Un tast de 2010 (II)

I aquí va la meva selecció de la segona part de l'any:

Quan viatjàvem amb 600 (09.07.2010). Records dels viatges amb es meus pares i germans, ficats tots nosaltres (sis persones) i l'equipatge en un Seat 600.

10 de juliol: tothom al carrer (10.07.2010). Impressions (escrites i visuals) d'una jornada inoblidable per a  Catalunya.

La màquina del temps: un dia d'agost de 2030 (17.08.2010). Allò que tal vegada podria esdevenir-se.

Alexandria, Kavafis i Ítaca (30.08.2010)  (entrada número 1000 del bloc). Records d'un viatge molt especial.

Google i els ful·lerens (04.09.2010) i Els pentàgons dels ful·lerens (04.09.2010). La tria de Google d'un ful·lerè com a imatge del dia és una excusa per parlar de la presència d'aquesta forma en l'arquitectura, en el futbol i en els virus.

Lluís Companys a Montevideo (02.10.2010). De com un taxista de Montevideo sap ara qui va ser Lluís Companys.

Uruguai i la llei de la impunitat (05.10.2010), Marató de lectura col·lectiva per la supressió de la llei de la impunitat uruguaiana, que esborraria la memòria històrica de molts milers de persones.

Models per predir l'extinció d'una llengua (i per salvar-la) (03.11.2010). És possible conservar una llengua minoritària, però cal fer-hi intervencions continuades per protegir-la.

Brown, Hazen i la nistatina (23.11.2010). La descoberta del primer antibiòtic contra els fongs va ser obra de dues investigadores nord-americanes.

Umberto Eco i la força de les mentides (16.11.2010). Crònica particular del col·loqui entre Umberto Eco i Mònica Terribas.

El grèvol i el canvi climàtic (20.12.2010). El grèvol, un dels símbols del Nadal, molt útil en estudis ecològics del canvi climàtic.

2011 any de...

Algunes celebracions que tindran lloc el 2011:

Any Internacional de la Química. És una celebració dels èxits de la química i les seves contribucions al benestar de la humanitat. El seu lema és Química, la nostra vida, el nostre futur". Hi haurà activitats per tot el món.

Any Internacional dels Boscos. Té com a objectiu conscienciar la població de la necessitat de conservació, desenvolupament i gestió sostenibles de tota mena de boscos.

Any Internacional de les Persones d'Ascendència Africana. Té com a objectiu enfortir les mesures nacionals i la cooperació regional i internacional en benefici de les persones d'ascendència africana en relació al gaudi ple dels seus drets econòmics, culturals, socials, civils i polítics, la seva participació i integració en tots els aspectes polítics, econòmics, socials i culturals de la societat, i la promoció d'un major coneixement i respecte de la diversitat del seu patrimoni i de la seva cultura.
 
Any Internacional de la Joventut  (agost 2010-2011) Per difondre entre el jovent els ideals de la pau, el respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals, la solidaritat i la dedicació als objectius del progrés i el desenvolupament.

Any Europeu del voluntariat. Celebra el compromís de milions de persones que, a Europa, dediquen part del seu temps lliure a treballar en tasques social. També vol esperonar les tres quartes parts de la població europea que encara no participen del treball voluntari.

Any del Rat Penat (2011-2012) Per difondre el coneixement d'aquest grup de mamífers que tenen un paper destacat en el manteniment dels ecosistemes i l'economia humana. Malgrat que sovint passin desapercebuts, els rats penats es troben gairebé per tot el planeta i les 1200 espècies que se'n coneixen constitueixen gairebé la quarta part de les espècies de mamífers. En les darreres dècades les poblacions de rats penats han minvat molt i ara moltes espècies estan en perill d'extinció.

A Catalunya se celebra l'Any Joan Maragall, per commemorar el centenari de la mort de Joan Maragall (1861-1911).
 
Polònia, celebra l'Any de Milosz (1911-2004), per commemorar el centenari del naixement de Czeslaw Milosz, escriptor compromès en la lluita contra el comunisme.


La República Txeca 2011 celebra l'Any dels Rosenberg (dinastia que va regnar a la Bohèmia del sud fins al 1611).

 I la dècada 2010-2020 (en realitat són onze anys i no una dècada) també té uns objectius en altres àmbits:

Dècada pels Deserts i la Lluita contra la Desertificació. Per promoure accions que protegeixin les terres seques per evitar que esdevinguin deserts. 2.100 milions de persones viuen en territoris de secà que estan amenaçats de desertificació

2010-2020
Dècada d'Acció per la Seguretat en la Carretera. En el món, cada sis segons una persona mor o queda amb greus seqüeles a conseqüència d'algun accident de circulació

Un tast del 2010 (I)

Un any més, faig una tria subjectiva d'entrades del bloc al llarg de l'any. Aquí van les de la primera meitat de 2010:

Mozart i els nadons prematurs (23.01.2010). Els efectes beneficiosos de la música de Mozart en els nadons prematurs.

Virginia Woolf (25.01.2010). Record d'aquesta escriptora en l'aniversari del  seu naixement.

Preparació per a la mamografia (03.02.2010) Manual d'instruccions per estar a punt per a la mamografia 8-)

Mota del Cuervo i les normes de civisme (13.02.2010). Els intents d'un poble de la Manxa per fomentar el civisme en el jovent.

Un negoci de merda? (05.03.2010). Algunes curiositats al voltant de l'aprofitament de la caca.

La pintora de Maria Antonieta: Élizabeth Vigée-Lebrun (1755-1842) (30.03.2010).  Alguns apunts biogràfics sobre aquesta dona poc coneguda.

Xiclet per al Max (10.04.2010).  D'on surt el xiclet? I des de quan hi ha el costum de mastegar-ne?

La biodiversitat invisible (16.04.2010). La fascinant diversitat del món microscòpic, que sol quedar oblidada en els estudis i programes de conservació de la biodiversitat.

Tavistock, Devon i Cornualla (II) (06.05.2010). Apunt visual de la primavera al sud-oest d'Anglaterra.

 El pas del temps (15.05.2010). Varia la percepció social  de films i programes de TV al llarg del temps? (Una excusa per parlar de la pel·lícula Miracle a Milà.)

Polls i humans: una llarga convivència (22.06.2010). Els humans segurament han conviscut sempre amb els polls, però els polls tenen també els seus "polls",  en el seu cos, i els transmeten d'una generació a la següent.

Biocostura: com fer-se un vestit amb microbis

Aquesta brusa de la fotografia esta feta amb una fibra fabricada per uns microbis. I és que la seva dissenyadora, la britànica Suzanne Lee, investigadora senior del Centre Saint Martins College d'Art i Disseny de Londres, utilitza llevats i bacteris per fabricar la roba amb què després fa les peces de vestir que dissenya. N'obté una fibra biològica cel·lulòsica, com el cotó, però menys agressiva per a l'ambient. Per al cultiu de cotó, cada any es gasten a tot el món milers de milions de litres d'aigua i molts plaguicides que després s'acumulen a l'ambient. En canvi, la fibra que fa servir Lee, no necessita de grans plantacions ni d'un consum exagerat d'aigua. N'hi ha prou amb unes banyeres o dipòsits plens de te verd ensucrat en el qual creixen els llevat i els bacteris.

BioCostura (BioCouture), el nom del projecte de Lee, s'ha desenvolupat gràcies a una subvenció del Consell per a la Recerca en Arts i Humanitats, institució britànica que dóna suport econòmic per fer recerca en àrees molt diverses, com ara les arts visuals, l'escriptura creativa, el disseny, la música, la dansa, el teatre, la història de l'art, l'arqueologia, la museística, el periodisme, la bibliografia, la lingüística o les cultures populars.

