01.08.2011)
- Assetjament telefònic (21.01.2009)
- Intrusisme telefònic (23.07.2008)

Nino Rota, cent anys

Avui és el centenari del naixement del compositor italià Nino Rota (1911-1979), conegut sobretot per les seves obres per al cinema. Algunes de les seves bandes sonores han esdevingut clàssiques. Qui hagi vist La strada (1954), La dolce vita (1960), Plein soleil (1960), Otto e mezzo (1963), Romeo e Giulietta (la de Zefirelli, 1969), El Padrino (1972) o Amarcord (1973) segurament recordarà algun tema --o més d'un-- de la banda sonora d'aquestes pel·lícules. Altres bandes sonores de Nino Rota potser no siguin tan populars, però són moltes les que va compondre fins al mateix any de la seva mort.

El tema principal d'El Padrino, amb fotos del film:



En aquest altre vídeo hi ha alguns temes musicals i fragments d'escenes de La Strada, que diuenn que va ser el cant del cigne del neorealisme italià:



Fragment d'un programa de la RAI, en què Nino Rota explica com fa la música per als films de Fellini i com va sorgir la música d'Amarcord:

Curiositats romanes

La tinto-rima
En una tintoreria de Roma on devien estar tips que la gent hi deixés la roba i després no anés buscar-la, justifiquen en vers la nova política de preus, que exigeix el pagament del servei per endavant:

Una versió catalana lliure (per intentar mantenir la rima) podria ser:

El client gira... gira...

Però la peça no retira!

Per la botiga no passa...

I ja tenim buida la caixa!!

Perquè ja és més i més urgent

I no tenim per pagar a la gent

i també per a aquesta rima fer...

Des de demà... ES PAGA PRIMER!!!

L'home de les cacatues
Aquest senyor viu prop del jardí Botànic de Roma i deu tenir costum de dur-hi aquestes cacatues a prendre l'aire, perquè el porter parlava amb ell com si fossin amics. A la gibrella hi duia menjar per al parell d'ocells.

L'home de les cacatues

Temps de... a Campo dei Fiori
En el mercat de la plaça de Campo dei fiori, es nota la tardor i el temps fresc que ja feia a Roma:

Temps de carabasses

Temps de barrets

Caseta de galetes
Jo coneixia la caseta de torró de la bruixa del conte de Hansel i Gretel, però aquesta caseta en l'aparador d'un perfumeria està feta amb galetes:

Monges a Roma
Tot i que veure monges a Roma sempre ha estat normal, aquest cop només n'he vistes aquestes tres (potser perquè no em vaig apropar al Vaticà). Caminaven animadament per una carrer de Trastevere i... parlaven en castellà!

Neteja del pati
A l'entrada d'una escala de veïns que té un pati comunitari amb plantes, l'administrador de la finca hi va posar aquest cartell per avisar de la neteja que s'hi havia fer. L'estil m'ha semblat curiós:

Si fa no fa, hi diu:

En ocasió del nadal, divendres 1 de desembre (sic) es procedirà a la neteja del pati de manera radical, amb hidropulidores, per eliminar-ne les molses i males herbes, per evitar que animals no desitjats hi circulin de manera lliure.
A més, s'eliminaran les plantes velles o malmeses.
Es prega als copropietaris que recuperin les plantes de la seva propietat i que deixin lliure el pati de motocicletes i bicicletes.

Aquest pati és el que havien de netejar de manera radical per evitar que hi circulin lliurament animals no desitjats (rates, potser?; escarabats?):

Neruda i les cases
Em va cridar l'atenció aquesta citació de Pablo Neruda a la finestra d'un local comercial:

De què devia ser el negoci? La clau es troba a la primera línia (i cautament a la nostra casa...). Era un agent de la propietat immobiliària amb sensibilitat poètica.

Fotos: M. Piqueras