Malalties molt poc freqüents

Avui, 28 de febrer, se celebra el 1r Dia Internacional de les Malalties Poc Freqüents (també anomenades rares, minoritàries o orfes), que solen ser malalties greus (algunes, cròniques; d'altres, letals a més o menys llarg termini) que es donen amb una freqüència baixa o molt rara en la població. Una malaltia és considerada poc freqüent o rara si afecta només un màxim d'una persona per cada 2000. Persones afectades de malalties pocs freqüents i les seves famílies han constituït associacions per tal d'augmentar la visibilitat de les diverses afeccions. A l'estat espanyol hi ha una federació que aixopluga les diverses associacions; és la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).

Dins de les malalties poc freqüents n'hi ha una que ho és tan poc, de freqüent, que ni tan sols té cap associació constituïda, perquè gairebé es poden comptar amb els dits les persones afectades. No únicament per la seva baixa freqüència (dos casos per cada 2.000.000 d'habitants, i la majoria de casos descrits en el món ho han estat a Itàlia i, sobretot, al País Basc), sinó perquè malauradament ara per ara és impossible aturar el desenvolupament de la malaltia, que té una mitjana de supervivència de 18 mesos des que n'apareixen els primers símptomes És l'insomni familiar letal (IFL), una malaltia neurodegenerativa, causada per un prió. (Un prió és una partícula infecciosa proteica que té alguns atributs dels virus, però que resisteix els procediments de desactivació dels virus, com ara l'ebullició i l'exposició a radiacions ultraviolades o a radiacions ionitzants.) És una afecció semblant a la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, que es l'equivalent en els humans de l'encefalopatia espongiforme dels bovins, més coneguda com a malaltia de les vaques boges. Tanmateix, en el cas de l'insomni familiar letal, els prions no s'adquireixen pel consum de carn d'animals afectats, sinó que els produeix el propi organisme: una anomalia genètica fa que una proteïna es transformi en el prió infectiu que ataca el cervell i en va destruint les neurones.

Aquesta malaltia apareix en l'edat adulta, normalment no abans dels 50 anys i el seu desenvolupament és molt ràpid. La primera maniestació d' sol ser un tipus d'insomni especial: les persones malaltes perden la capacitat de dormir i quan ho fan mai no tenen somnis. Segueixen trastorns motors i de l'equilibri, de la parla, una paràlisis progressiva (així és com es diagnosticaven molts pacients abans que la malaltia fos descrita); en les fases avançades de la malaltia, les facultats cognitives també es veuen afectades.

L'insomni familiar letal va ser descrit a Itàlia el 1986, per un grup de recerca de la Universitat de Bolonya que dirigia Elio Lugaresi. Ara se'n coneixen molt bé les causes: una mutació en un gen fa que, en comptes de la proteïna normal, es produeixi un prió infectiu. Se sap quin gen és i en quin cromosoma està localitzat. Lugaresi creu que la terapèutica gènica pot ser una eina per lluitar contra aquesta malaltia. Tanmateix, l'insomni familiar letal comparteix un probema amb altres malalties poc freqüents: el poc interès que hi tenen les indústries farmacèutiques. Quina empresa hauria d'invertir diners per investigar una malaltia que només afecta un grapat de persones en tot el món? Per altra banda, el fet que sigui una malaltia priònica li confereix un avantatge que altres malalties poc freqüents no tenen. Des que hi va haver la primera crisi de les vaques boges, fa més d'una dècada, l'estudi de les malalties priòniques s'ha accelerat. Tant de bo que el dia que es trobi la manera de tractar-les amb èxit, el tractament faci possible eliminar el segon adjectiu en el nom de l'insomni familiar letal.

Flora i vegetació de l'alta muntanya catalana

«Hom no pot pas parlar d'un paisatge pirinenc únic. La diversitat d'ambients que es dóna d'un cap a l'altre de la serralada i les marcades diferències que hi ha entre contrades de vegades ben properes, i, fins i tot, entre zones d'una mateixa contrada, fan que la composició del mantell vegetal variï moltíssim. Des dels matolls i conreus de les baixes valls fins a les pastures alpines que s'estenen part damunt del límit superior dels boscos, i des de les regions més humides del sector occidental fins a les valls més seques del vessant ibèric, hom troba una gran quantitat de comunitats vegetals i de paisatges diferents.» Així comença el primer capítol (El paisatge pirinenc) del llibre L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació (2a edició, revisada), de Josep Vigo i Bonada.

Aquestes primeres frases m'han fet recordar les classes de botànica amb Oriol de Bolós, del qual Vigo va ser deixeble. (De fet, quan vaig estudiar botànica amb Bolós, Vigo era un dels professors de pràctiques que vaig tenir.) Vaig fer els dos cursos de botànica que eren obligatoris per a tothom que seguís els estudis de biologia, i crec que valia la pena anar a les classes de Bolós, fins i tot per a qui no tenia intenció de dedicar-se a les plantes. Hi apreníem molt més que una sèrie de noms d'espècies i les seves característiques. Molts conceptes de genètica i d'ecologia, assignatures que s'estudiaven en cursos posteriors (l'ecologia podia ni tan sols estudiar-se; era una assignatura optativa), els vaig aprendre en les classes de botànica. I tot i que existia una assignatura de geobotànica optativa, que es triava a quart o cinquè any de carrera, els dos cursos de botànica previs ja aportaven uns coneixement bàsics de geobotànica. L'alumnat aprenia a veure el paisatge amb uns altres ulls, a entendre per què creixen unes espècies determinades en una zona geogràfica, per què canvia el tipus de vegetació amb l'altitud o amb la latitud, per què les successions vegetals segueixen unes pautes determinades, quin paper tenen les espècies dominants en el paisatge, etc.

Fullejant els primers capítols del llibre de Vigo em sento com si tornés a les classes de Bolós, que el 1976 va prologar la primera edició d'aquesta obra, editada aleshores pel Centre Excursionista de Catalunya (la segona edició és una publicació conjunta d'aquesta entitat i l'Institut d'Estudis Catalans). Deia Bolós que l'obra «[r]ecull una gran part del tresor cultural popular i també els coneixements científics bàsics referents a la vegetació pirinenca, i cal esperar que contribuirà a promoure l'esperit de defensa del caràcter natural de la nostra alta muntanya.»

Pel que fa al gruix l'obra, va més enllà de la descripció dels tipus de vegetacions i de la morfologia de les espècies i dels hàbitats on viuen. Hi són tractats també aspectes ecològics, geològics, paleontològics i fins i tot antropològics. Sobre els nabius, per exemple, l'autor diu: «Menjats en fresc tenen un gust agredolç una mica fat, però es poden emprar, en canvi, per fer una bona melmelada.» I sobre el coscoll o brúcol: «...les seves inflorescències tendres, fetes amb amanida, són tingudes per una menja saborosa. A certes comarques pirenenques fins i tot hom cultiva la planta amb finalitat alimentària.» I en referència a la boixerola esmenta les propietats medicinals de les substàncies actives que conté, «especialment arbutina, que les fan útils com a desinfectants de les vies urinàries; també s'han emprat en la indústria dels adobats pel seu elevat contingut de matèries tànniques.»

A diferència d'altres obres semblants, enfocades als especialistes, aquest llibre té un abast més ampli. Pot ser útil i agradar a tothom que tingui un interès per la natura, especialment les persones amants de la muntanya i a qui té curiositat per la flora i la vegetació. Està profusament il·lustrat, amb dibuixos i fotografies i inclou un glossari de termes de botànica i uns índexs molt útils. Si penseu dur-lo a la muntanya, però, prepareu-vos: el seu pes no els fa molt adient per transportar dins la motxilla, llevat que no us importi carregar un quilo i escaig de més a l'esquena. Ara que hi ha càmeres digitals molt petites i lleugeres, potser serà millor deixar el llibre en el refugi o l'hotel, o en el cotxe, per buscar-hi a la tornada la informació sobre allò que haureu fotografiat durant l'excursió.

Pagar els esquetllots (o cornuts i pagar el beure)

L'assetjament de les operadores de telefonia és més o menys cíclic. Després d'unes poques setmanes relativament tranquil·les, han començat de nou l'atac. Fa una estona, quan m'han trucat per enèssima vegada de no sé quina companyia, he recordat el que vaig llegir fa poc, que a cada empresa hi ha una persona responsable de la base de dades i que es pot demanar el nom d'aquesta persona per sol·licitar que t'eliminin de la seva base de dades o denunciar-la en cas que no ho faci.

Li he demanat al noi que em digués qui era aquesta persona i m'ha dit que havia de trucar a un altre número de telèfon: el 11833. Hi truco i em surt una gravació que m'indica que l'establiment de la trucada costa 0,44 cèntims i, després, no recordo quants cèntims per segon, si hi truco des de jazztel; les tarifes varien si hi truco des d'altres companyies (que no les diuen). Primer he penjat, tot i que els 0,44 cèntims ja els havia gastat, però després he tornat a trucar-hi; he pensat que valdria la pena gastar-se aquells cèntims --i uns quants més si calgués-- si finalment em treien de la seva base de dades.

