No és un barret petit, ni em refereixo
a l’orella de gat (Helvella crispa), el bolet que en alguns llocs anomenen
barretet, ni a l’herba Umbiculus rupestris, freqüent en murs i llocs pedregosos, que també rep el mateix nom.
El meu barretet és un animaló més conegut pel nom de ‘pagellida’ (una
altra paraula que m’agrada molt) o també ‘pegellida’. I el seu nom científic és Patella vulgata.
Barretet era com
vaig aprendre a anomenar les pagellides. No sé si és un terme propi de
Barcelona; la meva mare l’havia après del meu avi, que era barceloní, si bé els
meus besavis eren de l’Escala (ella) i d’Oriola (ell).
M’agrada el mot barretet perquè em
porta records d’estius passats a Arenys de Mar quan les aigües del seu port
eren clares i les roques que formaven els esculls del moll eren plenes
d’eriçons i d’aquests petits mol·luscs que vivien arrapats a la roca mitjançant
un peu fort i musculós. Fins i tot algun pop s’hi podia trobar. Un cop va venir
el meu avi a passar-hi el dia i em va deixar bocabadada quan vaig veure’l
agafar un pop amb la mà i girar-li la túnica perquè l’animal no hi veiés i no
intentés fugir.
Els pops són mol·luscs. Els barretets
també, malgrat que aparentment pops i barretets no s’assemblin gens. Els pops pertanyen
al grup dels decàpodes i els barretets són gastròpodes, com els cargols.
De fet, són cargols al quals no se’ls ha cargolat la closca i la tenen de forma
cònica.
Als meus germans i a mi ens agradava agafar barretets
en el port d’Arenys i menjar-los. Em sembla que a la meva mare encara li
agradava més que a nosaltres. Qui s’engoliria ara res agafat d’aquelles aigües?
Jo no, per descomptat.
Els barretets de la meva adolescència eren molsuts, amb sabor a mar. Tanco els ulls i em sembla sentir-ne el seu gust salabrós, la seva textura forta. Sento, sobretot, la remor de la mar, les veus enjogassades dels meus tres germans --més petits, jo en sóc la gran--, la meva mare que vigila que ningú no s'endinsi en les aigües del port, que ningú no trepitgi un eriçó (la vegada que ho vaig fer, vaig dur-ne les pues clavades a la planta del peu fins que es van desfer soles, va ser impossible treure-les). Tornem a casa amb la pell salada (m'agradava llepar-me els braços abans de treure'm la sal del cos sota la dutxa), cansats i amb el gust de barretet que encara perdura a la boca.
NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
Actualització, 9 de maig 2012, 20.15
Podeu veure la llista de les paraules que ha anat enviant la gent en els blocs "Raons que rimen", de Víctor Pàmies, i "Diari d'un llibre vell", de Xavier Caballé.Potser us interessarà:
- Un caçador de paraules de fa cent anys (aquest bloc, 19.02.2008) . Sobre el Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover.
- Una caçadora de paraules del segle XXI (aquest bloc, 06.08.2009). Sobre una jove filòloga que s'ha dedicat durant alguns anys a caçar paraules de llengües que estan en perill d'extinció o pràcticament ja extingides.
Nosaltres també li diem barretets però mai els vaig tastar. Es mengen crus?
ResponEliminaGalderich, m'alegra trobar algú més que els anomena barretets, perquè la gent amb qui n'he parlat alguna vegada o en deien "lapas" (la paraula castellana) o, si parlaven bon català, "pagellides". I sí, es mengen crus, com altres mol·luscs, millor amb unes gotes de llimona. Però els recordo bastant durs, crec que ara no en menjaria, encara que fossin arrencats de roques d'una costa no contaminada.
ResponEliminaLa mare en deia pellerides. Les recordo dels estius a Torredembarra fa molts anys
ResponEliminaSalvador, ves per on, una altra manera d'anomenar aquests mol·luscs.
ResponEliminapegellides a ca meu, mai havia escoltat barretet, per això m'ha agradat :) "s'enganxa com una pegellida", ara hauré de provar "s'enganxa com un barretet" :)
ResponEliminaMa mare sempre en va dir "pitjallida", com ella és menorquina potser allà n'hi diuen així. Jo, de petita me les menjava directament de les roques: saladetes i efímeres, tot un plaer de dia de platja.
ResponEliminaCuriosaement ara, les poques vegades que en veig em costen molt d'arrencar, però encara fan gust d'estiu a Blanes.
Preciosa paraula!
ResponEliminaAixò de les pagellides es veu que t´`e moltes variants. El Diccionari català-valencià-balear dóna com a preferent "pegellida" i a més, indica, com a variant de les Illes, "patellida". Tindríem doncs: pagellides, pegellides, pellerides, pitjallides i patellides. Hi ha qui en sàpiga alguna altra variant?
ResponEliminaA Penyíscola en dèiem lapes, però érem nens del Prat sense lèxic mariner, pobrissons.
ResponEliminaPuigmalet, Prat de Llobregat? Una part de la meva família materna venia del Prat. Quan la meva àvia es va casar per marxar a viure a Barcelona, el capellà va dir-li que era la primera Fabró que marxava del Prat.
ResponEliminaM'ha fet molta gràcia perquè aquest cap de setmana era festa Major al poble i és típic fer "barretets", que es fan amb clara d'ou i trossets d'ametlla.
ResponEliminaTenen forma de magdalena i si els mires des de dalt, si que s'assemblen als teus "barretets"...
Jomateixa, un mot força polisèmic, pel que veig! No coneixia aquest altre significat. Quin poble és on mengeu barreters dolços?
ResponEliminaEls Torms, a la comarca de les Garrigues (Lleida)
ResponEliminaGràcies, jomateixa. Haurem de tastar aquests barretets (no barreters com vaig escriure ahir).
ResponEliminaNosaltres també en deiem barretets. I també recordo menjar-los allà mateix, a la platja.
ResponEliminaEl meu pare era de Llançà (Alt Empordà) i també en deia barretets. M'alegra haver trobat aquest blog, ja que en la majoria de llocs "oficials" no es recull aquesta paraula referida al molusc. Gràcies
ResponEliminaEnric, el teu comentari m'ha fet recordar aquesta entrada del blog sobre els barretets. A Blanes i Llançà veig que en diuen --o en deien-- 'barretets', com en dèiem a casa meva. Atès que la mare del meu avi era de L'Escala, potser sigui la forma pròpia de les comarques del nord.
ResponElimina