En aquest vídeo es veu el procés que segueix Lee. De la mateixa manera que per fer iogurt partim de iogurt previ (la mare del iogurt) que s'afegeix a la llet, per fer aquesta tela també es parteix d'un inócul extret d'un cultiu anterior (vegeu-ho en el vídeo), que s'afegeix a un dipòsit on hi ha una infusió de te ensucrat:



En el projecte BioCouture col·laboren amb Lee investigadors de l'Imperial College de Londres, que fan assajos fent creixent la mescla de fong i bacteris en condicions diferents (principalment, en varien la temperatura i els nutrients), per obtenir fibres de qualitat diferent. També s'assagen tractament de la fibra amb productes que la facin impermeable a l'aigua. Perquè a la fibra original li passa com al paper, que si es mulla es desfà.


Aquesta massa consistent, però tova, fabricada pels microbis que s'han afegit a la banyera on es cultiva la fibra, m'ha recordat el famós fong de la meva infància que molta gent tenia a casa perquè estaven convençuts que ho curava tot. Com explica Joan de Plamolins a l'almanac valencià El Brillantet, "[e]l fong creixia sobre un preparat de te i sucre dins d'un plat soper [...] Les cures consistien a prendre'n una cullerada sopera en dejú durant dos setmanes fins que el pacient trobava millora." Una consulta a l'hemeroteca virtual d'alguns diaris il·lustra la importància que va tenir en la dècada de 1950.

Aquell fong fastigós que tanta gent cultivava en un plat i del qual --encara més fastigós-- se'n bevien el suc cada matí, va passar de moda i ara no crec que el conegui ningú llevat de la gent que ja tenim bastants anys a l'esquena. Juntament amb l'oli de ricí --per purgar-se-- i l'oli de fetge de bacallà --com a tonificant i reforçant-- són uns productes que, per sort, els meus pares mai no van introduir a casa.

Potser us interessarà:
suzanne lee: biocouture - growing textiles. designboom
El doctor Oliver, el del hongo, en Madrid. La Vanguardia, 01.07.1952

Trobada a Pedrissa

Feia temps que no anava a la masia Quiterio, a Pedrissa, un indret entre Camarasa i la Sentiu on viu la família de la Imma, companya i amiga dels anys d'universitat.  Ella viu a Itàlia i, quan ve a passar el Nadal amb la família, m'agrada anar a veure'ls, tot i que no sempre m'és possible fer-ho.

Dilluns vaig anar a Pedrissa amb la Jeannette i la Gemma, altres dues "col·legues" d'aquells anys daurats. A més de veure la Imma, el marit i el fill, em feia il·lusió veure la padrina i altres membres de la família. La padrina farà noranta anys al gener. Conserva una gran vitalitat, i no fa molts anys que encara anava de tant en tant a veure la filla a Bolonya, però diu que ara ja no hi va perquè les seves cames no són fortes (les meves tampoc, tot i que encara em falta bastant per tenir la seva edat). Sempre és al capdavant dels fogons, cuinant per a la família i anant amunt i avall.

El dia era fred però assolellat i era agradable passejar pels camins que envolten la masia. És terra de pagès, amb conreus diversos, principalment cereals. De tant en tant, alguna alzina o algun lledoner. I molt de romaní. Passem primer per la granja de porcs. Un grup de verres pasturen en un descampat al costat d'un cobert on es poden refugiar de les inclemències del temps. Tenen molt d'espai per caminar i córrer. Quan ens hi atansem, s'apropen a nosaltres i després ens van seguint des de l'altre costat del filat.

 Seguim pel camí, que comença a baixar zigzaguejant en direcció a Camarasa. La glaçada de la nit anterior, una de les més fredes d'aquest hivern, és palesa en els tolls, encara gelats, i en la gebrada que no ha desaparegut d'alguns indrets.

Tornem a la casa i seiem al sol amb la padrina i la seva germana, que passa aquí les festes. Després, dinar "bolonyès": sopa de tortellini i la carn d'olla acompanyada d'un puré de patates. Diuen que, quan se serveixen torterllini in brodo, després cal treure la carn d'olla com a prova que el brou és fet a casa.

Allarguem la sobretaula fins a gairebé les cinc i comença el comiat; voldria arribar a Tàrrega, on agafem l'autovia, abans que sigui fosc del tot. Abans de sortir a la carretera ens aturem un moment per veure com s'amaga el Sol rere una alzina.

Fotos: M. Piqueras (27.12.2010)

Els xinesos i el pa

Ahir, dia de Nadal, vaig sortir a comprar pa tot pensat --equivocadament-- que el dia que tancaven el forn era avui, Sant Esteve. De seguida vaig veure que els dos forns que tinc més a prop eren tancats, tot i que un d'ells --el que hi ha en el mercat de Les Corts-- és un lloc on va molta gent a esmorzar, tant els dies feiners com els festius. Vaig arribar-me fins a la plaça Comas, on hi ha un altre d'aquests forns-degustació, però també era tancat.

De tornada cap a casa, resignada a esmorzar amb biscottes o alguna cosa semblant, vaig veure una dona que duia una bossa amb una barra de pa. Vaig preguntar-li on l'havia comprat i em va dir:

--A l'únic lloc que es pot trobar pa avui per tot el barri: baixant per Joan Güell, a l'esquerra.

Em va ampliar la informació dient-me:

--És un forn amb granja que és d'uns xinesos. Però el pa el fan aquí!

Quatre nadales

Quatre nadales fetes amb núvols de paraules usant Wordle:

 

El nou Govern i els 80 km

A més de fer consultes a experts en salut sobre el model sanitari, com sembla que vol fer el nou president de la Generalitat, hi ha altres aspectes de la salut sobre els quals convindria que s'assessorés i demanés l'opinió dels experts. Una de les coses que hauria de consultar és la conveniència o no de mantenir el límit dels 80 km per hora en les autopistes i autovies de l'àrea metropolitana de Barcelona. Potser aleshores s'ho repensaria abans de suprimir l'actual límit de velocitat a l'àrea metropolitana de Barcelona, que és de 80 km per hora, com diu que vol fer (l'hi he sentit dir en diverses entrevistes i llegeixo que en el seu discurs d'investidura també ho va afirmar).

Quan Artur Mas diu que aquesta mesura (els 80 km/h) no ha aportat cap millora, només es refereix a l'efecte sobre la sinistralitat (i m'agradaria saber en quines dades es basa per dir que no hi ha aportat cap millora). Si més no, jo no li he sentit mai fer referència a l'efecte que, en la salut de la població, té aquesta limitació de la velocitat, amb la consegüent disminució de l'emissió de partícules contaminants dels vehicles. En canvi, sí que he sentit en algunes ocasions les opinions d'investigadors que fan recerca sobre la qualitat de l'aire que respirem. I crec que, si alguna cosa va fer bé l'anterior Govern, va ser establir la limitació de velocitat a 80 km per hora --una de les 73 mesures que es van prendre per millorar la qualitat de l'aire-- després de conèixer un estudi epidemiològic elaborat el 2007 per investigadors del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), de Barcelona, al front del qual hi havia Nino Künzli, investigador suís reconegut internacionalment pels seus treballs en epidemiologia ambiental. Segons aquell estudi, la contaminació de l'aire de Barcelona era pitjor que la que patien aleshores ciutats com ara Los Angeles, Ciuts de Mèxic, Hong Kong o Tòquio, que són nuclis urbans conegut pel seu alt grau de contaminació.

Un estudi teòric posterior dirigit també per Nino Künzli estimava que la reducció de la contaminació atmosfèrica a l'àrea de Barcelona fins als valors màxims recomanats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) --molt per sota dels que es van trobar a Barcelona-- podrien estalviar cada any 3500 morts, 1800 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars, 5100 casos de bronquitis crònica en adults, 31.100 casos de bronquitis aguda en la mainada i 54,000 atacs d'asma entre els adults i la mainada. A més d'aquestes repercussions positives en la salut de la població --cosa que ja seria suficient per intentar aconseguir els objectius de l'OMS-- la mesura representaria un estalvi en despesa sanitària equivalent a un 6400 milions d'euros anuals.