M'ha respost una noia i li he dit que volia que m'eliminessin de la seva base de dades. Li he esmentat jazztel, perquè em pensava que era aquesta companyia on jo estava trucant, atès que la cinta que et fan escoltar dóna les tarifes de la trucada des de jazztel. La noia aleshores m'ha dit que allò no era jazztel i que ells no podien treure'm de la base de dades de jazztel. Li he replicat que em traguessin de la base de dades que fos, que si el noi que m'ha ofert els meravellosos serveis d'una companyia m'ha indicat aquell número per donar-me de baixa de la seva base de dades, tant me feia de quina companyia fos, perquè allò que vull és que em donin de baixa de TOTES les bases de dades. Aleshores m'ha respost que ella no podia fer-ho i que havia de trucar a un altre número: 1567. Ho he fet i m'ha sortit una gravació de nou. Ja no recordo si aquest segona veu m'ha indicat el preu de la trucada; deia els horaris d'oficina (feia pocs minuts que havien plegat) i el nom d'una empresa (no-se-què-media) que no he pogut retenir.

He perdut una bona estona per res. Per res, no: per posar-me de mal humor i adonar-me que aquests empreses, a més d'assetjar la gent, se la rifen, fent-la trucar a telèfons de pagament on t'envien de l'un a l'altre. I mentrestant, al mòbil, continuen arribant-me SMS de Vodafone incitant-me a participar en el sorteig diari de 50.000 euros. Qui ens pot protegir d'aquestes companyies assetjadores?

Es converteixen blogger i google en un facebook?

Vaig dir fa algun temps que no estic a FaceBook ni penso entrar-hi. I ho mantinc. No em fan cap falta les anomenades xarxes socials virtuals. D'altra banda, reconec que el món blocaire és una mena de xarxa social, però amb certs límits. Des de fa uns dies, però, temo que s'estigui convertint en un nou FaceBook.

Vaig incorporar el gadget de les persones que segueixen el bloc i veig que els darrers dies ha canviat. Abans només posava el que jo volia, com a encapçalament. Ara hi surten uns afegitons que jo NO he decidit posar-hi. I el cas és que no sempre ho veig igual. De vegades veig a la part inferior una mena de petició de ser amics (Google Friend Connect), i clicant al damunt demana ID de Google o d'altres espais, xarxes o com es diguin. D'altres no. Per què aquesta diferència? I ho deu veure tothom igual que jo? He mirat en la configuració, però l'única opció de tria que tinc és la del títol, que en el meu cas és "Segueixen aquest bloc:" La resta l'afegeix Blogger.

Nadejda Krúpskaia

Fa poc mes d'un mes dedicava una entrada d'aquest bloc a la dona d'un home famós: Emma Darwin, l'esposa del naturalista Charles Darwin, de qui enguany es commemora el 200è aniversari del naixement i el 150è aniversari de la publicació del seu llibre més famós. L'origen de les espècies. El meu interès per Emma Darwin va sorgir quan va caure a les meves mans el llibre Wives of fame, dedicat a tres dones amb marits famosos el segle XIX: les esposes de Karl Marx (1818-1883), David Livingstone (1813-1873) i Charles Darwin (1809-1882).

Avui, 26 de febrer, és l'aniversari de Nadejda Konstantínovna Krúpskaia, que va casar-se amb un altre home mundialment famós. El nom d'aquesta dona potser no digui res a molta gent (jo tampoc sabia qui era fins fa poc), llevat de la seva procedència geogràfica eslava. Va ser una revolucionària bolxevica russa, i una de les creadores del sistema soviètic d'educació pública; el seu marit va ser el líder Vladimir Lenin (1870-1924).

Nadejda va néixer a Sant Petesburg el 26 de febrer de 1869 (en el seu temps, era el 14 de febrer; la reforma del calendari no s'havia fet encara a Rússia) i va morir el 27 de febrer de 1939; per tant, avui fa 140 anys del seu naixement i demà en farà 70 de la seva mort. El seu pare era un oficial de l'exèrcit rus i la mare, de família noble sense fortuna, va treballar d'institutriu fins que va casar-se. Nadejda, tot i que va criar-se en un ambient intel·lectual, va estar en contacte amb el món obrer i aviat va desenvolupar un esperit de protesta contra la societat.

El 1898 Nadejda i Lenin es van casar, quan ell vivia exiliat a Sibèria. Quan el seu exili interior va acabar, la parella va marxar de Rússia i va establir-se a Ginebra (Suïssa); després estar-se en altres ciutatas europees. Van tornar a Rússia el 1917, quan l'imperi rus va ser derrocat.

A més de les biografies que hi ha d'aquesta dona, els Arxius Marxistes d'Internet (Marxists Internet Archives) contenen escrits seus (cartes enviades a la mare i les germanes de Lenin entre 1903 i 1916, i articles diversos)

El 1971, quan l'astrònoma Tamara Mikhailovna Smirnova va descobrir un asteroide (el 2071), va anomenar-lo Nadezhda, en honor de Nadejda Krúpskaia.

Per saber-ne més:

• Nadejda Kroupskaïa, Wikipedia francesa
• Nadezhda Krupskaya, Wikipedia anglesa

Foto de Nadejda Krúpskaia: Wikimedia Commons, domini públic

Fa cent anys: "Cotidianas"

De vegades més val llegir els diaris de fa cent anys que els actuals, tot i que alguns escrits centenaris semblen molt actuals. A La Vanguardia del 25 de febrer de 1909, p. 6, en una secció que es titula "Cotidianas", l'autor (signa només amb les inicials C.C.) relata una anècdota del periodista català Roberto Robert en relació "a la suspicacia que todo lo que procede de Cataluña, suele levantar en círculos y redactores de Madrid, de suerte que los escritores catalanes no tendran libertad para ocuparse de nada ni comentar nada de lo que en todos los países del mundo es de la competencia del publicista. [...] Las cosas más corriente y repetidas, si vienen de aquí, levantan verdaderas tempestades de indignación. No estará de más, en lo sucesivo, pertrecharse como Roberto Robert y obrar con su misma cautela."

A continuació descriu l'experiència de Robert, que es volia obrir camí com a periodista a la corte. Va presentar un article al director d'un diari madrileny, el qual li va dir: "La idea no esta mal. Pero, amigo mío! El castellano, el castellano es atroz. Está visto que ustedes los catalanes no llegarán nunca a dominar el idioma..."

Davant d'aquesta opinió, el pobre Robert va marxar amb la cua entre les cames, però no es va donar per vençut. Una setmana més tard tornava a visitar el director del diari amb un altre text. Després de llegir-lo, el director va tornar a dir-li que les idees eren molt bones, però el castellà molt dolent: "Vea usted: el primer párrafo esta lleno de solecismos; el segundo es de una sintaxis vizcaína; el tercero, es un tejido de expresiones catalanas vertidas al pie de la letra."

Aleshores Robert va respondre: "El primer párrafo es de don Mariano José de Larra; el segundo de don Serafín Estévanez, y el tercero de don Ramón de Mesoneros Romanos. Muy buenos días." No sé si Robert va acabar publicant res en aquell diari, però suposo que, si més no, devia quedar satisfet d'aquesta segona visita.

La comissaria virtual (21)

Des d'Islàndia amb bus o tren

La Vanguardia, 24 de febrer de 2009, necrològica de Sigurdur Helgason, pioner dels vols low-cost.

Segons la necrològica, Helgason va fer possible que molts nord-americans poguessin conèixer Europa gràcies als seus vols barats. Fixe'm-nos en el darrer paràgraf:

Diu que va fer conèixer una illa de menys de 300.000 habitants (Islàndia) al turisme europeu i nord-americà "ya que el destino final de todos los vuelos era Islandia, y a partir de aquí, los pasajeros seguían su viajen con bus o tren".

Bus o tren? Hi devia haver algun pont que connectés Islàndia amb el continent europeu?

Xerinola al mercat: Carnaval

Les venedores i venedors d'un mercat són com una gran família i per a les persones que hi van a comprar de manera habitual són uns veïns especials. Ja he dit altres vegades que prefereixo comprar al mercat més que no pas en grans superfícies. No és únicament per la comoditat (només he de creuar el carrer per anar-hi) o perquè els diners no vagin a parar a una única butxaca, sinó perquè el mercat té un caliu especial, és on es veu el barri. I m'agraden les ciutats amb barris.

El pas de l'any es nota al mercat, especialment les tradicions. Dissabte passat van celebrar-hi el Carnaval. Hi havia parades guarnides i les seves venedores--algun home també, però pocs--anaven disfressades.

El Carnaval és una festa que sempre m'he mirat des de fora, sense entrar-hi. No m'ha agradat mai disfressar-me i quan calia preparar disfresses per a la mainada m'angoixava. M'admirava veure altres mares que feien una disfressa de qualsevol cosa o que gaudien passant hores cosint, retallant, pintant, etc. per fer els disfresses per a les seves criatures. Per a mi era un turment, i després de Reis ja tenia ganes que passés aquella data fatídica. Únicament em consolava veure que la mainada s'ho passava molt bé a la festa de l'escola, en què feien una desfilada amb el Carnestoltes, que em sembla que acabava cremat al pati. Tot i que a mi no m'agradi disfressar-me, em fa gràcia veure la gent disfressada, especialment l'enginy que tenen algunes persones per engiponar-se una disfressa amb quatres draps, papers o cartrons.

Dissabte, al mercat feien xerinola. Malgrat les moltes hores de treball del dia abans (divendres tenen obert tot el dia), hi va haver gent que va tenir prou humor per guarnir la parada i rebre la clientela amb una disfressa i un somriure. No sé si, com la mainada a l'escola, també devien fer una desfilada final; si més no, va ser un dia de treball una mica diferent. I per qui anava a comprar també va ser divertit.

