Entre els milers d'exiliats de la República que va acollir Mèxic després de la guerra (in)civil espanyola, hi havia una parella de metges (marit i muller) oftalmòlegs. Tots dos tenien ja seixanta-set anys i arribaven sense diners a un país on no tenien amistats ni parents a qui recórrer. A la seva edat no era fàcil començar una nova vida. Tanmateix, la
Casa de España va rebre'ls amb els braços oberts i els va patrocinar la seva residència en aquell país. Era una institució fundada pel president
Lázaro Cárdenas el 1938 amb la finalitat d'acollir i ajudar científics, artistes i humanistes republicans que havien de deixar Espanya. La parella d'oftalmòlegs eren Manuel Márquez Rodríguez (1872-1962
) i Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959).
Trinidad Arroyo Villaverde va néixer a Palencia el 26 de maig de 1872, en una família liberal de la burgesia industrial de Castella. En acabar el batxillerat va decidir estudiar medicina i va rebre una negativa per part de la Universitat de Valladolid, basada en una Real orden de 1882 que prohibia l'accés de les dones a la universitat, malgrat que una nova normativa de 1888 hagués anul·lat aquella prohibició. La burocràcia per provar al Rector de la Universitat de Valladolid que la matriculació de Trinidad no contravenia cap norma acadèmica va retardar la seva inscripció uns mesos. Quan finalment va ser acceptada, no van deixar-la examinar de cap assignatura durant el curs i va haver d'esperar al mes de setembre.
|
Trinidad Arroyo, el 1896 |
El 1895, Trinidad va acabar els estudis de medicina i el 1896 va obtenir el doctorat en l'especialitat d'oftalmologia, en la qual va ser pionera. A través del seu germà, metge com ella, havia conegut Manuel Márquez Rodríguez, amb qui es va casar el 1902 i va iniciar una col·laboració professional que duraria fins a la mort. Manuel va ser catedràtic de Terapèutica a la Universitat de Santiago de Compostela i després a la Facultat de Medicina de San Carlos, de Madrid. A Santiago, Trinidad va ser la seva "col·laboradora" i, a Madrid, va exercir de professora auxiliar.
Però allò que agradava a Trinidad era l'oftalmologia i va proposar al seu marit que s'hi dediquessin tots dos. Ell va acceptar i van obrir una consulta privada a Madrid. Manuel va continuar amb la seva tasca docent a la universitat i ella col·laborava en algunes institucions com el Consultorio de Niños de Pecho o l'Asilo de Santa Lucía. Entre els molts pacients que la parella va tractar, hi havia l'escriptor Benito Pérez Galdós, a qui van salvar de la ceguesa amb una operació que li van fer el 1912.
Malgrat que Trinidad introduís el seu marit en l'oftalmologia, que alternés amb ell les tasques de cirurgiana i d'ajudant, que fessin la recerca conjuntament i que ella participés --amb ell-- en congressos d'oftalmologia presentant-hi algunes ponències, mai no va rebre cap reconeixement professional. Manuel va ser el primer catedràtic d'oftalmologia a Madrid, quan van declarar aquesta matèria obligatòria en la carrera de medicina, i va ocupar diversos càrrecs acadèmics. A més, va dirigir diverses societats mèdiques, va ser membre de la Real Acadèmia de Medicina i Consejero Nacional de Sanidad. en canvi, per a la comunitat mèdica, Trinidad era només "l'esposa del Dr. Márquez" o com a molt, la seva fidel col·laboradora.
Trinidad Arroyo va ser una dona compromesa amb el feminisme, tot i que el feminisme no tingués a Espanya el paper que ja tenia en altres països a començament del segle XX. Va ser membre del Comité Femenino de Higiene i del Lyceum Club Femenino, i va presidir l'Asociación de Mujeres Médicos de España, des de la qual va fomentar l'intercanvi internacional de dones metges, seguint el model de la Medical Women International Association. A més, va formar part del comitè de selecció de beques per a noies que es concedien gràcies al conveni entre l'International Institute for Girls i la Junta de Ampliación de Estudios. Parlava alemany, francès i anglès i sovint era elegida per representar en reunions internacionals les associacions de les quals era membre.