Llegeixo a l'Avui que Felip Puig serà al front del Departament d'Interior, del qual em sembla que depèn la mesura dels 80 km/h (però no n'estic segura). Espero que abans de prendre cap decisió, Puig s'assessori sobre el que pot representar la supressió del limit dels 80 km/h en termes de salut. Sé que hi ha molta gent que condueix i troba enervant no poder ultrapassar aquesta velocitat quan circula per una autopista o una autovia. El que hauria de fer un bon governant és fer entendre a la població que quan s'adopta una mesura com aquesta --impopular per a un sector de la població--, no es fa per caprici, sinó per motius de salut pública, i que l'estalvi en salut és molt més valuós que els minuts de més que es puguin trigar en un trajecte per aquestes vies. (Si us plau, Felip Puig, pensa-hi una mica!)


Potser us interessarà:
 - La salut i l'aire que respirem (aquest bloc, 04.02.2009)
- Jerrett M (2008) Traffic-related air pollution and asthma onset in children: a prospective cohort study with individual exposure measurement. Environmental Health Perspectives 116:1433-1438
- Künzli N, Pérez L (2009) Evidence-based public health--the example of air pollution. Swiss Med Wkly 139:242-250

Jane Lubchenco, personatge de l'any per a la revista "Nature"

Gestionar un desastre ecològic com el vessament de petroli de la plataforma de BP en el golf de Mèxic o la política pesquera per combatre els efectes de la sobreexplotació dels recursos marins d'un país amb molts de milers de costa --els Estats Units-- han estat dues tasques que ha hagut d'afrontar el 2010 Jane Lubchenco. La revista científica Nature ha triat, com a personatge de l'any 2010, aquesta biòloga que dirigeix l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica del Govern dels Estats Units (NOAA, de les sigles en anglès de National Oceanic and Atmospheric Administration).

Lubchenco, experta en ecologia marina, ha tingut un any especialment intens al front de NOAA. Aquesta institució ha de dirigir la recerca i afrontar problemes ambientals marins i atmosfèrics en camps molt diversos. S'ocupen per exemple, de la previsió i control de les condicions meteorològiques, del control de la qualitat de les aigües costaneres, de l'estudi i comprensió de fenòmens com ara els tornados, els huracans, les grans sequeres, esdeveniments oceànics (El Niño, La Niña), els canvis en la capa d'ozó, les variacions en les taques solars, i dels problemes causats per la sobreexplotació pesquera o els canvis en l'acidesa del mar causats per l'augment del CO2 atmosfèric.

La gestió de la política pesquera duta a terme per Lubchenco per fer front a la sobreexplotació ha estat molt ben vista per les entitats ecologistes i pels experts en gestió marina, però no va agradar gens als representants de la indústria pesquera; amb una visió a curt termini, van veure perillar els seus interessos econòmics. A Gloucester (Massachusetts), els pescadors van protestar exposant uns maniquins vestits de pescadors i penjats del coll per indicar que el Govern els ofegava amb les noves normes de pesca. Per causa de les protestes, alguns membres del mateix partit d'Obama van demanar al president que destituís Lubchenko del seu càrrec.

Però, a Lubchenko, més mal de caps que la sobreexplotació pesquera, li deu haver causat la marea negra del golf de Mèxic originada per l'explosió que el 20 d'abril de 2010 es va produir en una plataforma petrolífera de BP. Aquest vessament de petroli es considera un dels desastres ecològics més grans dels Estats Units, i durant uns mesos la comunicació a la societat del que hi passava no va ser la més adient. Algunes de les mesures preses en la gestió d'aquest episodi també van ser impopulars entre un grup de professionals que viuen del mar en la zona afectada, que es va tancar per a la pesca i la recol·lecció d'espècies marines fins que no es va tenir la seguretat que el peix i el marisc podien consumir´se sense cap perill.

Ara fa gairebé dos mesos que a les aigües del golf de Mèxic no s'hi veu petroli, però investigadors de la NOAA continuen treballant-hi per avaluar les conseqüències del vessament. Des de l'abril, la mateixa Lubchenco viatja sovint a la costa d'Alabama i Mississipi per conèixer de primera mà els efectes del desastre i poder prendre les mesures adients. No és estrany que Nature l'hagi considerada  "Newsmaker of the Year" (generadora de notícies de l'any).

Potser us interessarà:
Monastersky R. In the eye of the storm. Nature 468 (23.12.2010):1024-1028
Restore TheGulf.gov Web del NOAA dedicat al vessament del Golf de Mèxic i les seves repercussions , amb informació detallada sobre molts aspectes del desastre ecològic. En anglès, però conté informació en altres llengües.
Jane Lubchenko o l'encertada tria d`'Obama (22.12.2008)

Piulada massiva?

Des de dijous al vespre em resulta difícil entrar a Twitter. No sé si és el Nadal, la sentencia en contra de la immersió lingüística a l'escola, el fracàs de la llei Sinde o algun altre factor, que estan fent que la gent piuli més del que la xarxa pot suportar. Unes quantes vegades m'he trobat ja amb això:

L'alegria d'uns quants

Ahir, a quarts de set del vespre, tot passant per la Travessera de Gràcia, vaig sentir molt de xivarri en un bar. S'hi veia molta gent i estaven cantant. Vaig pensar que seria algun grup que anticipava la celebració del Nadal, aquestes celebracions amb companys i companyes de feina que tant proliferen aquestes setmanes.

De seguida vaig adonar-me que el motiu devia ser un altre. Al costat del bar hi havia un altre establiment on vaig veure això:

Suposo que si alguna de les persones que ahir celebraven el premi obtingut a la rifa de Nadal llegís el que vaig escriure fa poc en aquest bloc sobre la loteria, pensaria "sí, sí, pots dir el que vulguis, però aquest anys jo m'enduc uns milers --o milions-- d'euros!"

Volen fer un "apartheid" a l'escola?

Me n'he assabentat ja a quarts de vuit del vespre. Al migdia no havia acabat de mirat les notícies  --n'estaven fent un gra massa amb la loteria i he desconnectat la televisió. Després, he anat a la jornada "Fem balança de l'Any Internacional de la Biodiversitat: s'han assolit les expectatives", que han fet al Centre Unesco Catalunya (UnescoCat). Allà s'ha comentat la sentència dictada pel Tribunal Suprem sobre el model lingüístic a l'escola catalana.

Abans que un noi del públic parlés de la sentència, s'havia estat debatent sobre la necessitat de preservar la diversitat (en faré un resum en un altre moment), però no únicament la diversitat biològica, sinó també la cultural. I ara tenim aquesta sentència que va contra la preservació de la diversitat lingüística.

Però un altre cop sembla que la societat civil catalana reacciona i ja hi ha una declaració institucional d'entitats catalanes de la societat civil que expressen la seva sorpresa i decepció per una sentència que invalida el model d'immersió lingüística del sistema educatiu català. què volen aquesta gent? Establir un apartheid lingüístic a l'escola?

Podeu veure la declaració en el web d'UnescoCat. A twitter, la piulada amb l'etiqueta #immersió, s'està escampant arreu.

Potser us interessarà:
- Models per predir la mort d'una llengua (09.04.2010)
- Models per predir l'extinció d'una llengua (i per salvar-la) (03.11.2010)

Els llibres d'Andreu Mas-Colell

Fixeu-vos en al columna de llibres a l'esquerra. Quina alçada deu fer? Un metre? La veig tan inestable com l'economia de què parla Andreu Mas-Colell en l'entrevista que li va fer Gemma Aguilera per a la revista El Temps (núm. 1383, 14.12.2010)

 

Foto: Jordi Play (arxiu El Temps)

El grèvol i el canvi climàtic

El grèvol (o boix grèvol, Ilex aquifolium) és una planta de les que s'associen amb el Nadal. És un arbust de creixement lent que té fulles tot l'any; unes fulles gruixudes i brillants, amb la vora festonejada i punxant, especialment en les branques joves. Allò que el fa més atractiu com a guarniment de Nadal són els fruits: unes boletes de la mida aproximada d'un pèsol, que poden ser de color vermell viu o, en algunes varietats, grocs. És una espècie del sotabosc, que es troba més sovint a l'obaga, i és bastant freqüent a Europa fins als 1500 metres d'altitud,

El fet que el grèvol sigui molt popular com a planta nadalenca n'ha amenaçat la supervivència i actualment a Catalunya és una espècie protegida que no es pot arrencar ni tallar-ne fulles, branques o qualsevol altre part de la planta. Les floristeries i parades de productes nadalencs que venguin grèvol han de poder justificar que procedeix d'alguna zona --fora de Catalunya-- on estigui permès recol·lectar-lo, o que ha estat cultivat.