Les tres barrufetes barrufen un somriure per a la càmera

Què deu tramar la bruixa mentre prepara aquests bistecs?

Aquests dos dimonis inciten la clientela al pecat de la carn.

Tres caramels per endolcir la clientela


Peixeteria o discoteca? Per sort, el peix no "cantava".

Fotos: M. Piqueras (21.02.2009)

Es mor Socks, "primer" gat de l'era Clinton

Des de fa un parell de mesos ja se sabia que a Socks li quedava poc temps de vida. Estava afectat d'una malaltia terminal i no podia menjar. La família amb qui vivia no va voler prolongar-li la vida alimentant-lo artificialment (ves per on, aquest gatet va tenir un final més "humà" que la pobra Eluana Englaro) i el gat va morir el 20 de febrer de 2009.

Si Hillary Clinton va ser la primera dama dels Estats Units durant el mandat presidencial del seu marit, Socks va ser el primer gat del país durant el mateix període. Va viure amb els Clinton des que el 1991 va saltar als braços de Chelsea Clinton, quan la nena sortía de classe de piano a Little Rock (Arkansas), fins que la família va deixar la Casa Blanca el 2001. En traslladar-se la família a Washington, el mixet també els va acompanyar.

Socks a una roda de premsa a la Casa Blanca
Foto: Domini públic, Wikimedia Commons

De tota manera, Socks va deixar de ser el "rei" de la casa quan el 1997 els Clinton van comprar Buddy, un gos Labrador retriever (recordo que haver llegit en algun lloc que en assabentar-se de l'afer Lewinski, Hillary va enviar Bill a dormir amb el gos). Els dos animals representaven molt bé la típica imatge d'"estar com gat i gos". No s'avenien gens i Socks va considerar sempre Buddy com a un intrús.

Quan els Clinton van deixar la Casa Blanca el 2001, els animals es van separar. El gos Buddy va marxar amb la família Clinton i Socks va anar a viure amb Betty Currie (la secretària personal de Clinton) i la seva família. No se sap exactament l'edat que tenia Socks, però es calcula que hauria fet 20 anys aquesta primavera.

Segurament Socks haurà estat un dels gats més famosos del món (amb permís de Garfield i de Tom --el de Tom & Jerry) . Si poseu el seu nom a Google i també "cat" i "Clinton", obtindreu centenars de milers de resultats. En el web de la Fundació William J. Clinton hi ha una declaració de la famíla Clinton feta en saber-se la mort del que va ser "primer" gat dels Estats Units durant vuit anys.

Un tast de la vida de Trueta

Fa unes setmanes escrivia en aquest bloc sobre Trueta i l'obra de teatre d'Àngels Aymar que era a punt d'estrenar-se. Van anar passant els dies i em pensava que em quedaria sense veure-la (demà 22 de febrer se'n fa la darrera representació i jo aquests dies tinc molts feina), però ahir la trucada d'una amiga em va animar a deixar per unes hores la tasca que estic acabant i vaig fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. M'alegro d'haver-ho fet.

Durant una hora i mitja vaig contemplar escenes de la vida d'aquest gran home i metge que va ser Josep Trueta i Raspall (1897-1977) i l'obra em va deixar un regust de "poc". És només un tast, un trailer, de la vida d'aquest català universal que, amb el seu mètode innovador, va marcar un abans i un després en el tractament de les ferides de guerra: la seva aplicació va evitar nombroses amputacions i la mortalitat a conseqüència de les ferides va baixar de manera espectacular.

Una trajectòria vital tan intensa és impossible que es pugui descriure en una hora i mitja. Ens hem de conformar amb una mena de càpsules escèniques que il·lustren moments de diversas èpoques la vida de Trueta. L'autora ha sabut triar molt bé algunes situacions personals i els símbols que apareixen a l'escenari. El Trueta en escena (Pep Munné) és molt creïble per a qui hagi vist fotografies o pel·lícules del Trueta real, i ell i la seva esposa són gairebé sempre en escena (les dues parts es fans ense cap descans). Per tant, no sé com s'ho fan, però aconsegueixen que el públic tingui la percepció del pas dels anys. Potser sigui el posat, o la manera de caminar o de parlar dels dos actors. El Trueta de la darrera escena, ja vidu (la seva esposa, Amèlia Llacuna, va morir onze mesos abans que ell) i ple d'enyor per Amèlia, a qui sent no haver dedicat més temps, el vaig veure com un home ja vell tot i que l'actor no hagués passat per cap secció prèvia de maquillatge.

Va ser una hora i mitja que em va passar voltant, però al final em preguntava si aquestas càpsules de la vida de Trueta serien intel·ligibles per a algú que no estigués al corrent de la vida d'aquest metge català que va exiliar-se i va triomfar a Oxford. Per exemple, hi ha un personatge que jo mateixa no he pogut indentificar: el fotògraf --fill d'un altre fotògraf mort durant la guerra (in)civil-- que visita els Trueta a Oxford i els fa un reportatge. Com escrivia recentment el crític de teatre d'El Periódico, valdria pena de fer una minisèrie de televisió que donés a la figura de Trueta la projecció que mereeix. De tota manera, l'obra d'Aymar ja és un bon inici.

No t'escolto!

Ho vaig sentir ahir mentre baixava les escales del metro. Un noi parlava en castellà per telèfon i deia, amb veu força alta, a la persona que hi havia a l'altre costat: "¡No te escucho!"

Des de fa alguns anys sento sovint fer servir en castellà el verb 'escuchar' amb el significat de 'oír'. Un dia, una dona a qui conec va deixar anar davant meu un "¡no te escucho!" a la seva interlocutora telefònica. Com que hi ha confiança, després vaig dir-li que potser la seva amiga s'hauria enfadat en sentir que no l'estava escoltant. Es va quedar parada, perquè estava convençuda que 'escuchar' y 'oír' eren sinònims.

Ahir, després de sentir el "¡no te escucho!" de les escales del metro, vaig pensar que, malgrat que el català es parla molt malament, aquesta confusió entre 'escoltar' i 'sentir, no existia. Pocs minuts després, però, vaig adonar-me que estava equivocada. Ja dins del metro, al meu costat seia un noi a qui va sonar el mòbil. Va començar a parlar i va dir diverses vegades "no t'escolto!" i va penjar. El telèfon va sonar de nou i va tenir una breu conversa, deixant-hi anar de tant en tant el "no t'escolto!". També deia "no et preocupis!" i al final es va acomiadar amb un "t'estimo molt". Jo pensava que si era, com semblava, la seva parella, era lògic que es preocupés si li deia que no l'escoltava. De tota manera no crec que la preocupació de la noia --o noi-- a l'altre costat anés per aquest camí.

El noi castellanoparlant que baixava les escales del metro semblava un immigrant llatinoamericà; el del vagó duia una carpeta de la Universitat de Barcelona i, tot parlant per telèfon, en algun dels moments en què 'escoltava', va dir que anava a la Facultat. Vaig pensar que el desconeixement de la llengua no depèn de l'ambient social ni dels estudis assolits.

Així combaten la crisi?

No fa molt vaig veure en un programa de televisió --potser era un telenotícies-- una mare que es lamentava de les empreses que es forren a còpia de rebre trucades telefòniques o SMS sol·licitats amb mil excuses, des de la compra d'un so per al mòbil o la descàrrega d'una cançó, a la participació en un concurs o la votació per a qualsevol cosa. Explicava que havia hagut de pagar una factura desorbitada per la despesa feta per un fill o filla que havia enviat molts SMS d'aquests tipus.

Com més va més són les empreses (públiques i privades) que promouen concursos en què per participar-hi només cal enviar un SMS o fer una trucada telefònica per donar les pròpies dades. Per la televisió n'anuncien molts; de vegades són les mateixes cadenes de televisió les que els organitzen. Son sortejos en què el premi que donen segurament surt gratis a qui l'ofereix perquè les mateixes persones que cauen en el parany el paguen amb els seus SMS. És obligatori indicar quan costa la trucada telefònica o l'SMS, però normalment el preu està sobreimprès a la part inferior de la pantalla, amb unes lletres minúscules que a penes es veuen. En canvi, el número on cal trucar està en caràcters ben grans.

Ara, aquest negoci ha ultrapassat l'àmbit televisiu i ja et conviden directament a través del teu telèfon mòbil a participar en sortejos. Avui n'he rebut un que ve de Vodafone, el meu proveïdor de telefonia mòbil. L'SMS diu així:

VF Publi: ¡Enhorabuena! ¡Has sido elegido para optar a los 50.000 euros hoy, con 1 solo SMS! ¡Envia ahora FORRADO al 1111! Tu primer SMS es gratis! (1,39/SMS) + inf 280

La primera cosa que he pensat ha estat que potser era un cas de phising a petita escala. No m'imaginava que Vodafone caigués tan baix convidant la seva clientela a participar en sortejos a canvi d'enviar missatges a la pròpia companyia i naturalment cobrant. Per assegurar-me'n, he mirat en el web de Vodafone i la primera cosa que hi he vist ha estat l'anunci, a tota pantalla, d'aquest concurs. Després desapareix i s'hi veu la pàgina principal, i a la part inferior, l'apartat "Forrado", amb un enllaç a la pàgina pròpia del concurs, on es veuen caure contínuament bitllets de diferents valors, la majoria de 100, 200 i 500 euros.

