Els aiguamolls i altres zones humides

Entre els llibres que considero joies o petits tresors, n'hi ha alguns de terminologia. Un d'ells, amb unes dimensions de tan sols 12 cm x 17 cm, recull centenars de termes que, en diverses llengües, es fan servir per anomenar els aiguamolls i altres zones humides. El llibre és Los paisajes del agua: terminología popular de los humedales i n'és l'autor Fernando González Bernáldez (1933-1992), que va ser el segon catedràtic d'ecologia que va tenir la universitat espanyola, a la Universitat de Sevilla (el primer va ser Ramon Margalef, a la Universitat de Barcelona). És una obra pòstuma del seu l'autor, que, malgrat la seva malaltia, els darrers temps va poder encara treballar en la seva preparació amb la mateixa cura que posava en totes les seves obres.

En ecologia, un aiguamoll és, en sentit estricte, un terreny sotmès a una descàrrega difusa d'aigües subterrànies, sense que s'hi posi forçosament de manifest un flux d'aigua líquida abundant, tot i que és susceptible de ser inundat i que sol estar recobert de vegetació del tipus bosc de ribera o jonquera. M'encanta, però, la definició que en fa el Diccionari català-valencià.balear (l'Alcover-Moll): "paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar i mal treballar (Cart., Val.)"

Aiguamoll també designa allò que en anglès s'anomena wetland i, en castellà, humedal. Però aquests dos termes no sempre es corresponen amb aiguamoll, poden no tenir una delimitació espacial. En canvi, els aiguamolls tenen una extensió física i temporal que, tot i ser relativament variable, permeten contenir comunitats biològiques diferents de les que creixen fora dels seus límits.

La terminologia popular per denominar aiguamolls i altres tipus de zones humides és molt rica. Com diu González Bernáldez en la introducció del llibre, moltes llengües coincideixen en la solució que prenen per denominar aquests ambients i els seus components, amb convergències interculturals. Vegem-ne algunes en català. Hi ha termes que deriven del concepte 'aigua', com l'esmentat aiguamoll. D'altres fan referència al mar (maresme, o albufera, que encara que no ho sembli, etimològicament és un diminutiu de mar); a la sal, que no únicament és present en ambients humits costaners (salina, saladar); a la manera com brolla l'aigua (ullal, que és per on brolla aigua subterrània en una zona humida); a la viscositat i la capacitat d'enturar o embossar que tenen alguns substrats dels terrenys humits (llim, fangar, toll). N'hi ha que reflecteixen una morfologia, el lloc per on discorre o on es diposita l'aigua (gorg, gola, closa) o la vegetació que hi creix (canyissar, encanyissada, freixeneda, jonquera, marjal).

La majoria d'aquests termes i molts d'altres estan arreplegats en el el llibre de González Bernáldez, que fa incursions fins i tot en llengües d'un abast territorial o poblacional reduït: català, gallec, èuscar, gaèlic, gascó, suec, persa, berber, hindi i algunes de les llengües dels aborígens australians.

Una de les figures senyeres de l'ecologia mundial dels segle XX, el català Ramon Margalef (1919-2004), és l'autor del pròleg, al qual se li poden aplicar els mateixos adjectius amb què ell qualifica el llibre: breu, elegant i suficient.  De González Bernáldez diu que

[T]enía vocación de naturalista, con una visión ingenua, penetrante y siempre pronta a situarse en un punto de mira un tanto fuera de lo corriente, con una elegancia que le era muy particular, y que incluía su propensión a ver la naturaleza como una obra de arte, en una armonización mjuy personal del mundo.
[...]
Como el agua fertilizante en los humedales, el pensamiento del Profesor González Bernáldez circula en todas las páginas. Deseemos que el recuerdo de de su persona ayude a fecundar los caletres, más o menos desecados, de muchos de los que le sobrevivimos.

 I sobre el llibre:

Con indudable astucia y buen criterio recoge muchas voces no castellanas, como sugiriendo discretamene aque ahí fuera yace un tesoro mundial en el que se puede espigar, si hace falta, sin incurrir en el delito de formar nuevos barbarismos, aunque se excusen ténuemente por las raíces griegas.

Enguany fa vint anys de la mort prematura de González Bernáldez. Per recordar-lo i mantenir viu el seu llegat intel·lectual, la fundació que duu el seu nom ha organitzat  les jornades "Ideas ante la crisis: ecología naturaleza y sociedad", que tindran lloc aquesta tarda i demà en el Jardí Botànic de Madrid. Els ponents revisaran els fonaments dels sistema de relacions entre la humanitat i la natura, a la cerca d'una via vers la sostenibilitat, que haurà de ser necessàriament nova i és encara imprecisa.

Nota: Una part d'aquest entrada està basada en el full Què cal saber? núm. 115, que el 1998 vaig redactar per a la Societat Catalana de Biologia.