La família de les Aquifoliàcies, a la qual pertany el grèvol, es caracteritza per la producció d'alcaloides, entre els quals la cafeïna i la teobromina. Pius Font i Quer, en el seu llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, descriu així les propietats del grèvol: "Las hojas se consideran diuréticas y laxantes; los frutos, purgantes, y a mayores dosis, vomitivos. Son peligrosos para los niños, a los cuales, segun Gessner, han producido accidentes mortales."

Des de fa alguns anys, el grèvol ha esdevingut una espècie molt útil per a l'estudi ecològic del canvi climàtic. L'investigador danès Johannes Iversen (1904-1972) el 1944 va trobar una estreta relació entre la presència i abundància de plantes de fulla perenne i les temperatures registrades en estacions meteorològiques de la zona on creixien aquelles espècies. Gairebé seixanta anys més tard, el 2003, es va fer un estudi similar en la mateixa regió geogràfica (una zona que comprèn el nord d'Alemanya, Dinamarca, el sud de Noruega i el sud de Suècia). Es va seguir la mateixa metodologia d'Iversen, però es va estudiar una sola espècie, Ilex aquifolium,

En l'estudi del 2003, el grèvol era present  a tots els llocs on s'havia trobat el 1944, però l'àrea de distribució ara havia augmentat i s'havia estès en direcció nord a Noruega, i en direcció nord-est a Alemanya. A Suècia s'havia escampat encara més i l'especie ocupava noves zones al sud del país. Aquesta dispersió estava relacionada sincrònicament amb canvis en les temperatures registrades a la mateixa zona. L'estudi conclou que el canvi en les temperatures, ara més càlides, especialment a l'hivern, és la causa de la dispersió cap al nord d'aquesta l'espècie.

Aquest mateix desplaçament del grèvol és possible que s'hagi donat a Catalunya, però en altitud, i que ara es trobi més amunt dels 1500 metres. Caldrà preguntar-ho als especialistes.

Bibliografia:
Font Quer (1990) Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.). Ed. Labor, Barcelona, pp.452-453
Walther GR, Berger S, Sykes MT (2005) An ecological 'footprint' of climate change. Proc. R Soc B 272:1427-1432

Potser us interessarà:
- El vesc i el Nadal (27.12.2009)

Vacances al Marroc? Descarteu-les si sou periodista

Si sou periodista i pensàveu anar a de vancaces al Marroc, més val que canvieu els bitllets per a una altra destinació o que amagueu qualsevol documentació que indiqui la vostra professió. Us podria passar com a David Collantes, de COMRàdio.

Dissabte, Collantes va marxar amb la seva dona de vacaces al Marroc en un viatje que va ser d'anada i tornada immediata. En arribar a Marraqueix, quan van identificar-lo com a periodista, van prohibir-li l'entrada al país i el van fer tornar a Barcelona.

La premsa d'avui ho recull, i el mateix Collantes ha piulat el seus cas.

Actualització 20.12.2010, 12.00

No cal ser periodista en actiu en un mitjà de comunicació perquè una persona no sigui benvinguda al Marroc. Una dona que treballa en comunicació en un centre tecnològic de Mollet del Vallès, ha explicat a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica que fa dues setmanes també la van fer fora del Marroc; o millor dit, no la van deixar entrar. Explica que hi anava amb el seu germà i el seu company. El germà, pel fet de ser programador web, també era sospitós d'un possible atemptat periodístic i el van retornar amb ella. El seu company, en canvi, en no tenir la nacionalitat espanyola (és eslovè) va resultar lliure de sospita, i va haver de quedar-se a Marraqueix tot sol.

La comunicadora del centre tecnològic de Mollet recomana a qui vulgui viatjar al Marroc que, quan li preguntin la professió, digui que es dedica a vendre pa, a guiar un camió o a altres feines que no tinguin res a veure amb la comunicació i la tecnologia, ni directament ni indirectament.

Una bella cançó sarda: Non potho reposare

Per a un  matí de diumenge, una bella cançó sarda d'amor: Non potho reposare.

Comença així:

Non potho reposare amore ‘e coro
Pensende a tie so donzi momentu
No istes in tristura, prenda ‘e oro
Ne in dispiachere o pensamentu
T'assicuro ch’ a tie solu bramo
Ca t'amo forte t'amo, t'amo, t'amo.

(En el vídeo es veu la traducció italiana de les primeres estrofes; vegeu-ne la lletra completa aquí.)



És un enregistrament del grup sard Tazenda i té la particularitat que en alguns moment se sent una segona veu que correspon a Andrea Parodi, un cantant que durant alguns anys va formar part de Tazenda i que havia mort uns mesos abans que es fes l'enregistrament.

Gairebé al final hi ha una falca que no forma part de la cançó. És una frase recitada per Gigi Camedda --un altre membre de Tazenda-- en record del company desaparegut i diu: "occhi quieti, bambino nella ninna nanna del cosmo, dall'universo, ora qualcosa ci riporta a te..." La referència a la cançó de bressol (ninna nanna) suposo que és perquè Parodi tenia enregistrada una cançó que es deia així, Ninna nanna.

Potser us interessarà:
- Presència algueresa a Barcelona (20.07.2010). Inclou dues cançons alguereses: La cadernera i Alguer mia.

La comissaria virtual (39): híbrid vegetal-animal

Us imagineu un ésser viu que a l'estiu fos una planta i a l'hivern un cuc? La meva imaginació no arriba tan lluny. Per això, en llegir, en el suplement dominical de La Vanguardia (Magazine) del 12 de desembre 2010, que entre les espècies més protegides de Butan "se encuentra el yagtsa guen bub, un híbrido entre vegetal y animal --planta en verano, gusano en invierno-- que crece a 4.000 metros de altura", m'ha entrat una gran curiositat. No podia imaginar-me com es podria aconseguir un 'híbrid d'animal i planta' i que, a més, alternés la forma animal i la forma vegetal al llarg de l'any. Només a pensar-hi, se'm trencaven tots els meus esquemes de la biologia.

Google, tot i que s'ha fet de pregar, m'ha permès esbrinar de quin ésser viu es tracta. En realitat, hauria de dir de quins éssers vius es tracta, perquè són dos i no un. M'ha costat de trobar-ho; la cerca de yagtsa guen bub em duia a pàgines d'Internet que deien el mateix que el reportatge del Magazine, repetint-ne fins i tot algunes frases. Aleshores he provat amb altres paraules clau relacionades amb l'explicació de l'espècie i del seu hàbitat i quan he anat a parar a un document de la FAO que es titula Bhutan Forestry Outlook Study, hi he trobat el desllorigador.

L'esmentada publicació de la FAO parla d'un ingredient molt preuat de la medicina tradicional de Butan, avui amb una forta demanda internacional, i que en el país anomenen yarsta goenbub, literalment 'herba d'estiu, cuc d'hivern'. El nom fa referència a una relació de parasitisme entre dos organismes, un dels quals és un fong i no una planta i l'altre un insecte i no un cuc. El fong és Cordyceps sinensis (el nom oficial és ara Ophiocordyceps sinensis) una espècie que parasita internament la papallona nocturna Thitarodes namnai.