En aquesta pàgina expliquen les diferents opcions per participar-hi. Per engrescar més la gent, per cada SMS es reben pel cap baix 10 participacions per al sorteig i 10 crèdits per descarregar continguts. O sigui, que si s'hi envien molts SMS és tenen més participacions. I si es compren continguts també s'obtenen participacions per al sorteig. Diàriament sortegen 50.000 euros entre els participants només d'aquell dia. A més, el sorteig dels diumenges és especial per als participants que més participacions hagin acumulat fins aquell diumenge. Al final de la promoció hi haurà un sorteig especial de 500.000 euros. Hi ha una manera d'aconseguir participacions extres cada dia. És entrant en el web de Vodafone i descobrint-hi una paraula màgica (en diuen 'descobrir', però es amb majúscules i lletres molt més grans que la resta del text), que varia diàriament. Aleshores s'envia un SMS amb la paraula màgica i a canvi es rep un bonus sorpresa amb participacions extra.

Si se n'assabenta el fill o filla de la senyora que es lamentava fa poc d'aquests abusos per la TV, que es prepari la pobra mare a pagar de nou una factura desorbitada!

Vida més enllà de la mort: el cas d'Henrietta Lacks

Quan el dia 1 de febrer de 1951, Henrietta Lacks ingressava a la clínica Kelly, de Baltimore (Maryland, EUA) per tractar-se d'un càncer del coll de l'úter, ningú no sospitava que aquella dona esdevendria "immortal". La clínica Kelly era un centre per al tractament del càncer que depenia de la Universitat John Hopkins i havia estat fundat per Howard Kelly, primer catedràtic de Ginecologia d'aquella universitat. Afirmar que Henrietta esdevendria "immortal" és una manera de dir, perquè, de fet, ella va morir pocs mesos després. Tanmateix, un teixit cel·lular del seu organisme s'ha anat reproduint i avui dia se'n poden trobar rèpliques en molts laboratoris i hospitals per tot el món.

Henrietta era una dona afroamericana de 31 anys, casada i mare de cinc criatures. El seu estat general de salut era aparentment normal, però des de feia algun temps tenia pèrdues de sang entre les seves regles. Quan Howard W. Jones, ginecòleg del servei de consultes externes, va examinar-la, va trobar una lesió en el coll de l'úter, d'una mida aproximada a la d'una moneda de 25 centaus de dòlar. Era un tumor, però completament diferent als centenars o potser ja un miler de carcinomes de coll d'úter que aquell metge havia vist al llarg de la seva carrera professional. Mentre un carcinoma de coll d'úter tumor és sempre dur, aquell era tan tou, que el metge no el detectava al tacte, tot i que l'examen feia que comencés a sagnar. Jones fins i tot va pensar si no seria una infecció o alguna altra lesió anormal. Tanmateix, totes les proves que van fer-li per esbrinar si es tractava d'una infecció van donar resultat negatiu. La biòpsia va confirmar que era una tumoració maligna i als pocs dies li van aplicar radioteràpia. Malauradament, les radiacions no van causar cap efecte en el tumor, i la metàstasi a altres regions del cos va ser molt ràpida, de manera que va morir el 4 d'octubre de 1951.

Abans que li apliquessin la radioteràpia, un metge resident havia extret una mostra del tumor, que va arribar al laboratori de George Gey, cap de recerca de cultius ce·lulars i teixits, el qual feia trenta anys que es dedicava al cultiu de cèl·lules humanes. El 1951 ningú no havia aconseguit mai que un cultiu durés més de dues setmanes en el laboratori. Les cèl·lules del tumor d'Henrietta, però, es reproduïen contínuament, i van proporcionar a la recerca sobre el càncer una eina molt valuosa de treball que als pocs anys es feia servir en laboratoris de tot el món. La línia cèl·lular d'Henrietta Lacks, que és anomenada HeLa (de les dues primeres lletres del nom i el cognom, respectivament), s'ha emprat en diferents camps de la recerca biomèdica i segueix essent la línea cel·lular més utilitzada, tot i que posteriorment s'han obtingut línies cel·lulars de gairebé tots els tipus de càncer humà. A més, el seu genoma s'ha mantingut molt estable al llarg del temps. Entre les aplicacions d'aquestes cèlules hi ha el desenvolupament de la vacuna de la poliomielitis, estudis de virus, de la leucèmia i de l'efecte de les radiacions.

Havien passat ja vint-quatre anys des de la seva mort quan la família va assabentar-se --per casualitat-- que cèl·lules descendents de les del carcinoma d'Henrietta es trobaven disperses per tot el món, i els investigadors podien comprar-les als bancs de cultius de cèl·lules i teixits. Amb la perspectiva actual ens pot semblar reprovable que la medicina fes ús de les cèl·lules d'una persona sense tenir-ne el consentiment, si no d'ella, que ja era morta, sí dels seus parents més propers. I a més, que hagin esdevingut un producte de comerç.

Per saber-ne més:

• Jones HV, Jr (1997) Record of the first physician to see Henrietta Lacks at the John Hopkins Hospital: History of the beginning of the HeLa cell line. Am J Obstet Gynecol S227-S228
• Masters JR (2002) HeLa cells 50 years on: the good, the bad and the ugly. Nature Reviews Cancer 2:315-319
• Skloot R (2000) Henrietta's Dance. John Hopkins Magazine (April)
  

Les editorials (II)

Escrivia fa uns dies sobre la proposta prepotent de traducció d'un llibre que em feia una editorial, de la qual no vaig dir el nom per allò que es diu el pecat i no el pecador. Gairebé el mateix dia, Montserrat Vallmitjana, biòloga dedicada durant molts anys a l'ensenyament i activitats de divulgació, relatava a la llista de distribució de l'ACCC i en el seu bloc, una altra mostra de prepotència editorial. En aquest cas no cal amagar el nom de l'editorial perquè es tracta d'un llibre que és actualment a les llibreries.

El cas és que Edicions 62 va anunciar fa poc que, per celebrar l'Any Darwin, editava el llibre L'origen de les espècies, amb un pròleg de Martí Domínguez (biòleg, escriptor i director de la revista Mètode) i epíleg de Thomas Glick (historiador de la ciència nord-americà, molt lligat a les terres de parla catalana, llengua que ell mateix parla i escriu). Edicions 62 no ha dit pas que es tracti d'una traducció nova, però hi ha alguns aspectes d'aquesta edició que fan que l'editorial no quedi molt ben parada.

El llibre publicat ara és una reedició de la primera edició en català, del 1982, quan va commemorar-se el centenari de la mort de Darwin. La iniciativa va ser de Joan Senent-Josa, creador i director aleshores de la revista en català Ciència, i va publicar-la Edicions 62 amb una subvenció de la Diputació de Barcelona. Senent-Josa i Vallmitjana van ser els curadors de l'edició, i varen elaborar una cronologia i una recopilació de bibliografia sobre Darwin. El llibre duia un pròleg de Thomas Glick.

Els canvis que hi ha entre aquella edició i l'actual són: el nou pròleg de Martí Domínguez; l'epíleg actual, que en realitat no és nou, sinó que ha canviat de lloc (abans era pròleg), tot i que el seu contingut és el mateix; i la desaparició dels noms dels curadors de la primera edició. S'ha mantingut igual el text de Darwin (traducció de Santiago Albertí i Constança Albertí) i la cronologia i la bibliografia sobre Darwin que van preparar Senent-Josa i Vallmitjana .

És evident que l'editorial ha volgut aprofitar l'avinentesa de l'Any Darwin per rescatar l'obra magna d'aquell gran científic. Però això no seria reprovable; és bo que de nou n'hi hagi una edició catalana al mercat, atès que la de 1982, tot i les diverses reimpressions que se'n van fer en anys successius, està exhaurida. Però, per què no han posat al dia els aspectes complementaris?

Tractant-se d'un llibre que se suposa que es vol que arribi a un gran públic, la selecció bibliogràfica actualitzada hauria estat molt útil. Per altra banda, segons ha explicat Joaquim Elcacho (periodista de ciència i medi ambient de l'Avui) en l'esmentada llista de distribució de l'ACCC, hi ha estudis fets durant les darrers dècades que evidentment el text de Glick no esmenta; però com que no s'indica enlloc que l'epíleg és de 1982, el lector o lectora pot pensar que Glick no està al corrent dels estudis fets sobre el tema que tracta. (Per cert, Elcacho ha celebrat també la setmana de Darwin publicant a l'Avui uns quants articles molt interessants sobre la repercussió que va tenir Darwin a Catalunya.)

Montserrat Vallmitjana es pregunta en el seu bloc "Què es pot fer davant de tanta mala fe, aprofitament, treball mal fet, autoimposició de medalles?" I jo li responc: suposo que molt poca cosa, per no di res. L'editorial té la paella pel mànec.

El quítxua a Berlin

El premi sembla que va ser una sorpresa; ningú no esperava que La teta asustada, de la peruana Claudia Llosa, guanyés l'Ós d'Or de la Berlinale. Llegeixo que a La teta asustada, la protagonista (Fausta), una noia indígena interpretada per Magaly Solier, parla quítxua; treballa com a serventa en una casa i la seva mestressa li dóna una perla per cada cançó que li canta en la seva llengua. El quítxua és parlat en regions del Perú, de l'Equador, de Bolívia, d'Argentina (la província ded Santiago del Estero), de Colòmbia, de Chile i del Brasil (Tabatinga, a Acre). El nombre de persones que el parlen està entre en els vuit i els deu milions.

