Time i els manifestants del món

Tradicionalment, durant el mes de desembre, la revista Time elegeix la persona del any. Ahir va fer-se pública la persona triada per a representar el 2011. No és una persona específica, sinó els milions de persones que el 2011 s'han manifestat per tot el món per protestar contra allò que no creien just. En anglès diuen que han triat 'the protester'.

El Caire, 6 de febrer 2011

Molts diaris en castellà i en català han traduït 'the protester' com 'el manifestante' o 'el manifestant', i em sembla molt encertat. "Protester" és qui manifesta la seva protesta. Però altres mitjans diuen que Time ha triat personatge de l'any 'el indignado' o 'l'indignat'. El mateix dia que Time feia pública l'elecció, Muy Interesante publicava en el seu web «"El indignado" elegido "persona del año" por la revista Time». I comença dient: «La prestigiosa revista Time ha nombrado al "indignado" (the protester, en inglés) como "la persona del año"».

Doncs no, senyors; no ens fem il·lusions. Time no ha triat el indignado ni l'indignat, sinó el/la manifestant. I si llegiu l'article de Time veureu que són els milions de manifestants dels països àrabs els qui han mogut la revista a prendre la seva decisió. És cert que l'autor de l'article esmenta els indignados de Puerta del Sol i que diu que van ser seguits per molts milers en altres ciutats, i que van inspirar els moviments de Grècia i altres llocs. Però també diu una cosa que em sembla molt significativa:

Allò que hi havia en joc era molt diferent en diferents llocs. A Nord-amèrica i en la major part d'Europa, no hi ha dictadors i els dissidents no són torturats. Cada dia que els tunisians, els egipcis o els siris ocupen els carrers i places saben que alguns d'ells seran colpejats o que rebran un tret, no únicament els tiraran gasos lacrimògens o els emmanillaran. Els manifestants de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica estan literalment morint per aconseguir sistemes polítics que s'assemblin remotament als que els manifestants de Madrid, Atenes, Londres i Nova York troben intolerablement no democràtics.

Vaig anar seguint els fets de la plaça Tahrir a través de les piulades que la periodista egípcia Nadia El-Awadi anava fent --excepte els dies que el govern va tallar les connexions a les xarxes socials primer i després a Internet, cosa que on hi havia els "indignats" és inimaginable que pogués passar. A finals de juny, en el Congrés Mundial de Periodisme Científic, vaig sentir també el testimoni d'altres dos periodistes: Rafik Ouerchefani, tunisià, biòleg i periodista científic; i Mohammed Yahia, representant de la revista Nature a l'Orient Mitjà. Els fets de la Puerta del Sol i de la plaça Catalunya no tenen ni punt de comparació amb el que va passar a Tunísia o a Egipte. Per no esmentar les manifestacions líbies que van abocar a una guerra civil o les de Síria que encara duren i els morts que hi ha hagut es compten per milers. Mohammed Yahia explicava que els dies que va estar anant a la plaça Tahrir sortia de casa sense saber si hi tornaria, però sentia que calia fer-ho.

Malauradament, després de l'alegria inicial per la caiguda dels règims de Tunísia i d'Egipte, ha arribat el desencís amb les primeres eleccions "democràtiques". Però un gran pas, ja l'han fet. Si més no, la consciència del poble ha despertat i saben que poden tenir un paper en el futur del seu país.

Els indignats de la plaça Catalunya, de la Puerta del Sol, i de tants altres llocs són una mostra d'incoformisme i de protesta i demostren que la joventut finalment ha reaccionat. Però que no digui l'Ara i altres mitjanas que "Time distingeix els indignats com a personatge de l'any". Els indignats són protesters, però no tots els protesters són indignats.

Potser us interessarà:
- Periodisme i democràcia al món àrab (aquest bloc, 30.06.2011) Testimoni d'alguns periodistes que van viure la primavera àrab en el seu país.