El cicle de vida de C. sinensis és molt curiós. A finals de l'estiu, els cossos fructífers del fong (la mal anomenada planta) dispersen les espores, i això coincideix amb la fase larvària, d'eruga (el mal anomenat cuc), de l'espècie de papallona nocturna que parasiten. Quan l'eruga s'enterra per formar la crisal·lide d'on sortirà la papallona, si duu adherides espores del fong a la seva cutícula, penetren a l'interior de l'insecte, i comença el desenvolupament de la fase de miceli del fong (el típic aparell vegetatiu subterrani dels fongs, format per unes estructures tubulars, com fils o cordills, que s'anomenen hifes). Però, dins de l'insecte, de què podria alimentar-se el fong? Doncs del mateix insecte. Des de dins, força la larva a col·locar-se en posició vertical, prop de la superfície i amb el cap cap a munt. Després, el fong es va "menjant" la larva i a la primavera comença a formar el cos fructífer que surt a l'exterior per l'extrem del cap de l'insecte. Vegeu aquesta foto de l'Institut Rafi (Wikimedia commons, CC-BY-2.5), que mostra diversos exemplars de C. sinensis sortint pel cap de les larves on s'han desenvolupa (la part més fosca, que sembla un tros de cordill, és el fong):

 

En veure la foto s'entén que aquest fong que creix a l'altiplà del Tibet s'interpretés com si es tractés d'una quimera, un organisme meitat fong i meitat animal. Tradicionalment, C. sinensis ha estat un ingredient de la medicina oriental; la de Butan, com diu l'autora de l'article del Magazine, però també d'altres territoris de l'altiplà del Tibet i els voltants, que és l'àrea de distribució d'aquest fong. Al Nepal l'anomenen yarchagumba.

Àrea de distribució de Cordyceps sinensis

Google acadèmic remet a molts articles que descriuen propietats medicinal de Cordyceps senensis: antitumoral, antioxidant, antiinflamatori, modulador del sistema immunitari, actiu contra la hipertensió, amb efecte antiestrès i antifatiga, antidiabètic, estimulador de la testosterona (potser per això es diu que és una viagra natural), etc.

Amb l'expansió de la medicina xinesa als països occidentals, la demanda de  yarsta goenbub va augmentar molt i, com a conseqüència, també en va augmentar el preu. Molta gent en aquelles terres va dedicar-se a "caçar" aquest fong. La sobreexplotació ha posat en perill l'espècie, i a Butan, després d'uns anys en què només es podia recollir Cordyceps per a una institució oficial de medicina tradicional, ara concedeixen permisos a persones que viuen en les terrers altes on creix el fong, i la seva comercialització es fa mitjançant una subhasta anual a la qual poden participar exportadors i compradors internacionals. De tota manera, hi ha indicis que fan creure que s'estan recollint de manera il·legal grans quantitats de Cordyceps, que serien exportades també il·legalment.

D'espècies de Cordyceps i d'altres gèneres relacionats que parasiten insectes o altres animals, se n'han trobat per tot el món. La que es coneix millor és Cordyceps militaris (l'espècie amb què es va descriure aquest gènere), que es troba en molts països de l'hemisferi nord. També a Catalunya.

En aquest vídeo d'Attenborugh es pot veure com surten de l'interior dels insectes els cossos fructífers de fongs que viuen al seu interior. En el cas de la formiga, el fong està devorant-li el cervell i l'insecte es torna boig. Quan les formigues obreres s'adonen que alguna del grup està infectada per un fong, se l'enduen lluny del grup i l'abandonen. És una manera d'evitar el "contagi". La visió dels insectes infectats comença cap al minut 4 del vídeo, i com diu el narrador, sembla cosa de ciència ficció; és com en una sèrie que van fer a la televisió fa anys, en què els extraterrestres entraven en els cossos de les persones i després sortien rebentant-ne alguna part del cos. Val la pena veure també els primers minuts del vídeo, amb unes imatges fantàstiques del creixement en el bosc de diverses espècies de fongs: [Actualització 27.12.2015: Malauradament, el vídeo ja no existeix a Youtube. No devia tenir drets de reproducció.]



Per saber-ne més:
-Stone R. (2008) Last stand for the body snatcher of the Hymalaias? Science 322:1182
- Caterpillar fungus Cordyceps sinensis in Tibet. Amb enllaços a articles i altres webs.
- Cordyceps.US. An electronic monograph of Cordyceps and related fungi

Potser us interessarà:
- Els fongs, font de salut (26.01.2008)
- Nous Stradivarius gràcies als fongs? (28.08.2008)

Umberto Eco i la força de les mentides

He assistit a la conversa entre Mònica Terribas i Umberto Eco. L'auditori de la biblioteca Jaume Fuster era ple de gom a gom i em fa l'efecte que no tothom que volia entrar-hi ho deu haver aconseguit. El motiu que Eco fos a Barcelona és la promoció del seu darrer llibre El cementiri de Praga. De fet, la conversa amb la Terribas ha girat tota l'estona al voltant del llibre, si bé, com era d'esperar, la periodista ha aprofitat alguns trets d'aquest obra o d'altres d'Eco per relacionar-les amb la situació política d'Itàlia.

El cementeri de Praga és una obra de ficció en la qual hi ha molts personatges reals, com també són reals moltes de les circumstàncies i fets que l'autor hi descriu. Terribas ha dit que li semblava que el contingut del llibre era més història que ficció i Eco li ha replicat que sovint la història es construeix a partir de mentides. I que de moltes vegades, quan es descobreixi que fets considerats històrics eren falsedats, la gent continua recordant la història falsa. Ha esmentat com a exemple els protocols dels savis de Sió, que surten en el llibre. És un text que va publicar-se a Rússia a partit d'una falsedat. Era una manera de justificar la persecució als jueus. Volien fer creure que eren les transcripcions d'unes converses d'uns savis jueus (els savis de Sió) que conspiraven per apoderar-se de tot el món i explicaven els plans que haurien de dur a terme per aconseguir-ho. Diu que encara avui dia hi ha qui fa difusió dels protocols com si fos un document real i que per Internet està molt difós. Ha esmentat un assaig seu, La forza del falso (publicat el 2002 en el recull Sulla letteratura), en què va tractar-ho.

La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.

M'ha fet l'efecte que Eco pensava en Berlusconi i el seu domini dels mitjans de comunicació, que són una arma molt poderosa per dominar el poble sense que se n'adoni. Després s'ha referit explícitament al seu país i ha dit que el gran problema que té Itàlia avui dia és la crisi de l'esquerra que, per altra banda, no és exclusiva d'Itàlia, sinó que és una crisi mundial.

Tornant al llibre, Terribas ha dit que és una mica complicat i que hi ha moments que el lector es torna una mica boig intentant seguir el fil de la història, També ha dit que potser aquesta obra ajudarà a comprendre aquest corrent d'antisemitisme que hi ha avui a Catalunya. Les edicions catalana i castellana han sortit molt poc temps després que la italiana, que no fa encara ni dos mesos que es va posar a la venda i ocupa ja el primer lloc en totes les llistes dels més venuts. Llegeixo en una ressenya que és un llibre de lectura molt difícil, "que pressuposa lectors fortíssims, molt motivats, grans admiradors de l'autor, preparats per no desanimar-se davant d'aquelles més de 500 pàgines". L'autora de la ressenya es pregunta "quantes de les persones que l'han comprat el llegiran o l'han llegit tot sencer? Quantes no s'aturaran a la pàgina 30, com diuen que han fet moltes de les persones que he entrevistat?" Diu que ella l'ha llegit tot i que algunes de les seves parts li han agradat molt, però que moltes altres l'han avorrida també molt. De tota manera, està contenta d'haver-lo llegit i conclou que, "en un panorama literari italià fet de llibres de consum, que duran una temporada, que reben premis pels tripijocs ben coneguts de les editorial, llegir un llibre d'Eco, tot i les reserves degudes a un excés d'autocomplaença de l'autor, és una experiència intel·lectual, un enriquiment cultural, una pàgina aclaridora contra els estereotips antisemites que no han estat completament eradicats, i estic satisfeta d'haver-la fet [la lectura]."

No sé si jo m'animaré a llegir-lo. Quan llegeixo per plaer, no m'agrada haver de concentrar-me massa en la lectura; prefereixo que el llibre llisqui tot sol,  De tota manera, estic satisfeta d'haver assistit a la conversa entre Mònica Terribas i Umberto Eco.