El quítxua no és l'única llengua americana que es va sentir en l'edició d'enguany de la Berlinale. A la pel·lícula El pez niño, que també va participar en el festival, la coprotagonista parla i canta en guaraní, que és una llengua viva al sud de Brasil, en algunes províncies de l'Argentina, al Chaco bolivià i a la major part del Paraguai, on des de 1992 es cooficial amb el castellà. El nombre de parlants de guaraní supera els cinc milions.

No recordo haver vist pel·lícules en què es parlessin llengües americanes (excepte les d'indis nord-americans). Espero poder veure aviat La teta asustada, que em sembla que es va estrenar a Barcelona fa pocs dies. De moment, em conformaré amb aquest minitrailer:

El dia G

Si el 12 de febrer, aniversari del naixement de Charles Darwin, vaig anomenar-lo el dia D, avui hauria de ser el dia G, per Galileu (Galileo Galilei, 1564-1642), que va néixer un 15 de febrer. Trobo que a aquest científic italià se li està fent un greuge, en comparació a Darwin. Si enguany se celebra l'Any Darwin i no pas el de l'Evolució, per què celebrem l'Any de l'Astronomia i no pas l'Any Galileu? Potser perquè en el cas de Darwin hi ha dos fets a celebrar: els 200 anys del seu naixement i 150 de la publicació de L'origen de les espècies?

En el cas de Galileu, enguany fa 400 anys que aquest científic italià va començar a utilitzar el telescopi per observar els astres. Galileu havia conegut el telescopi a través dels Països Baixos, on s'ha cregut durant molt de temps que s'havia inventat el telescopi (ara se sap que l'inventor va ser l'òptic gironí Joan Roget). Galileu se'n va construir un, i fins i tot ha passat per ser-ne l'inventor. Aquest aparell li va obrir de bat a bat les portes de l'Univers i li va mostrar allò que mai abans havien observat els humans: el perfil de les muntanyes i cràters de la Lluna, les fases de Venus, els satèl·lits de Júpiter, grups d'estrelles com les Plèiades (a ull nu se'n poden comptar de cinc a onze, però ell va poder comptar-ne moltes més que només mostrava el telescopi).

A partir de les seves observacions, Galileu va corroborar la idea heliocèntrica de Copèrnic (1473-1543), cosa que va causar-li un enfrontament amb l'església, i va ser jutjat per la Inquisició. Per evitar de morir en la foguera, va haver d'abjurar i acceptar que estava equivocat i que eren falses les seves afirmacions que el Sol era el centre del món i no es movia, mentre que la Terra no n'era el centre i sí que es movia. Van haver de passar més de 350 anys fins que el cap de l'església catòlica, el Papa Joan Pau II, rehabilités en un acte públic celebrat el 1992 la figura de Galileu i reconegués l'error dels teòlegs que van condemnar-lo i humiliar-lo, obligant-lo a abjurar de la seva idea heliocèntrica.

Galileu va tenir un paper destacat en la recuperació del treball experimental com a base del coneixement científic. Va descobrir les quatre "llunes"principals de Júpiter, que es coneixen com a satèl·lits galineans, i el principi d'inèrcia, i va provar experimentalment que la velocitat de caiguda dels cossos és la mateixa per a tots, independentment de la seva massa o densitat. A més, va inventar aparells i tècniques per als seus estudis, com ara el plànol inclinat per estudiar el moviment dels cossos, o la balança hidrostàtica, per mesurar-ne la densitat.

Hi ha un aspecte de Galileu que m'agrada destacar: el seu llibre Diàlegs sobre els dos màxims sistemes del món, publicat el 1632, es considera la primera obra de divulgació científica de la història. Fins aleshores, els tractats i altres obres científiques s'escrivien en llatí, que era la llengua de comunicació de la ciència, com avui dia ho és l'anglès. Aquest llibre, en canvi, està escrit en toscà, possiblement perquè pogués arribar a més gent L'obra presenta tres personatges que, al llarga de quatre jornades, conversen sobre els dos sistemes oposats de la concepció del món: el clàssic ptolemaic, i el revolucionari copernicà que mostra un Sol estàtic al voltant del qual es mourien els altres astres.

Com escriu Xavier Duran en el seu article "La divulgació científica: el com i el perquè", "a Galileu li convenia que les seves idees fossin llegides per moltes persones, ja que essent polèmiques i anant contra el saber oficial, calia que estiguessin a l'abast de molta gent, que es difonguessin i es discutissin. Només així es podia favorir un clima de debat que compensés la persecució oficial de les seves tesis."

Quan celebrem l'Any de l'Astronòmia, recordem que estem celebrant l'Any Galileu. Em sembla que únicament a Itàlia l'anomenen així.

Il·lustracions:
Retrat de Galileu, per Justus Sustermans, 1636 (Wikimedia Commons).
Fases de la Lluna, dibuix de Galileu, 1616 (Wikimedia Commons).

Al barri hi ha de tot

Amb les compres, sóc molt tradicional. M'agrada comprar en botigues de barri i m'agrada anar al mercat. Alguna vegada he anat a les grans superfícies que hi ha per la perifèria de la ciutat, però no hi trobo cap avantatge. Diuen que s'hi compra més barat. Qui així ho pensa, però, no té en compte el temps que ha d'esmerçar en l'anada i en la tornada, ni la despesa en gasolina. A ciutat, hi ha preus per a tots els gustos i per a totes les butxaques. I moltes vegades no cal sortir del barri.

Per altra banda, si hi ha una despesa de la llar en la qual miro menys l'estalvi és la d'alimentació. En èpoques de vaques flaques, prefereixo estalviar en altres coses. Sóc una enamorada dels mercats, especialment dels mercats de Barcelona. Tot i que ara ja hi ha molt llocs on les mercaderies es presenten molt bé, per a mi els mercats de Barcelona encara són els millors. Fixeu-vos en el peix, amb quin gust arreglen les paneres cada matí les peixeteres i algun que altre peixeter. Primer posen una capa de gel trinxat sobre la parada; al damunt, fulles de col, i després hi col·loquen amb molta cura, com si estiguessin guarnint la parada per a un concurs d'ornamentació, lluços, raps, bruixes, llobarros, turbots, orades, sardines, anxoves, calamarsos, sèpies, gambes, escamarlans, galeres i altres peixos o marisc de procedències molt diverses. A més, venedores i venedors tenen molta traça per netejar el peix i te'l pots endur a casa ja a punt de ficar a la paella o a la cassola.

Tinc la sort de viure gairebé davant d'un mercat; això permet no haver de planificar els àpats perquè pots decidir què menjaràs poc abans de ficar-te als fogons, segons vegis el mercat. Dissabte al matí convé anar-hi a primera hora, però. Tot i amb això, en algunes parades ja toca fer cua. Per sort, ara n'hi ha moltes on pots agafar el número i anar avançant la compra mentre esperes que arribi el teu torn.

Aquest matí he baixat a comprar algunes coses per a l'arròs del diumenge. A la parada de peix de l'Àngels acostumo a comprar sèpia i un grapadet de gambes, escamarlans o galeres. No sempre el mateix. Com que no són productes d'aqüicultura, els preus poden variar molt segons l'oferta, i això fa que jo també diversifiqui la compra. Avui hi he comprat sèpia i galeres. No he pogut estar-me de fer una foto a un a sèpia enorme que tenien a la parada:

Exemplar de sèpia: compareu-la amb l'ampolleta d'aigua que té al costat.
(Aquí únicament se'n veu el cos; el cap i els tentacles queden mig amagats.)

La sèpia gran a costat de les sèpies normals. En les sèpies,
el preu és inversament proporcional a la grandària: la gran
va a 8,90 euros el quilo; la petita, a 15,90.

Comptant-hi el cap, devia fer uns 60 centímetres de llargada. La que jo he comprat era força més petita. Després he anat a la cansaladeria La Extremeña (no sé d'on ve el nom, perquè els amos que jo hi que conegut sempre --des de 1975-- són catalans). Tot i que encara falten uns dies per al dijous gras, hi he comprat botifarra d'ou. Una botifarra d'ou que té un to només lleugerament groguenc, res a veure amb aquelles botifarres que venen a molts llocs i que sembla que hagin submergit en un pot de pintura groga. Aquest vespre la tastaré (si és que puc resisitir la temptació fins al vespre).

A l'esquerra, la botifarra d'ou; a la dreta, sobrassada de Sineu

Els mercats municipals de Barcdelona van passar uns anys molt dolents. Alguns feien pena de veure, amb tantes parades tancades i només quatres mestresses de casa comprant-hi. Ara, pèro, sembla que estan revifant. Al mercat de Les Corts van fer una profunda remodelació i restauració el 2007 i ara té molta més vida. Hi ha menys parades que no pas hi havia, però l'oferta és més variada. Ara s'hi pot trobar coses que abans no hi havia. Per exemple, el bé de déu de mels i tes de la parada de la Rosa i el Josep; plats precuinats, o d'altres ja a punt per menjar; fruita exòtica o bolets assortits que abans calia anar a la Boqueria a comprar.

Quina sort que tinc de viure al costat del mercat!

