De vegades més val llegir els diaris de fa cent anys que els actuals, tot i que alguns escrits centenaris semblen molt actuals. A La Vanguardia del 25 de febrer de 1909, p. 6, en una secció que es titula "Cotidianas", l'autor (signa només amb les inicials C.C.) relata una anècdota del periodista català Roberto Robert en relació "a la suspicacia que todo lo que procede de Cataluña, suele levantar en círculos y redactores de Madrid, de suerte que los escritores catalanes no tendran libertad para ocuparse de nada ni comentar nada de lo que en todos los países del mundo es de la competencia del publicista. [...] Las cosas más corriente y repetidas, si vienen de aquí, levantan verdaderas tempestades de indignación. No estará de más, en lo sucesivo, pertrecharse como Roberto Robert y obrar con su misma cautela."
A continuació descriu l'experiència de Robert, que es volia obrir camí com a periodista a la corte. Va presentar un article al director d'un diari madrileny, el qual li va dir: "La idea no esta mal. Pero, amigo mío! El castellano, el castellano es atroz. Está visto que ustedes los catalanes no llegarán nunca a dominar el idioma..."
Davant d'aquesta opinió, el pobre Robert va marxar amb la cua entre les cames, però no es va donar per vençut. Una setmana més tard tornava a visitar el director del diari amb un altre text. Després de llegir-lo, el director va tornar a dir-li que les idees eren molt bones, però el castellà molt dolent: "Vea usted: el primer párrafo esta lleno de solecismos; el segundo es de una sintaxis vizcaína; el tercero, es un tejido de expresiones catalanas vertidas al pie de la letra."
Aleshores Robert va respondre: "El primer párrafo es de don Mariano José de Larra; el segundo de don Serafín Estévanez, y el tercero de don Ramón de Mesoneros Romanos. Muy buenos días." No sé si Robert va acabar publicant res en aquell diari, però suposo que, si més no, devia quedar satisfet d'aquesta segona visita.
Interessantíssim.
ResponEliminaDe tota manera (i sense pretensió de voler donar la raó als senyors de la cort que volien fer la vida impossible al pobre Robert) aquest text m'ha fet pensar en Pla quan deia que Arozín no escrivia en castellà, encara que ell s'ho pensés. Aquest senyor era del Llevant (potser d'Alacant?) i la seva parla era la valenciana.
Això sí: impressionant com es va quedar amb els senyors de la cort Roberto Robert!
El text seria actual quant a que tot el que procedeix de Catalunya es menysprea o s'ignora, però en referència a la llengua, hem evolucionat, millor dit, "involucionat": Avui dia es parla fatal a tot arreu, sigui Catalunya, Extremadura o Aragó.
ResponEliminaMontse, en Roberto Robert va ser molt astut. Potser no li va servir de gaire, però si més no va posar en evidència el director del diari "de la corte".
ResponEliminaMaikix, tens raó que la llengua ha involucionat. I no ho ha fet únicament en la població general; també entre molts professionals que en viuen. Només cal llegir la premsa o escoltar la ràdio i la TV. Em moc en l'àmbit de la comunicació científica i no em canso d'insistir que la principal eina que té una persona que es dediqui a la comunicació a través de la paraula és la llengua, i que ha de saber emprar-la correctament. Sense un bon domini de la llengua difícilment podran comunicar res bé.