Un record dels temps del "le falta una póliza"

Sóc d'una generació que encara ha viscut amb la por, cada cop que duies algun document a un centre oficial, que un funcionari amb cara de pocs amics et digues "le falta una póliza" i et quedessis sense poder fer la gestió per a la qual havies anat a aquella oficina. Normalment totes les instàncies i documents oficials havien de dur una pòlissa, que era un segell que, si bé es comprava en els estancs, no era de correus. Però el cas és que no sempre calia posar-hi el mateix import i era molt freqüent que te'n faltés alguna.

Ara per sort això ja ha passat, la burocràcia en general ha millorat, fins i tot les oficines tenen un aspecte menys sinistre. De tota manera, de tant en tant hi ha coses que em fan recordar els temps de "le falta una póliza".

Ahir vaig dur una factura d'una feina que he fet per a una institució. Vaig imprimir-ne dues còpies i no sé per què les vaig agafar les dues. Quan, en el registre, vaig donar la factura a la funcionària, em va dir:

--Ha de dur també una còpia, perquè li he de posar el segell del registre.

Tota cofoia, vaig treure de la carpeta la còpia que havia imprès per al meu arxiu i l'hi vaig donar. Quan la dona, amb les dus còpies a la mà, caminava cap a la seva taula per registrar a l'ordinador l'entrada de la factura, es va aturar i va tornar al mostrador.

-- Aquesta factura no serveix-- em va dir--. El NIF està equivocat. Al final no hi va un número '1', sinó una i llatina majúscula.

--Puc rectificar-ho, aquí?--vaig preguntar jo.

--No, ha de tornar a fer la factura-- em va respondre.

Sóc d'efecte retardat i en aquell moment no se'm va acudir que hauria pogut anar a compra un tippex, esborrar el palet del número 1 i la meva signatura, fer dues fotocòpies i tornar a signar. Però això no ho he pensat fins avui, quan tornava a saludar el segurata de la porta i a dir-li per segona vegada que anava a dur una factura. I mentre era a l'ascensor pensava si potser em tocaria venir un altre dia perquè avui la funcionària descobriria un altre errada en la factura, que sé jo, que les meves dades fiscals no estaven al lloc que corresponien... en fi, que potser em faltava una pòlissa.

Els telèfons mòbils i la salut

Des de fa temps, una part de la humanitat discuteix amb l'altra per intentar aclarir si els telèfons mòbils emeten radiacions que podrien ser perjudicials a la salut, sense que hi hagi proves concloents que abonin aquesta hipòtesi. En canvi, si que hi ha estudis que demostren un altre perill dels telèfons mòbils, i ningú no hi fa massa cas, ni tans sols els fabricants ho indiquen en les normes d'ús de l'aparell.

Si heu anat mai a un hospital, no hi heu vist metges, infermeres o auxiliars que parlessin a través d'un telefon mòbil? De vegades, com a una eina més de treball, per comunicar-se amb altres punts de l'hospital. Moltes persones hospitalitzades també solen tenir amb elles un telèfon mòbil per comunicar-se amb la família o les amistats. I entre les persones que hi van a visitar malalts o a alguna consulta mèdica, és freqüent veure algú o altre parlant per un telèfon mòbil, sense fer cas dels cartells que demanen que es desconnectin. Doncs bé, aquests aparells que ens apropem a la boca i al nas quan parlem poden ser un mitjà de transport i transmissió de microbis patògens, que en els hospitals són molt més freqüents del que se sol pensar.

El fet que un hospital sigui un lloc on, en general, s'extremen les mesures higièniques i sempre s'hi veu gent netejant no significa que sigui un lloc asèptic. Si s'hi insisteix tant amb la higiene és precisament per evitar la difusió dels patògens habituals en un centre on es concentren tantes persones malaltes, moltes d'elles amb malalties infeccioses o amb un sistema immunitari afeblit que permet que microbis que habitualment són innocus els causin una infecció.

El 2009, la revista Annals of Clinical Microbiology and Antimicrobial va publicar un estudi fet en un hospital de Turquia que va analitzar microbiològicament els telèfons mòbils del personal sanitari que treballava en una unitat de cura intensiva de vuit llits i en 14 sales d'operacions. Hi van participar 200 persones, a les quals van prendre mostres de la superfície d'una mà (dreta o esquerra,segons fossin dretanes o esquerranes) i dels respectius telèfons mòbils. També se'ls va preguntar si acostumaven a netejar el mòbil i, si ho feien, amb quina freqüència.

Un 94,5% dels mòbils analitzats estaven contaminats amb una o més espècies de bacteris, i algunes de les que s'hi van detectar se sap que causen infeccions típiques dels hospitals. També s'hi van trobar fongs (floridures i llevats). Allò que és més preocupant és que, del 52,0% dels telèfons i del 37,7% de les mans de les persones que van participar en l'estudi, es van aïllar soques d'un estafilococ (Staphilococcus aureus) que eren resistents a l'antibiòtic meticil·lina. Pel que fa a la neteja dels mòbils, el 89,5 de les persones participants en l'estudi no el netejaven mai.

Estudis anteriors ja van posar de manifest la possibilitat de transmissió de patògens hospitalaris resistents a antibiòtics a través d'agendes electròniques i miniordenadors personals.Tenint en compte que els personal de l'hospital quan surt de la feina s'enduu el telèfon mòbil, el perill d'escampar els microbis que abans només es trobaven en el recinte hospitalari és més gran. Caldria que el personal sanitari i les persones que visiten un hospital o hi estan ingressades, en sortir-ne netegessin sempre el seu mòbil, per exemple amb un cotó mullat en alcohol o alguna altra substància antisèptica.  I encara que no es visiti un hospital, una netejada de tant en tant, no farà cap mal al mòbil. En un altre estudi, en els mòbils van trobar-se 18 vegades més microorganismes que en la maneta per deixar córrer l'aigua del vàter.

Millor pera que poma

Les dones, a partir de la menopausa tendim a acumular greix. Però ves per on, el greix no es reparteix de manera uniforme, sinó que té preferència per instal·lar-se en algunes zones del cos. Els meus braços no són gaire més gruixuts que ho eren quan pesava força quilos menys que ara. En canvi, el meu perímetre de cintura i malucs deu haver augmentat dues o tres talles els darrers deu anys. De vegades penso que, si m'escorxessin com a un porc, de la part baixa del meu tronc segurament en sortiria un bon gruix de sagí i cansalada.

El que em consola és pensar que sóc més aviat una dona pera que no pas una dona poma. És a dir, que la meva silueta recorda més la d'una pera, amb el greix a la part baixa del tronc --encara que la cintura també hagi augmentat-- que no pas la d'una poma, amb el greix mes amunt. Què més donarà una poma que una pera, oi? Doncs sí que dóna. Des de fa ben bé vint anys s'han estat fent estudis sobre la relació entre l'acumulació de greix corporal i les malalties cardiovasculars. Es va veure que un índex elevat de massa corporal (és a dir, estar gras o grassa) significava un risc també més elevat d'infart de miocardi. Però ara se sap que aquest risc no és sempre igual, perquè depèn també de la manera com estigui distribuït el greix.

Quan la relació entre el perímetre de la cintura i el dels malucs es igual o superior a 0,85 en les dones i a 0,90 en els homes (per exemple, una dona que, amb un perímetre d'un metre en els malucs mesuri 85 cm o més de cintura), és a dir, la silueta poma, el risc d'infart és més elevat. En aquests casos, el tòrax sovint és més ample que la part inferior del tronc.

Les quatre formes típiques del cos d'una dona

De tota manera, i encara que tingui el consol de sentir-me dona pera, segurament seria millor no acumular greix en cap zona del cos. Per cert, aquesta Venus, en quina classificació entraria? (jo la veig com un empelt de poma i pera):

Venus de Willendorf (fa entre 22.000 i 24.000 anys)

Bibliografia
Mitka M (2005) Obesity's role in heart disease requires apples and pears comparison. JAMA 294:3071-3072

Il·lustracions: Wikimedia Commons

La plaça de les Glòries Catalanes

"La plaça de les Glòries Catalanes serà una de les places més grans i més esplèndides del món: serà orgull de Barcelona i admiració de tothom que la veurà."