El petit príncep (nepalès)

Fa poc va augmentar la meva col·lecció de «petits prínceps». Me'n van regalar un exemplar en nepalès:


En començar la col·lecció d'aquesta obra en diferents llengües, no vaig pensar que estava fent una cosa que fa molta altra gent al món. Quan vaig visitar Hay-on-Wye (o Gelli Gandryll en el seu nom gal·lès), vaig provar si trobava petits prínceps en alguna de les moltes botigues d'aquell poble llibreria. Em van dir que era un llibre molt buscat.

I l'any passat vaig assabentar-me de l'existència de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya, de la qual sóc sòcia des de fa poc. Entre les activitats que l'associació té en perspectiva per a enguany hi ha:

• Presentació d'una proposta a l'Ajuntament de Barcelona per posar el nom del Petit Príncep a uns jardins i el nom de Saint-Exupéry a un carrer de la ciutat.
• Parada de l’Associació a la Rambla Catalunya amb motiu de la diada de Sant Jordi .
• Presentació de l’Associació a la prensa. Presentació del llibre virtual amb text i audio a les escoles.

De moment és una associació petita (jo tinc el número 10 de sòcia!), però espero que amb el temps, a mesura que la gent s'assabenti que existeix l'Associació, el nombre de persones que s'hi inscriguin augmenti. La quota és molt mòdica: 12 euros

La comissaria virtual (20)

Tota la neu del Pirineu catalanoaragonès

Aquestes darreres setmanes està nevant força. No sé com ho fan per calcular la neu que s'acumula a les muntanyes, però la notícia d'El Periódico del 5 de febrer de 2009 deia:

«Los 1.807 metros cúbicos de nieve que cubren el Pirineo catalanoaragonés (según los cálculos de realizados por la Confederación Hidrográfica del Ebro) es uma magnitud difícil de imaginar.»

Veurem que no és tan difícl d'imaginar com diu l'autor o autora de la noticia. Podem fer-ho per aproximació. Imagineu-vos un casa de pisos que ocupi un terreny amb una superfície de cent metros quadrats. Si l'edifici tingués 18,07 metres d'alçada, el seu volum seria 100 ×18,07 = 1807 m³.

No sé quina és l'alçada normal dels pisos moderns, però tenint en compte els espais entre pis i pis, una casa de 18,07 metres d'alçada no arribaria als cinc pisos. I allà hi estaria acumulada, com diu El Periódico, tota la neu que hi havia al Pirineu català i al Pirineu aragonès la setmana passada? Si així fos, devia estar concentrada tota en el tros del Port de la Bonaigua captat per la foto.

En algun lloc s'ha perdut algun mútiple. Potser la notícia original no es referia a metres cúbics sinó a hectòmetres cúbics. Recordem que les unitats de volum augmenten de 1000 en 1000 (les de longitud ho fan de 10 en 10, i les de superfície de 100 en 100). 1807 hectòmetres cúbics són 1.807.000 (1,8o7 milions) de metres cúbics. Aquesta sí que seria una quantitat de neu considerable!

El Dia D

Tot i que les celebracions sobre Darwin s'aniran succeïnt al llarg de l'any, aquesta setmana, especialment el dia que ja és a punt d'acabar, és quan es concentren la major part d'activitats dedicades a Darwin. Potser hi haurà qui es pregunti si tant de rebombori està jujstificat. Al cap i a la fi celebrar el treball de Darwin és com celebrar una derrota. Una derrota que ja va iniciar-se amb Copèrnic, quan va desmuntar la idea prevalent que la Terra era el centre de l'Univers. Si Copèrnic va posar el nostre planeta en el lloc que li corresponia, Darwin va fer el mateix amb l'espécie humana, que deixa de ser l'espècie elegida per a la qual tot havia estat creat.

De tota manera, en el llibre L'origen de les espècies, Darwin no fa referència als orígens de l'espècie humana (ni de cap atra determinada). Tanmateix, com ell escriu en la seva autobiografia, perquè no el poguessin acusar d'amagar les seves idees, hi va afegir que gràcies a a aquella obra "es faria una mica de llum sobre l'origen de l'home i la seva història". Va ser en la seva maduresa quan va escriure un llibre dedicat als origens dels humans i la seva relació amb alteres animals: L'origen de l'home. La selecció natural i la sexual (1971). Ho va fer en veure que les seves idees sobre l'evolució de les espècies era acceptades per molts naturalistes.

Acabo el dia D incloent aquí una il·lustració que es un homenatge que el dibuixant naturalista Carles Puche va fer a Darwin ja fa uns mesos. Va ser la nadala que Puche va enviar el 2008 (però jo tinc en lloc preferent la simpàtica cotxa del 2007), en la qual reprodueix les diferents espècies de pinsans que Darwin va veure a les illes Galápagos:

Les editorials (I)

Al llarg dels darrers vint anys he tingut relacions professionals més o menys directes amb diverses editorials. Amb la majoria, han estat relacions molt cordials i n'estic molt contenta. Algunes altres, però, m'han semblant el súmmum de la mesquinesa i la gasiveria. De vegades també de la prepotència.

Ahir vaig rebre un correu electrònic d'una persona que treballa en una editorial amb la qual no he tingut mai cap contacte i em proposa de traduir un llibre. Qui m'escriu --suposo que deu ser un correu enviat a més gent per veure si troben algú que accepti de fer una feina que els urgeix-- posa com a assumpte del correu "Prova de traducció anglès català". Em diu que estan buscant un traductor de l'anglès al català urgentment perquè tenen una obra d'unes 440 pàgines que s'hauria de traduir en 4 mesos. M'indica una tarifa que és un 34% inferior a la recomanada pel Col·legi de Doctors i Llicenciats. I a continuació diu que si hi estic interessada hauria de realitzar una breu prova de traducció i passarien a explicar-me les característiques del projecte amb més detall.

No sé si hi ha gent amb poca preparació i poca feina que agafa qualsevol cosa que li ofereixin, però m'ha sobtat que creguin que puc decidir si m'interessa traduir un llibre sense saber de quina obra es tracta. Per altra banda, potser acceptaria de fer una prova de traducció si fos novella. Mai no he fet cap prova de traducció ni penso fer-la. Tot i que la traducció no és l'activitat a què més em dedico, he traduït alguns llibres --sola o en col·laboració-- i he revisat traduccions d'altri. Si algú vol saber com faig la meva feina, que mirin el treball fet. Si envien aquest correu a molta gent que accepti de fer la prova que demanen, i si els donen pàgines diferents del llibre per a la traducció de prova, potser aconseguiran tenir-lo traduït en uns pocs dies, i gratis!

Finalment, han oblidat un petit detall: jo no seria "un traductor", sinó "una traductora".

Isabel Barreto, una "adelantada de mar"

L'11 de febrer de 1596 arriba a Manila una expedició que havia sortit de Perú el 9 d'abril de 1595 dirigida per l'adelantado Álvaro de Medeña. A l'arribada a les Filipines, però, era una dona, Isabel Barreto, qui dirigia l'expedició. Es coneixen bastants detalls d'aquest viatge a través dels escrits de Pedro Fernández de Quirós, que va participar-hi.

En el regne de Castella, un adelantado de mar, era algú a qui es confiava una expedició marítima, i se li concedia per endavant el govern de les terres que descobrís o conquerís. Álvaro de Medeña, que des del Perú va navegar pel Pacífic i va descobrir les illes Salomon el 1568, a la seva tornada va obtenir una capitulació per a a la conquesta d'aquelles illes amb el títol d'adelantado i governador. La segona expedició va fer-se bastants anys més tard, el 1595, quan Mendaña feia poc que s'havia casat amb Isabel Barreto, filla de Nuño Barreto, un dels primers conqueridos de les províncies del Perú. Isabel va arribar al casament amb una bona dot: 40.000 ducados, que van servir perquè Mendaña organitzés una altra expedició per conqjuerir les illes Salomon.

L'expedició estava formada per quatre vaixells que duien gairebé 300 persones, entre les quals hi havia Isabel i algunes altres dones i criatures. També hi anaven tres germans d'Isabel i l'esmentat Pedro Fernández de Quirós. En el camí van descobrir algunes illes, però no s'hi van aturar. Mendaña no va saber trobar les illes Salomon que havia descobert prèviament i els queviures dels vaixells començaven a escassejar. La tripulació estava amoïnada i Mendaña decideix ancorar els vaixells en una illa prop de Nova Guinea, a la qual va anomenar Santa Cruz. L'adelantado i altres membres de la tripulació entre els quals hi havia dos dels germans d'Isabel, emmalalteixen i moren.

A la mort de Mendaña, Isabel el succeeix al capdavant de l'expedició. L'adelantada Isabel mostra una mà extremadament dura en el tracte amb la tripulació, especialment quan els queviures i l'aigua són escassos i han de ser racionats. El relat de Fernández de Quirós descriu una dona freda, sense pietat, que feia servir aigua dolça per rentar-se i tenia dos porcs vius a bord mentre la tripulació gairebé no tenia aigua per beure ni aliments per menjar. Arriben a Manila l'11 de febrer de 1596 i --segons Fernández de Quirós-- l'espectacle a bord es depriment: molts membres de la tripulació havien mort durant el viatge i deu van morir pocs dies després de desembarcar a Manila.

