Vida més enllà de la mort: el cas d'Henrietta Lacks

Quan el dia 1 de febrer de 1951, Henrietta Lacks ingressava a la clínica Kelly, de Baltimore (Maryland, EUA) per tractar-se d'un càncer del coll de l'úter, ningú no sospitava que aquella dona esdevendria "immortal". La clínica Kelly era un centre per al tractament del càncer que depenia de la Universitat John Hopkins i havia estat fundat per Howard Kelly, primer catedràtic de Ginecologia d'aquella universitat. Afirmar que Henrietta esdevendria "immortal" és una manera de dir, perquè, de fet, ella va morir pocs mesos després. Tanmateix, un teixit cel·lular del seu organisme s'ha anat reproduint i avui dia se'n poden trobar rèpliques en molts laboratoris i hospitals per tot el món.

Henrietta era una dona afroamericana de 31 anys, casada i mare de cinc criatures. El seu estat general de salut era aparentment normal, però des de feia algun temps tenia pèrdues de sang entre les seves regles. Quan Howard W. Jones, ginecòleg del servei de consultes externes, va examinar-la, va trobar una lesió en el coll de l'úter, d'una mida aproximada a la d'una moneda de 25 centaus de dòlar. Era un tumor, però completament diferent als centenars o potser ja un miler de carcinomes de coll d'úter que aquell metge havia vist al llarg de la seva carrera professional. Mentre un carcinoma de coll d'úter tumor és sempre dur, aquell era tan tou, que el metge no el detectava al tacte, tot i que l'examen feia que comencés a sagnar. Jones fins i tot va pensar si no seria una infecció o alguna altra lesió anormal. Tanmateix, totes les proves que van fer-li per esbrinar si es tractava d'una infecció van donar resultat negatiu. La biòpsia va confirmar que era una tumoració maligna i als pocs dies li van aplicar radioteràpia. Malauradament, les radiacions no van causar cap efecte en el tumor, i la metàstasi a altres regions del cos va ser molt ràpida, de manera que va morir el 4 d'octubre de 1951.

Abans que li apliquessin la radioteràpia, un metge resident havia extret una mostra del tumor, que va arribar al laboratori de George Gey, cap de recerca de cultius ce·lulars i teixits, el qual feia trenta anys que es dedicava al cultiu de cèl·lules humanes. El 1951 ningú no havia aconseguit mai que un cultiu durés més de dues setmanes en el laboratori. Les cèl·lules del tumor d'Henrietta, però, es reproduïen contínuament, i van proporcionar a la recerca sobre el càncer una eina molt valuosa de treball que als pocs anys es feia servir en laboratoris de tot el món. La línia cèl·lular d'Henrietta Lacks, que és anomenada HeLa (de les dues primeres lletres del nom i el cognom, respectivament), s'ha emprat en diferents camps de la recerca biomèdica i segueix essent la línea cel·lular més utilitzada, tot i que posteriorment s'han obtingut línies cel·lulars de gairebé tots els tipus de càncer humà. A més, el seu genoma s'ha mantingut molt estable al llarg del temps. Entre les aplicacions d'aquestes cèlules hi ha el desenvolupament de la vacuna de la poliomielitis, estudis de virus, de la leucèmia i de l'efecte de les radiacions.

Havien passat ja vint-quatre anys des de la seva mort quan la família va assabentar-se --per casualitat-- que cèl·lules descendents de les del carcinoma d'Henrietta es trobaven disperses per tot el món, i els investigadors podien comprar-les als bancs de cultius de cèl·lules i teixits. Amb la perspectiva actual ens pot semblar reprovable que la medicina fes ús de les cèl·lules d'una persona sense tenir-ne el consentiment, si no d'ella, que ja era morta, sí dels seus parents més propers. I a més, que hagin esdevingut un producte de comerç.

Per saber-ne més:

• Jones HV, Jr (1997) Record of the first physician to see Henrietta Lacks at the John Hopkins Hospital: History of the beginning of the HeLa cell line. Am J Obstet Gynecol S227-S228
• Masters JR (2002) HeLa cells 50 years on: the good, the bad and the ugly. Nature Reviews Cancer 2:315-319
• Skloot R (2000) Henrietta's Dance. John Hopkins Magazine (April)