He llegit aquesta frase en una revista que parla dels grans projectes de l'Ajuntament de Barcelona, i un d'ells és la urbanització de la plaça de les Glòries. Fa poc més d'una setmana vaig passar-hi  pel costat mar. Hi ha obres per tot arreu. No deu haver acabat encara la urbanització de què parla la revista?

El cas és que es tracta d'una publicació de l'any 1922. És el número 3 (30 de gener de 1922) de Catalunya Gràfica i l'article sobre els projectes urbanístics és a la pàgina 26.

Els números canten: de la loteria a la ludopatia

Fa un mes i mig, l'Olga, des de Sort, tuitejava això:

Horrorós com està la zona de loteria... Al mateix moment he comptat 5 autocars. No es pot passar, i si ho intentes te'n portes algun moc! 

I ahir, en seu blog, explicava que la gent truca al seu número de telèfon preguntant per la loteria. I que s'enfaden quan els diu que allà no és...! Es refereix a "La Bruixa d'Or", l'administració de loteria de Sort que des de fa temps és la primera administració de l'estat pel que fa al volum de vendes, moltes de les quals es fan per Internet. Em sembla que els darrers anys no hi han caigut premis grossos però això no sembla que hagi desanimat la possible clientela. O potser sigui per això que hi va tanta gent; pot haver-hi qui pensi que, com que fa temps que no hi cauen premis grossos, enguany és més probable que en caigui algun. D'aquesta administració i de l'analfabetisme numèric que fa que la gent vagi en pelegrinatge a Sort amb la il·lusió que allà és més probable que el seu dècim de la loteria sigui premiat, en vaig escriure fa temps en aquest bloc.

La loteria és només un dels pocs jocs d'atzar on molta gent sol deixar-s'hi els diners i només unes poques persones reben algun premi. Una ciutat --fins i tot un poble-- ofereixen moltes altres possibilitats per invertir-hi els diners de manera més fructífera que no pas comprant-hi il·lusions efímeres. Perquè la il·lusió de la loteria dura tant com es triga a saber el resultat del sorteig per al qual s'han apostat diners. Es clar que, a qui compra loteria de Nadal a l'estiu --que molta gent ho fa--, les il·lusions li duraran més.

Un cop d'ull a la base de dades sobre els jocs d'atzar en el web de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) permet adonar-se de l'abast de l'afició al joc. El 2009, a tot l'Estat es van "invertir" en el joc 30.110,57 milions d'euros, que equivalen a 644,13 euros per cap. En el mateix període, a Catalunya la "inversió" va ser de 4.753,91 milions d'euros. I per a qui --com jo-- encara s'aclareix millor en pessetes quan es tracta de quantitats grans, afegiré que la quantitat de diners jugats a Catalunya el 2009 va ser de 790.984.069.260 pessetes, és a dir, prop de vuit-cents mil milions de pessetes!

Per si pot servir de consol, Espanya no és l'únic lloc del món on la gent "inverteix" tants diners en els jocs d'atzar. A Itàlia, la despesa del 2009 en joc va ser de 54.000 milions d'euros. Tenint en compte que la població italiana l'1 de gener de 2010 era de 60.387.000 habitants, cada persona va gastar uns 900 euros. Aquesta despesa equival al 3,5% del producte interior brut, si fa no fa el que un país molt avançat en ciència i tecnologia com és Finlàndia destina a la recerca. I és un 60% més dels diners gastats a Itàlia en la compra de cotxes en el mateix període. En relació al 2008 i malgrat la crisi econòmica, la despesa italiana en joc va augmentar un 14%.

El fet que a Itàlia els jocs d'atzar legals siguin un monopoli estatal pot semblar un mal menor, perquè els guanys fan augmentar els pressuposts de l'estat, però la ludopatia està causant un mal social que no pot mesurar-se en diners. Com més va més ludòpates hi ha que han perdut tot el que tenien i han arruïnat la seva vida i la seva família. Una associació anomenada Officine Scienza (tallers de ciència) està portant a terme un projecte que anomenen "Fate il nostro gioco", per explicar a la ciutadania les lleis matemàtiques que governen els jocs d'atzar i fer-los entendre que les probabilitats de guanyar en qualsevol dels molts jocs d'atzar que tenen a l'abast  són baixíssimes (a Itàlia, fins i tot es fan apostes per endevinar quina cançó guanyarà el premi d'Eurovisió o quina pel·lícula s'endura el lleó d'or en el Festival de Venècia).

Officine Scienza organitza fires amb tallers interactius, conferències i intervencions a la televisió, i tenen un web i un bloc per explicar a la gent que no val la pena invertir en joc perquè a la llarga s'hi surt perdent. El juliol vaig assistir a un taller que van organitzar dins del programa de divulgació de l'European Science Open Forum (ESOF2010), el congrés i fira de ciència que va celebrar-se a Torí a començament de juliol. El palau del segle XVII on hi la seu del Circolo dei Lettori, que és una associació cultural d'amics del llibres i de la lectura (res a veure amb el Círculo de Lectores), va acollir una exposició-taller "Fate in nostro gioco", on els visitants tenien la possibilitat de jugar a la ruleta, al blackjack (el nostre vint-i-u) i a "Win for Life", una mena de loteria semblant al 6/48 en què el premi consisteix a rebre, durant vint anys, una quantitat mensual que pot ser de fins a uns 10.000 euros.

A l'inici del taller els nois que guien els visitants parlen de probabilitats: quina probabilitat hi ha que s'estavelli un avió, quina probabilitat hi ha que demà plogui...quina probabilitat hi ha que et toqui la loteria. Em va semblar que moltes persones se sorprenien en adonar-se que les probabilitats de guanyar la grossa de la loteria són tan baixes. Tota la informació sobre probabilitats es fa amb exemples que són molt familiars al públic.

Després vam passar al Casinò (compte amb l'accent, no us l'oblidéssiu mai a Itàlia; altrament estaríeu referint-vos a un bordell), on vam poder participar en els jocs d'atzar esmentats abans. Per a fer-ho, els monitors donaven als assistents vint fitxes per a cada joc, que podien "invertir" com volguessin: totes de cop o a poc a poc. Si es guanyava, les fitxes que es rebien eren d'un altre color perquè no es poguessin reinvertir, perquè els organitzadors volien fer un recompte final de les fitxes jugades i perdudes pels visitants al llarg dels cinc dies que va durar l'exposició. Van explicar com s'ho fan els casinos per no sortir mai perdent a la ruleta i al blackjack. Finalment van referir-se al greu problema que hi ha a Itàlia amb l'addicció al joc, que ja han considerat una malaltia, i en un vídeo van mostrar el testimoni de persones que havien estat afectades per la ludopatia. No es veien les persones; se'n sentia la veu mentre explicaven la seva experiència i en la pantalla anaven sortint paraules relacionades amb el que explicaven.

Quan el noi que guiava el meu grup va explicar que hi havia qui perdia fins i tot la casa per culpa del joc, un home del públic que devia tenir uns cinquanta anys va confessar: "Jo vaig perdre la meva dona --em va abandonar-- per culpa del joc."

Fate il nostro gioco no està pensat perquè les persones que ja són addictes al joc ho deixin, perquè no en tenen prou a adonar-se que la seva addicció no les duu enlloc i els cal l'ajut extern. L'objectiu és arribar a les persones que creuen que no cauran mai en l'addicció i que diuen que el joc no els fa por i que jugar una mica no és perillòs. Algunes declaracions dels exludòpates demostraven que això no és cert. Persones que no havien provat mai cap droga per por de poder sentir-se'n atrapats, no havien tingut mai por del joc ni se'ls havia acudit que un dia podrien arribar a ser ludòpates.