Isabel va consolar-se aviat de la pèrdua del marit i va casar-se amb Fernando de Castro. El mateix any 1596 van tornar a Amèrica, a Mèxic, amb el vaixell d'ell. La vida d'Isabel Barreto no m'ha semblat precisament exemplar, però la història és la història i les dones, amb exemples bons i dolents, n'han format part tot i que la seva actuació hagi quedat sovint en segon pla.

Bibliografia:

• History of the Philippine Islands by Antonio de Morga, translated into English, edited and annotated by E.H. Blair and J.A. Robertson, 1907
• La femme au temps des conquistadores (C. Delamarre, B. Sallard; Stock,Pernoud, 1992)
• Españolas de ultramar en la historia y en la literatura (JF Maura, H. Maura; Univ. de València, 2005)
  

Eluana no va morir ahir

He vist per televisió escenes viscudes ahir en el Senat italià i davant la clínica on es trobava Eluana Englaro, després que es fes públic que per fi el seu cos havia deixat de respirar. He vist la histèria i la hipocresia d'uns polítics que haurien de donar exemple al poble al qual diuen servir. Un d'ells va dir "Eluana non è morta, l'hanno ammazzato!" (Eluana no ha mort, l'han matada!) Esteu equivocat, senador!, li diria jo. Eluana no va morir ahir; va fer-ho fa disset anys, quan el seu cos va quedar en estat vegetatiu.

I no ho vaig veure, però ho he llegit avui a La Repubblica, que Berlusconi acusava el president Napolitano com a responsable directe de la tragèdia tot dient: "S'ha fet que l'acció del Govern per salvar una vida fos impossible." (Fa uns dies, Napolitano, cap de l'estat de la República italiana, es va negar a signar el decret que hauria aturat el procés de desconnexió de l'alimentació i hidratació artificials de la noia.)

Una periodista de la Rai --Marinella Chirico-- va passar diumenge tres hores a l'habitació d'Eluana. Els pares, tot i haver defugit el sensacionalisme despertat per aquest cas, volien que algun professional de la informació la veiés i pogués explicar al món en quin estat es trobava el cos de la seva filla. Especialment després que Berlusconi afirmés per televisió que Eluana era una persona viva que podria encara, "en hipòtesi", generar un fill. Volien, però, que fos una persona de confiança qui entrés a l'habitació de la clínica on es trobava Eluana. Marinella Chirico feia alguns anys que seguia el cas i entre ella i la família d'Eluana i els metges que n'havien estat al càrrec s'havia establert una relació d'amistat. Ha explicat que el cos que jeia en aquell llit, i que cada dues hores calia moure per impedir que es llagués, no tenia res a veure amb les fotografies de l'Eluana en vida que s'han prodigat en els mitjans ni amb la imatge que Berlusconi i d'altres han volgut mostrar a l'opinió pública.

En un article d'opinió titulat "La mort i la política", Ezio Mauro escriu: "És miserable aprofitar-se d'una mort per treure'n un benefici polític. És vergonyós arrossegar el cap de l'Estat al terreny de la vida i de la mort per haver exercitat els seus deures de vigilant de la Constitució. És humiliant assistir a aquesta degradació de la política. És preocupant descobrir quina és la veritable ànima de la dreta italiana, ferotge i cruel en la seva cobdícia de poder absolut, despreocupada de l'Estat en tots els sentits, aliena a les institucions i a l'esperit republicà..."

Veus femenines: Emily Jane White

No estic gaire al corrent de la música moderna, però de vegades descobreixo veus i sons que m'agraden. Una de les darreres descobertes que he fet és la d'Emily Jane White, que canta cançons suaus i melancòliques (si més no les que jo li he sentit) amb un acompanyament músical molt senzill. Una de les seves darreres cançons: Dark undercoat

Un gol centenari?

Ho he sentit al Telenotícies: ahir, Eto'o va fer el seu gol centenari en el Barça. I El Periódico es refereix a aquest gol en un subtítol de la notícia corresponent: "Centenari contra el Betis". Però no és únicament Eto'o qui marca gols centenaris. En el peu d'una foto de l'Agència EFE del 17 de gener de 2006, a la malla.cat, diu "Els jugadors de l'Espanyol celebren el gol centenari de Tamudo."

Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'centenari' significa, com a adjectiu, "que té cent anys d'existència". Pel que fa al substantiu: "dia o any que fa una centúria o unes quantes centúries d'un esdeveniment". Com pot ser centenari un gol marcat ahir? Si és refereixen al gol que fa el número cent, caldrà que en diguin el 'centè' gol o el 'centèsim' gol, que són els adjectius ordinals corresponents a cent ('centèsim' també és cadascuna de les cent parts en què es divideix un tot).

Obstinació terapèutica: el cas d'Eluana Englaro

Aquests dies molts mitjans de comunicació centren la seva atenció en Eluana Englaro, la dona italiana que es troba en coma des de 1992 a conseqüència d'un accident de cotxe. Des d'aleshores és en estat vegetatiu permanent i es manté en vida perquè rep un tractament d'hidratació i nutrició forçades.

El pare d'Eluana, Beppino Englaro, ha demanat moltes vegades la suspensió de l'alimentació artificial i de qualsevol altre tractament a la seva filla, al·legant que ella era contrària a una vida d'aquest tipus. Ha recorregut als tribunals i després d'anys, el juliol de 2008, el Tribunal d'Apel·lació Civil de Milà va autoritzar-lo, com a tutor d'Eluana, a interrompre el tractament que la manté en vida de manera artificial. El Govern Berlusconi va recórrer la sentència i el desembre de 2008, poques setmanes després que el Tribunal Suprem de Cassació rebutgés el recurs contra la interrupció de l'alimentació i hidratació artificials d'Eluana, va decidir prohibir que la mesura aprovada pel màxim tribunal de la República es portés a terme en centres de salut públic o en centres privats que tinguin un concert amb el Servei de Salut Nacional italià.

El cas és que la pobra Eluana --o el seu cos, perquè ella ja no hi és des d'aquell dia fatídic en què va patir el tràgic accident de cotxe, ara fa disset anys-- ha anat d'un centre a un altre. I ho ha hagut de fer enmig de manifestacions, amb gent que volia impedir el trasllat del seu cos i que titllaven el pare d'assassí. Ara és a Udine, en una clínica que depèn de l'Ajuntament d'aquella ciutat, i les persones que s'ocupen d'ella són metges i infermeres voluntaris. Tanmateix, aquest personatge impresentable que té les regnes d'Itàlia a les seves mans ha continuat fent tot el possible per impedir que es dugui a terme allò que va aprovar el Tribunal Suprem. Fa uns dies va preparar un decret d'urgència per aturar la desconnexió dels aparells que mantenen viu --fins allà on és possible-- el cos d'Eluana. Però per poder dur-ho a terme, el decret havia de ser signat pel cap de l'Estat, Giorgio Napolitano, el qual es va negar a fer-ho.

Berlusconi, que s'enfialava per les parets davant la prerrogativa de Napolitano, com a president de la República (Berlusconi no és el president de la República, sinó el president del Consiglio, el primer ministre), ha amenaçat de dirigir-se al poble per canviar la Constitució actual, que considera filosoviètica. I corrent ha posat a treballar els seus legisladors per tal de tenir llesta en tres dies una llei que espera sigui aprovada immediatament.

Dissabte 7 de febrer de 2009, a la clínica La Quiete (quina contrast, el nom del centre --la calma, la tranquilitat-- i el rebombori que hi ha al seu voltant!) ha començat a aplicar-se el protocol per a la desconnexió; l'alimentació i la hidratació no se suspenen sobtadament, sinó de manera progressiva. Podrà descansar en pau Eluana abans que la nova llei sigui aprovada?

I en l'ombra d'aquest cas plana la figura del Vaticà, que en les darreres setmanes s'està cobrint de glòria i no pas de la Glòria a la qual diuen aspirar. Primer va ser la rehabilitació dels lefebvrians excomunicats, entre els quals hi ha un bisbe que nega l'Holocaust. I ara, la intervenció en el cas d'Eluana. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, que va ser ministre de Sanitat del Vaticà, va declarar fa pocs dies al diari italià La Repubblica que calia "aturar aquella mà assassina" i que "interrompre l'alimentació i la hidratació equivaldrien a un abominable assassinat i l'Església ho cridarà sempre en veu alta". El cardenal nega que allò sigui un tractament i entén que desconenctar les sondes és matar deliberadament Eluana. Acaba dient que confia "en la misericòrdia divina, pensant en primer lloc en les persones que pateixen i que no poden defensar-se. Com Eluana Englaro."

A propòsit del debat sorgit a Itàlia, he recordat un llibre que vaig rebre fa unes setmanes i l'he rescatat de la pila de lectures pendents: El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras, amb pròleg de Marc Antoni Broggi. No podia ser més actual. Boladeras, catedràtica de Filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona, ha escrit un llibre molt clar en el seu plantejament i exposició dels fets. Hi revisa conceptes essencials per al debat sobre l'eutanàsia i inclou casos que s'han esdevingut recentment en diversos països. Els avenços de la medicina han fet possible "salvar" persones que en altres èpoques no haurien sobreviscut molt de temps. Boladeras opina --i comparteixo la seva opinió-- que a aquestes persones, "la medicina no les salva, sinó que els impedeix morir i les deixa en una situació més temible que la mateixa mort." Tot i que ella deixa clara la seva posició, i n'explica les motivacions que la sustenten, exposa en el llibre posicions favorables i contràries a l'eutanàsia.

