dilluns, 19 de desembre del 2011

Vaclac Havel (1936-2011)

Vaclac Havel (foto: David Sedlecký, 2008)
Ahir era notícia la mort de Vaclac Havel, l'escriptor (assagista, poeta, dramaturg) txec que va lluitar pacíficament per la democràcia, i que va ser el darrer president de Txecoslovàquia i el primer de la República Txeca. El 1995 va compartir amb Richard von Weizsäcker el Premi Internacional Catalunya. En el discurs que va fer en l'acte de lliurament del Premi, va tractar de la política i la moral i va reflexionar sobre el dilema que havien hagut d'afrontar els màxims representants del seu país en alguns moments de la història: "perjudicar el poble sotmetent-lo al dictat d'algú, o danyar-lo pel fet de no poder-lo sotmetre".

L'any anterior, el 1994, Havel va rebre un altre guardó: la Medalla Liberty de Filadèlfia. En la cerimònia de recepció va pronunciar un discurs d'un altre caire, sobre la fi d'una civilització i l'inici d'una nova època en que la inspiració per a la renovació de la integritat perduda pot trobar-se en la ciència. Un fragment d'aquell discurs va reproduir-se en el suplement de ciència de La Vanguardia del 21 de gener de 1995, un número monogràfic dedicat a James Lovelock i la seva teoria de Gaia, amb motiu de la visita del científic britànic a Barcelona, convidat pel Departament de Cultura de la Generalitat. (El Departament tenia al seu front Joan Guitart, que considerava que la ciència forma part de la cultura, cosa que van oblidar els que el van succeir --independenment del partit que fossin-- però que espero que també ho consideri el conseller Mascarell.) Copio aquí unes frases d'aquell fragment publicat al suplement de La Vanguardia:
Por más que los políticos reiteren miles de veces en las reuniones internacionales que la base para el nuevo orden mundial ha de ser el respeto universal de los derechos humanos, ello no significará nada mientras tal imperativo no derive del respeto por el milagro del ser, por el milagro del universo, por el milagro de la naturaleza y por el milagro de nuestra propia existència. Sólo quien se somete a la autoridad del orden universal y de la creación, sólo quien valora el derecho a ser parte del universo y a participar en él puede verdaderamente valorarse a sí mismo y a sus vecinos y, por tanto, también honrar sus derechos.
Vaclac Havel (1936-2011)
He recordat aquell fragment perquè vaig col·laborar en la preparació d'aquell número monogràfic que crec que va ser el darrer del magnífic suplement de ciència que va iniciar Valdimir de Semir i en el qual Lluís Reales va tenir també un paper destacat. Malauradament, els responsables de La Vanguardia devien pensar que fer un suplement només per a la ciència era una disbauxa. De nou, les dues cultures enfrontades.

2 comentaris:

  1. recordo d'ell "largo desolato". Una obra de teatre que vaig llegir fa temps i que em va encatar!

    ResponElimina
  2. No conec l'obra que dius. De fet, de Vaclac Havel només coneixia el seu vessant d'home compromès amb el seu poble i alguns textos més relacionats amb la política, com els dos discursos que esmento.

    ResponElimina