Tornant a Catalunya, les xifres que la gent gasta en joc, si bé no són tan altes com les italianes, em deixen bocabadada. Tenint en compte que a casa meva no gastem ni vint euros anuals en jocs d'atzar (les poques participacions de la loteria de Nadal que et veus en el compromís de comprar), deu haver-hi qui fa la nostra despesa. Ja sé que no m'enriquiré mai amb la grossa de Nadal, ni amb el 6/49, ni amb el rasca-rasca, ni amb les quinieles, ni amb el bingo o les maquines escurabutxaques (qui nom més encertat!) o qualsevol altre joc d'atzar, però a la llarga crec que hi sortiré guanyant. Prefereixo invertir els meus diners en altres tipus d'il·lusions.

Potser us interessarà:
- On ha anat la sort de Sort? (24.12.2008)

La comissaria virtual (38): De la Terra a la Lluna

La Contra de La Vanguardia del 6 de desembre de 2010 publica una entrevista a Frank Schätzing, novel·lista alemany de ciència ficció, en la qual destaca, en lletres molt grans, la frase "Podría haber un ascensor fijo entre la Tierra y la Luna". Schätzing ha publicat un llibre en què imagina que els humans van a la Lluna a la cerca de recursos energètics per dur a la Terra. Diu que a l'escorça del nostre satèl·lit hi ha un gruix d'uns quants metres d'heli-3, un isòtop d'aquest element químic que podria ser en el futur una font d'energia neta. El periodista pregunta com es faria per dur l'heli lunar fins a la Terra, i la transcripció de la resposta diu:

Espero que la Lluna no s'apropi mai a la Terra a aquesta distància (36.000 quilòmetres), no fos cas que ens caigués al damunt. Si més no, potser seria la impressió que ens faria veure-la tan a prop. Perquè, segons la NASA, la distància mitjana de la Lluna a la Terra, a l'equador, és de 378.000 quilòmetres. El cable, doncs, hauria de ser deu vegades més llarg del que s'indica a l'entrevista.

Es tracta de ciència ficció, però fora de la novel·la ja s'ha considerat la possibilitat d'extreure l'heli de la Lluna. No sé si algú ha calculat la despesa energètica i econòmica que caldria fer per construir aquest "cable", dur-lo a la Lluna i fer-hi fluir l'heli fins a la Terra, i si compensaria la inversió.

Bacteris extraterrestres?

Bacteris extraterrestres? Segurament haureu llegit o sentit la notícia aquests darrers dies. Alguns mitjans han informat que la NASA ha "descobert" un bacteri que viu en l'arsènic (o amb l'arsènic; o de l'arsènic; o que resisteix l'arsènic). Si bé l'adjectiu 'extraterrestre' és present en gairebé tots els mitjans que s'han fet ressò del treball publicat aquesta setmana a la revista Science, el bacteri no ha vingut pas de l'espai, sinó que ha estat aïllat de les aigües d'un llac molt salat de Califòrnia (Mono Lake, vegeu la foto on es veuen acumulacions de sal cristal·litzada). Com que se n'ha parlat i escrit tant, jo no pensava tractar-ho, però algú m'ho ha demanat i en faré només algun comentari.

Mono Lake, llac salat a Califòrnia (Foto Wikimedia Commons)

Des de fa temps, la NASA sol fer com aquells pescadors que amb les mans indiquen la mida del peix que han capturat, ampliant-ne la grandària real unes quantes vegades. Tanmateix, l'exageració no és exclusiva de l'Agència Espacial Nord-americana. Moltes universitats i centres de recerca envien als mitjans notes de premsa amb els seus peixos també força ampliats. És possible que el ressò que obtinguin en els mitjans els sigui beneficiós a l'hora d'obtenir subvencions per a la recerca. I així ens trobem tot sovint "descobertes" que acaben no sent tan noves com ens volen fer creure o que només ho són a mitges. El cas és que ara sí que es tracta d'una descoberta transcendental, que trenca el paradigma de la uniformitat bioquímica de la vida; però s'ha disfressat amb l'embolcall extraterrestre, que no li feia cap falta.

Hi ha periodistes que han seguit el joc a la NASA i han mantingut el sensacionalisme en la notícia. D'altres, amb més prudència o potser més escepticisme, han cercat l'opinió de persones expertes o han buscat pel seu compte informació complementària. Entre les notícies dels diaris, trobo molt recomanable l'article que va escriure Alicia Rivera per a El País, en què posa les coses al seu lloc i comenta el sensacionalisme que ha generat el comunicat emès per la NASA. En el món blocaire, Juli Peretó (El buit del temps), dedica un apunt a la "vida arsènica", i Daniel Closa parla d'"arsènic per a la vida". Ambdós molt recomanables.

Per si a algun lector o lectora li ha passat desapercebut, faig un resum de la recerca publicada a Science. El bacteri protagonista de la notícia, a la natura viu en un llac salat de Califòrnia on hi ha molt d'arsènic. (Això no és cap novetat; ja se sabia des de feia temps que hi havia un cicle biogeoquímic de l'arsènic.) Va ser aïllat i a través de cultius successius, en els quals el fòsfor del medi cultiu es va anar substituint per arsènic, va aconseguir-se que aquest element ocupés el lloc i fes la funció del fòsfor en molècules que són essencials per a la vida com ara els àcids nucleics (portadors i transmissors de l'herència genètica) i el trifosfat d'adenosina o ATP.

De tota manera, la descoberta que aquest bacteri pot reemplaçar el fòsfor per arsènic no ha estat una casualitat. El que ha fet ha estat confirmar una hipòtesi que ja es formulava en un article publicat el 2009 en la revista Astrobiology (Davies PCW et al [2009] Signatures of a shadow biosphere. Astrobiology 9:241-249). Un grup d'investigadors, entre els quals hi ha la primera autora de l'article que ara ha fet tant de rebombori, consideraven la possibilitat que a la Terra pogués haver-hi, a més de la vida que coneixem, algun altre tipus de vida, a la qual anomenaven vida "rara", en contraposició a la vida "estàndard". I suposaven que, si existís una vida rara, hauria de ser microbiana perquè, si fos visible a ull nu, ja s'hauria detectat.

La principal dificultat per detectar un tipus de vida diferent de l'estàndard és que, en no saber com és, no se sap què buscar. Els organismes microscòpics més senzills --senzills per la seva forma, que no per les seves funcions-- no tenen una gran repertori pel que fa al seu aspecte. Normalment, les característiques que s'estudien per detectar-los i identificar-los no es basen en la morfologia, sinó en la fisiologia o l'estructura a escala molecular; són tècniques de la biologia molecular que no servirien per detectar un tipus de vida que funcionés amb molècules orgàniques diferents.

Els autors d'aquell article pensaven en la possibilitat que pogués haver-hi una vida rara que fes servir uns elements químics bàsics diferents dels que usen els éssers vius que coneixem, que són el carboni, l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fòsfor i el sofre. I feien referència a l'arsènic, que químicament és molt semblant al fòsfor i podria ocupar el seu lloc en algunes funcions bioquímiques. Fins i tot se suggerien experiments relacionats amb el que descriu l'article d'aquesta setmana (qui sap si no s'estava ja fent): buscar organismes que incorporessin arsènic a les molècules essencials.

I quina relació té tot això amb la vida extraterrestre? En primer lloc, que és possible que fora de la Terra hi hagi algun altre tipus de vida --"rara" per a nosaltres-- que es basi en altre elements diferents dels sis bàsics de la nostra vida estàndard, potser perquè siguin molt més abundants en altres llocs de l'Univers. Per tant, cal tenir en compte que la cerca de molècules com les que té la vida estàndard terrestre podria no ser adequada.

Vegeu aquest vídeo de promoció del llac Mono, on s'ha trobat aquest bacteri que pot reemplaçar el fòsfor per arsènic. Va estar en perill de desaparèixer perquè van fer un transvasament de les aigües que hi arribaven per abastir Los Angeles d'aigua potable. El volum del llac va disminuir a la meitat i la salinitat va duplicar-se. Des de 1978, una comissió ciutadana treballa per a la protecció la recuperació del llac.