Biocostura: com fer-se un vestit amb microbis

Aquesta brusa de la fotografia esta feta amb una fibra fabricada per uns microbis. I és que la seva dissenyadora, la britànica Suzanne Lee, investigadora senior del Centre Saint Martins College d'Art i Disseny de Londres, utilitza llevats i bacteris per fabricar la roba amb què després fa les peces de vestir que dissenya. N'obté una fibra biològica cel·lulòsica, com el cotó, però menys agressiva per a l'ambient. Per al cultiu de cotó, cada any es gasten a tot el món milers de milions de litres d'aigua i molts plaguicides que després s'acumulen a l'ambient. En canvi, la fibra que fa servir Lee, no necessita de grans plantacions ni d'un consum exagerat d'aigua. N'hi ha prou amb unes banyeres o dipòsits plens de te verd ensucrat en el qual creixen els llevat i els bacteris.

BioCostura (BioCouture), el nom del projecte de Lee, s'ha desenvolupat gràcies a una subvenció del Consell per a la Recerca en Arts i Humanitats, institució britànica que dóna suport econòmic per fer recerca en àrees molt diverses, com ara les arts visuals, l'escriptura creativa, el disseny, la música, la dansa, el teatre, la història de l'art, l'arqueologia, la museística, el periodisme, la bibliografia, la lingüística o les cultures populars.

En aquest vídeo es veu el procés que segueix Lee. De la mateixa manera que per fer iogurt partim de iogurt previ (la mare del iogurt) que s'afegeix a la llet, per fer aquesta tela també es parteix d'un inócul extret d'un cultiu anterior (vegeu-ho en el vídeo), que s'afegeix a un dipòsit on hi ha una infusió de te ensucrat:



En el projecte BioCouture col·laboren amb Lee investigadors de l'Imperial College de Londres, que fan assajos fent creixent la mescla de fong i bacteris en condicions diferents (principalment, en varien la temperatura i els nutrients), per obtenir fibres de qualitat diferent. També s'assagen tractament de la fibra amb productes que la facin impermeable a l'aigua. Perquè a la fibra original li passa com al paper, que si es mulla es desfà.


Aquesta massa consistent, però tova, fabricada pels microbis que s'han afegit a la banyera on es cultiva la fibra, m'ha recordat el famós fong de la meva infància que molta gent tenia a casa perquè estaven convençuts que ho curava tot. Com explica Joan de Plamolins a l'almanac valencià El Brillantet, "[e]l fong creixia sobre un preparat de te i sucre dins d'un plat soper [...] Les cures consistien a prendre'n una cullerada sopera en dejú durant dos setmanes fins que el pacient trobava millora." Una consulta a l'hemeroteca virtual d'alguns diaris il·lustra la importància que va tenir en la dècada de 1950.

Aquell fong fastigós que tanta gent cultivava en un plat i del qual --encara més fastigós-- se'n bevien el suc cada matí, va passar de moda i ara no crec que el conegui ningú llevat de la gent que ja tenim bastants anys a l'esquena. Juntament amb l'oli de ricí --per purgar-se-- i l'oli de fetge de bacallà --com a tonificant i reforçant-- són uns productes que, per sort, els meus pares mai no van introduir a casa.

Potser us interessarà:
suzanne lee: biocouture - growing textiles. designboom
El doctor Oliver, el del hongo, en Madrid. La Vanguardia, 01.07.1952