Ara, malgrat que la nostra societat sigui aparentment més rica --la manera com vivim no té ni punt comparació com vivien generacions anteriors--, la pobresa ha augmentat, especialment els darrers anys. A les grans ciutats trobes gent pidolant per tots els barris i el fenomen dels sense sostre s'ha anat estenent des del centre de les ciutats als barris perifèrics. Els espais dels caixers automàtics solen ser un lloc de refugi nocturn per a algunes persones que no tenen casa i que no van als albergs municipals o d'entitats de beneficència per algun motiu o altre (desconeixement?, perquè prefereixen no haver de respectar normes?).
Des de fa alguns mesos, un sense sostre passa les nits a costat de casa meva, en el caixer automàtic d'un caixa d'estalvis. És un home que si el veus fora d'aquell espai ningú no pensaria que no té on anar a dormir. Va net i a primera hora del vespre, si encara no s'ha tancat en l'espai del caixer, quan la gent passa, diu un "bona nit" en català. Els dies de fred viu que vam tenir recentment, es tancava "a casa" més d'hora. Un vespre el vaig veure escrivint alguna cosa en un ordinador portàtil, i un altre dia tocava la guitarra; per a ell mateix, perquè no tenia públic ni des de fora se sentia el so de l'instrument. Potser s'aplicava aquella dita que diu "qui canta el seu mal espanta".
I un home que no sé si és sense sostre, però segur que és sense feina és ja un assidu del mercat de Les Corts. És un noi africà, negre, que seu a costat d'una porta del mercat i subjecta amb la mà un got de plàstic per si algú vol deixar-hi unes monedes. No importuna ningú demanant almoina, només espera que la gent es fixi en ell i li donin alguna cosa. El dia de les eleccions al Parlament de Catalunya, un diumenge, quan vaig anar a votar el vaig veure assegut en un banc i em va saludar, però no em va demanar res. De tornada cap a casa vaig preguntar-li si havia esmorzat i em va fer que no amb el cap. Vaig donar-li unes monedes perquè anés a prendre alguna cosa. Sempre que em veu d'entrada o sortida al mercat em somriu. No he tornat a donar-li diners, però de vegades li dono alguna cosa de menjar: fruita, galetes, xocolata, algun suc de fruita...
Potser algun dia m'atreveixi a preguntar a aquests meus "veïns" tan peculiars, quines circumstàncies els han abocat a la vida que porten. La història del noi africà puc imaginar-me-la: potser va venir a la península amb una patera, no té feina ni permís de residència... Em costa més imaginar la història de l'home que dorm en el caixer automàtic. Una persona d'uns quaranta anys que sap fer anar un ordinador, que toca la guitarra, que va endreçat i saluda els veïns que passen per allà, però que no té on anar a dormir. De dia que deu fer? Potser només li falta casa però té feina? Deu ser una d'aquestes persones desnonades per no haver pogut pagar una hipoteca?
Demà, Nadal, molta gent es reuneix amb parents i amics. A mi, el Nadal no m'importa massa; millor dit, més aviat em disgusta pel que té de consumisme. Però m'agrada que em brindi l'oportunitat de trobar-me amb la gent estimada, cosa que, d'altra banda, també podria fer en altres dates de l'any. Fa una estona he passat a costat del caixer automàtic i ja hi he vist uns cartrons que fa servir de llit l'home que hi passa les nits (durant el dia, si no plou, sol deixar-los darrere d'uns matolls en uns jardins veïns). He pensat què faran demà ell i el noi africà. Potser per a ells sigui com un diumenge corrent, però qui sap si, conscients de la celebració tradicional, se sentiran sols i la soledat els pesarà com una llosa. O potser sentiran pena dels qui necessiten Nadal per fingir alegria, com la sent l'home sol de què parla Manuel Castells en el seu racó de La Vanguardia, que avui titula "Canción triste de Navidad". És un conte de Nadal que acaba així:
Así que vivía solo y solo deambulaba por las calles festivas repletas de gentes afanadas en comprar regalos envueltos en sucedáneos de felicidad. No tenía a quien regalarle y nadie le regalaría. Se dio cuenta. Estaba verdaderamente solo, nadie en su entorno, solo con su soledad. Y de repente sintió una serenidad extraordinaria, una libertad ilimitada. Solo, sí, pero porque así quería estar. Solo porque no aceptaba simular la compañía. Solo porque no quería soportar discursos huecos, ni creer en promesas falsas. Solo porque era auténtico, era él, era una persona, no un monigote de papel de cartas, ni un familiar de deberes prescritos. Solo pero libre, solo pero él, solo en su calma de vivir.
Entonces sintió pena por quienes necesitaban la Navidad para fingir su alegría.
Fantàstic l'apunt.
ResponEliminaBON NADAL Mercè!
Bon Nadal ¡ Salut
ResponEliminaGràcies Marta, gràcies, Miquel.
ResponElimina