Flora i vegetació de l'alta muntanya catalana

«Hom no pot pas parlar d'un paisatge pirinenc únic. La diversitat d'ambients que es dóna d'un cap a l'altre de la serralada i les marcades diferències que hi ha entre contrades de vegades ben properes, i, fins i tot, entre zones d'una mateixa contrada, fan que la composició del mantell vegetal variï moltíssim. Des dels matolls i conreus de les baixes valls fins a les pastures alpines que s'estenen part damunt del límit superior dels boscos, i des de les regions més humides del sector occidental fins a les valls més seques del vessant ibèric, hom troba una gran quantitat de comunitats vegetals i de paisatges diferents.» Així comença el primer capítol (El paisatge pirinenc) del llibre L'alta muntanya catalana. Flora i vegetació (2a edició, revisada), de Josep Vigo i Bonada.

Aquestes primeres frases m'han fet recordar les classes de botànica amb Oriol de Bolós, del qual Vigo va ser deixeble. (De fet, quan vaig estudiar botànica amb Bolós, Vigo era un dels professors de pràctiques que vaig tenir.) Vaig fer els dos cursos de botànica que eren obligatoris per a tothom que seguís els estudis de biologia, i crec que valia la pena anar a les classes de Bolós, fins i tot per a qui no tenia intenció de dedicar-se a les plantes. Hi apreníem molt més que una sèrie de noms d'espècies i les seves característiques. Molts conceptes de genètica i d'ecologia, assignatures que s'estudiaven en cursos posteriors (l'ecologia podia ni tan sols estudiar-se; era una assignatura optativa), els vaig aprendre en les classes de botànica. I tot i que existia una assignatura de geobotànica optativa, que es triava a quart o cinquè any de carrera, els dos cursos de botànica previs ja aportaven uns coneixement bàsics de geobotànica. L'alumnat aprenia a veure el paisatge amb uns altres ulls, a entendre per què creixen unes espècies determinades en una zona geogràfica, per què canvia el tipus de vegetació amb l'altitud o amb la latitud, per què les successions vegetals segueixen unes pautes determinades, quin paper tenen les espècies dominants en el paisatge, etc.

Fullejant els primers capítols del llibre de Vigo em sento com si tornés a les classes de Bolós, que el 1976 va prologar la primera edició d'aquesta obra, editada aleshores pel Centre Excursionista de Catalunya (la segona edició és una publicació conjunta d'aquesta entitat i l'Institut d'Estudis Catalans). Deia Bolós que l'obra «[r]ecull una gran part del tresor cultural popular i també els coneixements científics bàsics referents a la vegetació pirinenca, i cal esperar que contribuirà a promoure l'esperit de defensa del caràcter natural de la nostra alta muntanya.»

Pel que fa al gruix l'obra, va més enllà de la descripció dels tipus de vegetacions i de la morfologia de les espècies i dels hàbitats on viuen. Hi són tractats també aspectes ecològics, geològics, paleontològics i fins i tot antropològics. Sobre els nabius, per exemple, l'autor diu: «Menjats en fresc tenen un gust agredolç una mica fat, però es poden emprar, en canvi, per fer una bona melmelada.» I sobre el coscoll o brúcol: «...les seves inflorescències tendres, fetes amb amanida, són tingudes per una menja saborosa. A certes comarques pirenenques fins i tot hom cultiva la planta amb finalitat alimentària.» I en referència a la boixerola esmenta les propietats medicinals de les substàncies actives que conté, «especialment arbutina, que les fan útils com a desinfectants de les vies urinàries; també s'han emprat en la indústria dels adobats pel seu elevat contingut de matèries tànniques.»

A diferència d'altres obres semblants, enfocades als especialistes, aquest llibre té un abast més ampli. Pot ser útil i agradar a tothom que tingui un interès per la natura, especialment les persones amants de la muntanya i a qui té curiositat per la flora i la vegetació. Està profusament il·lustrat, amb dibuixos i fotografies i inclou un glossari de termes de botànica i uns índexs molt útils. Si penseu dur-lo a la muntanya, però, prepareu-vos: el seu pes no els fa molt adient per transportar dins la motxilla, llevat que no us importi carregar un quilo i escaig de més a l'esquena. Ara que hi ha càmeres digitals molt petites i lleugeres, potser serà millor deixar el llibre en el refugi o l'hotel, o en el cotxe, per buscar-hi a la tornada la informació sobre allò que haureu fotografiat durant l'excursió.