En començar la guerra, Trinidad i Manuel van mostrar el seu suport al Govern republicà legalment establert. Ell va denunciar a la comunitat internacional el bombardeig que va caure a Madrid, prop de la Facultat de medicina, on era degà. Van ser membres fundadors de la Asociación Española de Relaciones Culturales con la URSS (AERCU), que promovia l'apropament cultural entre Espanya i la URSS. Durant la guerra organitzen activitats culturals i viatgen a Rússia. El 29 de novembre de 1938, el Govern de la República crida Manuel per anar a València. En la carta de comiat que va enviar als seus companys de l'Hospital de San Carlos, Manuel escriu: "
Espero volver pronto y encontrar a todos sanos y salvos". Malauradament, va ser un viatge sense retorn. De València van passar a Barcelona, des d'on van iniciar el seu exili, que els duu primer a París, on es queden uns mesos, i després a Mèxic, el destí definitiu. Manuel, tot i que ja sigui a l'estranger, és depurat de la universitat pel Govern franquista.
Amb l'exili republicà, Espanya va patir una sagnia en molts sectors professionals fonamentals per a l'avançament d'un país. Pel que fa a la medicina, només Mèxic ja va rebre uns quants centenars de metges, molts dels quals van arribar-hi sense documentació. Manuel, que havia estat degà de la Facultat de Medicina de Madrid i presidia la Unión de Profesores Universitarios Españoles en el Extranjero, és convocat pel president de Mèxic per crear una institució avaluadora de credencials. Així es va fundar l'Ateneo Ramón y Cajal, que tenia com a finalitat reconèixer l'activitat mèdica anterior i atorgar uns títols que habilitessin els metges exiliats per exercir la seva professió a Mèxic.
De les cartes que Trinidad escrivia a la família es desprèn que aviat tornen a treballar com a Espanya: tenen una consulta, no deixen d'estudiar i publiquen llibres. Entre els intel·lectuals espanyols que es van refugiar a Mèxic, és possible que fossin dels d'edat més avançada, juntament amb el naturalista Ignacio Bolívar y Urrutia (1850-1944), que tenia ja vuitanta-nou anys, però es mantenia molt actiu. (Bolívar, amb altres exiliats, va fundar la revisa
Ciencia, que a partir de 1980 és una publicació oficial de la Academia Mexicana de Ciencias.) La casa dels Márquez-Arroyo era un lloc de tertúlia on sovint feien cap altres exiliats, entre els quals León Felipe i Max Aub.
|
Placa a l'IES Jorge Manrique de Palencia |
Trinidad i Manuel havien marxat d'Espanya abandonant la casa de la seva propietat i altres béns que més endavant van poder recuperar. Com que no tenien fills, decideixen llegar els seus béns per a finalitats culturals. El 1955, als vuitanta-tres anys, ella viatja a Espanya per formalitzar el seu desig. Fa testament en favor de l'Institut de segon ensenyament Jorge Manrique de Palencia, on havia estudiat el batxillerat, per tal que estableixin
unes beques per a alumnes sense recursos. Després d'aquell breu parèntesi en el seu exili, torna a Mèxic, on mor el 28 de setembre de 1959.
La Fundació "Becas Trinidad Arroyo", que gestiona el seu llegat i concedeix les beques a estudiants de l'IES Jorge Manrique va fer els tràmits pertinents per tal que les restes de Trinidad i Manuel reposessin a Palencia. El 25 de novembre de 2010, les cendres de la parella van inhumar-se en el panteó dels Arroyo, en el cementiri d'aquella ciutat.
Si voleu saber més sobre aquesta pionera de l'oftalmologia, no busqueu el seu nom en les entrades de la Viquipèdia. Hi trobareu el seu marit, però no pas a ella. Podeu llegir-ne el
resum biogràfic que hi ha en el web de l'IES Jorge Manrique de Palencia. Per a una informació molt més detallada i documentada, vegeu l'
article de Cristina Márquez Arroyo que cito més abaix.
Potser us interessarà:
-
Trinidad Arroyo de Márquez (1872-195: primera oftalmóloga española, políglota, redactora médica y una mujer de armas tomar, per Cristina Márquez Arroyo (Panacea, 31:101-110, 2010)
-
¿Una comunidad científica en el exilio?, de Josep Lluís Barona, historiador de la ciència.
-
L'exili republicà a Mèxic. Estudi d'una diàspora?, per M. del Lluc Bagur Cañellas
-
El exilio español en México.
El País Archivo, 01.09.1999
-
El exilio español en la ciudad de México. Legado cultural (exposició virtual).
Procedència de les fotos: Arxiu històric de l'IES Jorge Manrique, Palencia.