El llibre conté uns appèndix molt adients i útils: un glossari que és el mateix que hi ha a l'Informe sobre l'eutanàsia i ajut al suicidi del Comitè de Bioètica de Catalunya (Departament de Salut, Generalitat de Catalunya, 2006), models de testaments vitals, adreces d'Internet sobre eutanàsia i sobre l'Associació Federal Derecho a Morir Dignamente, i la bibliografia. Un dels termes inclosos en el glossari és obstinació terapèutica, que és "la instauració o continuació de mesures mèdiques que no tenen cap altre sentit que perllongar la vida del pacient quan aquest està abocat a la mort de manera irreversible". Es coneix també com a "aferrissament terapèutic". Obstinació terapèutica és la que volen aplicar a Eluana aferrissadament el Vaticà i el govern de Berlusconi.

Arshavin, les dones i els cotxes

Sembla ser que una de les actuals estrelles del futbol britànic és Andrei Arshavin, un noi de Sant Petersburg a qui anomenen el Pelé rus. Aquest futbolista, que m'imagino que no deu poder obrir la boca sense tenir al seu voltant una munió de periodistes, ha escrit --o li han escrit, ves a saber-- un llibre que es titula 555 Preguntes i respostes sobre dones, diners, política i futbol. Algunes de les opinions d'aquesta criatura sobre les dones estan omplint columnes i columnes a la premsa britànica i també a una part de la premsa del continent europeu. Segons cita literalment (si més no, ho escriuen entre cometes) el Mail Online, Arshavin diu en el llibre: "Si tingués poder per prohibir que les dones conduïssin cotxes i retirar-los tots els permisos, ho faria sense pensar-m'ho dues vegades." També diu que no li agraden les dones que fumen ni les que diuen mentides.

Pel que fa al tabac i a les mentides, estic parcialment d'acord amb Arshavin. No m'agraden les dones --ni els homes-- que menteixen. I no és que em desagradin les persones fumadores (hi ha persones fumadores a qui aprecio molt independentment del seu hàbit tabàquic); allò que em desagrada és el baf de tabac que els envolta o que fumin al meu costat fent-me partícip del seu fum i d'aquell baf que normalment una persona fumadora no percep.

Quant al desig del futbolista de prohibir conduir a les dones, aquest noi no deu saber que moltes companyies fan descomptes a les dones en subscriure les polisses d'assegurança d'un cotxe, perquè la sinistralitat de les seves assegurades és inferior a la dels homes.

Després de llegir aquesta "notícia" em feia creus que la premsa pugui dedicar tant d'espai a aquestes bajanades. Però ves per on, ara m'adono que jo, que em lamento sempre de l'espai que els mitjans dediquen al futbol --l'opi del poble i religió universal del segle XXI-- , també he caigut en el parany i he dedicat una estona i un espai del meu bloc a opinar sobre les opinions de la nova joia de l'Arsenal.

El WC termocromàtic

No heu anat mai a un lavabo públic i en asseure-us per fer les vostres necessitats heu notat de sobte una desagradable escalfor en el seient? Doncs bé, en el futur aquesta sensació pot deixar de ser una sorpresa. La solució està en aquest seient de vàter termocromàtic:

Seient termocromàtic

A la dreta, s'observa el canvi de color en la zona que està més calenta per haver estat amb contacte amb unes natges. Veient-ho, podeu esperar que el seient es refredi. I si teniu tanta pressa que no us podeu esperar, aquella escalfor ja no us agafarà de sorpresa.

El canvi de color del seient es deu a una característica del material amb què està fet: el termocromisme, que és la capacitat que té un determinat material o un sistema (per exemple, una dissolució) de canviar de color en variar la seva temperatura. Aquest canvi de color generalment és reversible, de manera que quan la temperatura torna a ser la que hi havia abans del canvi, també es recupera el color anterior, però també hi ha alguns materials termocromàtics en què el canvi és irreversible i que són útils per saber si un producte ha estat sotmès a una temperatura inadequada.

Fa anys comprava a la farmàcia unes tires per saber si la mainada tenia febre sense haver de posar-los el termòmetre. Calia deixar-la un moment sobre el front, mirar després si havia canviat de color i comparar el color amb una escala per saber si la temperatura era normal o si la criatura tenia febre. No marcava la temperatura en graus, però el viratge de color donava una idea si la febre era poca o molta. Si el canvi era molt acusat, convenia posar el termòmetre a la criatura per saber exactament quanta febre tenia.

En el web de B+H Colour Change Ltd, podeu veure molts productes que estan fets amb materials termocromàtics: termòmetres per saber si es té febre, termòmetres per a la banyera, targetes antiescaldament (es posen a l'aixeta i marquen la temperatura de l'aigua que raja), culleretes que us avisen si la sopa o la llet està massa calenta, catifes de ratolí d'ordinador que en escalfar-se amb el moviment del ratolí deixen veure paraules o dibuixos, uns indicadors per saber si el vi que anem a servir és a la temperatura adient, etc. I una altra empresa fabrica samarretes i altres peces de roba amb tela termocromàtica, que es mostra de color diferent segons sigui la temperatura del cos i la de l'ambient.

Mai no és tard

Aquest matí, en un autobús he coincidit amb un senyor que conec des de fa anys, un investigador marí del CSIC, jubilat des de fa temps, que mai no ha perdut les ganes d'aprendre. És molt normal trobar-lo a la biblioteca del centre on ell havia treballat, i participa sovint en sessions de treball d'algunes institucions de les quals és membre. És d'una generació que havia fet servir la màquina d'escriure per redactar els seus treballs i per a la correspondència i que potser van pensar que això dels ordinadors era una cosa massa complicada per a ells. Aquest home, però, al final s'ha decidit. M'ha explicat que venia de classe, d'un curs d'informàtica; que avui l'ha acabat (les darreres classes han estat sobre l'Excel), i d'aquí a un parell de setmanes en començarà un d'un nivell més avançat.

Li he preguntat si no feia servir el correu electrònic i m'ha dit que sí, però que fins ara no tenia ni ordinador, perquè tenia a casa dos "secretaris": dos nets que viuen amb ell. Van acordar que l'avi pagaria la connexió a Internet i els nets, a canvi, s'ocuparien del seu correu electrònic. Ara, quan s'ha decidit a fer el curs d'informàtica, la família li ha regalat un ordinador per a ell sol. No necessitarà els secretaris, però suposo que la connexió a Internet seguirà pagant-la l'avi.

M'agrada veure que la gent gran s'anima a entrar en el món de les TIC (parlo de gent 'gran' com si em fos alguna cosa encara llunyana i de fet jo també podria considerar-me part d'aquest col·lectiu). El meu pare va ser també un d'aquests avis informàtics avançats. Tenia gairebé prop de 80 anys quan se li va espatllar la màquina d'escriure elèctrica i va dir que se'n volia comprar una altra. Això devia ser cap al 1990 o 1991. El vàrem convèncer perquè comprés un ordinador en comptes d'una màquina d'escriure. Per aprendre a fer-lo servir, va començar a escriure les seves memòries, que després va continuar; hi escrivia també les cartes i així li'n quedava una còpia.

Es va anar engrescant i en els seus passejos s'apropava de tant en tant a la secció d'informàtica del Corte Inglés, on va comprar programes diversos, com el clip art i altres per posar imatges i dibuixos. També va comprar-se un escàner (va ser el meu "escanejador" fins que jo no vaig tenir el meu propi escàner). Per Nadal feia les felicitacions amb l'ordinador i enviava participacions de loteria a parents i amics; eren participacions que feia ell mateix amb l'ordinador, reproduint-hi el dècim de loteria (escanejat) que repartia, la quantitat que regalava i la seva signatura, també escanejada. A la botiga on anava a comprar el tòner i el paper d'imprimir un dia li van oferir "feina": li van demanar si volia anar-hi algunes hores per ensenyar a alguns clients a fer les coses que ell feia a l'ordinador.

Més endavant, quan va començar a sentir que els meus germans i jo parlàvem d'Internet, s'hi va interessar. Disposar d'aquest nou mitjà per ficar-se el món a casa quan la seva salut ja no li permetia viatjar ni fer grans desplaçaments, va ser una font de distracció que el tenia ocupat moltes hores al dia. El 1997 va publicar un article a la revista Web, en una secció que es deia "Diario del cibernauta", i em va emocionar llegir això: "Hace poco mi hija me regaló un módem. Es una de las mejores cosas que me han ocurrido en la vida." Ell tenia ja 84 anys i acabava aquell article dient: "a veces me da pena pensar que un día he de marchar para no volver. Quisiera, pero no sé a quién, pedir una prórroga de otros tantos años. La ciència adelanta tan rápidamente que quizás pronto podremos comunicar con nuestro doble en otra galaxia."

Va trigar vuit anys a marxar per no tornar: va morir l'agost de 2005. Poques setmanes abans encara passava estones a l'ordinador per respondre el correu electrònic que rebia de llocs molt diversos del món: València, Chile, Itàlia, Austràlia, Mèxic... I estant ja a l'hospital, pocs dies abans d'emprendre el seu darrer viatge, em va demanar que escrivís a algunes de les seves amistats explicant-los que estava malalt i a l'hospital. Després vaig tornar a escriure'ls per comunicar-los que ja no rebrien cap més correu del seu amic de Barcelona.